dimecres, 19 de novembre de 2008

El català a les lletres ebrenques (5)

Pere Labèrnia i Esteller (Traiguera 1802-Barcelona 1860) va ser l'autor del "Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina", publicat el 1840. No podem considerar Labèrnia un home de la Renaixença, però sí un precursor que va contribuir molt notablement a la difusió de la nostra llengua i a la promoció del seu conreu literari. Indubtament, és un dels grans de les nostres lletres.La vida literària de la població marinera de Vinaròs durant les primeres dècades del segle XX va estar marcada per dos literats excepcionals: Joan Manel Borràs i Jarque (Vinaròs 1885- Castelló 1945) i Francesc Almela Vives, que agafaven el relleu del novel·lista per excel·lència de la ciutat, Wenceslao Ayguals de Izco. Borràs i Jarque va tenir una llarga trajectòria professional com a mestre de l'escola primària. Era d'ascendència catòlica i va estar molt lligat als cercles cristians de Tortosa i del seu poble natal. Va ser un literat bilíngüe molt prolífic que va conrear els gèneres més diversos: novel·la, conte, conte infantil, teatre, història, poesia, etc. Amb el drama "L'hora misteriosa o Judes i la víctima santa" va ser guardonat amb la Viola d'or als Jocs Florals de València de 1921. També en poesia va rebre guardons en la festa gaia de la llengua catalana en diferents poblacions del país. Va publicar la "Història de Vinaròs" (1928), a edicions Correo de Tortosa, en llengua catalana, la qual cosa va merèixer un comentari elogiós per part d'un dels grans escriptors i intel·lectuals catalans del moment, Carles Soldevila, fet que l'incorporava de ple al cercle intel·lectual català del moment. Almela Vives (Vinaròs 1901- València 1967) va ser un literat amb molt prestigi al País Valencià durant dècades. Als anys 1930 ja dirigia la col·lecció "La nostra novel·la", alhora que els seus primers llibres són estudis sobre els clàssics valencians: Jaume Roig, Sant Vicent Ferrer. Va ser president de la Taula de lletres valencianes durant la dècada de 1950. Va escriure poesia i assaig, i va tenir una estreta relació amb les patums més importants de les nostres lletres a les comarques meridionals dels Països Catalans. Durant la postguerra va publicar els reculls poètics: "La llum tremolosa" i "Les taronges amargues". En castellà va publicar igualment estudis sobre la literatura autòctona: "La poesía valenciana en 1930" i "El libro valenciano".Un altre literat vinarossenc, Francesc Argemí i Poy, era professor de l'escola de dibuix i va dirigir el setmanari humorístic "La Fulla de col" (1896). També va conrear la poesia i el teatre en la nostra llengua.A Alcanar, havia sorgit un cercle lletrat al voltant de la revista "Terra Nostra", en la qual col·laborava Mn. Josep Matamoros, un capellà il·lustrat d'ideologia conservadora i molt afeccionat a la història, i la poetessa Fina Mar. A Amposta varen editar-se les revistes "Montsià" i "La Veu del Montsià", mentre que el diari republicà per excel·lència a principis de segle XX fou "El Faro", que va fer una forta propaganda de l'ideari catalanista. Joan Torné i Balaguer (Sant Carles de la Ràpita 1990- Barcelona 1979) era conegut literàriament com a Lluís del Montsià. Va ser el fundador de la revista "Ràpita" i va col·laborar amb la majoria de setmanaris catalanistes comarcals. Va ser un gran afeccionat a la poesia que va escriure nombrosos càntics patriòtics. També era rapitenc l'advocat Vicent Garcia i Anguera, un abrandat catalanista. El gran esclat de la llengua catalana, però, vindria de la mà del novel·lista Sebastià Juan Arbó, nascut a la Ràpita i criat a la capital del Montsià, sobre el qual n'hem de parlar abastament en un futur post.

1 comentari:

j.t. ha dit...

ep! vigili: segons vostè Joan Torné va viure menys-onze anys!!!