dilluns, 24 de setembre de 2007

No entenc com els moments s'escapen

No entenc com els moments s’escapen
com anguiles esmunyedisses i gustos inassolibles.
Se'n van com una força impotent encegada,
enmig de fulles oblidades, esclaves.
Vendavals de fulles humides en una pluja estranya
de capvespre, que amarava els encants de les aigües
a rostres vivents, i respiraven.

Quines forces secretes s’endinsaven
en els polens al·lucinants de les plantes?
Unes roses lluïen encants
sota la pluja rogenca dels marges.
Quin pardal voleiava un jardí entusiasmat
amb un sol vençut amb llum d’estel?

Ara el pes de la fragància altera el perfum de la terra
més humida de vins diferents, furtius.
Desconec la forma de la bellesa
en aquest mar d’escuma triomfadora.

Ve la nit de l’esperança. Una volta,
la foscor emana gessamins de polen embriagats
dintre de mars descoberts d’innocències.

A la nit bullen els brous de càlids perfums adorables,
mentre ofeguen altres pors incombustibles
aquelles tèbies humitats que ens pertorben.