Una tempesta esclata

En l’instant quan una tempesta esclata
dintre d’un cor molt humà,
un ésser descontent raona,
se sent atret pels arrels propis
i pel somriure radiant d’una bellesa.
Una figura complaent amb un somriure,
uns llavis estimats per força del desig,
les hores passen sense retorn,
el curs del temps s’endú la força inert.

El curs del temps negocia l’existència.
Llegim amb atenció les ratlles d’un periòdic,
que narra veritats a mitges, mitges mentides
i no amaga la foscor del moment.

Aquell rostre bell queda a expenses
de respostes celestials, vides segellades.
Adéu al benestar de l'ésser proletari.