dilluns, 3 de novembre de 2008

Anthem for doomed youth by Wilfred Owen

Avui 4 de novembre fa 90 anys de la mort del poeta Wilfred Owen, una de les grans veus poètiques de la primera guerra mundial. El següent poema és un exemple dels sentiments que l'absorvien en el seu paper de soldat per una guerra sense sentit, que va causar milions de morts que la seua ment no podia tolerar. En homenatge:


What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,
-- -The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.

La meua traducció ha estat la següent:

Quines campanes toquen pels qui moren com el bestiar?
Només la còlera monstruosa dels armes.
Només el sotragueig ràpid dels rifles
Pot tamborinar el seu precipitat horitzó.
Cap burla per a ells; cap pregària ni campanes,
cap veu de dol pot salvar els cors, - -
els cors cridaners, dements de closques que ploren;
i cornetes que els demanen en regions tristes.
Quines espelmes poden cuitar de tots ells?
A les mans de nois, no, però als seus ulls
brillaran els llums sagrats dels adéus.
La pal·lidesa de les celles de les noies serà el seu mantell;
Les seues flors, la tendresa de ments pacients,
i cada vespre lent dibuixarà la ceguesa.