diumenge, 27 de setembre de 2009

Jesús M. Tibau a Lletres Ebrenques

Divendres 2 d'octubre s'emetra el segon programa de la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En aquest segon programa comptarem amb la presència de l'amic, escriptor i blocaire Jesús M. Tibau, un dels col·laboradors habituals del programa.
Jesús M. Tibau és natural de Cornudella de Montsant (Priorat) i resideix a Tortosa des de fa més de dos dècades. És un dels blocaires estel·lars de la catosfera amb el seu bloc Tens un racó dalt del món, des del qual ha popularitzat, i de quina manera!, els seus jocs literaris.
Quant a la seua faceta com a escriptor contista ha publicat els reculls Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005), guanyador del premi Marià Vayredà a Olot (la Garrotxa), El vertigen del trapezista (2007). També ha format part de nombrosos reculls col·lectius de narrativa de les Terres de l'Ebre i de la resta dels Països Catalans. És el coordinador del Club de lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa i un dels agents culturals més actius de les comarques centrals dels Països Catalans. Tindrem l'oportunitat durant el programa de parlar del seu nou recull Una sortida digna, nom que prové d'una cançó del nostre estimat amic i cantautor prioratí, Jesús Fusté.

divendres, 18 de setembre de 2009

Jaume Llambrich a Lletres Ebrenques


Divendres 24 de setembre comença la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En aquest primer programa comptarem amb la presència de l'amic, editor i blocaire Jaume Llambrich, un dels col·laboradors habituals del programa en lla secció de podcasts, i que ha ideat el bloc El cistell de les meves joguines de la jove Irene López, una de les seccions més populars del programa.
Jaume Llambrich és natural de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre). Resideix a Tarragona, on treballa a Publicacions de la URV, després d'haver tingut experiències laborals en diverses editorials i al propi Parlament de Catalunya. És un dels històrics blocaires de l'ebresfera. Porta diversos blocs entre els quals El Basar de les Espècies, en el qual s'ha especialitzat en l'elaboració de podcasts literaris. També tira endavant el bloc Hespèria, on es potencia la literatura esotèrica. Acaba d'endegar una important aventura editorial, Petròpolis, sobre la qual parlarem abastament durant el programa. Aquest estiu ha estat pare... la millor notícia personal per la qual ens complau felicitar-lo de tot cor.

divendres, 11 de setembre de 2009

Poema El Fossar de les moreres

El Fossar de les Moreres, llegenda de Frederic Soler "Pitarra"


Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.



I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.