diumenge, 11 de maig de 2008

Aquell temps

I

Aquell temps en què la verdor enlluernava la retina,
ens oferia pau i sentíem l'olor de gessamí,
vessaven llavors somnis d'infant, i anaven brotant
arreu esperances d'adolescents amb llavis d'ànsia.
Allà, restà l'ésser social que acaronava idees,
sanes i s'han desprès les espurnes de la il·lusió,
i hem romangut un temps llarg amb melangia.
Han suspès les lletres d'amor de cors tan joves,
ja se sent la cremor per la intimitat partida.

II
Al passadís entreobert de l'ànima ancorada
han reviscut els llenguatges ancestrals,
de nou bateguen els anhels amb certa força
i s'accelera el foc amb llenya d'olivera centenària.
Es refan els calius als vespres de tardors fredes,
sota la carícia d'una mirada tendra que alliçona.
Milions de fulles cauen dels arbres de camps fèrtils,
estem en la tardor de mil tronades sanes.

III

En el perímetre de la sort no ens sobra
cap onada partida per paraules sense so.
Faig una conjura al vent de les roses marcides
en un espai ocupat per un jardí aclaparador.
Vaig a la recerca de jorns ben blaus,
romanen en mi les idees de revolta i de combat.
M'il·lumino en una nit d'estels infinits i llunyans,
que reviuen il·lusions d'un viure en peu
sense lligams de cadenes perennes.

IV
I aquella nit de boires assedegades
convertia el passat de goig en un avenir inert,
orfe d'esperances. És llavors que faig un balanç
sincer a la vida i m'aboco a l'oblit també infinit.
M'amara el coll la idea de rebel·lió valenta!
Al capdavall, som carn i aigua,
i en eixe penya-segat rocós s'empassen
tantes galivances, davant governs sords
que ens deixen orfes d'il·lusions i esperances.
Un suau oneig deforma el somni
en l'espai on habito, no ignoro el plor.
En el llibre blanc i obscur de la nostra història,
s'ha aturat el temps, absent de tantes coses.

dissabte, 3 de maig de 2008

L'orgasme de l'endemà

L'any 2002, en plena lluita contra el PHN, vaig publicar la novel·la Vora l'Iber (en format d'autoedició). L'argument ens presentava Rafel Espuny, un jove literat en progressió, que encapçalava el moviment antitransvasista que havia revoltat les Terres de l'Ebre. Amb honradesa, sentiments i contundència, va expressant les seues idees, alhora que segueix una carrera professional que el porta al cim de les lletres catalanes. La novel·la pretenia ser un homenatge a les Terres de l'Ebre, al riu, als homes i a les dones que l'estimen i el defensen, i a la cultura literària ebrenca i catalana. Vaig anar incloent, de manera desordenada, suposades narracions i articles escrites pel protagonista. El següent article, "L'orgasme de l'endemà, correspon al capítol vuitè, havia estat suposadament publicat al diari "El Punt" el dia 27 de febrer de 2002, el dia següent de la gran manifestació antitransvasista de Barcelona, i portava la signatura del protagonista Rafel Espuny:
"Un riu humà va circular cívicament pels carrers del cap i casal ahir, en una jornada inigualable que quedarà en un raconet del cor dels milers d'ebrencs que varen fer sentir el seu missatge d'esperança i de resistència a la capital de la nació catalana, la qual tantes vegades no ha sabut escoltar les veus fangoses provinents del món rural, emmirallada en els seus presumits camps plens de quitrà. La revolta de la Catalunya nova és el titular adient per a aquesta macromanifestació, l'espill vertader dels sentiments que engloba la lluita per la supervivència de les Terres de l'Ebre.Era un riu de veus amb el mateix accent que, amb molta il·lusió, mostraven la seua posició favorable que l'aigua del riu Ebre circuli per allà on ha de baixar; és a dir, pel tram que la sàvia mare naturalesa li ha disposat. La jota va prendre possessió d'una plaça de Sant Jaume ja força avesada al so i als moviments de la dansa més bella de les que es fan i desfan. Però per una vegada, li calia escoltar la tonada unànime d'un poble mullat: "Som la sal de la terra i no volem una terra de sal".Les bandes de música de Sant Jaume d'Enveja i de Tortosa varen aportar el veritable toc d'elegància. En trobàrem a faltar, però, dos de molt importants, que varen tenir censura política al final. Les notes de l'entranyable pasdoble "Paquito el xocolatero" varen ser aclamades per un públic que demostrà tenir molt de seny en el seu pas per davant del símbol dels símbols d'un passat no gaire llunya, la comissaria de Via Laietana.Tantes voltes hem sentit el comentari que els fidels manifestants ebrencs som una colla "d'anti", que ens porta a invertir el vocabulari i a abraçar amb més força els nostres ideals "a favor de". No som antitransvasistes per portar la contrària per sistema: som gent que volem que l'aigua banyi els camps quan baixa a bon ritme des de Mequinensa, i saluda el Pinell, l'assut de Xerta i Tivenys, visita la bimil·lenària Tortosa, i segueix avall, on el pont penjant d'Amposta l'espera i, a poc a poc, arriba al final dels finals, als seus espais naturals, amb Gràcia i Buda que l'esperen meravellades.Apostem i apostarem sempre per un desenvolupament eòlic sostingut, civilitzat. Els molinets són inofensius si se'ls troba el lloc adequat, que abunden a les nostres serres. És una energia neta i no contaminant, però, posant-nos romàntics, els nostres són paisatges celestials.No som antianquis, però el tio Sam ens aplica la pena capital. Si estirem tots ella caurà, i l'Enron a Arizona se'n tornarà, amb la cua entre cama i cama. Reclamem la Ford, renoi! Si ens volen donar feina i calers, res millor.Volem vi, volem vi, volem vi! I si pot ser del que es conrea per aquí. Anirem a Bot i a Batea, a Lledó i al Masroig. Olorarem les vinyes llustroses que estan revitalitzant el país. Contemplarem la terra seca, amb el gust fort que desprén el suc de raïm prioratí o gandesà. Volem que es pugui viure de la terra dignament, que els nostres recursos no se'n vagin a terres mítiques i camp de golf mitificats. No demanem res, però que no ens prenguin res tampoc. Escolta, Zaplana, la veu d'una terra que et parla en la llengua que parla la gent del país que té la dissort de ser presidit per tu, i no entens ni enraones, com deia Maragall el poeta, iaio de l'actual. T'enviarem poesies, paraules boniques sortides del cor: Potser en la intimitat les llegiràs i t'entendriran el teu cor empedreït, com fa aquell del bigoti. Com a exemple, en Secundí Sabaté, notable poeta tortosí que cantava a principis del segle que acabem d'acomiadar: Ebre, que vas lentament/ dirigint-te cap al mar,/ caminant contínuament/ dia i nit sense parar./ Ets lo rei d'aquesta vall,/ la teua aigua és un tresor;/ que transporta riu avall/ un llac que val més que l'or./ Centúries fa que devalles/ per aquesta conca hermosa/ que t'admira com treballes/ per fer més rica Tortosa.Ben segur que aquest poema no és el "Cartagenera morena" que li agradaria sentir al bo de don Eduardo Zaplana, que no Zapata (aquell era Emiliano i hauria armat la marimorena al nostre costat, i l'aigua d'aquí no hagués marxat). Senyors Aznar i Matas, don José Maria i don Jaime, l'ordre és ben igual, no vulgueu passar a la història com personatges tan macabres com el Comte-duc d'Olivars, en Felip V o en Paco granota. No es pot exterminar tot un model de vida per "cañetes". Rectificar és la grandesa que demostren els que són savis. "Errare humanum est",El so agut de la dolçaina, de la gralla i del timbal, anava esdevenint l'ambaixador uniformat d'un conjunt humà que ha dit prou. De moment ens quedem amb la il·lusió, que és allò que no poden comprar. Assaborim l'èxit, com si s'hagués repetit un nou Wembley, aquesta vegada encara més humà. El xut enverinat de Koeman dóna ales a un sentiment ebrenc en alça constant. El civisme de la bona gent de l'Ebre ha donat una lliçó a la bogeria cimentera engendrada a la Moncloa i de retruc a Cartagena. Avui hem tingut el més dolç dels desperatar, com la Blancaneus i la Ventafocs quan conegueren el seu príncep blau. Amb raó ens sentim orgasmats".