dilluns, 17 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (3)

Francesc Mestre i Noé (Tortosa, 1866-1940) és el veritable patrici de la Renaixença a Tortosa. Va ser publicista i llibreter i Cronista oficial de la ciutat. Era membre de l'Acadèmia de Bones lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Ciències prussiana, de l'Institut de la llengua catalana, de la Societat Arqueològica del Midi francès, de la Societat Arqueològica Tarraconenca. Un home venerable, com el definia Cid i Mulet, de gran cultura que va conrear gèneres ben diversos (teatre, poesia, assaig, guies, etc.) i es va eregir en el gran impulsor del catalanisme vora l'Ebre. Una de les seues obres, "La Renaixença de Catalunya i els periodistes i literats tortosins del Renaixement", ens ha servit personalment per tirar endavant els estudis sobre el moviment renaixentista a les Terres de l'Ebre. Va fundar i dirigir "La Veu de Tortosa" (1899-1903), el primer setmanari en llengua catalana de la ciutat, posteriorment va col·laborar activament amb "La Veu de la Comarca" (1903-1909), que dirigia el seu amic i acèrrim catalanista, l'arquitecte municipal Joan Abril i Guanyavents, des del qual es va publicar en fascicles la segona edició de l'obra renaixentista "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" de Despuig, i es va difondre altament l'organització del 1r Congrés internacional de la llengua catalana i la redacció del Diccionari català-valencià-balear, conegut com l'Alcover-Moll. Entre les seues obres destaca "Vocabulari català de Tortosa", "Giripigues tortosines" o "Els tortosins per Tortosa". Com ja havíem apuntat en el post anterior, es va acompanyar d'un seguit de clergues catalanistes que varen sofrir l'ostracisme per part d'una cúpula eclesiàstica fortament espanyolitzada. La figura de Mossèn Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884 - Tortosa 1976) sobresurt per damunt de tot. Va ser un intel·lectual de gran prestigi, "la consciència catalanista de Tortosa" tal com el defineix el veterà escriptor Manel Pérez Bonfill. Va escriure "Teologulema", una enciclopèdia en 5 volums en llatí que encara és consultada en moltes facultats de teologia d'arreu del món. Deixeble del bisbe Torres i Bages, va ser un gran defensor del conreu literari del català i impulsor de "La Lliga espiritual de la mare de Déu de la Cinta" i del seu butlletí, en el qual incorporaven estudis històrics i lingüístics. Va sofrir l'ostracisme durant tota la seua trajectòria com a capellà pel fet de mantenir-se fidel a la terra. Va ser expulsat del seminari diocesà el 1920 i només va ser acceptat com a professor de religió a l'institut d'ensenyament secundari. Va ser un personatge estimat i admirat al territori, al qual se li ha dedicat una Fundació.Mn. Tomàs Bellpuig (Barcelona 1877-1936) és un dels millors poetes que ha tingut la ciutat. Fidel a la llengua catalana durant tota la seua vida, va desaparèixer durant els dies de la revolució contra la sotana al setembre de 1936. Va escriure infinitat de poemes en nombrosos rotatius tortosins i barcelonins (El bon pastor, la paraula cristiana). L'any 1915 va publicar "L'art d'escriure bé" i es convertí en l'introductor de l'ortografia fabriana al territori. Va formar part de la il·lustre Biblioteca Bernat Metge amb les seues traduccions sobre l'obra de Sant Ciprià. L'editorial Dertosa va reeditar les seues "Composicions eucarístiques", un cicle poètic de notable interès.Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal- Alt Maestrat 1867 - Baeza 1928) va ser un excel·lent poeta que publicà "Seidia", la gran epopeia de la reconquesta del regne de València. Seguidor de Verdaguer, la seua intencionalitat era que les terres del Maestrat tinguessin el seu petit Canigó. Va guanyar els Jocs florals de València de Lo rat penat el 1918. L'obra va ser reeditada el 2000 per part de Saó edicions, a cura d'Òscar Pérez i Ramon París. També va ser l'autor de "Vocabulari del Maestrat", que va acabar el gran lingüista valencià Carles Salvador.Mn. Eloi Ferrer, fill de Benassal igualment, disposava d'una enorme biblioteca que va ser destruïda durant els dies de la revolució, que varen acabar amb la seua vida. Havia estat professor del seminari diocesà i sofrí també l'ostracisme de la cúpula eclesiàstica pels seus ideals catalanistes. Va col·laborar amb nombroses revistes culturals i religioses.Altres clergues més joves com Rafel Escuder, Joan Ferré i Joan Albacart varen realitzar una notable tasca poètica en la nostra llengua. Escuder, rector de Tivenys i de la Fatarella, era un poeta estrella que va ser altament guardonat en els Jocs Florals de Tortosa de 1928 i 1935. Posteriorment, va ser el secretari personal del famós cardenal Tarancon.