dilluns, 20 d’octubre de 2008

Poema A Oleguer Presas

Amb el regust de la brisa marinera,
un ventijol espargeix mil sabors naturals.
Eixa és la mar, immensa mar de somnis
eterns... tothora irrenunciables,
on roman el carburant dels meus ideals.
No deixo de notar ben prop el pes de la nostàlgia:
aquells moments plàcids d'adolescència
quan el cos esdevé tota efervescència,
i enlairàvem senyeres a tots els vents,
i férem de la terra... l'emblema de l'ànima.
Amb la bola als peus, em veia creixent
com a home d'esport i de la terra...
amb joia, idees, fama... solidesa.
Mai no vaig cloure en el llunyà record
la noiesa gentil en un poble verd i espès,
- com el Vallès no hi ha res - cantà el gran poeta,
amb qui m'uneix ciutat i amor serè a la parla,
en el viatge tranquil i ufà... d'home compromès.