diumenge, 9 de setembre de 2007

De nom Cristòfol, homenatge al cavaller Cristòfol Despuig (2)

DON PEDRO

Hui mateix sóc vingut del Regne, havent deixat enrera les gentils i plàcides aigües de l’Albufera, i trepitjat pas a pas les nobles terres de l’Horta, la Plana i el Maestrat, fins aturar-me vora del fèrtil Iber, bressol de les més nobles civilitzacions i font de riquesa sense igual. De València estant, m’han pres els desigs de realitzar un viatge llarg cap a terres germanes de parla i d’esperit, que la història capriciosa ens ha unit i dividit a la vegada, per poder xerrar sense cap pressa sobre tot allò que ens ha passat i ens passa.

Ja sonen els tambors, famosos Berenguers,
-herois d’espasa afilada... lluitadors-.
S’omplen amb flors verges els senders
Que sorgeixen dintre la infinitat del món.
80 Marquen els soferts que treballen, suor.
Llueix a la retina la verdor de la colossal
Ribera plana, amb aus de totes alçades
i tints, que l’habiten i es coronen reis.
Sento sons callats que en mi ressonen
85 ara, i dins recreen la fantasia de la son.
La terra bella força sovint es cansa,
- el flumen de dolça aigua, la mar salada-
Penso en un Tirant amb una ilercavona dama,
En l’Ausiàs, hereu del llegat del Iè Jaume,
90 I en la dolça remor de l’aigua en el record.

Un sol ben roent caldeja la terra àrida,
El vol de les gavines enlluerna, espill
D’una rogenca nuvolada, el riu abraça.
L’ombra del garrofer refresca la plana,
95 I la mostra de l’olivera esdevé un poema.
Aroma de casa meva que arreu
m’endinsa amb la seva força notable,
I em transporta enrera, en segles, lletra,
esperança. Nostàlgica, enrogida, ama,
100 La terra és viva com l’anguila en l’aigua,
Ubèrrima en fills, conreus i paraules,
- somia, es lleva, composa i canta –
El Regne desperta d’una vegada!
L’aspre vent de llevant ens agermana.
105 Aquest és el plany per la meva pàtria!

Arreu salten les aigües. Amb força
Reviu ara el meu més íntim panorama.
Fonts de la serra, sèquies de la plana.
Davallen les sendes cercant el nostrum mare,
110 Per un moment s’esvaeix el perill de trencada.
Percebo de nou tots els accents de casa.
De Vinaròs arriben els darrers sospirs,
El Montsià entén la veu i el foc del vespre
Composa els més bells poemes.
115 Esclata l’alba, uns irreals colors,
Una muntanya cega és il·luminada
La nit incerta, la bella maragda.
La blavor del cel encega l’ànima,
Pels cingles les flames dels arbres.
120 Renaix la vila d’adés, Sant Mateu romana.

Eixida una llum blanca, l’impacte
De la claror sura en la blavor de l’aigua.
Crits clarividents es fan sentir
- brams celestials que m’entusiasmen -.
125 Els cossos s’embriaguen d’aigua clara.
De nou són cabirols, ginetes, salvatgines,
Llebres, teixons, fagines i esquirols,
Els que ornen aquesta vila amb vida i or.
Així el cor dolç, la nit de sal que parla,
130 L’ombra enmig de la matinada.
Planen els jorns amb un futur encara.
S’engoleix la història castigada,
Que tants anys ens ha omplert de basarda.
Quan regne el parlar unit, llavors,
135 Sabrem la grandesa d’aquesta terra!

Canto, llavors, a la ciència de la parla,
Que crida a tot vent que som eixits de dalt,
I esdevé un himne alhora, a la llenga.
Que baix tenim trastornada, per aires forasters
140 contraris, car de ponent escampen desencant.
En eixa la terra insigne d’arrel móra,
Sàvia com no n’hi ha i amb la més alta cultura,
Donats els segles d’or de conreus literaris.
Eixa és la petjada que ens han ensenyat els savis,
145 Lloat el cant i el mot que ix de l’ànima!
Revisc amb il·lusió tota història passada,
car molts dubtes presents m’espanten, ja.
Les Cròniques reials a Traiguera es difuminen,
Ni oloren a Oriola els relats de glòries medievals,
150 Se sent aliena hui, la parla del rei Jaume!