El català a les lletres ebrenques (2)

La derrota catalana a la Guerra dels Segadors (1640-59) va comportar l'annexió a França de les 5 comarques septentrionals del país i la consegüent pèrdua de poder polític per a Catalunya. Va continuar la castellanització progressiva de la noblesa, de les classes benestants de la societat i de la literatura anomenada com a culta, mentre que el català va quedar relegat a l'espai més popular (teatre i poesia). L'aplicació dels Decrets de Nova planta el 1717 per part del borbó Felip V, després d'una nova derrota a la Guerra de Successió (1705-1715), va portar a la marginació total del català en l'àmbit de l'administració pública. Com vàrem analitzar en el post anterior, les nostres comarques havien estat bressol d'escriptors molt importants d'arrel catalana durant els segles SVI i XVII: Cristòfor Despuig, F. Vicent Garcia, Francesc Mulet. La castellanització, però, era total durant els segles XVII i XVIII. L'arribada dels corrents romàntics procedents d'Europa a principis del segle XIX va comportar un increment notable de l'interès per les lletres. Tot i això, el conreu de la veïna llengua castellana era exclusiu. Les nostres comarques varen aportar 4 importants literats: Jaume Tió i Noé (Tortosa), Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs), Brauli Foz (Fòrnols del Matarranya) i Antoni Altadill (Tortosa). Cap d'ells va conrear la llengua catalana, però. El poeta tortosí Tió i Noé era considerat com el rei de la poesia i un dels escriptors més preuats a Barcelona. Ayguals de Izco i Altadill varen ser els màxims representants de la novel·la social castellana del segle, que es publicava en fascicles. Altadill, republicà furibund, va ser el redactor de "El Estado Catalán" de Valentí Almirall. Foz és autor de la novel·la picaresca "La vida de Pedro Saputo", és considerat el segon millor escriptor d'adscripció aragonesa de la història després de Baltasar Gracian. Va realitzar un històric discurs en lloança del català en els Jocs Florals de Barcelona de 1863. Tots ells varen tractar temes referents a Catalunya i la catalanitat, tot i que encara no havien fet el pas al conreu de la llengua de la terra.El primer setmanari tortosí va ser "El Ebro", fundat el 1845. El primer poema en català va aparèixer anys després al periòdic "El Dertosense", que dirigia Josep M. Paulí (també molt interessat en les coses de Catalunya) i portava com a títol "A mon adorat turment". No va ser fins la dècada de 1860 quan varen començar a aparèixer alguns poemes i peces teatrals en un català molt pobre i carregat de barbarismes. Durant aquests anys va destacar la feina de tres literats, naturals de Tortosa, que residien fora de la ciutat: Carles Altadill, Francesc Riba i Josep Felip Vergez. Altadill era germà del novel·lista abans esmentat i era conegut com "Lo Gandul", per una peça teatral que va crear i una revista que dirigia. A més, portava una vida bohèmia a Barcelona. Vergez va marxar a Cuba i va realitzar una interessantíssima carrera periodística. Havia estat convidat prèviament el 1868, a causa de la seua amistat amb el gran literat Víctor Balaguer, a la trobada d'escriptors catalans i occitans que va tenir lloc a Montserrat. Escrigué poemes d'autèntica passió per la llengua catalana. Francesc Riba era el pare del prestigiós poeta Carles Riba i va col·laborar en nombroses revistes barcelonines d'aquest període.Els meus estudis em porten a situar la renaixença del català literari a les comarques centrals dels Països Catalans entre 1878 i 1883, ja que durant aquests anys es varen produir uns fets destacats quant al conreu literari de la nostra llengua. Es varen convocar els primers certàmens poètics per part de la carlista Acadèmia de la Joventut Catòlica, amb la participació de joves poetes en llengua catalana, que formen la que considero com a Generació de 1883, any en què es convocaren els primers Jocs Florals de Tortosa: Lluís Lluís i Dolç, Josep Vergés i Zaragoza, Lluís Bernís, Joan Baptista Ferreres i Francesc Mestre i Noé. També varen publicar-se "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" del cavaller renaixentista Cristòfor Despuig (autèntica obra mestra de la literatura catalana, escrita el 1663) a cura del Pare Fidel Fita; a la vegada es varen editar interessants estudis sobre "El llibre dels costums de Tortosa", una de les joies medievals, per part del jutge valencià Benvingut Oliver, així com l'obra "Derecho Catalán" de l'advocat carlista Ramon Foguet, que demanava el respecte a l'històric dret civil català. Tot i això, ens haurem d'esperar fins al tombant del segle XX per veure una generalització en l'ús del català literàriament. Francesc Mestre i Noé, un gran intel·lectual catalanista tortosí sobre el qual parlarem properament, serà el gran patrici de les lletres tortosines en català. També cal destacar l'aparició de nombrosos clergues d'arrel catalana, que varen sofrir una dura repressió per part de la cúpula eclesiàstica totalment espanyolitzada, però que varen romandre fidels a la llengua de la terra: Mn. Baptista Manyà, Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Eloi Ferrer, Mn. Joaquim Garcia Girona, Mn. Manel Rius, Mn. Rafel Escuder.Durant aquests anys també es va produir l'esclat del corrent tortosinista, amb escriptors que reivindicaven el particularisme tortosí amb la frase "Ni catalans, ni valencians: tortosins", els quals feien ús del dialecte comarcal i en feien bandera tothora. Ramon Vergés i Paulí i Joan Moreira són els màxims representants. Vergés Paulí era un fervorós catòlic, que va combinar tota la vida el seu amor a Tortosa amb la seua adoració per la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar infinitat d'articles en molts rotatius, els quals va reunir en els diversos volums d'Espurnes de la llar. Moreira va realitzar un important treball com a folclorista que va reunir en "Del folklore tortosí". La seua obra té molt més interès que la de Vergés Paulí, el qual escrivia tal com parlava sense cap criteri lingüístic i publicava estudis històrics clarament parcials. El polític dretà, ultracatòlic i ultraespanyolista Joaquim Bau va fer de mecenes d'aquests escriptors tortosinistes.