dimarts, 10 de febrer de 2009

La parla catalana de Campredó (3)






Creiem que cal reivindicar tot un seguit d'expressions i paraules que usem en diversos indrets en particular de les comarques centrals dels Països Catalans. Cal remarcar que són usades en determinats llocs, atès que quan parlem de dialectes o de variants dialectals no ens estem referint, en absolut, a parlars uniformes de tota una comarca o comarques. Aquestes expressions nostrades són la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu. En les darreres setmanes, molts col·legis del territori, tant de secundària com de primària, s'han apuntat a diverses campanyes adreçades a l'apadrinament de paraules en desús, les quals són molt necessàries ja que apropen els estudiants a la parla comarcal. Ens voldríem centrar en algunes expressions en especial, que, de ben segur, sobten els parlants d'altres llocs del domini lingüístic comú. Concretament, la paraula gonia, que pren el sentit de pressa o d'angúnia. Porto gonia equival a tinc pressa. A la vegada, tinc gonia que no ve vol dir estic preocupat que no ve, ja que la situació em causa angúnia, preocupació. Aquesta és una expressió col·loquial que s'usa arreu de les poblacions ebrenques. També és curiós l'ús de la paraula espai com a sinònim de vés amb compte. També en ocasions agafa el sentit de lentament, com en les expressions parla més espai (a poc a poc) o vés espaiet (condueix amb cura). Una altra expressió ben nostra és fer avio, que vol dir enllestir feines amb rapidesa inusitada. Veiem com has fet avio també vol dir has tornat ràpid o has acabat prompte. Moltes d'aquestes expressions agafen significats ben específics en determinades circumstàncies. És una xamba disposar d'aquest lèxic tan ric en la llengua catalana. Quina xamba hem tingut avui en un partit de futbol, fa referència al fet que la sort ha estat al costat de l'equip al qual donem suport.




Dignificació del lèxic ebrenc



El nostre parlar es pot dignificar de moltes maneres. Posarem tres esplèndids exemples que de ben segur facilitaran la recuperació de paraules i el manteniment de la fonètica pròpia. Un conegut hotel de Deltebre (Baix Ebre) disposa de diverses vidrieres que estan decorades íntegrament amb paraules gastronòmiques tal com s'usen i es pronuncien en algunes poblacions del Delta de l'Ebre. L'escriptura és fidel a la fonètica emprada en aquests pobles del territori. Com a exemple, la paraula potaque, referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l'Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc. A Campredó, la pronunciem potaje, amb el so característic de la j castellana. En la majoria de comarques de Catalunya es coneix com a escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Val a dir que fonèticament el parlar ebrenc, sobretot entre la gent gran, tendeix a la realització del canvi de la j per la c, com comprovem amb noms de procedència castellana com José o Juanito, que esdevenen Cosé o Cuanito, pronunciats pels més grans de casa. La vidriera en qüestió tenia molts altres noms referents a fruites, verdures i plats de menjar com: abercoc, aborgingo, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, massana, etc. En aquest mateix àmbit de reivindicació de paraules, la tasca Lo Pati de Campredó, que des que érem uns adolescents hem considerat com el nostre bar de capçalera, fa uns mesos va ser reformada i hi van afegir una portalada magnífica, amb una vidriera a l'estil de l'anterior, que incloïa el nom de moltes de les partides de la població: Timbes Roges, Font de Quinto, Espluga, Raval del Pom, Sant Onofre, Roca-Corba, Racó, Mas de la Missa, Bassa Venècia, Argilers, Barranc dels Pixadors, Soldevila, Ribé, Les Barraques, Coll-redó, Solicrú, Lligallo de les Veles, Barceloneta, etc. Aquesta mena de vidrieres, a part de la funció estètica i decorativa, també serveixen per afavorir la preservació de vocables nostrats, siguin paraules de referència o noms de partides rurals, moltes de les quals ja són desconegudes entre les generacions més joves.
Un altre exemple excel·lent és la porta de l'església de Sant Joan Baptista de Campredó, estèticament magnífica, una obra d'art que cal reivindicar com un dels actius més bells de la població. En un poble com el nostre, on estem treballant molt a fons envers la dignificació del patrimoni històric medieval, hem de saber valorar adequadament el fet que comptem amb una joia arquitectònica que justament el 2009 compleix el 25è aniversari de la seua construcció. Està dividida en tres parts, que representen la història del terme, la història religiosa de la regió ebrenca i el sant patró. L'artista gironí Fita va fer una gran obra ja que va tenir cura de tots els detalls i ens permet fer un emotiu viatge a través de la història. Va fer una tria de fets històrics que són cabdals en el nostre passat. Recorda figures com Mn. Frederic Casanova, bisbes de la diòcesi, rectors de la parròquia... però també personatges de la història com Ramon Berenguer IV, i ens recorda el nostre passat romà i templer. Recentment, i a instàncies del rector Víctor Cardona, s'ha portat a terme la neteja i adequació d'aquesta important obra arquitectònica. En definitiva, una porta que recorda la història mentre retrata, de la manera més simple i bella, les nostres arrels, i que alhora ens permet recordar toponímia nostrada.


El català normalitzat


El català s’ha anat normalitzant progressivament. A les Terres de l’Ebre podem presumir del fet que gairebé la totalitat d’escriptors/es fan ús de la llengua de la terra. El mateix succeeix en àmbits tecnològics d’internet com webs o blocs en els quals l’ús d’altra llengua que no sigui la pròpia de Catalunya és gairebé testimonial. També ens omple de satisfacció la publicació d’Aïnes i Cruïlles, la primera gramàtica del català occidental dels lingüistes Josep Panisello i Joan Bertran, una eina veritablement extraordinària. Mereix també tot el nostre reconeixement l’extraordinària feina que s’ha vingut realitzant des de l’escola quant a la incorporació al català de l’alumnat immigrant durant les darreres dos dècades. Esperem que el català millori l’estat de salut arreu i que no ens veiem en un futur en la necessitat de recordar aquell famós refrany que diu: qui perd els orígens perd la identitat!
Emigdi Subirats i Araceli Aguiló