I en Faig Bandera (homenatge versat a Joan Cid i Mulet)

I EN FAIG BANDERA ...

A la memòria de Joan Cid i Mulet,
en el centenari del seu naixement


1 Nostàlgia

Je suis comme le roi d’un pays pluvieux,
Riche, mais impuissant, jeune et pourtant très vieux.
(Baudelaire)

I en faig bandera, de tot allò viscut,
i del temps que passa amb un veloç itinerari,
havent mirat enrera amb veraç malenconia
i haver-ho analitzat tot en la distància,
com si em sentís maleït tan lluny de casa
i no fóra capaç d’oblidar allò pretèrit.
Penso en el vent de llevant que desperta el poble inert,
la clau del meu inusitat silenci, i lamento
sovint els anys perduts amb desídia.
Faig un esguard rabent a la vida confusa en terra senzilla,
i em porta a remembrar sublims solsticis
amb l’encís d’uns sentits que criden VIDA.
I revifo els instants viscuts, en la fèrtil terra d’un riu
ben nostre que aposta per la companyonia,
que és el dot més preuat de l’existència.
Ara en el meu món, ara ens anuncien les llunes
tantes coses ocultes i ignorades.
Tot el que es conquereix i dolçament es lliura
amb resistència, amb plaer inabastable. Ara, a l’hora
dels capvespres, la llum s’endinsa sense fronteres.

2 Poema de la vida

Non sempre un libro
è il contrario della vita.
(Marisa Ferrario)

I empro una ploma bella i laboriosa
i en faig bandera, de tot allò escrit
en instants il·lusoris que fan teatre de la vida,
en el marc íntim i serè del meu poble.
I és quan composo més poemes i més càntics,
respiro prest somnis de roselles,
emmarco sentiments amb gaubances.
Enraono sobre coses, tantes coses que abracen
la il·lusió del viure per uns ideals, que romanen
eixerits en l’ànima ciutadana.
Són el testimoni del record i em fan sentir humà,
un ésser sensible davant dels quefers
irreductibles de la ciutat encesa.
Els desigs dels llavis – encenall –,
la rosa blanca – pomell – d’esperança i neguits
amb ales destructores, insanes.
Un miratge exemplar altera inesperadament
recances amoroses, sobre somnis consumats indissolubles.
Un laberint d’amor sobreeixia
més enllà de l’amor, una vida més vida.

3 Sóc català

Bons segadors,
La falç al puny
Que som a juny.
(Joan Cid i Mulet)

Evoco els íntims boscatges presencials, de llengua
i esperit: subtil recreació d’un bell dilema.
I en faig bandera, del parlar de casa
que jeu amb joia i amb un futur imparable,
sabedor de la seva força quotidiana.
I em trobo hores que deleguen missatges,
em nodreixo amb relats veritables
i místics que exalten el poble pla.
Sento les clares paraules quan cau el capvespre
i amb ell s’arbren més auguris.
He de parlar d’estigmes alegrement viscuts,
que acceleren l’existència càndida i humana!
Esguardo lentament moments de la història del país
– ombres fosques i anhels nodrits amb absències -.
Uns ulls cansats, un cor mal portat,
una claror del sol impossibilitada.
En un temps que esgarra les passions
mentre un problema impedeix restar serè.
Records oblidats retornen veloçment
com una allau d’angúnies inabastables.
Remembro i remembro ideals de combat i de pàtria.

4 Canto al Montsià

Kein Gott, kein Heiland, erlöst ihn je
Aus diesen singenden Flammen!
(Heinrich Heine)

Imagino històries que amaren vida sota una olivera
ufanosa del Montsià – eixa serra ombrívola i seca - .
M’endinso per paratges formidables que m’encisen,
i en faig bandera literària, d’una terra
de bona aigua, regada i castigada
per un flumen amb un cabal imperfecte.
Una terra que enllaça arròs, jotes i parles!
Ben cap al vespre, s’arbren desigs i símbols
davant de renúncies angunioses.
I entenc així cada gest, cada moviment,
cada petjada d’una terra que em crema
- es mostra airada amb l’existència -.
Esborro auguris i misèries i mai no em sento orfe:
veí de llibres, poemes i cants.
Romanc embadalit davant les visions futures.
M’assec en un banc de fusta i espero
que els somnis passen ben de pressa.
M’embafen les retòriques dels que m’envolten
i faig onejar senyeres als quatre vents,
car cerco epítets que retratin uns ideals sincers.

5 Riu de sang

I’m wide awake; and some chap is dead
(Siegfried Sassoon)

Heus ací, s’indigesta l’hora entre genives,
s’estomaquen els mots davant els aparents silencis
fratricides, en eixe mar que recrea malfiança arreu.
Aquest temps vesànic ha nodrit tots els naufragis!
I en faig bandera, dels ideals més nobles,
però un riu de sang alimenta els prejudicis
mortals de l’imperi. Ploro la rancúnia, no aturo l’odi
indigest que exalta la irresponsable luxúria dels sentits.
No tinc cap fe en la meva història de sang i de plor.
La pau és un miratge, un signe immutable
d’homes que occeixen amb fusell i metralla salvatge.
Heus ací, us parlo amb pena eixida de les entranyes!
Ara i ací, domina la por, la basarda.
Les paraules malsonants com a armes punyents protesten.
Una forta sensació empresona
en l’horabaixa calumniosa d’un estiu xafogós.
Remembro les flors que s’han pansit damunt els cossos
de capellans que eren ben vius i ja no hi són.
Nosaltres, en canvi, vivim, dins els nostres ulls tancats.
No som a temps de salvar l’esperança.

6 I més sang

What passing bells for those who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
(Wilfred Owen)

Som a temps de no trair la història,
els segles de glòria, petjades humanes
que emmirallen uns tresors innocents.
És nostre l’art i més nostra la vida!
Un crepuscle d’espigues navega imparable.
I en faig bandera, del seny que encara conservo!
La paraula esbiaixada, amb absència d’honor
i de cap, pren el to del fusell destructiu
que aprofita la bogeria inhumana.
L’home lliurement es recrea
amb destruccions inenarrables.
En el desordre infinit d’aquest temps,
el desig innat del matí alerta el deure
i abraça els relicaris, les joies i els calzes.
Després de la tempesta
- que ha trencat les latituds del món –,
com en una illa, romanen els nostres morts.
En l’últim refugi del viure, la sotana sagna
i sagna en un revolt juliol impensable.
Ens hem fet tots uns salvatges!

7 A la sort de l’infinit

Aquest és el camp de les espigues escanyades
Dels cavalls vermells que renillen contra la gavina
(Agustí Bartra).

És amb la salabror de les aigües marines,
quan el mar immens s’endinsa en mi amb un alè
salat que recorda ardents perfums i ànsies oblidades.
És l’instant, llavors, en què m’encomano a la sort
de l’infinit, de mars desconeguts i ribes i petjades:
habitacles de mil naufragis i fronteres desvetllades.
I en faig bandera, del que he deixat enrera.
Vaig creure, fa temps, en l’escola
que obria esperits amb mots i designis.
Eren instants verges, amb deures i roselles.
Recintes que feien de la solitud un alè
sa, i amb forrellat segellàvem la incultura.
Compartíem el viure, resistíem l’oblit i la renúncia
i salvàvem la paraula. Ara, plors, crits i desesperances
emmirallen l’abisme que ens espera.
Fa mal olor Argelers, el camp indigne!
Ara ens ve l’absència intangible
amb espais estranys i mars erms.
Hem perdut tots els somriures calorosos.
La llum del capvespre camina a l’atzar.

8 Travessant els mars

Fugires un mal jorn d’aquesta nostra terra
La terra catalana, que tu amares tant.
(Joan Cid i Mulet)

Torno a l’instant en què em veig passejant
el meu nom en eixa nit d’angúnia d’univers,
responent a l’ardent desassossec del món.
La conversa animada apaivaga el dolor dels rostres
cansats que afronten l’aventura darrera nostrada.
La nostra derrota perdura amb grans silencis,
amb desigs preservats inviolables.
I en faig bandera, d’un nou viatge,
de l’urgent fugida implacable.
El lent Nyassa travessa l’oceà
i constata els vincles entre les terres.
Qui diu que tot no és un somni d’ànimes
desconegudes, deliris d’escumes, perfums d’amor
massa olorosos, que embriaguen les genives,
els llavis, en una nit assedegada de passions
bojament consumades entre mantes?
Arribats a Veracruz se’ns obre el món
i la casa nostrada reviu amb un altre accent.
Però serem tants els que viurem
en els palmells impassibles de la memòria.

9 L’alè del desterrat

No, jo dic no, diguem no,
nosaltres no som d’eixe món.
(Raimon)

On passa aquell fil de llum, entre pedres sobreposades,
allí hi ha la catedral dels cors humans,
dels sentiments aguts, per a tots aquells
que al sentit d’un sol dia, situen tota una vida.
I un passeig sense rumb engendra uns cercles de paüra
- un atzucac fosc i un pou eixut –
amb un cor nafrat que sent el buit inert del nostre futur pispat.
L’alè del desterrat es respira a l’Orfeó!
I en faig bandera, de les meves arts oratòries,
dels meus coneixements nodrits amb ànsia
i els ideals ancestrals de PÀTRIA.
Ací es reviu la història profunda,
amb lectures abrandades i jocs de cartes.
Narro la disbauxa inhumana que ens aferra al no-res,
al no sé on vaig ni què seré. Ja no sóc res!
Engendro família i revisc la terra eixuta.
Nosaltres, els folls, hem emprès la ruta incògnita
pels mars obscurs! Hem topat amb la història rodant cap enrera.
Hem escrit el mot fugida a dalt de tot,
amb lletra vermella i desesperada.

10 I aquest país

Méjico lindo y querido,
si muero lejos de aquí


I aquest país se’ns presenta com un immens mar.
Som un tren ben incert de persones anònimes
i bressolem cada pas dels quefers quotidians:
un mar de plomes espesses que lluen destresa.
Reviso la dissort que derrota la vida amb misèria!
Milito en la llengua ancestral que es mou i commou,
amb força adulta i ruta valenta: Desconhorts!
Incertes pregàries demanen una calma allunyada,
retraten la història de pena amb llops ancestrals.
I en faig bandera, dels càntics a l’himne
i al crit de la guerra dels mexicans!
Treballo a tot ritme i rebo homenatges immensos
que abriguen llustroses paraules. Sóc home de ment
clara, dotat de sort a l’esquena i de seny a la cara.
Provo de canviar els noms, dels carrers,
dels objectes concrets i de les substàncies abstractes.
I de sobte, descobreixo mots nous. Brolla d’una font
el meu diccionari que abraça conceptes infinits.
I creo el meu propi teatre, d’una vida amb llacunes
on s’habita carregat de dubtes.

11 El futbol és vida

Basora, Cèsar, Kubala, Moreno
i Manchon.
(Joan Manel Serrat)

Reviu l’ingeni al davall d’aquest riu de paraules.
Enlairo l’esport amb corona, entreno, dictamino,
narro el brillant art esportiu del xut i l’aturada,
i m’ofego dia i nit d’immensitat estranya.
Aguanto la ploma ben fort amb les mans i investigo
amb eines ben noves, eixes llustroses històries
d’astres d’avui i de sempre.
Domino les humides sensacions que s’exciten
incansables del bon saber que embriaga.
M’inspiro de tant en tant en l’àrdua tasca de conèixer
i en faig bandera, de l’esport de les masses
plenes de vida que obliden al camp tots els seus mals.
La ranxera terra canta amb joia més que mai,
i devora amb ànsia la força que una pilota rodona
aporta a les seves ments que anhelen el triomf.
Sorgeixen arreu llibres de la memòria de la Ribera
de l’Ebre, tan prop en ment i llunyana en esperança,
que faran història literària d’un alt caliu sorprenent.
He de fer anar la ploma amb un parlar de fora de casa.
Aquest és el meu destí i aquesta la meva disbauxa.

12 Memòria d’un temps, d’un país

Així cada dia
La gent juga a viure
Qui riu i qui plora
Qui canta cançons
(Antoni Bal·lero De Càndia, poeta alguerès)

La vida no és altra cosa que memòria viva
d’un abans, un després i un ara.
Els records són cels blaus, una mescla de sol i lluna.
El poble camina amb cadena aferrada al peu,
lluny de lleugers raigs d’il·lusió accentuada.
S’espera tant de la nostra terra tan llunyana,
d’eixa nosa de cultura i emblema d’injustícia
que ens ha convertit el temps de tots els mals!
Univers! Càntic d’esperances encadenades,
de joies viscudes en temps pretèrits!
Ens llevem i ens trobem amb un avui gens nostre,
i en faig bandera, en contra d’eixe avui
un xic dels altres, llaç de lleis adobades i regles
i d’escenes pàl·lides. La tristor dels ulls
no amaga els somnis d’acer que reviuen,
els llaços d’amics i els cors en vela.
Som sabedors del poder d’eixe mar que enllaça
cultures i s’aferra a la unitat dels mapes.
I sabem que domina el germen d’un futur pròsper,
en mans dels uns, no d’eixos altres.


13 Amb els meus

Sé d’aquell remot indret on ix el sol cada matí
i tot s’adorna en un instant de colors ben clars.
Sé, però, d’un altre lloc amb tots els privilegis,
on el pare riu i parla i uneix en un sol cor
tot un univers de sentiments, parles i enyors.
I la dona ocupa el seu lloc d’enginy humà,
i rep i dóna, en sap de donar amb joia consumada.
Creixen les arrels comunes arreu d’una nova
escena de vida ara feta nostra amb força inherent.
Són d’ací i d’allà, d’arrels llargues i lleugeres!
No en saben de records, no en volen saber.
Amèrica, Amèrica, és un nou crit que els calma.
I en faig bandera, de la meva nostàlgia trista
i dels mals aliens impertorbables!
Ells escolten altres músiques, altres planys
de jocs humans que els fan saber de la vida.
Sort indomable que el pa d’avui és blanc i tendre,
l’ahir ronser ja no interessa gaire al so entusiasta
de allá en el rancho grande, allá donde vivía
on segueixen sent els reis de casa i dels nostres cors.

14 A Mèxic i a casa

Dolça Catalunya,
Pàtria del meu cor,
Quan de tu s’allunya,
D’enyorança es mor
(Jacint Verdaguer)

Busco paraules que rimen, càntics d’esperança:
un poema musical, quelcom especial en l’ànima.
Una veu que encadeni el cos i l’esperit per sempre
i dignifiqui l’art de la paraula.
Sóc el poeta de la tarda, que té l’amor com a lema
i composa una poesia tendra amb ideals que mai no frena.
Canto a la natura pura, al color del cel i a la llengua innata,
a la bellesa col·lectiva de la terra!
Conreo paraules llemosines, inspirades en la claror de l’alba.
Recança immediata d’una història d’injustícia
frustrada per una arma: sigui ploma, pistola o carta magna.
Mussito tendresa i canto la plenitud de la idea sana,
encara no em canso de la defensa impàvida de la terra.
I en faig bandera, del meu poema!
Cobreixo tendrament els refugis dels meus somnis,
car somniar no està prohibit encara.
M’han usurpat el temps immens!
I ara sento el destí de la nit, la claror irrecuperable
d’un moment, empelts d’il·lusió magnificada.
Cel sense estels, nit sense lluna, una presó de la impotència.

15 I aquí en el meu món

Veles e vents è mon desig complit
(Ausiàs March)

El meu món gira envers horitzons amb sols radiants
que assosseguen les ànimes enclotades de sal.
M’inspiro! I anhelo de cop els camins plàcids de llum
- les il·lusions castigades de la història -
en aquells somnis capciosos que regiren el temps,
un temps llunyà que esdevé espill d’elegància.
I fem sentir les nostres visques a la vida!
En un joc d’acer que encomana alegries superbes,
en un hivern de núvols blaus que escolta el rossinyol
i la cardina que refila en els arbres nus.
Faig enarborar senyeres a ratlles que em fan volar
- roges i grogues -, espills de sang, d’estima,
d’arrels llargues, eternes, immortals.
Enyoro l’aire humit d’un riu d’estels,
amb el seu just cabal irregular i destí impecable.
Estranyo eixa terra càlida que ens enraona
amb un accent que desprèn regust d’arròs fructífer,
es bateja amb oli de farga amb milers de sabors
i arrela arreu del nostre univers de plany.
I en faig bandera de tot allò tan meu, de tot.