dilluns, 10 de setembre de 2007

COL·LOQUI BARROC DEL POETA VICENT GARCIA

A L’AMIC CRISTÒFOL DESPUIG, company de lletres

Gaste qui la més humil dolçaina fina,
Al nostre flumen li dóna l’alegria,
I Al Turtushí li enraona cada dia,
Llavors en l’àrab, ara en la llemosina.
La llengua d’ací sentim com a divina,
La forastera causa només bogeria,
Sentim pel nostre vital simpatia,
I repelús per l’ús de parla veïna.
Grans savis redactaren els Dertosae,
Sense sentir l’arrogància de Castella,
Com també ho féu el gran Shakespeare.
La parla meva tostemps conreo, car ella
Al savi mallorquí era sa dolça mare,
La poesia és sempre cosa més bella.


A L’AMIC DON PEDRO, viatger de la gran Corona nostrada.

Jo en el repòs tranquil de Vallfogona,
Versos d’amor d’en March vaig recitant,
M’extasien els carnals amors d’en Tirant,
I sento com mai ma arrel ilercabona,
Millor llibre del món, el manco pregona,
Amb llanesa catalana s’anà redactant,
Un parlar que des de València estant,
S’endinsa a la mar i arriba a Barcelona.
L’herència dels templers ens agermana,
Que amos del mar sencer es proclamaren,
Frares valents amb llança i sense sotana,
Que dones amaren i enemics mataren.
Espill i guia és la Sant Mateu romana,
Vila nostrada que els savis habitaren.

A L’AMIC FÀBIO, enamorat de la natura

Sóc l’amic que sent el crit de la natura,
I arrenca arrels i flors en primavera,
Que amb son cant i sa veu, la cadernera,
Fa que eixa estació sigui la més pura.
Fem el tast d’una fruita ben madura,
Crescuda de l’humà esforç a la Ribera,
Per pescadors de vida humil i severa,
Per camperols de faena més que dura.
Soc fill d’ací, faig el crit de matinada,
Mont, riu i mar, Garcia sempre aimarà,
Caigui la pluja o bufi la garbinada.
Al so de l’aigua un sonet anotarà,
Pinzell en mà retrata sa estimada,
Baix de l’olivera la jota sap cantar.

A L’AMIC LÚCIO, poeta dertosae

Estic per cantar eixa mia ciutat
Que l’ Ebre rega amb noble cortesia
I que fills llurs aimen amb bogeria,
Car glossen la mare que els ha alletat.
Sigui beneït aquell que ha narrat,
Tostemps amb la més gran gallardia,
I ha begut del pou de la saviduria,
Les glòries de la terra on s’ha criat.
Sap el poeta què és mamar d’un bon pit,
I tota mare forastera se me’n fum,
La dolça llet dertosae m’ha nodrit.
Creure no puc en cap altra patum,
Descans trobo tostemps en el meu llit,
A casa tota foscor es passa fàcil a llum.