AVUI TENIM LA MENT SERENA

AVUI TENIM LA MENT SERENA

I

L’horabaixa ens ha agafat per la riba
del riu que ha esperonat la nostra vida.
De front, raonem la futura senda
d’esquena al lament que ens altera,
car avui tenim la ment serena.

Escoltem el sospir d’un infant que dormita.
Uns lliures càntics de capvespre encenen
els sentits i escalfen il·lusions ardents.
Un silenci nou entendrà el sentit de la flama
i forjarà nous jorns sadollats d’esperances.

El meu cos sentirà el plaer de l’infinit!

II

Amb calma, prop d’un turó de mida baixa,
em sento embriagat d’innocència.
Cerco les imatges més convulses
més enllà dels immensos oceans tan blaus.

Recordo un seguit d’instants de follia
i el cos fascinador del meu amor.
És l’espill d’un deliri ple de tendresa,
de llenguatges místics, duradors...

La cadència del pas per sendes insòlites
recupera el plaer per viure plenament,
ix de les dures fogueres de traspàs!

Un alba... quan canten joves cardines,
el cel avala tota mena d’il·lusions.

III

Del moviment de les fulles, en vull parlar.
Aquell arbre que s’aferra a la terra molla
descobreix pas a pas l’encant d’un nou cicle
de la vida clara i del fosc traspàs.
I encara de la vida.

Voldria només eixir fora d’un dia
atapeït de nostàlgia i pena amorfa
per allunyar les incerteses properes,
a la recerca d’un moment ben ferm
sense complexos davant de res.

IV

Solament he vist un somriure complaent,
una mirada oberta i vencedora,
saborosa de pensaments vertaders.
Sento el sabor de quimeres que furguen,
que escolten els plaers del viure
i saben el sentit real de l’existència.
Solament cal una rialla enamorada
per superar eixe destí anònim
que tan sovint ens acompanya

V

Provo de canviar els noms dels carrers,
d’objectes concrets i matèries abstractes.
Com aquells que experimenten
canvis substancials de consciència
i tenen l’esma valenta de cercar
l’arrel pura de totes les coses.

De sobte, descobreixen mots nous
que brollen d’una font àvida.
El seu diccionari abasta conceptes infinits.
I creen el seu propi teatre quimèric
d’un espai sense llacunes,
on s’habita absent de dubtes.

VI

Instant que la memòria cerca unes belles
paraules, els esguards recorden estones
superbes viscudes amb rapidesa.
L’enyorança basteix nous paranys al temps.

Ens retrobem immòbils, com sense força.
Per quin malson ens encadenem a històries,
construïm unes falses imatges
que ens amarguen l’existència?

VII

Sonen vells càntics dels nius de moixons
menuts, en uns tarongers de fulles verdes.
Un ramat d’ovelles pren possessió de l’aire,
amb veu de tenor que ha menjat ous sans.
El crepuscle agafa una altra direcció.

M’inundo d’imatges, sensacions i idees,
mentre contemplo com creix un camp d’arròs.
El vent de ponent bufa antics encants.
Les cendres s’espargeixen arreu
d’un petit univers amb empenta.
Talla les vivències enverinades
a l’olor de pastissets plens de mató.

Els sons de les granotes, de les cabres.
Uns rius amb un cabal com els d’abans.
L’espai infinit d’una mar de pescadors.
Una brillantor esparverada d’un llamp dosificat,
dins del domini màgic d’un regne més humà.

VIII

I aleshores aparegué una dona
amb essència, com una imatge virginal.
Ens quedàrem sense parla,
embadalits no podíem respirar.
Quin misteri amagava
aquella bellesa d’encanteri
que va aturar el nostre viure en plenitud
i ens va deixar lligats de peus i mans?
Els meus sentits ja no són lliures,
són conquerits per la bellesa corporal
d’un rostre d’una altra dimensió,
on es premia la pulcritud i l’amor.