diumenge, 15 de febrer de 2009

Translating a song by Obrint pas




As I am upset
I am trying to remember
along my solitude paths,
and the smell of burning
gunpowder turns up,
and the red bonfires
in the summer solstice.
Parties in the street,
thousands of stars,
on 25th April
feelings on our hearts.
Hope in our eyes,
flags in the wind,
and happy wishes
of my people.

Fighting, creating,
building popular power.

As I've come back
I'm walking again
along the streets
and squares of the village
where I grew up,
and that old belfry
awakens me,
the sound of fireworks
our music and giants,
old songs, new emotions,
on 25th April
building new illusions.
Life in our fists,
fight in our skin
and happy wishes
of our people.

Fighting, creating,
building popular power.

dimarts, 10 de febrer de 2009

La parla catalana de Campredó (3)






Creiem que cal reivindicar tot un seguit d'expressions i paraules que usem en diversos indrets en particular de les comarques centrals dels Països Catalans. Cal remarcar que són usades en determinats llocs, atès que quan parlem de dialectes o de variants dialectals no ens estem referint, en absolut, a parlars uniformes de tota una comarca o comarques. Aquestes expressions nostrades són la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu. En les darreres setmanes, molts col·legis del territori, tant de secundària com de primària, s'han apuntat a diverses campanyes adreçades a l'apadrinament de paraules en desús, les quals són molt necessàries ja que apropen els estudiants a la parla comarcal. Ens voldríem centrar en algunes expressions en especial, que, de ben segur, sobten els parlants d'altres llocs del domini lingüístic comú. Concretament, la paraula gonia, que pren el sentit de pressa o d'angúnia. Porto gonia equival a tinc pressa. A la vegada, tinc gonia que no ve vol dir estic preocupat que no ve, ja que la situació em causa angúnia, preocupació. Aquesta és una expressió col·loquial que s'usa arreu de les poblacions ebrenques. També és curiós l'ús de la paraula espai com a sinònim de vés amb compte. També en ocasions agafa el sentit de lentament, com en les expressions parla més espai (a poc a poc) o vés espaiet (condueix amb cura). Una altra expressió ben nostra és fer avio, que vol dir enllestir feines amb rapidesa inusitada. Veiem com has fet avio també vol dir has tornat ràpid o has acabat prompte. Moltes d'aquestes expressions agafen significats ben específics en determinades circumstàncies. És una xamba disposar d'aquest lèxic tan ric en la llengua catalana. Quina xamba hem tingut avui en un partit de futbol, fa referència al fet que la sort ha estat al costat de l'equip al qual donem suport.




Dignificació del lèxic ebrenc



El nostre parlar es pot dignificar de moltes maneres. Posarem tres esplèndids exemples que de ben segur facilitaran la recuperació de paraules i el manteniment de la fonètica pròpia. Un conegut hotel de Deltebre (Baix Ebre) disposa de diverses vidrieres que estan decorades íntegrament amb paraules gastronòmiques tal com s'usen i es pronuncien en algunes poblacions del Delta de l'Ebre. L'escriptura és fidel a la fonètica emprada en aquests pobles del territori. Com a exemple, la paraula potaque, referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l'Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc. A Campredó, la pronunciem potaje, amb el so característic de la j castellana. En la majoria de comarques de Catalunya es coneix com a escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Val a dir que fonèticament el parlar ebrenc, sobretot entre la gent gran, tendeix a la realització del canvi de la j per la c, com comprovem amb noms de procedència castellana com José o Juanito, que esdevenen Cosé o Cuanito, pronunciats pels més grans de casa. La vidriera en qüestió tenia molts altres noms referents a fruites, verdures i plats de menjar com: abercoc, aborgingo, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, massana, etc. En aquest mateix àmbit de reivindicació de paraules, la tasca Lo Pati de Campredó, que des que érem uns adolescents hem considerat com el nostre bar de capçalera, fa uns mesos va ser reformada i hi van afegir una portalada magnífica, amb una vidriera a l'estil de l'anterior, que incloïa el nom de moltes de les partides de la població: Timbes Roges, Font de Quinto, Espluga, Raval del Pom, Sant Onofre, Roca-Corba, Racó, Mas de la Missa, Bassa Venècia, Argilers, Barranc dels Pixadors, Soldevila, Ribé, Les Barraques, Coll-redó, Solicrú, Lligallo de les Veles, Barceloneta, etc. Aquesta mena de vidrieres, a part de la funció estètica i decorativa, també serveixen per afavorir la preservació de vocables nostrats, siguin paraules de referència o noms de partides rurals, moltes de les quals ja són desconegudes entre les generacions més joves.
Un altre exemple excel·lent és la porta de l'església de Sant Joan Baptista de Campredó, estèticament magnífica, una obra d'art que cal reivindicar com un dels actius més bells de la població. En un poble com el nostre, on estem treballant molt a fons envers la dignificació del patrimoni històric medieval, hem de saber valorar adequadament el fet que comptem amb una joia arquitectònica que justament el 2009 compleix el 25è aniversari de la seua construcció. Està dividida en tres parts, que representen la història del terme, la història religiosa de la regió ebrenca i el sant patró. L'artista gironí Fita va fer una gran obra ja que va tenir cura de tots els detalls i ens permet fer un emotiu viatge a través de la història. Va fer una tria de fets històrics que són cabdals en el nostre passat. Recorda figures com Mn. Frederic Casanova, bisbes de la diòcesi, rectors de la parròquia... però també personatges de la història com Ramon Berenguer IV, i ens recorda el nostre passat romà i templer. Recentment, i a instàncies del rector Víctor Cardona, s'ha portat a terme la neteja i adequació d'aquesta important obra arquitectònica. En definitiva, una porta que recorda la història mentre retrata, de la manera més simple i bella, les nostres arrels, i que alhora ens permet recordar toponímia nostrada.


El català normalitzat


El català s’ha anat normalitzant progressivament. A les Terres de l’Ebre podem presumir del fet que gairebé la totalitat d’escriptors/es fan ús de la llengua de la terra. El mateix succeeix en àmbits tecnològics d’internet com webs o blocs en els quals l’ús d’altra llengua que no sigui la pròpia de Catalunya és gairebé testimonial. També ens omple de satisfacció la publicació d’Aïnes i Cruïlles, la primera gramàtica del català occidental dels lingüistes Josep Panisello i Joan Bertran, una eina veritablement extraordinària. Mereix també tot el nostre reconeixement l’extraordinària feina que s’ha vingut realitzant des de l’escola quant a la incorporació al català de l’alumnat immigrant durant les darreres dos dècades. Esperem que el català millori l’estat de salut arreu i que no ens veiem en un futur en la necessitat de recordar aquell famós refrany que diu: qui perd els orígens perd la identitat!
Emigdi Subirats i Araceli Aguiló

dilluns, 9 de febrer de 2009

La parla catalana de Campredó (2)

La parla a Campredó

Hi ha pobles ebrencs amb una fonètica molt característica com és el cas d’Ulldecona (Montsià) o Paüls i Xerta (Baix Ebre). La parla d’aquestes poblacions mereix una especial atenció per part de lingüistes i filòlegs, que tenen un autèntic filó per als seus estudis. No és el cas de Campredó, ja que el parlar dels nostres ciutadans no és identificable respecte al de poblacions veïnes com l’Aldea o Tortosa. Tampoc no hem estat un poble que conservi paraules estrictament locals, concernents a àmbits com la gastronomia o l’agricultura, com passa en alguns pobles ebrencs que tenen vocabulari força identificatiu. En canvi, ens agrada reivindicar algunes qüestions de lèxic i expressions ben característiques del català que parlem als pobles de la riba final de l'Ebre.
El nostre lèxic és variadíssim, com el de qualsevol altra variant de la nostra llengua. Paraules com granera ens porten a la construcció de verbs com agranar, usat en expressions com agranar cap a casa, que té el seu significat equivalent en altres variants dialectals. Una de les paraules que més sobta a altres parlants és escurar, és a dir, rentar els plats; una acció derivada és fer l'escuranda. De fet, escuranda fa referència al conjunt d'estris que han de ser rentats. També voldria fer esment de la pronunciació col·loquial de paraules com ando-siau o ando-sien enlloc d'adéu-siau, de la qual persones de generacions més grans fan un ús extensiu.
Una de les expressions més nostrades és alego. No estem parlant de l'expressió hasta lego, un evident castellanisme de luego. Per si sola, la paraula alego esdevé sinònim de prompte o en un futur: alego vindrà, alego no podrem sortir de casa, alego en seran més que natros. També hem de destacar el fet que usem una v en diminutius com peuet o pouet que esdevenen pevet o povet. Aquest fenomen també es produeix en poal (galleda, en català oriental), que en alguns pobles pronunciem poval; i en paraules derivades com una poalada d’aigua que pronunciem povalada. També és curiosa l'expressió mes que sigue, que usem enlloc de encara que sigui només: vés al curset mes que sigue perquè te veiguen la cara; també pot significar tan de bo: mes que sigue, jugue Messi. A Campredó la pronunciem mas.

diumenge, 8 de febrer de 2009

La parla catalana de Campredó (1)



Durant els propers dies anirem penjant un seguit de posts titulats La parla catalana de Campredó que provenen de l'article que va publicar-se al llibre-revista 25è aniversari del temple parroquial de Campredó, el qual ha vist la llum al febrer de 2009. L'hem escrit conjuntament Araceli Aguiló i jo.

La parla catalana de Campredó


Era l’abril de 1990 quan a la revista local Soldevila vàrem endegar una secció que portava per títol El nostre català. La implantació de l’ensenyament de la nostra llengua després dels anys de dictadura franquista va ser una de les apostes més importants i agosarades de la reinstaurada Generalitat de Catalunya a finals de la dècada de 1970. Anys després, i des del govern català, es va tirar endavant una política d’immersió lingüística, amb un gran consens polític, que ha portat uns fruits veritablement molt positius tant a nivell educatiu com social, atès que ha evitat l’exclusió d’una franja important de població per a la qual el català era una llengua totalment aliena. Es va apostar per un català estàndard tant en l’àmbit educatiu com en els mitjans de comunicació públics d’abast nacional (TV3, Catalunya ràdio, etc.). La cursa envers la normalització del català l’encapçalava el model fabrià, del Mestre Pompeu Fabra, instaurat als anys 1930 i que havia tingut nombrosos seguidors al territori ebrenc, basat en una variant lingüística predominant, el català oriental, agafant com a veritable base la parla de les comarques barcelonines i gironines. No és cap anomalia, ja que en gairebé tots els països amb parla normalitzada s’agafa la variant amb més parlants, que sol coincidir amb la de la capital i l’àrea circumdant, com a varietat estàndard.
Des de Soldevila volíem, però, posar el nostre granet d’arena envers la dignificació del parlar ebrenc, sense qüestionar el model de Pompeu Fabra, un lingüista que ens mereix tot el nostre reconeixement per la formidable tasca de dotar el català d’una gramàtica que acabés amb segles d’escriptura inconsistent. Al mateix temps, ens vàrem interessar pel fet literari a les nostres comarques per tal d’ajudar a difondre tot un seguit d’escriptors/es d’alt nivell que des de les nostres terres han aconseguit fites importants dintre de la literatura catalana.
Gairebé dos dècades després, continuem ferms en la difusió de la gent de lletres d’aquestes contrades. Hem estat una terra rica en literats/es. Des dels Constitudinae Dertosae o Llibre dels Costums de Tortosa del segle XIII, el primer text jurídic escrit en llengua catalana que es pot consultar a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre; passant pel cavaller renaixentista Cristòfor Despuig, el poeta barroc Francesc Vicent Garcia conegut com a Rector de Vallfogona, el monjo dominic i poeta Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, màximes figures literàries en llengua catalana dels segles de la decadència; i continuant per l’intel·lectual tortosí Francesc Mestre i Noé, que va encapçalar un moviment renaixentista a finals del segle XIX que va permetre l’aparició de grandíssims literats ja entrat el segle XX, com és el cas del memorialista Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), el poeta i historiador esportiu Joan Cid i Mulet (Jesús), el novel·lista Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), el dramaturg Joan Povill i Adserà (Vilalba dels Arcs), el poeta Salvador Estrem i Fa (Falset) o el poeta i periodista Roc Llop i Convalia (Miravet). Tots ells varen mostrar una autèntica fidelitat a la llengua de la terra. La Generació de la revista Gèminis, els tortosins Gerard Vergés, Manel Pérez i Bonfill, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Ricard Salvat varen aportar una mica de claror en un període de gran foscor per a les nostres lletres en plena postguerra. La seua herència formidable ha permès que avui dia ens trobem amb una llengua viva al carrer, amb un índex de catalanoparlants superior al de la majoria de comarques del país, i amb l’existència d’escriptors/es de gran nivell, coneguts arreu del nostre domini lingüístic: Emili Rosales (la Ràpita), Andreu Carranza (Flix), Francesca Aliern (Xerta), Jesús M. Tibau (Cornudella), Carme Meix (Gandesa), Miquel Reverter (La Ràpita), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Albert Roig (Tortosa) i tants i tantes altres.
Sortosament, el català s’ha incorporat amb força en l’àmbit de les noves tecnologies. El fenomen blocaire ha irromput amb força a casa nostra. Campredó és precisament el quart poble quant a nombre de blocaires de les Terres de l’Ebre, només darrera de poblacions molt més grans com són les veïnes Tortosa, Amposta i Flix. A més, tots/es els i les blocaires campredonencs/ques fan ús de la llengua catalana, la qual cosa demostra l’èxit del procés normalitzador del català.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Nou poema a Lionel Messi


Ix la màgia del peu i s'enlaira arreu,
una emoció compartida omple l'esperit
i, amb un crit, sentim el sabor de la glòria!
La joia del moment pel talent innat
es descara i, d'un cop, esclata el camp.
Eixe talent té força i enderroca obstacles,
desconeix les temors i, amb enginy,
desvetlla somnis d'infant que es recreen.
I és que eixe gol ha superat fronteres!
I el teu nom s'enlaira arreu d'un univers
que es rendeix, JUGADOR, amb lletres grans.
I ens remembres que ets el millor,
la teua glòria s'escampa amb to triomfant,
conquereix imants d'il·lusió col·lectiva.
I el teu poder altera un match,
el deixa sense història en un instant.
Llavors, Lionel, amb cara d'infant
esdevens el Déu de Déus... camp rera camp.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Hem de parlar


Aquest és el relat que he publicat al llibre col·lectiu Ebre Blook, que acaba de veure la llum de la mà de Cossetània edicions de Valls. Ha estat un projecte promogut per l'incansable agent cultural i llibreter de Vall-de-roures, Octavi Serret, que s'ha nodrit amb narracions penjades al Serret Blog. Aquest relat va ser finalista del premi Vila d'Almassora (Plana Baixa) de 2006.


HEM DE PARLAR


En Jordi no parava de mossegar-se les ungles ni de cobrir-se els ulls parcialment amb les mans, es gratava de dreta a esquerra el front i es canviava amb una extrema rapidesa la posició irregular de les cames. Quan no les creuava, s’anava trepitjant els laterals o les puntes de les sabates de moltes formes distintes. De tant en tant, els seus nervis veritablement alterats el portaven a recolzar-se damunt d’un dels tres estrambòtics coixins del sofà, que eren d’un color verd pujat i tenien uns dibuixos més que estranys.L’havia agafat francament desprevingut. No hi havia cap manera que pogués negar allò que era tan evident, i aquella era sens dubte una obvietat que li podia alterar el rumb de la seva vida molt negativament. Aquesta vegada ni tan sols tenia esma per mostrar-se persuasiu i inventar-se les habituals històries imaginatives d’antany, complementades amb frases amoroses i seductores i amb plans de futur engrescadors, que normalment aconseguien calmar, al menys temporalment, els ànims exacerbats de la seva esposa i fer-lo sortir amb la seva. Semblava que estava atrapat i no hi havia cap possible defensa.La Irene havia obert els ulls de sobte. Per a sorpresa seva, es mostrava molt segura de sí mateixa. La submisa noia rica havia deixat pas a la dona agressiva i implacable. Havia anat al gra des d’un primer moment, perquè tenia proves de tot el que ell havia estat fent en els darrers mesos.M’has de creure, Irene, si us plau. Ella no significa absolutament res per a mi. Únicament ens uneix una estreta relació laboral, perquè treballa per a una importantíssima empresa del sector. És la cap de departament de vendes de Gas Català. S’encarrega de coordinar una sèrie de ponts d’unió entre les principals companyies del sector, per tal de promoure l’exportació conjunta pels països de la Unió Europea, i ja et vaig comentar que tenim alguns negocis en conjunt i que ens interessa moltíssim incrementar aquests lligams comercials. Ens estan obrint les portes de bat a bat del mercat de l’Europa de l’est, i per això ens cal també mantenir una cordial relació a nivell personal. T’ho he explicat mil cops. Si me la va presentar el teu pare! Ell coneix la Núria Ribó molt millor que jo. Només és feina, creu-me. Jo només t’estimo a tu. Sóc el teu home, m’entens, el teu home.Això no gosaries jurar-ho per la teva santa mare. Ho sé tot, Jordi. I tot vol dir això, tot. Te l’has estat tirant des de fa uns quants mesos. Totes aquestes reunions incògnites no eren altra cosa que… No m’atreveixo ni a pronunciar-ho. I tenies la barra de queixar-te que la feina t’absorbia massa i no et deixava temps per a res! Mentre jo em consumia nit rera nit esperant-te, tu te les passaves tenint orgasmes sense parar amb ella. Vols que et digui el que penso, doncs que ets un fastigós barrut de merda. És culpa meva perquè he estat una autèntica imbècil, però s’ha acabat. No m’has tingut cap respecte. Cap.La Irene va esclatar amb un plor intens que no admetia possible consol. Se sentia extremadament ferida. La seva germana gran, la Maria, havia vist en Jordi amb una altra dona en un famós restaurant vora mar de Tarragona, on se sol reunir amb força assiduïtat l’alta societat de la província, justament durant un cap de setmana en què el Jordi s’havia absentat de casa amb l’excusa que havia de tancar un tracte comercial molt important a la capital de la demarcació. No hi havia cap possibilitat de dubte, la Maria els havia fet diverses fotos amb unes imatges claríssimes, i la Irene no parava de contemplar-les.Irene, saps molt bé que em trobo molt a gust al teu costat. Si només tinc ulls per tu! Fa quatre anys i escaig que estem casats, i hem estat tothora molt units i ens ha anat força bé. Jo, jo… t’estimo com el primer dia. Hem de parlar, Irene, hem de parlar.Te l’has tirat moltes vegades? Suposo que deu cardar millor que jo. Què et fa? Meravelles? Potser tindrà la raó la mala bèstia de la meva germana quan irònicament diu que amb la teva ambició desmesurada són els negocis els que de debò et posen calent.Irene, raona, si us plau. No siguis tan dura amb mi ni et posis tan violenta, que d’aquesta manera no arribarem enlloc. Ella ha estat purament plaer físic per a mi. Únicament això, sexe. Per passar una bona estona. Jo només t’estimo a tu, quantes vegades t’ho hauré de repetir? Ets la meva dona, amb ella tot és totalment diferent. Desig i prou. Et juro mil vegades que mai més tornarà a passar. Ha estat una relliscada, un error que em sap molt greu, que no hagués hagut de succeir mai, però no deixem que ens faci més mal. Ara ja està fet. El nostre matrimoni està molt per damunt d’aquestes coses.Ets un maleït cabró. Te l’has tirada! Te l’has tirada tantes vegades com has volgut! Desapareix de la meva vista. Només sento fàstic quan miro la teva espantosa cara. Marxa.En Jordi es va aixecar una mica dolgut i alterat, i va agafar la jaqueta de cuir negre de la perxa del rebedor. Va donar una forta portada i va anar-se’n sense dir absolutament res. Tenia la imperiosa necessitat d’encendre una cigarreta abans d’agafar el cotxe. Se sentia molt accelerat i no podia trobar l’encenedor a cap de les butxaques. Finalment el va trobar i es va posar a fumar desesperadament. Havia estat un veritable mal tràngol, però se’n sortiria. No es podia permetre de cap manera el luxe de perdre la Irene. Sense ella, tots els seus plans d’expansió empresarial arreu del continent i d’extraordinària projecció econòmica se li anaven completament en orris. Havia de pensar amb molta cura i ser molt caut quant als passos a seguir per reconquerir la seva esposa.Des de molt jove havia estat molt penjada per ell, i en Jordi habitualment havia trobat els recursos adequats per reconduir els seus no gaire freqüents problemes de parella, i a més fer creïbles les seves sospitoses i reiterades escapades. Havia de demostrar-li que era l’única dona important en la seva vida. Li havia de tornar a fer creure que l’estimava de debò, i que d’ara endavant la respectaria totalment. Li havia de fer comprendre que calia saber separar l’amor del sexe. N’era ben conscient que aquest cop li seria més difícil, però encara era massa aviat per tirar la tovallola definitivament. Les seves ambicioses aspiracions professionals no li podien permetre el luxe de rendir-se.En Jordi va passar-se més de dues hores conduint sense ser-ne conscient de què no anava a algun lloc determinat. Va tenir temps suficient per a lligar tots els seus pensaments, de vegades força confusos. Havia de preparar tota una nova estratègia que no pogués fallar. Va deixar el cotxe a l’aparcament i va encendre una nova cigarreta. S’havia polit gairebé un paquet des que havia sortit de casa d’una manera tan accidental. Va posar la clau al pany fins a tres cops, donat que encara estava ben carregat de dubtes. Com el rebria la Irene?Ella estava asseguda al sofà, mentre anava fullejant una revista de moda sense gaire interès. No va aixecar ni la vista quan va sentir el soroll de la porta. En Jordi va entendre perfectament aquell acte d’indiferència, però no va voler sucumbir. Li va preguntar si ja estava més calmada i la va voler besar a la boca, però ella va apartar bruscament la cara. Durant uns quants minuts no varen dir-se res. En Jordi va ser qui finalment va haver de trencar el gel:Irene, m’has d’escoltar. Jo només t’estimo a tu. Estem junts des que érem uns adolescents i crec que no ens podem queixar de res. Hem tingut una relació més que acceptable. Estem prou bé com a parella. Hem tingut moments millors, però mai no hem tingut problemes veritablement grossos. Si us plau, has d’oblidar tots els mals pensaments i rancúnies que puguis tenir, i sobretot perdonar-me si t’he fallat. En cap moment ha estat la meva intenció fer-te mal.La va besar als llavis. La Irene va anar-se’n d’immediat a l’habitació sense obrir la boca. En Jordi va posar la televisió i va anar-se a buscar una cervesa de la nevera. Feia glops molt lentament. Va estar molt capficat durant una llarga estona. Aquest cop semblava que anava de debò. L’havien enxampat i tot podia prendre un caire molt distint al de les altres vegades. No ho podia consentir. Va aixecar-se amb decisió, conscient que havia d’actuar ràpidament. Va trucar sense gens de timidesa a la porta de l’habitació.Hem de parlar, Irene.Ella li va contestar a crits que la deixés en pau. Estava molt ressentida i necessitava estar sola una bona estona. No volia veure’l, no podia suportar la seva presència. En Jordi va intentar persuadir-la, però ella va mostrar-se completament inflexible. Aquest cop s’havia passat de la ratlla. Li podia perdonar altres mentides, però mai la infidelitat, i molt menys podia acceptar que la seva germana s’hagués rigut d’ella al seus propis nassos.Tot just havia estat la Maria la que l’havia agafat in fraganti. Mai no havien tingut una bona relació fraternal, atès que la gelosia ho havia impedit, alhora que havien estat massa pendents totes dues d’aconseguir els beneficis paterns. De ben segur que la Maria se sentia triomfadora. S’imaginava el plaer malèvol que havia tingut fent les fotos, i encara més portant-li a casa i passant-li per la cara que el seu estimat marit executiu, la gran promesa de la família, tenia una aventura de llit amb una altra. Era una autèntica serpent i sempre ho havia estat. Les seves paraules li retronaven encara una a una.- Mira què tinc, Irene? Segur que t’interessa, però no caiguis de cul de l’ensurt! Quina sort tens! És molt apassionat quan besa en Jordi. Diria el teu home, però he comprès que no és només teu. I veig que té les mans molt llargues també. I em sembla que no deus de ser tu la de la foto. Té el cabell ros, encara que més bé em sembla que és tenyit, i bastant més llarg que el teu. És molt maca aquesta noia, m’agrada més el seu estil. Ja t’ho deia jo que t’havies d’arreglar una mica més i ser més decidida, que si no se’n busquen d’altres aquells que tenen el cervell a la bragueta, com sembla que és el cas del teu marit.En Jordi anava fent zàpping sense importar-li què feien a la televisió. El seu cap donava voltes i més voltes. Com se’n sortiria aquest cop? El seu sogre no podia assabentar-se’n. No ho havia de saber mai. Tot just ara que tenia tants negocis transcendentals a punt de caramel. Les accions d’una important hidroelèctrica havien anat a la baixa dramàticament en les darreres setmanes, i era l’hora de l’absorció ràpida. Requeria capital i sobretot suport polític, i aquest només podia arribar de les mans del pare de la Irene.En Ramon Cabestany era un històric Diputat al Parlament i un dels empresaris més opulents del país. Ja venia de casa bona (fill d’un alt comandament de l’exèrcit i d’una hereva d’una important fàbrica del tèxtil), i es va llicenciar en economia durant els anys del desarrollismo. Havia fet fortuna perquè havia apostat molt encertadament pel desenvolupament energètic a gran escala. Era un home d’altes creences cristianes, vinculat des de molt jove a la cúpula de l’Opus Dei i amb contactes extraordinàriament eficients.Finalment la Irene va sortir de l’habitació. Anava a prendre un bany relaxant i volia gaudir de la seva soledat. En Jordi s’havia estat fregant els ulls. Els tenia vermells, alhora que deixaven caure una que altra llàgrima. El seu rostre entristit donava clares mostres d’extrema preocupació. Va cridar el seu nom i va expressar-se amb una veu molt tendra:Irene, seu al meu costat, hem de parlar. Et demanaré perdó un miler de vegades si cal, perquè hem d’aclarir-ho tot. Sento la necessitat imperiosa de demostrar-te que t’estimo, i encara més, necessito que em creguis. No t’adones que no puc viure sense tu.Calla, no et vull sentir més. No tens dret a dir res. Prou mentides. Hem acabat.Irene, què fas? No tanquis la porta, si us plau. Deixa’m passar. Tot té una explicació raonable. No hi ha res que sigui prou greu perquè no vulguis ni escoltar-me. Et demano una altra oportunitat.La Irene es va prendre el seu temps al bany, amb l’aigua molt calenta i moltes borbolles com li agradava de costum. Quan va sortir, se sentia una altra. Es va seure còmodament davant del sofà, mentre s’anava pintant les ungles d’un color molt cridaner. Semblava molt tranquil·la.En Jordi havia anat al despatx a realitzar diverses operacions bancàries per Internet que tenia pendents. Quan va sentir la veu de la televisió, va apagar l’ordinador immediatament. Es prengué un parell de minuts per a reflexionar. No podia cometre cap altra errada tàctica. L’havia de reconquerir, tot el seu futur estava en mans de la seva capacitat seductora.- Irene, hem de parlar.No hi ha res més a dir, Jordi. Aquest cop no em convenceràs com sempre amb bones paraules. N’estic molt farta. Perds el cap pels conys de totes les dones d’empresa que hi ha i que deixen d’haver. Com més poder i diners tenen millor. Sembles un afamat caça fortunes. Fins aquí hem arribat. La paciència té un límit, i tu l’has esgotat.En Jordi va intentar besar-la als llavis, però ella va apartar-lo bruscament de nou.Com tens aquesta barra? Com goses tocar-me? Com goses ni mirar-me a la cara?En Jordi ho va tornar a provar. Ella li va ordenar que s’apartés, que no volia saber-ne res d’ell, que encara podia sentir l’olor de la Núria, que li feia fàstics. En Jordi va continuar besant-li el coll mentre li repetia el molt que l’estimava. Finalment va besar-li els llavis. La Irene va cedir. Les mans d’en Jordi varen apoderar-se de tot el seu cos. Li va anar traient la roba molt a poc a poc. Finalment varen quedar nus al sofà. En Jordi va mostrar-se molt tendre.- Tenim tota la nit, Irene. Sóc tot teu, i hem de gaudir dels nostres cossos i del nostre amor. Només t’estimo a tu, cap dona no em podria donar la meitat del que tu em dones.La Irene va mostrar-se molt activa. Havia estimat molt en Jordi tots aquests anys. Ella no havia estat amb cap altre home, ni s’ho hagués plantejat mai. Ell se l’endugué als braços a la cambra. Varen entrar embastint la porta i varen caure al terra abraçats i varen començar a besar-se tots els llocs on la carn estava descoberta. Aleshores va començar a ploure, a diluviar, i el so de la pluja els va anar atraient i arrossegant cap al llit. Entre els llençols varen començar a jugar, només amb el llum de l’espelma i dels llamps espontanis. Els jocs es van anar convertint fins arribar a un orgasme intensíssim com els diabòlics llamps d’aquella nit: espectaculars, efímers però potents.Va ser un acte d’aquells que fan història. La Irene havia tocat els estels i va quedar adormida damunt les cames d’en Jordi. Ell va encendre una cigarreta, com li agradava fer després de fer l’amor. Havia solucionat el problema de la manera habitual. Havia estat al límit, però es podia sentir plenament satisfet. La Irene estava molt penjada per ell, aquest cop semblava que les coses haurien anat diferent, però sortosament havia estat una falsa alarma.En Jordi es va prendre el seu temps per cavil·lar els propers moviments. No podia tornar a arriscar el seu matrimoni, i havia de tirar pel recte. La relació amb la Núria ja no tenia cap sentit. S’ho havien passat molt bé plegats. Tenia un cos espectacular i era una veritable tigressa al llit, però calia ser prou lúcid per dir prou a temps.Feia uns sis mesos que durava la seva relació. L’havia coneguda en un transcendental congrés sobre la petita i mitjana empresa que va celebrar-se a Barcelona. Donava la imatge de ser una noia molt intel·ligent, tenia una veu seductora, i sabia què dir en el moment adequat. En Jordi la va convidar a dinar el darrer dia del congrés. Ell va parlar de roba fashion, es va interessar pel seu estil de pentinat i pels perfums que ella usava, i li va agafar el número de telèfon. Aquesta dinàmica normalment li funcionava.La nit següent la va trucar. La Núria en un primer moment no s’havia mostrat especialment receptiva, però a la segona trucada va acceptar trobar-se amb ell. Aquella nit varen acabar al seu llit. En Jordi ja tenia tot el que volia. Una noia maca per a nits de disbauxa, que a més era la secretària d’una empresa amiga que no deixava de ser la competència al mateix temps. No es podia desitjar res millor per als seus plans. Feia sis mesos que se’n beneficiava, i ara li costava deixar-ho perdre. Però estava totalment decidit, no podia continuar amb aquella aventura perquè acabaria definitivament amb el seu matrimoni.Si pogués explicar-li al seu sogre i màxim accionista de l’empresa que només se la tirava per beneficis econòmics! Aquell malparit havia tingut totes les fulanes que havia volgut i no havia tingut mai cap escrúpol en amagar-ho. I tenia la sort que la seva esposa acceptava la seva situació completament (ell era l’amo indiscutible dels diners, de l’empresa, de tots). A més, feia bandera tostemps dels seus principis cristians. I en canvi mai no podria acceptar que el seu gendre fes banyes a la seva filla, la nineta dels seus ulls.Per què havia de ser tot tan complicat? Salvaria el matrimoni, conservaria les seves fabuloses perspectives laborals i les seves valuoses accions, però perdria informació directa sobre Gas Català. I malauradament perdria els beneficis sexuals de la Núria. Amb la Irene sempre s’havien entès bé al llit, però la Núria era un volcà i no cal dir que li dolia. Va trucar-la.Núria, carinyo, ens hauríem de veure avui mateix. És urgent, hem de parlar.Varen quedar al bar del Club Nàutic, als afores de la ciutat. La Núria hagués preferit trobar-se al vespre a casa d’ella com tenien per costum, per tenir una mica d’intimitat i preparar el camí d’allò que pogués sorgir. Al principi, no va entendre la seva negativa. Ell va insistir en què fos en un bar. Va escoltar atentament les explicacions d’en Jordi, fins que al final li va dir:- Hauríem de deixar de veure’ns durant una temporada, fins que la Irene deixi de tenir cap mena de sospita. Em trobo molt bé al teu costat, però em cal temps. No t’enfadis. Mai no t’he enganyat, ja sabies que no tenia intencions immediates de deixar la meva dona, i està clar que ens arriscàvem a què ens descobrissin. Ho sento, però és l’única solució.Molt bé - li digué conformada -. T’entenc. Ets un home casat i tens les teves responsabilitats. Com bé em recordes, ja ho sabia abans d’enrotllar-me amb tu. I tens raó, mai no m’has enganyat pel que respecta al teu matrimoni. Fins d’aquí uns mesos, truca’m de tant en tant.En Jordi va quedar-se veritablement sorprès de la reacció tan assenyada de la Núria. Ho havia acceptat amb total normalitat. Fins i tot en el fons li va doldre, donat que va tenir la curiosa sensació que la seva relació havia significat ben poc per a ella. Potser sí que era veritat que només era sexe! De moment, però, havia sortit bé del segon tràngol.Aquella tarda va passar per l’oficina ja que volia estudiar per damunt la delicada situació financera de diverses empreses. Hi havia possibilitat d’absorció ben aviat, ja que no podien aguantar els números vermells gaire temps més. Ara li calia estar totalment centrat en la feina, atès que l’empresa podia agafar la directa cap a rumbs extraordinàriament importants.Va arribar a casa quan ja gairebé era mitjanit. Li havia comunicat anteriorment a la Irene que faria tard, i que si volia assegurar-se on era veritablement el podia trucar al telèfon fix de l’empresa. Tot i això, ella havia encomanat el sopar. Va mostrar-se força xerraire i amorosa. Va trobar el moment propici per parlar-li d’uns atractius plans de vacances. Ell no va gosar posar-hi cap objecció. Passarien una setmana sols a París ben aviat. Ella s’encarregaria de convèncer el seu pare que en Jordi s’hauria d’absentar durant uns dies, quan ja hagués enllestit les interessants operacions expansives que tenia en mans.Els calia aquell break si volien reconduir tot el seguit de malentesos que havien posat massa ombres boiroses per sobre del seu matrimoni. La Irene va treure’s la bata. No portava roba interior. Aquella nit va ser ben especial. Varen tenir una estona molt agitada. Varen fer l’amor com a bojos.Havien passat dues setmanes, i només havia trucat la Núria un sol cop. Ella va mostrar-se molt distant, i li va penjar gens amorosament després d’uns pocs minuts ja que la demanaven per una altra línia. En Jordi no acabava de pair aquella reacció. Però ara li calia estar pendent d’altres afers. Estava plenament convençut que li calia guardar les aparences amb la seva dona i demostrar interès per aquell viatge que a la Irene li feia tanta il·lusió. Ella ja tenia els bitllets d’avió i havia fet la reserva d’una suite impressionant en un conegut hotel parisenc.Un parell de dies abans d’agafar el vol, però, en Jordi havia de tenir una significativa reunió amb la presidenta d’una altra empresa més petita que havia agafat el camí de veritable caiguda lliure. El seu principal accionista havia traspassat sobtadament feia uns mesos, i ara havia quedat en mans de la seva filla. La Glòria era una jove d’uns 30 anys, amb unes cames impressionants, i molt inexperta en el món dels negocis.Després de la reunió, en Jordi la va convidar a fer una copa. Va parlar de roba fashion, es va interessar pel seu estil de pentinat i pels perfums que usava i es va anotar al mòbil el número de telèfon.Va arribar a casa a altes hores de la nit. La Irene va parlar-li una estona sobre els preparatius del viatge. Tot estava llest. A més, tenia una notícia sorprenent. El seu pare deixava la política i en uns mesos també el món de l’empresa. Ja tenia una edat i no volia més maldecaps. Ella heretaria la major part de les seves accions. Ho varen celebrar amb una altra nit boja.Aquell era el premi que en Jordi havia estat buscant des que havia passat per l’altar. Havia estat molt lleial a l’empresa i s’ho mereixia. Al dia següent va voler parlar amb la Núria. Volia trobar-se amb ella abans de marxar. Ella hi estigué d’acord. Va anar a casa seva. No va haver sexe. En Jordi estava una mica descol·locat, ja que no entenia a què jugava la Núria.Aquella mateixa tarda, va trucar la Glòria. Varen sopar en l’esmentat restaurant dels negocis. En Jordi solia ser molt generós quan li interessava. No varen parlar de negocis, no era necessari. Varen acabar a l’habitació d’ella. Després d’un apassionat acte sexual, la Glòria li va demanar que li portés alguna cosa ben fresca per beure. En Jordi nu va anar a la cuina a buscar-ho.Quan va passar pel menjador va haver de patir una de les desagradables ironies que porta la vida. Un ensurt dels que fan història. La Irene i la Núria estaven observant-lo amb una mena de rialla còmplice.Què és tot això? – va demanar en Jordi.Primer faries bé en vestir-te. – va contestar una de les dues (no importa quina).De seguida, va sonar el timbre. Era el pare de la Irene. Portava sota el braç una carpeta vermella i gruixuda. Estava plena de documents molt importants que desprenien una amalgama de colors ben distints: els papers de lliurament de bona part de les accions a la seva filla, els d’absorció definitiva de l’empresa de la Glòria, i uns altres de restricció de contracte.- Jordi, hem de parlar - va dir la Irene.