dissabte, 7 de novembre del 2009

English poems

Please myself
Shall praise good news and sing melodies./Bye wars and blood./ The sea is calm tonight,/ welcome new hymns,/ true anthems of gaiety./ Not flying on the air,/ not building the moon on earth,/ walking in beauty like a cloudless night,/ kissing new ways of living/ in starry climates./ Hopes that my heart does need,/ all dark shadows it denies./ A mind at peace/ whose eyes shine,/ bright of heaven and earth,/ waves of water, purified./ Believe in new ways of acting,/ behaviours that change oneself./ Neighbours learn/ the ways of becoming friends./ Know what to do in the future,/ fed up with a bad today,/ rid of whatever dirtiness,/ clean as the water of well./ Hope I can please myself.

NIGHT UPON TOWN
When the night falls upon town,/ Light flies unstoppable,/ and stands above, in hill’s eyes./ Peace reigns in the park/ And birds sing in dreams/ With tender words and kissed./
Quiet is a cloudless night./ The stars do move and shine,/ While everyone sleeps tenderly,/ Apart from me, the strangest one.
I’m awake and see/ The yellowy moon watching life go by./ There’s no way of avoiding/ A rare feeling at night.

PATH OF FLOWERS
Where you see that path of flowers,/ In a moment of deep shyness,/ The world vanishes fast./ There 's no more to fulfil,/ The quiet of the moment reigns./
Later, we go nowhere./ Borders you find wherever/ You want to cross./ And a well, waterless-/ emptiness everywhere./
Shadows in a world of lights,/ Cruelty mixed with tenderness./ Flying above our heads. /I don’t know what happens/When beauty becomes ugliness.

Participació al Joc literari de Tens un racó dalt del món

L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS

S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes,
remors que apropen músiques sublims d'antany,
Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen banya
arrossegant ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria,
espill de vesprades acaronades per un braser
que engendra conversa ufana en mesos de tardor.
El caliu del riu ens desperta de l'ensopiment perenne.

I és llavors que sento com vola el temps per les alçades!
Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa.

I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant,
superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites,
i cridem visques a la vida i a la gent!

Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa
fem una mirada a l'esdevenidor que ens repta tostemps.
Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida,
han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents.

Tendre so de l'aigua en remembrança complaent.
Ens enlairem arreu amb pas inert que desperta sensacions nodrides
com un anhel infinit d'una terra que sap on va.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Poema de la meua xiqueta


My poem: Autumn


Autumn is here.
Leaves are falling.

A yellow leaf and a brown leaf,

daughters of the autumn.

Summer is going

and now is autumn.

By Rosa Subirats (8 years old)

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Lletres Ebrenques homenatja el Rector de Vallfogona

Divendres 9 d'octubre s'emetra el tercer programa de la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors.

En aquest tercer programa comptarem amb la presència de Mn. Joan Francesc Amigó, actual capellà de la població de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), en l'homenatge que fem al poeta tortosí del barroc Francesc Vicent Garcia "rector de Vallfogona". Amb Mn. Amigó parlarem del nou Centre d'interpretació del Rector de Vallfogona que s'ha obert en la petita població de la Conca de Barberà.

http://vallfogona.usuaris.net/rector_7.jpgFrancesc Vicent Garcia va nàixer a Tortosa. Va estudiar al seminari de Vic i va ser destinat a la població de Vallfogona de Riucorb, on va esdevenir el poeta més important del barroc (segle XVII) en llengua catalana. Va ser molt popular al seu temps i va crear un corrent poètic conegut com a vallfogonisme que va tenir una gran influència en les nostres lletres durant diverses centúries. La seua poesia agafa tocs grotescos i escatològics sovint, també en determinats moments de la història se l'ha acusat de castellanitzar la llengua. A voltes admirat, d'altres criticat, el Rector de Vallfogona és tot un mite de la poesia en llengua catalana.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Jesús M. Tibau a Lletres Ebrenques

Divendres 2 d'octubre s'emetra el segon programa de la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En aquest segon programa comptarem amb la presència de l'amic, escriptor i blocaire Jesús M. Tibau, un dels col·laboradors habituals del programa.
Jesús M. Tibau és natural de Cornudella de Montsant (Priorat) i resideix a Tortosa des de fa més de dos dècades. És un dels blocaires estel·lars de la catosfera amb el seu bloc Tens un racó dalt del món, des del qual ha popularitzat, i de quina manera!, els seus jocs literaris.
Quant a la seua faceta com a escriptor contista ha publicat els reculls Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005), guanyador del premi Marià Vayredà a Olot (la Garrotxa), El vertigen del trapezista (2007). També ha format part de nombrosos reculls col·lectius de narrativa de les Terres de l'Ebre i de la resta dels Països Catalans. És el coordinador del Club de lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa i un dels agents culturals més actius de les comarques centrals dels Països Catalans. Tindrem l'oportunitat durant el programa de parlar del seu nou recull Una sortida digna, nom que prové d'una cançó del nostre estimat amic i cantautor prioratí, Jesús Fusté.

divendres, 18 de setembre del 2009

Jaume Llambrich a Lletres Ebrenques


Divendres 24 de setembre comença la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En aquest primer programa comptarem amb la presència de l'amic, editor i blocaire Jaume Llambrich, un dels col·laboradors habituals del programa en lla secció de podcasts, i que ha ideat el bloc El cistell de les meves joguines de la jove Irene López, una de les seccions més populars del programa.
Jaume Llambrich és natural de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre). Resideix a Tarragona, on treballa a Publicacions de la URV, després d'haver tingut experiències laborals en diverses editorials i al propi Parlament de Catalunya. És un dels històrics blocaires de l'ebresfera. Porta diversos blocs entre els quals El Basar de les Espècies, en el qual s'ha especialitzat en l'elaboració de podcasts literaris. També tira endavant el bloc Hespèria, on es potencia la literatura esotèrica. Acaba d'endegar una important aventura editorial, Petròpolis, sobre la qual parlarem abastament durant el programa. Aquest estiu ha estat pare... la millor notícia personal per la qual ens complau felicitar-lo de tot cor.

divendres, 11 de setembre del 2009

Poema El Fossar de les moreres

El Fossar de les Moreres, llegenda de Frederic Soler "Pitarra"


Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.



I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.