I malgrat tot m'atreia l'argent il'or

I malgrat tot m’atreia l’argent i l’or,
i el diamant brillant de les nits de lluna,
la tèbia tardor de capvespres rogencs
i el deler dels vespres vora el foc,
com un riu de principis silenciosos.

Al fons del jardí creixia una rosa.
Donava olor a terra perfumada
amb ecos de belleses alienes,
i mirades penetrants d’éssers molt savis.
El vent s’enduia els mals regustos.
La lluna brillava ahir més clara.
Una caiguda d’aigua, un manantial
de vi, fruit del raïm madur d’una parra
que emana dolçor i amaga
l’amargor d’un impur sentiment
a insecticida, que mata i castiga.

En l’estiu dels meus somnis brilla
un sol de sols, un estel d’estels,
i cauen en la nostra terra
milers de litres d’aigua d’aigües.