divendres, 7 de setembre de 2007

LA NATURA SUPERA LA BASARDA

LA NATURA SUPERA LA BASARDA

I

Davant de mi es presenta la natura,
esplendorosa i sàvia,
sabedora del seu grandiós poder,
reina suprema de totes les coses,
misteriós espill d’allò que som.
Ningú mai no la domina,
cap destí pot controlar-la.

Què és fer amb eixa força
indomable que s’enlaira arreu?
No podem esbrinar què la mou,
com es va formar mil·lenis enrera?

Quan li plau canvia la fesomia,
creix, s’intercala, desapareix i renaix.
Com a ésser vivent sense control,
pren possessió de nosaltres... i regna.

II

Borden els cans i sonoren el camp,
la rosella envaeix un bell espectacle.

Desperta la vida enlluernada.
Vola la gavina blanca,
ressona l’eco de la serra
i es respira aigua salada
en córrer la brisa que engendra aigua.

Aleshores, regna el meu paisatge.
La flor de la taronja refresca,
espanta la nuvolada quan ix un sol
protector que barreja colors i al·lucina.
Sento el cos d’una sirena que m’abraça.
La natura supera la basarda.

III

Castigada història d’un país d’ombres
fosques, d’homes morts per banderes
i terres, i llengües i cultures.

Revivim la crònica de senys i malentesos,
sofriments de dol i destins nàufrags.
Com un vapor que ha creat una capa gelada,
noto com l’ànima agafa uns raigs estranys.
Temo el pitjor dels temps que passen veloçment
a una esfera que s’amaga en l’amargor de l’aire.
Tot són incerteses a hores d’ara, que s’esfumen
amb rapidesa com una cosa precipitada.

Sé que oblido els somnis,
no m’interessa guardar històries passades,
car en tinc prou amb els afers diaris
que tants cops no em deixen dormitar.
Somiar mai no és un descans,
és un continuar imprevisible
que atura tota plausible realitat.

IV

Pels camins del poble innat,
camina el caminant,
lluny dels aires de terra àrida,
amb tot un nodrit regust de mar.
La pluja no ens acompanya
i el riu està apagat.

Escolto el vent de dalt bufar,
en l’ampla esplanada vora el mar.
Respiro pura sal i des d’un far ben alt,
contemplo un vaixell eixir de les Balears.
La llengua, sempre roman igual.

V
A l’horabaixa s’embelleix
el paisatge vist des d’un tren.
Miro encara l’espill que reflecteix
la llum del jorn tènue, que brilla
com no ho fa a cap altra hora.
Se sent tan llunyana darrera nostre,
que si l’espill no ens la reflectís
no l’hauríem vista fins l’endemà
(perduda al buit, com si fos perenne).

VI

Esplanada solitària que el vent
s’emporta i torna sorra ressecada
que acumula en dunes i forma
inestables turons al peu del meu món.
Els meus ulls contemplen la bellesa
natural que aquest desert temporal
comporta, i forma una illa deserta
vora la mar blava i llustrosa.

Voladors sense ales et recorren,
pretenen visitar la naturalesa.
I mestres sense llibres li ensenyen
a trobar la llavor del fenomen original.
Pescadors sense canya esperen
que els dones els fruits del seu treball omès.
Vidents sense ulls endevinen
l’erosió artificial posteriorment.

Donat el vent que bufa i respira,
capes marines de bellesa amarga,
jo sol, on l’amor s’imposa,
es conrea, creix i acompanya,
construeixo el propi món,
com els somnis d’idea vana,
amb la frescor que l’aire m’encomana.

VII

Visc en una utopia on el silenci s’imposa
damunt dels bramuls pol·luïts
que ensutzen el terra i el deixen inert.
Els éssers humans conviuen amb harmonia,
no compten colors de pell ni creences,
el pa és en boca de tothom.

Que n’és de bonica la filosofia
de la vida que engendra humanitat,
i disposa de fragàncies altruistes,
que envolten maneres de comportar-se
dignament, tal com manen des de dalt.

VIII

“ Als poetes amateurs, en memòria de les glòries de la nostra literatura”.

Quan no puguis escriure ni poetitzar,
no et deixes sentir buit i solitari,
cal només llegir uns bons poemes
de poetes ancestrals, herois de lletres
que abunden en les nostres literatures.
Llegint la bella poesia escrita en llengües
eixides de cors que estimen la terra que trepitgen.
I la canten, la lloen, l’exalten
fins conquerir les paraules que expressen el luxe
de les parles a l’hora d’expressar-se.
Una cançó d’amor, un bolero romàntic,
i una sardana de sons ben catalans,
un conte d’en Calders i un poema
del cavaller de Roda de Ter.
Nostres són els escrits, tenen propietari.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Que sàpies que el poema està ben aconseguit. Felicitats des de València en plenes Falles! Poesia feta foc, pòlvora i figures!