diumenge, 11 de maig de 2008

Aquell temps

I

Aquell temps en què la verdor enlluernava la retina,
ens oferia pau i sentíem l'olor de gessamí,
vessaven llavors somnis d'infant, i anaven brotant
arreu esperances d'adolescents amb llavis d'ànsia.
Allà, restà l'ésser social que acaronava idees,
sanes i s'han desprès les espurnes de la il·lusió,
i hem romangut un temps llarg amb melangia.
Han suspès les lletres d'amor de cors tan joves,
ja se sent la cremor per la intimitat partida.

II
Al passadís entreobert de l'ànima ancorada
han reviscut els llenguatges ancestrals,
de nou bateguen els anhels amb certa força
i s'accelera el foc amb llenya d'olivera centenària.
Es refan els calius als vespres de tardors fredes,
sota la carícia d'una mirada tendra que alliçona.
Milions de fulles cauen dels arbres de camps fèrtils,
estem en la tardor de mil tronades sanes.

III

En el perímetre de la sort no ens sobra
cap onada partida per paraules sense so.
Faig una conjura al vent de les roses marcides
en un espai ocupat per un jardí aclaparador.
Vaig a la recerca de jorns ben blaus,
romanen en mi les idees de revolta i de combat.
M'il·lumino en una nit d'estels infinits i llunyans,
que reviuen il·lusions d'un viure en peu
sense lligams de cadenes perennes.

IV
I aquella nit de boires assedegades
convertia el passat de goig en un avenir inert,
orfe d'esperances. És llavors que faig un balanç
sincer a la vida i m'aboco a l'oblit també infinit.
M'amara el coll la idea de rebel·lió valenta!
Al capdavall, som carn i aigua,
i en eixe penya-segat rocós s'empassen
tantes galivances, davant governs sords
que ens deixen orfes d'il·lusions i esperances.
Un suau oneig deforma el somni
en l'espai on habito, no ignoro el plor.
En el llibre blanc i obscur de la nostra història,
s'ha aturat el temps, absent de tantes coses.