diumenge, 28 de desembre de 2008

100 anys del naixement de Roc Llop i Convalia

"El dia del centenari del naixement de Roc Llop i Convalia" (Miravet 1908-París 1996)

La llibertat és el teu emblema,
la lletra ens retrata la vida,
l'escola ens modela home i dona,
tot el que ens envolta és poesia.

Un baluard templer ombreja un poble
bell, amb un riu regant cirerers
la costa de Riago amunt tresca
i desprén ambients de primavera.

Mestre i cultura, paraules arrelades
en l'ànima poeta d'un home llibertari,
polític de la vida i de la literatura,
ideari etern de tots els dies.

I la guerra... i les guerres trencaren
un món de pagès i escola.
Esbàstiques arreu mataren pobles,
exili de tots els temps, gana i misèria...

Cruels els anys a l'infern de Gusen,
el llapis escriu i ningú no somriu.
sofrint com tots la fúria de la llopada,
l'home fet escòria en un moment furtiu.

París i llibertat s'agermanen,
al maig d'un any de la memòria,
memòria que seguiràs fins el dia
del traspàs... tacada la vida.

I la ploma escriu contes negres del Danubi,
i glosa a la terra ufana i encadenada,
i botxins maleïts són presents tota l'estona,
i l'ànima de poeta canta i canta.

I ressona el poble en aquests versos,
i l'amor apareix en tot moment,
i versa en la llengua catalana
sardana-jota, Ebre-Miravet.

dissabte, 27 de desembre de 2008

Poema: A Pep Guardiola
Veiem com el món gira entorn al futbol...
una passió que s'eixampla arreu
com un imant que incorpora vespres de joia.
Veiem com esdevé el joc de jocs,
com creixen xavals de la pedrera,
com regnen aquells amb gran talent.
Veiem com joves i grans s'entusiasmen
com càntics ufans endolceixen el moment,
com es devoren les cròniques dels diaris.
Veiem com les il·lusions s'enlairen,
com ens sentim campions d'ànima,
com somniem en ser els millors del continent.
I l'eufòria ens envaeix, gràcies a tu...
sí... gràcies al coneixement d'un joc ben dolç
que engendra caliu i a voltes somriu.
El culer se sent joiós davant de la història,
d'un equip mestre que ens complau.
Un senyor del futbol, Pep de Santpedor
amb cara d'infant que no ha trencat plats,
amb saviesa esportiva, amb tendresa humana,
ens enlaira envers el plaer infinit de la victòria.

dijous, 25 de desembre de 2008

POEMA AL PRESIDENT MACIÀ

"En el 75è aniversari del seu traspàs"

I et guià la força galana d'un ideari català,
una terra ufana que va fent camí
lentament, sempre pendent
de l'aire hostil que ve de ponent
que sovint ens acompanya.
Amb la parla com a emblema,
la senyera s'enlaira al vent
i revivim il·lusions supremes i ancestrals.

Un 14 d'abril... volgueres canviar la història,
abolires monarquies esquifides,
engendrares un règim popular,
bastires il·lusions arreu d'un país en flama.

I vas fer història com a president,
com el senyor de Prats de Molló
que volia Catalunya lliure i plena,
que no s'atura davant la injustícia.
Amb valentia, eficàcia, polivalència,
l'home rebel amb un ideal suprem,
la independència nacional,
i passen els anys... i ens refermem.

dissabte, 20 de desembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (19)

Mn. Tomàs Bellpuig va ser l'introductor de la normativa fabriana a les nostres terres durant les primeres dècades de segle XX. Va publicar un opuscle "L'art d'escriure bé", que va tenir molt bona acollida entre els escriptors comarcals. Durant aquests anys hem de destacar el treball filològic de Francesc Mestre i Noé i Joaquim Garcia Girona. Mestre va publicar "Vocabulari català de Tortosa (1915)", mentre que Garcia Girona, natural de Benassal (Alt Maestrat), va endegar el seu treball "Vocabulari del Maestrat", que va acabar el gran lingüista valencià Carles Salvador. Aquests estudis els hem d'emmarcar dintre de la col·laboració d'aquests escriptors amb Mn. Antoni M. Alcover, que estava compilant vocabulari per al seu diccionari català-valencià-balear. També l'historiador Enric Bayerri va publicar el seu "Refranyer català de la comarca de Tortosa", el folclorista Joan Moreira va treure a la llum "Del folklore tortosí", i altres estudiosos com Frederic Pastor i Lluís o el calaceità Santiago Vidiella realitzaren una important tasca de recerca quant a proverbis i refranys autòctons. Aquests han estat els pioners dels estudis lingüístics a les comarques centrals dels Països Catalans.A principis del segle XXI es va publicar Aïnes i Cruilles, la primera gramàtica del català occidental, tota una obra mestra dels professors Josep Panisello i Chavarria i Joan Beltran. Ha estat una aportació importantíssima que permet tenir una magnífica eina de treball quant al conreu literari del català occidental. Actualment, hi ha tot un seguit de lingüistes i filòlegs que estan realitzant estudis importants sobre el nostre parlar, alguns d'altres comarques catalanes com és el cas del cambrilenc Dr. Pere Navarro, professor de dialectologia de la URV, especialitzat en el parlar de la Terra Alta i del Matarranya.Dr. Miquel Àngel Pradilla és natural de Rossell (el Sènia) i és professor de sociolingüística a la Universitat Rovira i Virgili. Doctor en Filologia catalana i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, ha publicat llibres com "Sociolingüística de la variació i llengua catalana", "El laberint valencià, apunts per a la sociologia del conflicte". També ha impulsat els 2 congressos d'estudi de la diòcesi de Tortosa, i la publicació dels llibres amb les ponències consegüents.A principis del segle XXI es va fundar el CEL, el Centre d'Estudis lingüístics i literaris de les comarques centrals dels Països Catalans, que aplega lingüistes com Àngela Buj, Carles Castellà, Albert Aragonés i Teresa Izquierdo, tots ells professors de llengua catalana a centres de secundària. Tiren endavant el web www.beaba.info, en el qual es pot trobar un interessantíssim diccionari d'autors/es ebrencs/ques. També publiquen la revista BeCEroles, amb estudis lingüístics i literaris. S'han especialitzat en l'estudi del parlar de les comarques centrals dels Països Catalans. Aragonés ha publicat "La llengua del Baix Ebre i del Montsià, un model de llengua estàndard oral", mentre que la canareva Àngela Buj ha estat l'autora d'estudis com "Lèxic del Montsià, estudi geolingüístic", "Etnotextos i memòria històrica: Alcanar (1936-45)", també un estudi sobre el vocabulari català de Tortosa de l'esmentat Mestre i Noé.Montse Ingla, tècnica de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya, ha publicat obres com "Català per a periodistes de les Terres de l'Ebre", amb col·laboració amb Jordi Duran i Albert Aragonés.També s'han realitzat notables estudis lingüístics a la comarca del Matarranya, i publicat obres col·lectives com El Molinar, que ha permès l'estudi a fons de la literatura oral i també de la parla de la regió, amb aportacions d'estudiosos com Artur Quintana, Josep A. Carrègalo o Carles Sancho.A la Ribera d'Ebre, hem de destacar els estudis realitzats per Josep Sebastià Cid i Català, sobre el qual també parlarem en l'àmbit dels estudis literaris, i d'altres com Biel Puvill, que va publicar un conte sobre el parlar d'Ascó, "La meletxa polina".

divendres, 19 de desembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (18)

A principis de segle XX, alguns històrics escriptors varen part de la seua tasca a l'àmbit teatral. Aquest va ser el cas de Mn. Joaquim Garcia Girona o Mn. Tomàs Bellpuig, que entenien el teatre com una manera de difondre els sentiments religiosos, o de Sebastià Juan Arbó i Joan Cid i Mulet, que tiraren endavant grups dramàtics d'interès. El matarranyenc Desideri Lombarte també va fer recreacions teatrals de notable interès. El cas més especial és el de Joan Povill i Adserà, fill de Vilalba dels Arcs (Terra Alta), mestre de professió, que és l'autor de la famosa passió d'Olesa de Montserrat. Durant el franquisme, el teatre va ser una de les arts que més va sofrir la censura. A casa nostra hi ha dos autors remarcables, els quals ja hem fet esment en posts anteriors. El tortosí Manel Pérez i Bonfill ha dirigit nombrosíssimes obres teatrals en la que ha estat la passió de la seua vida, en un home lliurat al camp de les lletres. L'ampostí Josep Ferré i Royo és l'autor d'una gran quantitat d'obres, la majoria de les quals en llengua catalana. També ha fundat grups teatrals a Amposta i va ser el director del Grup de teatre planer durant 10 anys. La gran figura teatral de casa nostra, però, sobre la qual vàrem parlar en el post referent a la Generació de 1952, és Ricard Salvat, una dels més prestigiosos directors teatrals catalans en l'actualitat.Avui dia hi ha nombrosos grups teatrals arreu de les nostres comarques, tots els quals actuen en llengua catalana, la qual cosa és un tret ben significatiu. Entre els directors teatrals destacarem els casos de Lluís Navarro, de Sant Jaume d'Enveja, Pere Izquierdo, de la Sénia, i Xavier Aragó, de Santa Bàrbara. Aragó ha teatralitzat la vida de Joan Cid i Mulet (Pretenen emmudir les veus), Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé i Desumvila (Blat d'Orió) i del General Cabrera (Pàtria i Diòcesi). Quant a autors de teatre, hem de fer esment de Manolita Nadal, d'Ulldecona, i de Baltasar Casanova, de Deltebre. Nadal ha publicat l'obra Black is Black, i també un interessant llibre sobre les obres teatrals estrenades a l'institut Joaquim Bau de Tortosa. Domingo Segura és autor de la història del grup teatral de La Sènia. El vinarossenc Joan Carles Bellviure Simón ha estrenat obres com "L'exprés de les onze i deu", "La memòria de l'aigua", o "Z i l'habitació 113".El premi de teatre La Carrova, que atorga l'Institut d'Estudis comarcals del Montsià, té un notable prestigi ja que l'obra es publica i, si és possible, es representa, la qual cosa és tot un al·licient per als autors. Tambe hi ha el premi Carlota de Mena, que atorga l'IMACT de Tortosa.No cal dir que una de les grans atraccions teatrals del territori és la Passió d'Ulldecona, la versió catalana del qual és de l'escriptor mallorquí Jaume Vidal i Alcover. També es representen els Pastorets a poblacions com La Fatarella (Terra Alta).

dijous, 18 de desembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (17)


El prioratí Jesús M. Tibau, resident a Tortosa des de fa 20 anys, s'ha destapat com a un excel·lent narrador durant els darrers anys, que li ha permès tenir un notable prestigi arreu de Catalunya. Ha publicat tres reculls de contes: "Tens un racó dalt del món", "Postres de Músic" (amb el qual es va importar el premi Marià Vayreda a Olot), i "El vertigen del trapezista". També va ser convidat a participar en el recull col·lectiu "Contes coordinats", amb els millors narradors del país en la llengua de la terra.Manel Ollé és un altre dels baluards de les nostres lletres, amb una llarga trajectòria literària. Professor de català, natural d'Ulldecona, ha publicat obres com "L'última Vinyeta" i "Macianet el Ventallenc", en la qual recupera nombroses paraules del vocabulari pagès. Coneix molt bé la literatura ebrenca i és un dels habituals oradors en homenatges als veterans autors de casa nostra.L'ampostí Rafel Haro, professor de filosofia a Vinaròs, va ser guardonat amb el Sebastià Juan Arbó als anys 1990 amb "Història d'un mediocre". Ha publicat nombrosos contes en reculls col·lectius. Un altre ampostí Rafel Duran ha estat guardonat en diverses ocasions als premis Cid i Mulet, Sant Jordi de Santa Bàrbara i grup de dones d'Ulldecona, i ha publicat contes en els reculls col·lectius d'Aeditors. La també ampostina Maria Josep Margalef, professora de català a l'IES Ramon Berenguer i presidenta de l'Institut d'Estudis Comarcals del Montsià, s'ha estrenat amb diversos contes en reculls col·lectius.Des de Flix ens arriba la veu de la Laura Mur, una de les narradores ebrenques en auge que ha publicat "La cova del silur". El també flixanco, Albert Guiu, del qual ja vàrem parlar en l'apartat poètic, també ha estat guardonat en nombroses ocasions en l'àmbit de la narrativa curta.La tortosina Eva Benet, col·laboradora habitual de l'Estel, s'acaba d'estrenar amb un original "Contes a taula". Sílvia Favà, també de Tortosa, ha publicat "La vida des del parc" i va guanyar el premi Llibres ebrencs de l'any passat. Finalment, Núria Gas De Cid ha estat guardonada en diverses ocasions en premis d'arreu dels Països Catalans.La Ràpita és un punt neuràlgic de les lletres ebrenques, també quant al conreu del conte. El jove Ramon Vernet, acaba de guanyar el premi Tinet de narrativa curta per internet. Ramon González compta amb una excel·ent trajectòria narrativa. Àngels Castellà, rapitenca resident a Bot (Terra Alta), professora de català a l'IES Gandesa, es va emportar e l premi "Llibres ebrencs" de 2007.

Poema Bones Festes

I hem fet camí, durant un any llarg...
i hem reviscut esperances i il·lusions,
i hem tingut coratge arreu d'una vida
senzilla i plena, amb amor, feina i alegria.
Avancem, a poc a poc, sense el camí traçat,
tot seguint el pas del temps que no s'atura.
I ens trobem davant d'imatges colpidores,
idees sanes i... tanques arreu d'un horitzó
que es clou a voltes amb claus punyents.
I ací en un poble que demana tantes coses justes,
amb una cultura espill del treball profund
de les centúries, amb Ausiàs i Tirant,
amb horitzons nostrats de línia primera,
sabedors que la injustícia ens ha marcat la trajectòria.
I ací una parla que es conrea enllà dels mars,
que ha rebut noms d'or per reforçar-la
i diferents accents dalt i baix de la terra eixuta.
I ací una família plena, uns xiquets que reben
amor diari, i...ara... il·lusions i reis,
el regal d'estar tots junts en moments plàcids.
I ací, Araceli, nom d'amor conreat dia a dia.
Un any ha passat, i ací ens trobem
explorant futurs camins plens d'esperança.

dimecres, 17 de desembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (16)



La tortosina Estrella Ramon és una prolífica autora de novel·les infantils i juvenils, ben coneguda en els cercles literaris d'arreu dels Països Catalans: "M'escriuràs", "La bruixeta té pipí", "I va la fada i s'enfada", "Rata robinata", "Faroleta pocallum", "Ptolomeu el cuinetes", etc. Mestra de professió, també 'ha mostrat molt activa amb la seua participació pública en conta contes i en activitats literàries per als més joves de la casa. És un dels grans baluards de la literatura ebrenca actual.Pep Castellano, d'Albocàsser (Alt Maestrat) és un altre dels grans autors de literatura infantil actual. Ha publicat: L'herència dels càtars", "Mar de fons", "Marta Martí, reina del rodolí", "El secret de Khadrell", "La clau dels templers", etc.El també tortosí Jordi Andreu i Corbaton, professor d'empresarials de la URV, va començar a publicar de molt jove. Ha editat igualment tres novel·les infantils i juvenils: "Mixatxibutxi", "Els barquers del cel" i "Pullback", en la qual s'endinsa en els thrillers. S'ha prodigat igualment en les narracions curtes per a adults.Toni Villalobos, de Sant Jaume d'Enveja, és un autor veritablement prolífic amb nombroses obres infantils, el seu àmbit professional ja que és mestre de primària: "M'avorreixo va dir en Pol".La jesusenca Cinta Arasa va ser presidenta de l'Associació de Joves Escriptors en llengua catalana. Ha rebut algun premi en literatura infantil i ha publicat el conte "On és el sol Cucafera?".Altres autors que han conreat la literatura juvenil i infantil són l'ampostina Imma Reverter, la jesusenca Maria Cinta Moreso i Roé, i Joan Josep Rovira Climent, natural de Cinctorres (Els Ports).El jove Valer Gisbert, natural d'Aldover, s'ha descobert amb la novel·la "El Vigilant d'horitzons", basada al Port de Caro, tota una novetat en la literatura ebrenca ja que es tracta d'una història de ciència ficció. També ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.El jove David Albesa, de Montroig de Tastavins (el Matarranya) es va descobrir amb "Quin món més bèstia", un seguit de contes en els quals ens presenta de manera molt amena el món dels animals.La Susanna Antolí, de Beseit (el Matarranya), està realitzant una notable carrera literària amb la recerca d'històries i llegendes populars de la comarca: "Memòries d'un segle", "Lo fi dels llops a Beseit", "El tio Mentiroles i el drac de Peñarroya".

dimarts, 16 de desembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (15)


Amb les excepcions del rapitenc Sebastià Juan Arbó, del jesusenc Joan Cid i Mulet i del vinarossenc Joan Manel Borràs i Jarque, a les comarques centrals dels Països Catalans no podíem presumir de novel·listes prolífics en la llengua de la terra. A finals del segle XX i principis del XXI s'han anat descobrint tot un seguit de narradors/es que estan assolint fites importants, però. La narrativa ebrenca està en un moment veritablement dolç. En el post anterior ja vàrem analitzar els casos d'Emili Rosales i Andreu Carranza. Tenim altres veus narratives ebrenques de notable interès.Francesca Aliern és una escriptora autodidacta, natural de Xerta. Va començar la seua tasca literària escrivint novel·les en castellà, de tipus molt sentimental amb temes veritablement colpidors. En català, ha publicat durant els darrers anys una esplèndida trilogia formada per "El pont de la solitud", "Sabó moll" i "Camins", que l'ha situat en un lloc capdavanter de les nostres lletres. La seua darrera novel·la és "Cor de llop". Un Sant Jordi, sense novel·la seua, seria molt diferent a les Terres de l'Ebre!Miquel Reverter és rapitenc i des dels anys 1990 ha aconseguit guardons importants amb novel·les com "Picasso anatomia d'uns pintats" o "Trilogia d'un desig". Recentment ha rebut un accèssit en un premi nacional al principat d'Andorra.Miquel Esteve, natural de Móra la Nova, ha entrat amb força en el panorama narratiu ebrenc ja que ha estat guardonat als premis Ribera d'Ebre i Vila d'Ascó. Ha publicat la novel·la "Heydrich i les agents del saló Kitty".Josep Gironès, de la Fatarella, té una llarga trajectòria en diversos gèneres i es va destapar en l'àmbit novel·lístic amb la novel·la "La Cabana", guardonada al Vila d'Ascó.Des del Matarranya ens arriben les narracions de Lluís Rajadell, de Vall-de-roures, periodista de Heraldo de Aragón i autor de narracions curtes i d'una novel·la d'intriga. Silvestre Hernàndez, natural de Badalona i també resident a Vall-de-roures, és un bon novel·lista amb un gran prestigi que ha publicat moltes novel·les,, entre les quals "Aigües tèrboles".El triaguerí Vicent Sanz ha publicat "Partida", després d'haver-se iniciat en l'àmbit de la narrativa curta.El benicarlando Josep Igual va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó amb "El cor cansat". Recentment ha guanyat el Cristòfor Despuig amb "Dietari del Delta". El tortosí Enric Carbó, professor de filosofia, va guanyar el Cristòfor Despuig amb "Els Emprenedors", la seua primera novel·la de caire eròtic.Artur Bel, de Bítem, va guanyar el premi Vila d'Ascó a finals dels 1990 amb Terra de Vent, una excel·lent novel·la sobre la guerra civil a les nostres terres.Jordi Casanova, natural de Deltebre, és autor de la novel·la "Per culpa de les claus, l'Alhambra móra", tot i que ha publicat més novel·les en la veïna llengua castellana.El tortosí Jordi Pijoan-López, arqueòleg de professió, conrea gèneres narratius ben diversos i acaba de publicar la novel·la "Tu no m'estimes". He de fer esment també de les meues tres novel·les: "Tomàs Serra", "Vora l'Iber" i "Expedient 3295", i de les diverses publicacions de narracions curtes en reculls col·lectius.Cal remarcar tot un seguit de veus femenines que estan agafant embranzida arreu del territori. La barcelonina Flàvia Company (d'origen argentí), resident a la Ràpita, és una prestigiosa escriptora que s'ha mostrat prolífica en l'àmbit narratiu. L'ampostina Teresa Bertran s'ha estrenat amb "Terres de Salabror". Hem de fer esment també d'altres veus femenines que ens arriben de la Ribera d'Ebre com Pilar Romeva ("Dins la boira"), de Riba-roja, Montse Banega ("Una dona incòmoda"), de Flix, Sílvia Veà, de Vinebre, i Paquita Franch ("No em deixis caure en la temptació") de la Palma d'Ebre, que han publicat novel·les d'un molt bon nivell.

diumenge, 14 de desembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (14)



Als i a les escriptors/es ebrencs/ques històricament els ha costat molt creuar la barrera geogràfica que ens presenta el Coll de Balaguer. Sortosament, en l'actualitat podem parlar de dos novel·listes ebrencs que són força coneguts arreu dels Països Catalans i que s'han convertit en tota una referència literària.Emili Rosales (1968) és natural de Sant Carles de la Ràpita. Llicenciat en Filologia Catalana, va tenir els seus inicis literaris a una edat molt jove en el camp de la poesia, sent guardonat amb l'Amadeu Oller per a poetes inèdits i editant dos poemaris excel·lents: "Ciutat i mar" i "Els dies i tu". Posteriorment va endegar una exitosa carrera en l'àmbit de la narrativa amb la publicació de "La casa de la platja", "Els amos del món" i "Mentre Barcelona dorm". Amb "La ciutat invisible" va aconseguir emportar-se el premi Sant Jordi de 2004, tota una fita personal i per a les nostres lletres ebrenques. Aquesta novel·la va ser finalista del premi Mèdicis, que s'atorga a França a la millor novel·la en llengua estrangera, el primer cop que és seleccionada una obra escrita en llengua catalana. Durant uns anys va exercir com a corresponsal del diari Avui a Londres, i ens va poder oferir un seguit d'entrevistes als més prestigiosos escriptors residents a la ciutat que procedeixen de tot el món, amb les quals ens obsequiava amb tota una lliçó quant a coneixements literaris. Actualment exerceix com a editor de Planeta, i s'encarregava de diverses col·leccions en llengua catalana. És el major baluard de les lletres ebrenques actuals.Andreu Carranza va nàixer a Móra la nova (Ribera d'Ebre) i ha estat vinculat a les poblacions d'Ascó i de Flix. És un prolífic novel·lista, que també ha fet diverses incursions en l'àmbit poètic. Entre els seus títols trobem: "Anjub", "Riu avall", "La filla de la memòria", "Llibre de les set xibeques", "El desert de l'oblit" . Amb "L'Hivern del Tigre" s'endinsa en el retrat de la vida del general Ramon Cabrera, natural de Tortosa que va ser un prestigiós militar carlista. Aquesta novel·la va tenir una bona acceptació i crítica i va precedir "La Clau Gaudí", escrita a quatre mans amb l'editor barceloní Esteban Martín (Llitera edicions), que ha esdevingut un bestseller i ha estat traduïda a nombrosos idiomes.

diumenge, 7 de desembre de 2008

I en faig bandera (2), poema versat d'homenatge a Joan Cid i Mulet

Tres poemes més del recull "I en faig bandera", publicat dintre del recull col·lectiu Per un futur sense llàgrimes", que es va publicar a benefici de l'associació de malalts de la fibromiàlgia d'Amposta. Amb I en faig bandera vaig intentar narrar de forma versada tota la trajectòria vital de l'intel·lectual catalanista Joan Cid i Mulet, que dijous 11 de desembre serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa, a títol pòstum.

4 Canto al Montsià

Imagino històries que amaren vida sota una olivera
ufanosa del Montsià – eixa serra ombrívola i seca - .
M’endinso per paratges formidables que m’encisen,
i en faig bandera literària, d’una terrade bona aigua,
regada i castigada per un flumen amb un cabal imperfecte.
Una terra que enllaça arròs, jotes i parles!
Ben cap al vespre, s’arbren desigs i símbols
davant de renúncies angunioses.I entenc així cada gest,
cada moviment,cada petjada d’una terra que em crema-
es mostra airada amb l’existència -.
Esborro auguris i misèries i mai no em sento orfe:
veí de llibres, poemes i cants.Romanc embadalit
davant les visions futures.M’assec en un banc de fusta
i esperoque els somnis passen ben de pressa.
M’embafen les retòriques dels que m’envolten
i faig onejar senyeres als quatre vents,
car cerco epítets que retratin uns ideals sincers.

5 Riu de sang

Heus ací, s’indigesta l’hora entre genives,
s’estomaquen els mots davant els aparents silencis
fratricides, en eixe mar que recrea malfiança arreu.
Aquest temps vesànic ha nodrit tots els naufragis!
I en faig bandera, dels ideals més nobles,
però un riu de sang alimenta els prejudicis
mortals de l’imperi. Ploro la rancúnia, no aturo l’odi
indigest que exalta la irresponsable luxúria dels sentits.
No tinc cap fe en la meva història de sang i de plor.
La pau és un miratge, un signe immutable
d’homes que occeixen amb fusell i metralla salvatge.
Heus ací, us parlo amb pena eixida de les entranyes!
Ara i ací, domina la por, la basarda.
Les paraules malsonants com a armes punyents protesten.
Una forta sensació empresonaen l’horabaixa
calumniosa d’un estiu xafogós.
Remembro les flors que s’han pansit damunt els cossos
de capellans que eren ben vius i ja no hi són.
Nosaltres, en canvi, vivim, dins els nostres ulls tancats.
No som a temps de salvar l’esperança.

6 I més sang

Som a temps de no trair la història,
els segles de glòria, petjades humanes
que emmirallen uns tresors innocents.
És nostre l’art i més nostra la vida!
Un crepuscle d’espigues navega imparable.
I en faig bandera, del seny que encara conservo!
La paraula esbiaixada, amb absència d’honor
i de cap, pren el to del fusell destructiu
que aprofita la bogeria inhumana.
L’home lliurement es recrea amb destruccions
inenarrables.En el desordre infinit d’aquest temps,
el desig innat del matí alerta el deure
i abraça els relicaris, les joies i els calzes.
Després de la tempesta- que ha trencat les latituds del món –,c
om en una illa, romanen els nostres morts.
En l’últim refugi del viure, la sotana sagna
i sagna en un revolt juliol impensable.
Ens hem fet tots uns salvatges!

I en faig bandera (1), poema versat d'homenatge a Joan Cid i Mulet

Dijous 11 de desembre, Joan Cid i Mulet serà nomenat fill predilecte de Tortosa a títol pòstum, en un acte institucional que se celebrarà al Col·legi de Sant Domènec de la ciutat del Baix Ebre. L'any passat vaig publicar aquests 15 poemes al llibre col·lectiu "Per un futur sense llàgrimes", a benefici de l'Associació de malalts de la fibromiàlgia d'Amposta. Vaig intentar recórrer la vida de l'intel·lectual catalanista de manera poètica des del seu poble de Jesús (Baix Ebre), fins al seu viatge a Mèxic on va fer casa i on es va veure obligat a viure fora de la terra que el va veure nàixer per la seua fidelitat a la catalanitat, durant els anys del règim feixista. Aquesta setmana he cregut adient posar aquests poemes aquí al bloc per tal d'enlairar la figura d'un dels baluards catalanistes més importants que ha tingut la ciutat de Tortosa, que rebrà el reconeixement oficial que mereixia. En aquest post trobareu els tres primers poemes, els altres els aniré publicant fins dijous, el gran dia de JOAN CID I MULET (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982).

EN FAIG BANDERA ...1
Nostàlgia

I en faig bandera, de tot allò viscut,
i del temps que passa amb un veloç itinerari,
havent mirat enrera amb veraç malenconia
i haver-ho analitzat tot en la distància,
com si em sentís maleït tan lluny de casa
i no fóra capaç d’oblidar allò pretèrit.
Penso en el vent de llevant que desperta el poble inert,
la clau del meu inusitat silenci, i lamento
sovint els anys perduts amb desídia.
Faig un esguard rabent a la vida confusa
en terra senzilla,i em porta a remembrar sublims solsticis
amb l’encís d’uns sentits que criden VIDA.
I revifo els instants viscuts, en la fèrtil terra d’un riu
ben nostre que aposta per la companyonia,
que és el dot més preuat de l’existència.
Ara en el meu món, ara ens anuncien les llunes
tantes coses ocultes i ignorades.
Tot el que es conquereix i dolçament es lliura
amb resistència, amb plaer inabastable.
Ara, a l’hora dels capvespres,
la llum s’endinsa sense fronteres.

2 Poema de la vida

I empro una ploma bella i laboriosa
i en faig bandera, de tot allò escrit
en instants il·lusoris que fan teatre de la vida,
en el marc íntim i serè del meu poble.
I és quan composo més poemes i més càntics,
respiro prest somnis de roselles,
emmarco sentiments amb gaubances.
Enraono sobre coses, tantes coses que abracen
la il·lusió del viure per uns ideals,
que romanen eixerits en l’ànima ciutadana.
Són el testimoni del record i em fan sentir humà,
un ésser sensible davant dels quefers
irreductibles de la ciutat encesa.
Els desigs dels llavis – encenall –,
la rosa blanca – pomell – d’esperança
i neguits amb ales destructores, insanes.
Un miratge exemplar altera inesperadament
recances amoroses, sobre somnis consumats indissolubles.
Un laberint d’amor sobreeixia
més enllà de l’amor, una vida més vida.

3 Sóc català

Evoco els íntims boscatges presencials,
de llengua i esperit: subtil recreació d’un bell dilema.
I en faig bandera, del parlar de casa
que jeu amb joia i amb un futur imparable,
sabedor de la seua força quotidiana.
I em trobo hores que deleguen missatges,
em nodreixo amb relats veritables
i místics que exalten el poble pla.
Sento les clares paraules quan cau el capvespre
i amb ell s’arbren més auguris.
He de parlar d’estigmes alegrement viscuts,
que acceleren l’existència càndida i humana!
Esguardo lentament moments de la història del país
– ombres fosques i anhels nodrits amb absències -.
Uns ulls cansats, un cor mal portat,
una claror del sol impossibilitada.
En un temps que esgarra les passions
mentre un problema impedeix restar serè.
Records oblidats retornen veloçment
com una allau d’angúnies inabastables.
Remembro i remembro ideals de combat i de pàtria.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Poema "Al monument de la vergonya" de Tortosa

Allí romans, al bell mig d'un flumen estimat
i espoliat... sí ... tants cops per uns i altres.
Ha estat font de riquesa al llarg de les centúries,
- fonament de cultures ben sanes -
ha vist passar la història amb colors varis.


I et van plantar per recordar-ne una, d'història!
- en un juny que ens marcà novament -
La que escrigueren de l'imperi envers Déu,
la que bastiren amb la força de les armes,
la que ompliren la terra amb sang i misèria.


Mori la paraula, silenci a la idea,
aparta la intel·ligència de la ment humana.


I així et concebiren, amb l'àliga a la cara
- l'estètica a l'anus ben guardada -.
I esdevingueres símbol d'un temps d'antany
que... massa... encara rememoren amb nostàlgia,
i encara s'omplen de la paraula... democràcia.


Els qui t'idearen tenien set de sang,
fam d'engolir-se la parla d'aqueixa terra...
Els qui et conserven pensen en sufragis ben comptats,
i ens diuen... que t'hem de deixar en pau,
la pau que els constructors arrabassaren.


Diuen... que cal afrontar les coses quotidianes i... oblidar!
L'oblit que ens deixa a tots a les palpentes,
l'amnèsia col·lectiva d'un poble sense essència,
I mentrestant, tu, lleig com sempre,
amb creu, àliga i estel que t'esborren innocència.

El català a les lletres ebrenques (13)

Hem de traslladar ja la nostra anàlisi envers les generacions del postfranquisme. A partir dels anys 1980, amb la posada en funcionament de l'escolarització en la llengua de la terra i la immersió lingüística, s'ha incrementat notablement l'ús del català entre els i les nostres autors/es. Podem resaltar i presumir amb gran orgull que al voltant del 95% dels i de les escriptors/es de les Terres de l'Ebre conreen el català literàriament, la qual cosa no s'aconsegueix en cap altre territori dels Països Catalans. Aquesta xifra no s'aconsegueix, però, entre els literats de la banda sud del riu Sènia. Ens és difñicil resumir tota la varietat de literats/es que ens trobem en l'àmbit de la poesia, l'obra de molts i moltes dels i de les quals mereixerien una anàlisi molt més acurada. Un poeta en Majúscules va ser Manel Garcia i Grau. Professor de la Facultat de Filologia catalana de la Universitat Jaume I de Castelló, natural de Benicarló (El Sènia), se'l considera el millor poeta que ha donat la demarcació castellonenca. Malauradament una llarga malaltia va emportar-se'l als 44 anys, quan tenia encara moltes coses a comunicar. Va gaudir d'un gran prestigi dintre dels ambients literaris nostrats. Va ser un autor molt prolífic que va publicar una vintena d'obres, entre les quals destaquem "Quadern d'estances", "Llibre de les figuracions" i "Constants vitals". Els dos poetes amb més renom en l'actualitat són el tortosí Albert Roig i el vinarossenc Joan-Elies Adell, tots dos professors de llengua catalana, els quals pertanyen a dos concepcions poètiques força diferents. Roig va ser guardonat el 1993 amb el Carles Riba, el premi més prestigiós en català, per l'obra "Vedat", i ha tingut una excel·lent trajectòria poètica amb la seua participació com a ràpsoda en infinitat d'importants projectes poètics de qualitat. Adell és el nostre Imparable, ja que pertany a aquest grup poètic que pretén revitalitzar la poesia del país, amb veus procedents de tots els Països Catalans. També ha estat guardonat amb importants premis. Alguns títols de la seua producció són: "La matèria del temps", "Oceà immòbil" o "A curt termini".Voldríem fer esment igualment de tot un ventall de poetes de qualitat que han aconseguit fer-se un nom en els darrers vint anys. El tortosí Josep Ramon Roig va guanyar el premi Ciutat de Palma amb "Malbè". Tomàs Camacho, poeta bilíngüe canareu, nascut a Ponferrada (León), va publicar un excel·lent "Ikebanes a l'aire" i ha participat en nombroses antologies, també de poesia visual. Marià Lleixà, del Mas de Barberans (Montsià), és un poeta extremadament líric que va aconseguir una gran excel·lència amb "Camí d'escata, cal·ligrafia d'una absència". Josep Igual, natural de Benicarló, ha estat un autor molt prolífic des d'una edat molt jove, que fins i tot porta la poesia al camp de la cançó com a cantautor. L'ampostí Rafel Haro ha estat antologat en diverses antologies de l'àmbit del Camp de Tarragona, on va treballar durant anys, i ha estat guardonat en diverses ocasions. El tortosí Andreu Subirats es mostra molt enginyós amb el joc de paraules, a la vegada que és un dels ràpsodes actius del país. El també tortosí Lluís Martin Santos va ser antologat durant els anys 1990 en diverses antologies d'àmbit comarcal, s'ha descobert com un bon coneixedor de la poètica ebrenca. La Cinta Mulet, d'Horta de Sant Joan (Terra Alta) és una de les veus femenines més sentides en l'àmbit tarragoní en l'actualitat. El matarranyenc Juli Micolau ha mostrat una gran fidelitat a la llengua catalana des dels seus orígens literaris, i ha aconseguit publicar diversos volums de notable interès. El tortosí Albert Aragonés destaca entre els autors de poesia visual.Quant als més joves, hem de fer esment del matarranyenc de l'ampostí Yànnick Garcia, guanyador del premi Gabriel Ferrater de 2004 amb "De dalt i de baix", i el flixanco Albert Guiu, que amb "De la mà de la meua filla" va emportar-se el premi Martí i Pol. Guiu és un autor apassionat que escriu molts poemes sobre temes molt variats, la qual cosa l'ha convertit en una de les veus poètiques més prolífiques del territori.PD. La foto és del poeta i professor universitari vinarossenc, Joan-Elies Adell.

dilluns, 1 de desembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (12)

El nom del riu Ebre i de les lletres ebrenques està estretament vinculat al del novel·lista Jesús Moncada, un dels grans retratistes del món humà que s'ha anat articulant al llarg dels segles al voltant del riu amb més cabal de la península. Moncada s'ha convertit en un dels mites literaris de l'Ebre, una de les veus més genuïnes. En la seua magistral novel·la "Camí de sirga", va retratar la seua Mequinensa natal,la d'infantesa, que havia desaparegut baix de les aigües del pantà. Amb ella, s'havia acabat tot un món de joventut, i la ploma de valor incalculable de Jesús Moncada va saber immortalitzar com ningú altre. El seu nom va veure's acompanyat de nombrosos premis literaris d'alt nivell i de reconeixements per tot arreu. Va aportar-nos unes quantes altres històries ben elaborades, esplèndides traduccions a la nostra llengua de clàssics de tots els temps. Sobre la seua obra s'han escrit nombroses crítiques, que ens apropen a un dels millors escriptors en llengua catalana de tots els temps. Tenia una gran capacitat narrativa i un alt nivell intel·lectual. Ens va deixar amb 61 anys quan encara li quedaven moltes coses a dir i a treballar per les nostres lletres. Era un dels literats més prestigiosos de principis del segle XXI. Nascut a Mequinensa (Baix Cinca), va ser un gran defensor de la catalanitat de la Franja de Ponen, tant des de l'àmbit cultural com polític, no hem d'oblidar-ho. Un gran de les nostres lletres, el qual se'l considera com a cantor de l'Ebre al costat d'Artur Bladé i Desumvila i Sebastià Juan Arbó. Un triumvirat que baixa aigües avall des de Mequinensa, passant per Benissanet, baix l'ombra de l'imponent castell de Miravet, fins arribar a Amposta i a la desembocadura final, lletres amb sabor a aigua.Havia estat influenciat de molt jove per un altre escriptor mequinensà catalanòfon, Edmon Vallès, que el va introduir a les lletres catalanes i li va ensenyar a estimar la llengua del poble i de la resta dels Països Catalans.De Mequinensa també ens arriba la veu d'un altre gran escriptor, Hèctor Moret. Ha estat l'autor de diversos poemaris colpidors i també d'estudis acurats sobre el català parlat a les comarques que es troben sota administració aragonesa. També ha tingut una activa participació periodística amb el nom d'Esteve Betrià. Un altre dels poetes remarcables mequinensans, que conreen la llengua catalana, és Marià López Lacasa.

diumenge, 30 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (11)

Als anys 1960 van continuar apareixent nombrosos autors, nascuts a la postguerra, que mostraven un ideari catalanista que s'apartava de la rigidesa ideològica del règim totalment. Molts d'aquests escriptors continuen en actiu i aportant estudis i obres importants a la literatura catalana.Ramon Miravall és un prolífic historiador natural de Roquetes (Baix Ebre) que també es va destapar a finals dels anys 1960 amb Tortosa i els tortosins, una obra amb la qual analitzava la idiosincràsia de la ciutadania tortosina. Ha realitzar una gran quantitat d'estudis històrics i hapublicat un centenar de llibres. Va ser el director dels Serveis territorials de cultura a TE des de 1982-2001.Ha realitzat alguns estudis històrics de rellevància en llengua catalana i ha tingut importants càrrecs en l'àmbit periodístic, el periodista jesusenc Daniel Arasa, el qual també ha escrit polèmics llibres sobre temàtica religiosa i de moralitat. Mentre que Josep Bayerri és un veterà periodista i arquitecte, fundador d'Ebre-informes, el primer setmanari bilingüe i esquerrà després de la dictadura, i autor de diverses obres concernents a la història de les Terres de l'Ebre.També a Amposta va sorgir un nucli de literats important al voltant del Casino ampostí, que varen editar la revista "Amposta, circular de información", enla qual escrivia Josep Ferré Royo, conegut com a Pep Soquet, que va realitzar una notable carrera com a "script" al costat del cinematògraf tortosí Rafel J. Sàlvia. També ha publicat diversos llibres de poemes (el darrer el 2008) i ha estrenat nombroses obres teatrals. Les seues germanes Consol i Estrella també han publicat diversos reculls narratius i participat en obres dramàtiques. Quant a ampostins també hem de fer esment de Màrius López, catedràtic de llengua i autor de nombrosos estudis històrics i sobre l'obra del novel·lista Sebastià Juan Arbó. L'ampostina Mari Chordà, pintora i editora, ha tingut també una excel·lent trajectòria en l'àmbit de la poesia.La Carme Meix (1937) és filla de Gandesa i va ser professora de català a l'ensenyament secundari. És una de les grans novel·listes catalanes actuals, que ha aconseguit ser guardonada en importants premis narratius com el Vila d'Ascó. Ha publicat novel·les excel·lents com "La dansada", "Paisatge amb boira", "El crit de l'esparver" o "Collita de foc". Se la considera una de les revelacions de la novel·lística catalana dels darrers anys.

dijous, 27 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (10)

Arreu de les nostres comarques varen sortir a partir dels anys 1950 importants homenots de lletres que varen conrear a un molt bon nivell la llengua de la terra, malgrat haver estat educats durant el règim dictatorial franquista. El grup de Gèminis (que vàrem analitzar en el post anterior) havia servit com a il·luminació en la foscor en què estaven instaurades les nostres lletres. Farem cinc cèntims dels literats més destacats que els trobem escampats des del Maestrat a la Ribera d'Ebre.Alfred Giner Sorolla va nàixer el 1919 a Vinaròs (el Sènia). Va estudiar química i farmàcia. La seua passió per les lletres va portar-lo a publicar el llibre Dol duen les flames (1972), amb pròleg de Joan Fuster (català de Sueca en majúscules). Va doctorar-se en Bioquímica a la Universitat de Cornell (Nova York). La magnitud de les seues recerques el porten prompte a ser considerat un expert en el camp de prevenció del càncer. Va escriure un nou llibre de poemes Amunt i avall (1980), i Un nou gènesi (1983), prologat per Joan Oró, on explica les seues idees sobre ciència. Posteriorment, escriu nombrosos articles de recerca que publica a revistes especialitzades, així com a la revista El Temps. Molts d’ells han estat aplegats als llibres Els fets dels temps (1997) i Estils i teories. Reflexions d’un científic sobre art (1997). Va organitzar congressos sobre la llengua catalana als Estats Units.Alfred Ayza, del veí poble de Peníscola, va realitzar una extraordinària carrera com a catedràtic de llengua anglesa. Va ser cap del Servei d'Ensenyaments en valencià de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana i membre del Ple de la JQCV de la Generalitat Valenciana, 1995-1996, i Cap de l'Àrea de Política Lingüística de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana. També, vicepresident de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, 1996-2003. És autor de diverses publicacions, com ara El món mariner de Peníscola, Ordenances Municipals de 1701, Ajuntament de Peníscola, Peñíscola, Guía Histórica, Turística y Monumental, "La pesca a València en el segle XV", revista Espill, 1984; ; Suport a l'Ensenyament en Valencià, Manuel Sanchis Guarner, unitat didàctica, Suport a l'Ensenyament en Valencià, Ausiàs March, poeta i cavaller, unitat didàctica,; Tractament de Textos a l'Aula, Materials didàctics, , director del projecte, 1996.D'Ascó (Ribera d'Ebre) era natural Carmés Biarnés, un d'aquells homenots de muntanya que va dedicar hores i hores a la recerca històrica i que professava un gran amor a la llengua catalana. Va publicar obres com: Moros i moriscos a la ribera d'Ebre (1972), El Beat Pere Sans i Jorda d'Ascó (1980), Els moriscos a Catalunya (1981), Guia d'Ascó (1983), Guia de la Ribera d'Ebre (1984), El meu riu, l'Ebre, pàgines viscudes (1985), La implantació de l'ordre del Temple a la Ribera d'Ebre (1986), La Navegació fluvial per l'Ebre (1987), La creu de la mitja lluna (1992).Lluís Perpinyà, fill de Móra la Nova, va ser un entusiasta literat que va publicar diverses monografies sobre temes comarcals. Com a narrador, és autor de "El milicià Borràs", "El senyor Borràs", Àgata" i "Albert", que va editar durant la dècada de 1970 i principis de 1980.Artur Cot era el cronista oficial de Móra d'Ebre. Va publicar diversos estudis com "Móra i l'Ebre a través de la història" (1983) i "Els Montagut de Móra d'Ebre" (1993).Hem de destacar d'una manera molt especial la figura de Desideri Lombarte Arrufat era fill de Pena-roja de Tastavins (el Matarranya). Va ser un dels grans escriptors en català de les comarques de la Franja. Literat autodidacta, va realitzar una extraordinària feina quant a la recuperació de vocabulari de la seua comarca, estudis històrics i la publicació de nombroses d'obres poètiques (Ataüllar el món des del molinar, Miracles de la mare de Déu de la Font, etc.) que l'han convertit en tot un emblema de les nostres lletres.PD. La foto és del científic i escriptor vinarossenc Alfred Giner i Sorolla.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Poema el dia internacional contra la violència de gènere




I sentia els seus passos pel passadís i el meu cor s'accelerava/a l'instant, com quelcom que no es pot aturar/d'angoixa, neguit, inconsistència.../Amb ell arribava la portada habitual de cada vespre/i l'olor repugnant a alcohol fet malbé a les entranyes./I em va mirar, i em va tornar a mirar amb la cara/d'amo, amb propietat privada i eterna,/abans d'aixecar la mà, i jo em vaig sentir una merda./L'ull blau em delatava al treball, ningú no va dir res/però, davant de tanta evidència insana./L'esquena em feia mal, el cor trencat.../I un mail anònim dient-me que posés una denúncia,/que no estava sola, que em faria sentir.../I jo que no era jo, esborrant el temps i la memòria./Passen els mesos i l'olor a alcohol em turmenta,/i l'olor a ell, en moments de tendresa perduda.I les mentides, el no tornarà a passar/i l'ull blau que retorna a la imatge tènebre de l'oficina./I el mail anònim que em demana VALENTIA./I jo que no sóc jo...
Avui és el dia internacional contra la violència de gènere. El President del Parlament, Ernest Benach, ho recorda al seu bloc amb dades explícites sobre aquesta lacra de la nostra societat. He agafat la imatge d'aquest bloc, i he gosat escriure un poema en homenatge a totes aquelles dones que han sofert la violència inhumana per part de la seua parella. De tot cor...

dilluns, 24 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (9)

Artur Bladé, Joan Cid o Roc Llop varen sofrir un llarg exili exterior durant tots els malaurats anys del franquisme. Aquells que varen quedar-se al país varen haver de sofrir un igualment dolorós exili interior, que va marcar profundament la seua obra. S'escrivia amb la llengua que es podia i amb els continguts que deixava la censura. La desnaturalització literària i cultural era total. A Tortosa, la primera fita literària de la dura postguerra va sorgir el 1952 amb l'aparició de la revista Gèminis (1952-63). Va ser una publicació de notable qualitat, amb aportacions remarcables d'intel·lectuals catalans i estatals. Van aconseguir publicar la primera esquela en català el 1957, en qualsevol publicació del país, amb la mort del poeta Carles Riba. Els veritable "alma mater" eren Jesús Massip i Gerard Vergés, mentre que també hi varen col·laborar Zoraida Burgos, Manel Pérez i Bonfill i Ricard Salvat. L'any 2002, per commemorar el cinquantè aniversari d'aquesta revista va organitzar-se un cicle de conferències al Centre del comerç que va publicitar el nom de la Generació de 1952, durant el qual es va constatar que tots aquests veterans escriptors sortosament continuen publicant.Gerard Vergés i Príncep (1931) és un dels grans poetes de la literatura catalana actual. Amb "L'ombra rogenca de la lloba" va guanyar el premi Carles riba de 1981, i és un dels poemaris millors de la literatura catalana dels darrers 25 anys. Amb "Tretze biografies imperfectes" va aconseguir el premi Josep Pla de 1885. Han seguit altres poemaris com "Long play per una ànima trista"(1986), i "La insostenible lleugeresa del vers"(2002). Ha traduït al català tots els sonets de Shakespeare. Al setembre de 2008 va rebre un emotiu i merescut homenatge a la seua ciutat natal. És un autèntic emblema de les nostres lletresJesús Massip és historiador i el director honorari de l'arxiu històric de Tortosa. Ha realitzat nombrosos estudis entre els quals sobre el llibre dels costums de Tortosa. També ha publicat poesia.Manel Pérez i Bonfill va ser catedràtic de literatura castellana, tot i que la seua gran passió és la literatura catalana. Ha publicat diversos reculls de contes ("Amb algunes branques d'olivera", "Fràgils") i poesia. Ha dirigit nombroses obres teatrals al llarg de la seua vida. És un dels grans intel·lectuals tortosins del segle XX.Zoraida Burgos és la poetessa per excel·lència de Tortosa. Sap ser lírica en tot moment i ha publicat nombrosos reculls poètics que li han donat un gran prestigi. També ha conreat la literatura infantil.Ricard Salvat ha realitzat una notable carrera com a dramaturg a Barcelona des de fa molts anys, que l'ha convertit en un dels dramaturgs catalans més prestigiosos en l'actualitat. La seua darrera obra ha estat la teatralització de la novel·la "Mirall trencat" de Mercè Rodoreda, en l'any del centenari del seu naixement.El cercle de Gèminis va comptar amb col·laboracions importants d'intel·lectuals tortosins com els pintors Frederic Mauri o Jaume Rocamora, i va aconseguir revolucionar la ciutat.

diumenge, 23 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (8)

L'1 d'abril de 1939 el general Franco pronunciava la cèlebre frase: "la guerra ha terminado". Milers d'homes i de dones varen haver d'emprendre el dur camí de l'exili, entre els quals nombrosos escriptors i escriptores, l'obra de la majoria dels i de les quals es mantindrà fidel a la llengua catalana i estarà fortament marcada per l'enyor a la terra i a la gent que havien deixat enrera. Quant als autors ebrencs d'interès varen concentrar-se en dos estats en particular: Mèxic i França. Al país asteca es trobava la flor i la nata de la literatura catalana: Pere Calders, Domènec Guansé, Josep Carner, Avel·lí Artís Gener "Tísner", Avel·lí Artís Balaguer, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, etc. Cal destacar l'important paper que varen jugar Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), Joan Cid i Mulet (Jesús) i Àlvar Pasqual i Leone (Vinaròs). Bladé va irrompre amb força en els ambients literaris catalans amb la seua prosa sòbria i exquisida, gràcies a la qual va convertir-se en el gran cronista de la ribera de l'Ebre. Amb "Benissanet" (escrit des de l'enyor i l'amor al seu poble natal) va emportarse els Jocs Florals de l'exili de 1950. Va sorprendre tots els crítics literaris amb una gran obra per a la literatura nacional. La seua obra, rica en descripcions i detalls, és una petita joia de la prosa catalana. Va ser un autor prolífic, que va conrear els gèneres més diversos: poesia, història, costumisme, biografia. Destacarem el cicle conegut com "Viure a Tarragona" o d'altres com "Gent de la Ribera d'Ebre" o "L'edat d'or" (llibres necessaris per conèixer la idiosincràsia de la nostra terra). També, biografies de grans personatges de la cultura catalana com Antoni Rovira i Virgili, Francesc Pujols i el mestre Pompeu Fabra, els quals havia conegut personalment i l'havien influenciat notablement en la seua carrera literària i intel·lectual. El 2007 va commemorar-se el centenari del seu naixement, amb tota mena d'activitats i actes d'homenatge que han recuperat la seua figura i l'han reivindicat com un dels grans memorialistes catalans, al costat de Josep Pla o Gaziel (molt més fidel a la terra que aquests dos, precisament).Sobre Joan Cid i Mulet ja n'hem parlat en un post anterior, per la feina literària que va realitzar durant els anys de la II República. Va tenir igualment un paper molt destacar a l'Orfeó Català de Mèxic com a secretari de l'Institut Català de Cultura. Va publicar la novel·la "Destins" (1947), una mena de relat autobiogràfic sobre la tragèdia de la guerra civil, i l'assaig "Literatura catalana" (1946), en el qual donava mostra dels seus alts coneixements literaris. Va realitzar una excel·lent tasca com a historiador futbolístic i va publicar "El libro de oro del fútbol mexicano" (4 volums). També va tenir molt de ressò el seu llibre "Méjico en un himno" (1954), en commemoració del centenari de l'himne nacional mexicà. Ell i Bladé també varen participar en les revistes més importants de l'exili: "Pont blau", "La nostra revista", "La nova revista". L'EMD de Jesús va organitzar el centenari del seu naixement, nodrit d'actes literaris ben diversos.Pasqual Leone era fill de Vinaròs (el Sènia) i militant d'Izquierda Republicana, el partit d'Azaña. Va conrear la llengua catalana més esporàdicament, però va estar lligat tothora als moviments catalanistes i a l'Orfeó.Quant als que varen romandre a l'estat francès, destaquen Roc Llop i Convalia (Miravet) i Trinitari Fabregat (Alcanar). Llop va ser un intrèpid home de lletres durant tota la seua vida. En qualitat de mestre va escriure tractats pedagògics, també infinitat de poemes, i va dirigir les revistes "Terra Lliure" i "Hispània" de caire anarquista. Va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de París de 1965 i un accèssit als d'Amsterdam de 1974 amb "Contes negres vora el Danubi", tot una retrat del sofriment als camps de concentració nazis, dels quals n'era un supervivent. Va publicar el recull poètic "Poemes de llum i de tenebra", una altra mostra que la seua obra és tota una reflexió sobre la barbàrie nazi. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i se li ha posat el seu nom al col·legi de Miravet. El canareu Trinitari Fabregat va publicar la novel·la "Jardins Ignorats" (1963), basada en la seua població natal, i algun recull de poemes. La biblioteca municipal d'Alcanar porta el seu nom. La seua novel·la ha estat traduïda al castellà per l'escriptor local Tomàs Camacho. Eels escriptors ebrencs varen deixar una notable petjada a les lletres catalanes de l'exili i varen demostrar una gran passió per la llengua catalana.Pd. La foto és d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907- Barcelona 1995), el gran memorialista de la llengua catalana.

dissabte, 22 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (7)

Sebastia Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita 1902-Barcelona 1984) és el novel·lista per excel·lència de les Terres de l'Ebre. Va ser un gran retratista de la nostra terra, a la qual va donar nom amb la seua segona novel·la i la qual va descobrir davant de les editorials catalanes i dels i de les lectors/es en la nostra llengua de les primeres dècades del segle XX. Es va criar a Amposta i va tenir accès a la nodrida biblioteca de la poderosa família Carballo, per a la qual treballaven els seus pares, que comptava amb nombrosos llibres en francès ja que hi tenien ascendència. Va començar a escriure amb una edat molt jove per als rotatius ampostins que estaven en l'òrbita del totpoderós alcalde de la ciutat, el conservador Joan Palau. Va marxar a Barcelona amb una carta de recomanació de l'escultor local Innocenci Soriano-Montagut. Portava sota el braç dos manuscrits que varen entusiasmar Joan Puig i Ferrater, l'influent editor de Proa i prestigiós novel·lista. D'aquesta manera es van publicar "L'inútil combat" (1931) i "Terres de l'Ebre" (1932), dos novel·les que introduirien els corrents existencialistes a la literatura catalana. Encara publicaria dos novel·les més en català abans del conflicte bèl·lic: "Notes d'un estudiant que va morir boig" (1934), la qual ha tingut canvis de nom en dos ocasions per dir-se Hores negres i Hores blanques, i Camins de nit (1935). Durant aquests anys va gaudir d'una bona fama a la capital catalana. Escrivia a revistes prestigioses com "Mirador" i dirigia l'Associació del teatre de la Generalitat. Acabada la guerra, va formar part del grup d'intel·lectuals catalans que varen constituir la revista "Destino", que intentaven donar una mica de llum en època de foscor. Va publicar el 1947 una de les seues grans obres, "Tino Costa". Després va escriure en llengua castellana, la qual cosa s'hi va veure forçat i va confessar en diverses entrevistes que mai no hauria fet si no hagués estat per les circumstàncies. Ell era escriptor professional i vivia de la columna que tenia a un famós rotatiu barceloní. Va guanyar el prestigiós premi Nadal amb "Sobre las piedras grises", va publicar el cicle picaresc del Martín de Caretas, l'autobiografia "Los ombres de la tierra i del mar", i les biografies de Cervantes i de Pío Baroja. En català, va publicar una excel·lent biografia de Jacint Verdaguer. Als anys 1960 va retornar a la llengua del poble amb "L'Espera" (1967) i anys després amb "La Masia". També va traduir nombroses obres a la llengua catalana de diferents idiomes.Sebastià Juan Arbó és, indubtablement, un dels grans baluards de les lletres ebrenques i la seua obra és una joia de la literatura catalana.

dijous, 20 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (6)

A la ciutat de Tortosa, a partir de la dècada de 1920 hem de destacar la presència de tot un seguit de poetes que varen conrear literàriament el català a un bon nivell, molt influenciats per l'ambient joc floralesc que imperava en moltes ciutats d'arreu de les comarques dels Països Catalans: Gerard Vergés i Zaragoza, Josep Monllaó "Llaonet", Carles Sánchez i Pastor, Rafel J. Sàlvia, Mn. Rafel Escuder, Mn. Joan Ferré etc. També varen fer ús del català els historiadors Manel Beguer ("Llinatges tortosins", director de la revista "La Zuda"), Enric Bayerri (Mots) i Frederic Pastor i Lluís (refranys i modismes publicats a rotatius locals), tot i que bona part de la seua obra va ser escrita amb la veïna llengua castellana. Quant a Rafel J. Sàlvia es va iniciar en l'àmbit poètic molt jove i va aconseguir ser guardonat als Jocs Florals de Tortosa de 1935. Va dirigir el diari "Ara" (1935-36), portaveu de la Lliga regionalista i únic rotatiu en catala que s'ha editat mai a Tortosa. Després de la Guerra Civil, va marxar a Madrid i va realitzar una sensacional carrera com a cinematògraf, dirigint les pel·lícules més taquilleres del cinema estatal: "Manolo guardia urbano", "Las chicas de la cruz roja", "La tonta del bote", "La gran familia", "Sor citroen", "Don erre que erre", etc. Durant els anys de la república també varen editar-se en català els setmanaris "La Veu de Tortosa" (1930-33) i "La Veu comarcal" (1933-35), igualment vinculats a la Lliga regionalista, i baix la direcció del gran intel·lectual catalanista de la ciutat, Francesc Mestre i Noé.Hem de fer un esment molt especial del setmanari "Vida Tortosina" (1927-37), que va reunir tot un seguit de joves entusiastes en l'impuls de la catalanitat. Dirigit pel jesusenc Josep M. Brull i Solares, posteriorment traspassat al camp d'extermini nazi de Mauthausen, va ser un setmanari molt cultural que va tirar endavant nombrosos projectes catalanistes i de defensa de la llengua. Varen ser molt populars les seues Consignes per la catalanització. També va crear al seu redós Edicions Vida Tortosina, en la qual varen publicar-se les incipients novel·les de Joan Cid i Mulet, un personatge clau per al setmanari i un dels literats estrella del moment, que va publicar les novel·les "A l'ombra del Montsià" i "Rosa Maria", i els reculls poètics "Roses Blanques" i "Les ales del neguit", i que va estrenar quatre obres teatrals a finals dels anys 1920 al seu poble de Jesús. Posteriorment, parlarem d'ell abastament quant al conreu del català durant els llargs anys d'exili i la seua estreta vinculació a l'Orfeó català de Mèxic.

dimecres, 19 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (5)

Pere Labèrnia i Esteller (Traiguera 1802-Barcelona 1860) va ser l'autor del "Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina", publicat el 1840. No podem considerar Labèrnia un home de la Renaixença, però sí un precursor que va contribuir molt notablement a la difusió de la nostra llengua i a la promoció del seu conreu literari. Indubtament, és un dels grans de les nostres lletres.La vida literària de la població marinera de Vinaròs durant les primeres dècades del segle XX va estar marcada per dos literats excepcionals: Joan Manel Borràs i Jarque (Vinaròs 1885- Castelló 1945) i Francesc Almela Vives, que agafaven el relleu del novel·lista per excel·lència de la ciutat, Wenceslao Ayguals de Izco. Borràs i Jarque va tenir una llarga trajectòria professional com a mestre de l'escola primària. Era d'ascendència catòlica i va estar molt lligat als cercles cristians de Tortosa i del seu poble natal. Va ser un literat bilíngüe molt prolífic que va conrear els gèneres més diversos: novel·la, conte, conte infantil, teatre, història, poesia, etc. Amb el drama "L'hora misteriosa o Judes i la víctima santa" va ser guardonat amb la Viola d'or als Jocs Florals de València de 1921. També en poesia va rebre guardons en la festa gaia de la llengua catalana en diferents poblacions del país. Va publicar la "Història de Vinaròs" (1928), a edicions Correo de Tortosa, en llengua catalana, la qual cosa va merèixer un comentari elogiós per part d'un dels grans escriptors i intel·lectuals catalans del moment, Carles Soldevila, fet que l'incorporava de ple al cercle intel·lectual català del moment. Almela Vives (Vinaròs 1901- València 1967) va ser un literat amb molt prestigi al País Valencià durant dècades. Als anys 1930 ja dirigia la col·lecció "La nostra novel·la", alhora que els seus primers llibres són estudis sobre els clàssics valencians: Jaume Roig, Sant Vicent Ferrer. Va ser president de la Taula de lletres valencianes durant la dècada de 1950. Va escriure poesia i assaig, i va tenir una estreta relació amb les patums més importants de les nostres lletres a les comarques meridionals dels Països Catalans. Durant la postguerra va publicar els reculls poètics: "La llum tremolosa" i "Les taronges amargues". En castellà va publicar igualment estudis sobre la literatura autòctona: "La poesía valenciana en 1930" i "El libro valenciano".Un altre literat vinarossenc, Francesc Argemí i Poy, era professor de l'escola de dibuix i va dirigir el setmanari humorístic "La Fulla de col" (1896). També va conrear la poesia i el teatre en la nostra llengua.A Alcanar, havia sorgit un cercle lletrat al voltant de la revista "Terra Nostra", en la qual col·laborava Mn. Josep Matamoros, un capellà il·lustrat d'ideologia conservadora i molt afeccionat a la història, i la poetessa Fina Mar. A Amposta varen editar-se les revistes "Montsià" i "La Veu del Montsià", mentre que el diari republicà per excel·lència a principis de segle XX fou "El Faro", que va fer una forta propaganda de l'ideari catalanista. Joan Torné i Balaguer (Sant Carles de la Ràpita 1990- Barcelona 1979) era conegut literàriament com a Lluís del Montsià. Va ser el fundador de la revista "Ràpita" i va col·laborar amb la majoria de setmanaris catalanistes comarcals. Va ser un gran afeccionat a la poesia que va escriure nombrosos càntics patriòtics. També era rapitenc l'advocat Vicent Garcia i Anguera, un abrandat catalanista. El gran esclat de la llengua catalana, però, vindria de la mà del novel·lista Sebastià Juan Arbó, nascut a la Ràpita i criat a la capital del Montsià, sobre el qual n'hem de parlar abastament en un futur post.

dilluns, 17 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (4)

Durant la dècada de 1920 va haver una forta embranzida catalanista i literària a les comarques ebrenques de muntanya, la qual es va articular magistralment al voltant de l'emblemàtica revista "El Llamp", de Gandesa, que va aconseguir aplegar tot un seguit de joves que varen entusiasmar-se amb la llengua catalana. Hem de destacar principalment Joan Povill i Adserà, Artur Bladé i Desumvila i Salvador Estrem i Fa. Sobre Bladé en parlarem abastament en l'apartat de literatura de l'exili. Povill i Adserà era natural de Villalba dels Arcs (Terra Alta). Va guanyar en tres ocasions els Jocs Florals de Perpinyà amb la qual cosa va convertir-se en Mestre en Gai saber. Va publicar dos novel·les, de les quals Esclavitud (1928) és la primera novel·la en català escrita per un autor ebrenc. Posteriorment, va obrir una escola a Olesa de Montserrat i va ser l'autor dels textos de la prestigiosa Passió d'Olesa. Estrem i Fa era conegut com "El poeta del Priorat". Va ser un entusiasta catalanista, vinculat als moviments catòlics i a la Lliga regionalista, que realitzava classes de català arreu de les comarques. Va conrear gèneres tan diversos com la poesia, llibres de viatge, biografies, narrativa, etc., amb la qual cosa va erigir-se en una de les grans plomes de la regió, amb la publicació d'obres com "Terra castellana" o "El crist de la solitud". Va ser assassinat quan va esclatar la revolució al juliol de 1936. En la revista hi col·laboraren altres joves com el músic Abdó Barceló (Capçanes) i Víctor Ferrús "Floricel" (Batea). També va sorgir un altre un cercle lletrat a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), articulat al voltant de les revistes "La Riuada", "L'ideal de l'Ebre" (portaveu d'ERC) i "La ribera" (portaveu d'Acció catalana). Altres revistes en català de notable interès varen ser "Tivissa" i "Priorat".Quant al Matarranya el primer gran literat en català va ser Maties Pallarés. Fill de Pena-roja de Tastavins, va establir-se a Barcelona i va ser membre de les incipients associacions arqueològiques i excursionistes de la capital, i impulsor del partit nacionalista Unió Aragonesista. Va publicar nombrosos articles en català a revistes especialitzades de la ciutat, que han estat recollits en un volum "Articles matarranyencs" per part de l'Associació cultural del Matarranya.PD. La foto és de Salvador Estrem i Fa, el poeta del Priorat.

El català a les lletres ebrenques (3)

Francesc Mestre i Noé (Tortosa, 1866-1940) és el veritable patrici de la Renaixença a Tortosa. Va ser publicista i llibreter i Cronista oficial de la ciutat. Era membre de l'Acadèmia de Bones lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Ciències prussiana, de l'Institut de la llengua catalana, de la Societat Arqueològica del Midi francès, de la Societat Arqueològica Tarraconenca. Un home venerable, com el definia Cid i Mulet, de gran cultura que va conrear gèneres ben diversos (teatre, poesia, assaig, guies, etc.) i es va eregir en el gran impulsor del catalanisme vora l'Ebre. Una de les seues obres, "La Renaixença de Catalunya i els periodistes i literats tortosins del Renaixement", ens ha servit personalment per tirar endavant els estudis sobre el moviment renaixentista a les Terres de l'Ebre. Va fundar i dirigir "La Veu de Tortosa" (1899-1903), el primer setmanari en llengua catalana de la ciutat, posteriorment va col·laborar activament amb "La Veu de la Comarca" (1903-1909), que dirigia el seu amic i acèrrim catalanista, l'arquitecte municipal Joan Abril i Guanyavents, des del qual es va publicar en fascicles la segona edició de l'obra renaixentista "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" de Despuig, i es va difondre altament l'organització del 1r Congrés internacional de la llengua catalana i la redacció del Diccionari català-valencià-balear, conegut com l'Alcover-Moll. Entre les seues obres destaca "Vocabulari català de Tortosa", "Giripigues tortosines" o "Els tortosins per Tortosa". Com ja havíem apuntat en el post anterior, es va acompanyar d'un seguit de clergues catalanistes que varen sofrir l'ostracisme per part d'una cúpula eclesiàstica fortament espanyolitzada. La figura de Mossèn Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884 - Tortosa 1976) sobresurt per damunt de tot. Va ser un intel·lectual de gran prestigi, "la consciència catalanista de Tortosa" tal com el defineix el veterà escriptor Manel Pérez Bonfill. Va escriure "Teologulema", una enciclopèdia en 5 volums en llatí que encara és consultada en moltes facultats de teologia d'arreu del món. Deixeble del bisbe Torres i Bages, va ser un gran defensor del conreu literari del català i impulsor de "La Lliga espiritual de la mare de Déu de la Cinta" i del seu butlletí, en el qual incorporaven estudis històrics i lingüístics. Va sofrir l'ostracisme durant tota la seua trajectòria com a capellà pel fet de mantenir-se fidel a la terra. Va ser expulsat del seminari diocesà el 1920 i només va ser acceptat com a professor de religió a l'institut d'ensenyament secundari. Va ser un personatge estimat i admirat al territori, al qual se li ha dedicat una Fundació.Mn. Tomàs Bellpuig (Barcelona 1877-1936) és un dels millors poetes que ha tingut la ciutat. Fidel a la llengua catalana durant tota la seua vida, va desaparèixer durant els dies de la revolució contra la sotana al setembre de 1936. Va escriure infinitat de poemes en nombrosos rotatius tortosins i barcelonins (El bon pastor, la paraula cristiana). L'any 1915 va publicar "L'art d'escriure bé" i es convertí en l'introductor de l'ortografia fabriana al territori. Va formar part de la il·lustre Biblioteca Bernat Metge amb les seues traduccions sobre l'obra de Sant Ciprià. L'editorial Dertosa va reeditar les seues "Composicions eucarístiques", un cicle poètic de notable interès.Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal- Alt Maestrat 1867 - Baeza 1928) va ser un excel·lent poeta que publicà "Seidia", la gran epopeia de la reconquesta del regne de València. Seguidor de Verdaguer, la seua intencionalitat era que les terres del Maestrat tinguessin el seu petit Canigó. Va guanyar els Jocs florals de València de Lo rat penat el 1918. L'obra va ser reeditada el 2000 per part de Saó edicions, a cura d'Òscar Pérez i Ramon París. També va ser l'autor de "Vocabulari del Maestrat", que va acabar el gran lingüista valencià Carles Salvador.Mn. Eloi Ferrer, fill de Benassal igualment, disposava d'una enorme biblioteca que va ser destruïda durant els dies de la revolució, que varen acabar amb la seua vida. Havia estat professor del seminari diocesà i sofrí també l'ostracisme de la cúpula eclesiàstica pels seus ideals catalanistes. Va col·laborar amb nombroses revistes culturals i religioses.Altres clergues més joves com Rafel Escuder, Joan Ferré i Joan Albacart varen realitzar una notable tasca poètica en la nostra llengua. Escuder, rector de Tivenys i de la Fatarella, era un poeta estrella que va ser altament guardonat en els Jocs Florals de Tortosa de 1928 i 1935. Posteriorment, va ser el secretari personal del famós cardenal Tarancon.

diumenge, 16 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (2)

La derrota catalana a la Guerra dels Segadors (1640-59) va comportar l'annexió a França de les 5 comarques septentrionals del país i la consegüent pèrdua de poder polític per a Catalunya. Va continuar la castellanització progressiva de la noblesa, de les classes benestants de la societat i de la literatura anomenada com a culta, mentre que el català va quedar relegat a l'espai més popular (teatre i poesia). L'aplicació dels Decrets de Nova planta el 1717 per part del borbó Felip V, després d'una nova derrota a la Guerra de Successió (1705-1715), va portar a la marginació total del català en l'àmbit de l'administració pública. Com vàrem analitzar en el post anterior, les nostres comarques havien estat bressol d'escriptors molt importants d'arrel catalana durant els segles SVI i XVII: Cristòfor Despuig, F. Vicent Garcia, Francesc Mulet. La castellanització, però, era total durant els segles XVII i XVIII. L'arribada dels corrents romàntics procedents d'Europa a principis del segle XIX va comportar un increment notable de l'interès per les lletres. Tot i això, el conreu de la veïna llengua castellana era exclusiu. Les nostres comarques varen aportar 4 importants literats: Jaume Tió i Noé (Tortosa), Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs), Brauli Foz (Fòrnols del Matarranya) i Antoni Altadill (Tortosa). Cap d'ells va conrear la llengua catalana, però. El poeta tortosí Tió i Noé era considerat com el rei de la poesia i un dels escriptors més preuats a Barcelona. Ayguals de Izco i Altadill varen ser els màxims representants de la novel·la social castellana del segle, que es publicava en fascicles. Altadill, republicà furibund, va ser el redactor de "El Estado Catalán" de Valentí Almirall. Foz és autor de la novel·la picaresca "La vida de Pedro Saputo", és considerat el segon millor escriptor d'adscripció aragonesa de la història després de Baltasar Gracian. Va realitzar un històric discurs en lloança del català en els Jocs Florals de Barcelona de 1863. Tots ells varen tractar temes referents a Catalunya i la catalanitat, tot i que encara no havien fet el pas al conreu de la llengua de la terra.El primer setmanari tortosí va ser "El Ebro", fundat el 1845. El primer poema en català va aparèixer anys després al periòdic "El Dertosense", que dirigia Josep M. Paulí (també molt interessat en les coses de Catalunya) i portava com a títol "A mon adorat turment". No va ser fins la dècada de 1860 quan varen començar a aparèixer alguns poemes i peces teatrals en un català molt pobre i carregat de barbarismes. Durant aquests anys va destacar la feina de tres literats, naturals de Tortosa, que residien fora de la ciutat: Carles Altadill, Francesc Riba i Josep Felip Vergez. Altadill era germà del novel·lista abans esmentat i era conegut com "Lo Gandul", per una peça teatral que va crear i una revista que dirigia. A més, portava una vida bohèmia a Barcelona. Vergez va marxar a Cuba i va realitzar una interessantíssima carrera periodística. Havia estat convidat prèviament el 1868, a causa de la seua amistat amb el gran literat Víctor Balaguer, a la trobada d'escriptors catalans i occitans que va tenir lloc a Montserrat. Escrigué poemes d'autèntica passió per la llengua catalana. Francesc Riba era el pare del prestigiós poeta Carles Riba i va col·laborar en nombroses revistes barcelonines d'aquest període.Els meus estudis em porten a situar la renaixença del català literari a les comarques centrals dels Països Catalans entre 1878 i 1883, ja que durant aquests anys es varen produir uns fets destacats quant al conreu literari de la nostra llengua. Es varen convocar els primers certàmens poètics per part de la carlista Acadèmia de la Joventut Catòlica, amb la participació de joves poetes en llengua catalana, que formen la que considero com a Generació de 1883, any en què es convocaren els primers Jocs Florals de Tortosa: Lluís Lluís i Dolç, Josep Vergés i Zaragoza, Lluís Bernís, Joan Baptista Ferreres i Francesc Mestre i Noé. També varen publicar-se "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" del cavaller renaixentista Cristòfor Despuig (autèntica obra mestra de la literatura catalana, escrita el 1663) a cura del Pare Fidel Fita; a la vegada es varen editar interessants estudis sobre "El llibre dels costums de Tortosa", una de les joies medievals, per part del jutge valencià Benvingut Oliver, així com l'obra "Derecho Catalán" de l'advocat carlista Ramon Foguet, que demanava el respecte a l'històric dret civil català. Tot i això, ens haurem d'esperar fins al tombant del segle XX per veure una generalització en l'ús del català literàriament. Francesc Mestre i Noé, un gran intel·lectual catalanista tortosí sobre el qual parlarem properament, serà el gran patrici de les lletres tortosines en català. També cal destacar l'aparició de nombrosos clergues d'arrel catalana, que varen sofrir una dura repressió per part de la cúpula eclesiàstica totalment espanyolitzada, però que varen romandre fidels a la llengua de la terra: Mn. Baptista Manyà, Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Eloi Ferrer, Mn. Joaquim Garcia Girona, Mn. Manel Rius, Mn. Rafel Escuder.Durant aquests anys també es va produir l'esclat del corrent tortosinista, amb escriptors que reivindicaven el particularisme tortosí amb la frase "Ni catalans, ni valencians: tortosins", els quals feien ús del dialecte comarcal i en feien bandera tothora. Ramon Vergés i Paulí i Joan Moreira són els màxims representants. Vergés Paulí era un fervorós catòlic, que va combinar tota la vida el seu amor a Tortosa amb la seua adoració per la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar infinitat d'articles en molts rotatius, els quals va reunir en els diversos volums d'Espurnes de la llar. Moreira va realitzar un important treball com a folclorista que va reunir en "Del folklore tortosí". La seua obra té molt més interès que la de Vergés Paulí, el qual escrivia tal com parlava sense cap criteri lingüístic i publicava estudis històrics clarament parcials. El polític dretà, ultracatòlic i ultraespanyolista Joaquim Bau va fer de mecenes d'aquests escriptors tortosinistes.

dissabte, 15 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (1)


Al llarg dels segles els i les escriptors/es ebrencs/ques han donat mostres de notable fidelitat a la llengua catalana. Som una terra amb una forta arrel literària que cal reivindicar, i que ens transporta enrera fins als mateixos orígens de la nostra llengua. El primer gran literat nostrat és Abú Bakhr al Turtushí, el qual, en qualitat de filòsof, va arribar a ser tot un mite arreu del món àrab al segle XII, que va portar-lo a viatjar per molts països i a morir a Alexandria (Egipte). També gaudeixen d'una gran importància les Homilies de Tortosa, textos religiosos dels segles XI-XIII. Estudis recents, a més, pretenen demostrar que les Homilies d'Organyà, els primers textos escrits en llengua catalana, varen ser escrites a la catedral de Tortosa.Posteriorment, al segle XIII, el Constitudinae Dertosae, el Llibre dels costums de Tortosa, és igualment el primer text jurídic redactat en català, el qual és considerat encara avui dia com una mena de bíblia per a l'advocacia catalana.En un moment d'or de les nostres lletres, després del mestratge de Ramon Llull, amb l'eclosió de Bernat Metge i les aportacions de Francesc Eiximenis i Anselm Turmeda, varen aparèixer les famoses cròniques medievals, entre les quals el Llibre dels Feyts del rei Jaume I. A les nostres terres vàrem comptar amb Guillem Nicolau, rector de Maella, traductor i cronista al servei del rei Pere III, el qual és el primer referent d'autor en català vinculat a la Franja de Ponent.La màxima figura de la literatura moderna en la nostra llengua és Cristòfor Despuig (1510-1572), cavaller renaixentista que va escriure "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra mestra on ja fa paleses les temences per la castellanització de la nostra terra i la lluita per la dignificació de la llengua catalana. Són 6 col·loquis en els quals intervenen el ciutadà Fabio, el cavaller Líbio, tots dos tortosins, i el cavaller valencià don Pedro, amb el nom ja castellanitzat, cosa ben significativa. En un català que té una gran naturalitat i que revela el parlar dels cavallers i gent cultivada de mitjan segle XVI, Despuig, home intel·ligent i erudit, hàbil en la seua argumentació i conversador elegant i apassionat, posa de manifest dos intencions evidents. Primerament, defensa l'excel·lència, bellesa, riquesa i importància històrica de la seva ciutat natal, Tortosa, apologia feta amb amor i erudició. En segon lloc fa una defensa agosarada de Catalunya, en el present i en passat, i justifica amb tota mena d'arguments moments discutits de la nostra història, a la vegada que dedica un seguit de frases antològiques a la defensa de la llengua catalana. Els Col·loquis no varen ser publicats fins el 1878, de la mà del pare Fidel Fita, en un moment àlgid de la Renaixença catalana, ja que coincideix amb la publicació de l'Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer. També l'autor del barroc català més reconegut és fill de Tortosa, Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", que va crear tota una escola poètica al seu darrera, el vallfogonisme, que va tenir una gran influència fins al període de la Renaixença. Al mateix temps, el monjo dominic Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, va tenir al País Valencià una fama semblant a la de Vallfogona al Principat. L'historiador Enric Querol, en la seua magnífica obra "Tortosa república de lletres", qüestiona termes com decadència ja que considera que aquest període va ser ric quant a conreu de les lletres, tot i que va decaure fortament l'ús escrit en la nostra llengua a causa dels condicionaments polítics i socials del moment. Entre els autors castellanitzats del segle XVI cal destacar Jeroni d'Herèdia, mentre que en ple període barroc té un especial valor el també tortosí Francesc de la Torre i Sevil, considerat com un dels grans poetes en llengua castellana de tot el segle.

diumenge, 9 de novembre de 2008

I el seu nom és... Samuel

Un vespre de dissabte... nit de futbol,
un nom ressona arreu del camp
que és un clam... amb anhel de gol.
En un instant de joia, salta l'ànima!
Se sent el crit de l'infant, del jove... del més gran.

I és Samuel, qui si no? qui ens enlaira el cor.
I és Samuel, qui si no? qui porta el segell de gol.
I és Samuel, qui si no? qui abraça talent i esport.

L'art del peu... enlaira ànimes, desperta il·lusions.
Endega Henri i passa Lionel,
i en nom del futbol... parla el REI
del peu, i batega el cor davant l'astúcia i el talent.
I aquest senyor que es corona amb justícia
no pot ser altre que Eto'o ... Samuel.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Anthem for doomed youth by Wilfred Owen

Avui 4 de novembre fa 90 anys de la mort del poeta Wilfred Owen, una de les grans veus poètiques de la primera guerra mundial. El següent poema és un exemple dels sentiments que l'absorvien en el seu paper de soldat per una guerra sense sentit, que va causar milions de morts que la seua ment no podia tolerar. En homenatge:


What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,
-- -The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.

La meua traducció ha estat la següent:

Quines campanes toquen pels qui moren com el bestiar?
Només la còlera monstruosa dels armes.
Només el sotragueig ràpid dels rifles
Pot tamborinar el seu precipitat horitzó.
Cap burla per a ells; cap pregària ni campanes,
cap veu de dol pot salvar els cors, - -
els cors cridaners, dements de closques que ploren;
i cornetes que els demanen en regions tristes.
Quines espelmes poden cuitar de tots ells?
A les mans de nois, no, però als seus ulls
brillaran els llums sagrats dels adéus.
La pal·lidesa de les celles de les noies serà el seu mantell;
Les seues flors, la tendresa de ments pacients,
i cada vespre lent dibuixarà la ceguesa.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Oleguer Presas, a poem

The taste of sea breeze,
a breeze scattering a thousand natural flavours.
This is the sea, immense sea of eternal dreams...
everlasting ideals, now and then.
I always feel happy remembering
those placid moments of adolescence,
when the body becomes effervescence,
and rose flags to all winds,
and made the land... the emblem of soul.
With the ball in the feet, I saw myself growing up
as a man of sport and faithful to the land...
with joy, feelings, fame... solidity.
I never locked infantry in distant remembrance,
gentile it was in an industrial place,
- like the Vallès there is nothing - the great poet sang,
born in my city, sharing my love for language and land,
in my hectic journey... as a committed man.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Poema A Oleguer Presas

Amb el regust de la brisa marinera,
un ventijol espargeix mil sabors naturals.
Eixa és la mar, immensa mar de somnis
eterns... tothora irrenunciables,
on roman el carburant dels meus ideals.
No deixo de notar ben prop el pes de la nostàlgia:
aquells moments plàcids d'adolescència
quan el cos esdevé tota efervescència,
i enlairàvem senyeres a tots els vents,
i férem de la terra... l'emblema de l'ànima.
Amb la bola als peus, em veia creixent
com a home d'esport i de la terra...
amb joia, idees, fama... solidesa.
Mai no vaig cloure en el llunyà record
la noiesa gentil en un poble verd i espès,
- com el Vallès no hi ha res - cantà el gran poeta,
amb qui m'uneix ciutat i amor serè a la parla,
en el viatge tranquil i ufà... d'home compromès.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Poema al president Companys, 68 anys del seu assassinat

“A un president”

Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.

Poema a Lionel Messi

"A Lionel Messi, mestre de l'art de la pilota".

Senyor... ha estat una tarda plàcida!
I corre i brega i assoleix allò que vol amb els peus,
car el talent innat es desprén arreu i arreu.

La grada esclata amb joia un diumenge de tardor
assolellat, l'esport rei se'ns presenta al davant
amb gols majestuosos que ens enlairen l'esperit,
que amb un crit s'engresca i deixa enrera
els patiments inherts... i la falera reïx.

És la màgia del joc dels jocs de tots els temps...
I demà, gaudirem d'imatges colpidores,
farem l'esguard precís a cròniques ufanes,
enlairarem tots els sentiments en un,
beurem del plaer de tanta aigua refrescant!

I és que la joia que ens transmet s'abraona
- visió, control, vol per les alçades -.
I és que el geni el fa dels grans,
amb cara de xiquet a qui la mama encara
li prepara el plat a taula en vespres familiars.

Sento el repicar de les mans amb el so d'un nom arreu,
que diu Lionel, i un altre cop, Lionel,
tonada que em fa reviure tantes il·lusions d'antany.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Poema: I és llavors, Mercè Rodoreda

"En record de Mercè Rodoreda, el dia del centenari del seu naixement"

En un instant particular, una lletra escrita ens comunica,
ens realça la vida i ens fa entendre l'univers que ens envolta.
Sovint veiem com la guerra desola la terra eixuta,
i ens sentim uns xiquets innocents davant de qui mana.
I tot es mescla, la lletra i la lluita honesta per la terra,
i un remolí d'idees ens inspira envers la VIDA.

És llavors que el sol llueix i engendra sentiments arreu,
i empeny la llengua nostrada que es nega a fondre's.
És llavors quan ix amb elegància el talent del literat,
que fa reviure històries ufanes amb segell de dona.
És llavors que ens sentim fidels a la història augusta,
amb tots els camins que ens arrelen més a la terra.

I escrivim ara i adès, i conreem la parla de casa.
I passen els anys i ens sentim recomfortats del nostre ideari.
I recordem els grans de les lletres nostrades
que ens han deixat un llegat per a la història.
I enlairem la bandera a tots els vents que ens deslliuren,
car sabem que el futur ens ha de fer més lliures.

Campredó, 10 d'octubre de 2008 (Centenari del naixement de Mercè Rodoreda)

dijous, 25 de setembre de 2008

Poema de Gerard Vergés

Aquestes són les primeres estrofes de l'Ombra rogenca de la lloba, del poeta tortosí Gerard Vergés, que rebrà un sentit homenatge avui al teatre auditori Felip Pedrell de la seua ciutat natal.


Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M'agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d'oliveres i vinya, el cel d'estiu
com la fulla esmolada d'una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l'aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l'arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d'ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L'onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l'amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L'or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t'hauria amat, tant com t'hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)

Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s'enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l'aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.

Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d'alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Poema "Em criden VIDA"

EM CRIDEN VIDA
El poble - sí - s'emmiralla en un esbós amb nostàlgia i cerca
intangible davant la presència inhòspita del silenci.
Aquells que ens apressem amb els primers raigs del dia
veiem córrer les pors quan la foscor ocupa el seu lloc.
S'ha bastit tendror en la conversa ufana d'un vespre d'hivern.
Un gest imperfecte ho deixa tot a l'instant.
I volegen les gavines com determinades a espantar la lluna.
Una mare bressola l'infant ganós que s'ompli de plor,
i un vell amb gaiata espanta dos adolescents besant-se.
I és que trencar la història no és un gest que m'escau
en aquest bosc dispers amb espills transparents,
on les hores van fonent-se a ritme de rialla.
D'ençà que han coïncidit les nostres veus,
somnio llunes properes i, a soles, remembro el nom
d'aquella noia morena que em deixà amb caramel...
El temps, com un esquirol que salta, evita l'abandó de la vida.
La remor que sento a dintre prové d'una terra deserta de gavines
on hi ha un cel on predominen els estels de sucre.
No vull oblidar res, sinó rescatar el record de tot.
Tinc la pell impregnada d'estima i espero, al so
estrident de les campanes, que em criden VIDA.

dijous, 18 de setembre de 2008

El meu darrer poema

L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS

S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes,
remors que apropen músiques sublims d'antany,
Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen banya
arrossegant ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria,
espill de vesprades acaronades per un braser
que engendra conversa ufana en període del fred hivern.
El caliu del riu ens desperta de l'ensopiment perenne.

I és llavors que sento com vola el temps per les alçades!
Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa.

I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant,
superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites,
i cridem visques a la vida i a la gent!

Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa
fem una mirada a l'esdevenidor que ens repta tostemps.
Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida,
han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents.

Tendra remor de l'aigua en remembrança complaent.
Ens enlairem arreu amb pas inert que desperta sensacions nodrides
com un anhel infinit d'una terra que sap on va.

dissabte, 6 de setembre de 2008

La Veu del poeta Roc Llop i Convalia (1)

Roc Llop i Convalia és un literat fins ara força desconegut vora l'Ebre. Nascut a Miravet el 1908 i traspassat a París el 1997, va donar mostres de gran vocació literària fins al darrer sospir de la seua vida, mitjançant la redacció d'infinitat de poemes i contes, així com amb la direcció d'un bon nombre d'històriques revistes a l'exili parisenc. Vaig saber de l'existència d'aquest poeta miravetà a partir d'una petita crònica que va redactar l'Albert Manent al seu llibre Literatura catalana de l'exili (1976), una eina indispensable per entendre les lletres catalanes durant el període de la dictadura feixista. Concretament feia un comentari del seu llibre "Poemes de llum i de tenebra" (París 1967).Roc Llop se'ns presenta com un poeta que fa una reflexiona profunda sobre els mals de l'humanitat, a partir de la condemna radical als règims criminals que posen un jou infranquejable a la societat. La seua és una veu de lluita per la terra i de reivindicació de la llibertat. Bona part dels seus poemes porten el segell dels camps de concentració nazis, on va haver de passar un veritable infern durant 4 anys a Mauthausen-Gusen, acompanyat del seu pare i de 8 miravetans més. La seua tragèdia personal queda reflectida líricament en aquests poemes que desprenen ràbia i que pretenen conscienciar el món sencer de la barbàrie ocorreguda. Va aconseguir ser guardonat als Jocs Florals de l'exili celebrats a París el 1965, amb un recull de poemes on el poeta s'esforça a fer un crit desesperat envers la voluntat de vida, sabent-se supervivent d'un període de genocidi humà. El poema "Aquella Mort" (espill de la vida a Gusen) va aconseguir emportar-se la Flor Natural en aquest històric certamen celebrat el 17 d'octubre de 1965 en el marc immensurable de la Sorbona:Aquella mort afamada en les esperesi aquella nit eterna sense albadesi aquell goig tot marcit sense floridesi aquell cel que no era cel ni era clarianai aquell sofrir fuetat per amenacesi aquells fantasmes de germans- ossos i conques -i aquella fúria de matar teoritzadai aquell jaç malcompartit orfe de besosi aquella fam guiant l'instintdins la desferrai aquell fred i aquella pori aquell malson de les anyadesi aquella mort sempre la mort- lletja i ferotge-.I dins del cor arraulidet com un ocellel dematí de la Cançó i de l'Esperança.En posteriors posts continuarem analitzant la seua poètica i parlarem de la seva tasca narrativa, la qual, amb "Contes negres vora el Danubi" aconsegueix fer-nos un espill de la barbàrie nazi, uns contes que seria molt necessari que veiessin la llum ja que aquesta mena de relats no abunden a la literatura catalana.Després de la publicació de "Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà", obra guanyadora del XIIIè premi Artur Bladé i Desumvila d'assaig, que vaig redactar conjuntament amb Josep M. Sàez, amb la publicació d'aquests posts voldria continuar potenciant la figura de Roc Llop i reivindicar-lo com un dels grans poetes ebrencs i catalans de l'exili. Properament, també serà objecte d'un segon homenatge al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes (96.0 fm), que posteriorment pot ser escoltat a través de la web www.antenacaro.com.

dijous, 5 de juny de 2008

Poemes de Manel Garcia Grau, segon aniversari del seu traspàs

Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962 – Castelló de la Plana, 2006)

VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY

Vaig sense tindre en realitat ni alegria, ni amor, ni llum,
entre les nues engrunes del món. RAY BRADBURY A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses s’arreceren
sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, laputa Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora de l’art i la tècnica del seu ofici.
Un dia la visità el Senyor del Sant Poder, mascle xulo del barri de la Violència,
i li proposà certs negocis. Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué:
passà molts dies a la presó i rebétortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades.
Els seus pocs clients saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estrelles.
La tercera, enjoiada icreguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe, però el seu embruix desapareix
quan el client engominat se n’adona dels pots de maquillatge que porta a la cara,
dels pits de silicona, del lifting i de la perruca rossa, casposa i bruta,
que es posa cada nit per sortir a escena. A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles, més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar com ho fan a la televisió
i et conten maldecaps rutinaris i avorrits, ah, aquells temps en què els homes
et feien sentir com una reina ja no tornaran…» En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita: saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat els van parlar d’un bordell —carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca— on els homes les tractaven amb dignitat isenzillesa sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda. Si algun dia visiteu el Society —recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal, entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé: pagueu-les sempre al comptat
i deixeu que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.

Manel GARCIA GRAU, Anatema, Ed. Bromera, Alzira, 2001.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir,quimèric i adust, una nova vida sota l’encens
i el miratge de la pròpia vida i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda delsnous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare, al Fill
i a tots els esperits mentre dormien
a la cambra luxosa del Gran Sacerdot
i, després, perdonà als mortals perquè,
efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita
i tant de xarlatà, irat entre tanta crueltat vinclada
sota el lluent encís de l’or i esverat pel rostre bellíssim
de la dona senzilla que l’esperava ala cambra
prohibida prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el critma i no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma
d’espígol entre les llambordes, ni cap esguard
ha oblidat mai més que la mort i l’estigma
són l’encaix del cos entre la pols del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada pensà
engirar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella donafiorentina brodat
entre les parpelles del desig i guarnit
més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap del’esguard de la dissidència,
la bellesa té carn i pedres sota la carn i les pedres
de l’antiga ciutat, el corrent de l’Arno sap de les barques
de plaer esventrant-se contra els cants llefrosos
i llepaires de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.
Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora,
sap de l’home cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel GARCIA GRAU, Al fons de vies desertes, Ed. 62, Barcelona, 2002.

NO TRESPASSING

No a la melsa del silenci més mesell
ni a la falsa resistència de la prudència.
No al fang de milers de refugiats
ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.
No a la pèrdua de la pell de les paraules:
sols els noms beuen la saba sotal’escorça.
No a la terra erma del màrqueting més golafre
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.
No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència
ni al seu toll d’aigües seduïdes.
No a la revolta de sang i àguiles:
el corcó també es menja el tron dels dèspotes.
No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart
encara fiblen el tremp de l’espígol.
No a la serp que, voraç, devora la llibertat
i escup el verí sobre la galerna de pau.
No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.

Manel GARCIA GRAU, La mordassa, Ed. Perifèric, Catarroja, 2003. ______________________