dissabte, 22 de setembre de 2007

Reflexions agosarades

I

Vaig rebre dels meus pares la seua perenne il·lusió,
tota la força per endreçar el meu viure
i per trobar la superació de l'esperit.
He après tantíssim d’aquests mots
dels quals ara em serveixo per comunicar-nos,
eixamplar el meu món i conquerir l’horitzó que cerco.

Diuen que la naixença ens dóna certs drets
Inviolables. Som éssers socials.
En canvi jo sóc molt valent i a voltes em sento
ben sol, un xic massa solitari.

El poble on habito és xicotet.
També el meu país és molt menut.
I tanmateix vull deixar clar
que escric moltes històries
que traduiré a altres idiomes
i que per a mi és com si el món complert
estigués girant entorn dels meus poemes.

Passejo tot sol pels camins de l’hort en silenci
absolut i moltes nits escolto el cant de les granotes
des de la cambra que comparteixo amb l'amor.

II

He de tornar a redactar els poemes
i canviar-los el destinatari.
He de buscar els lectors que els entenguin
i s’emocionin llegint,
els desglossin, després els cantin,
car la música entendreix les partitures.
Vull trobar aquella rima especial,
que signifiqui pau voluntària.
La subratllaré al dietari.
No em creuré aquells que tirin coloms a l’aire.

Vull que la mateixa ploma tremoli
d’emoció, d’ímpetu d’escriure tal cosa,
que per amorosa em traurà tot el mal.

III

Nosaltres som aquells que fem la música
i som els somniadors de somnis.
Caminem sense rumb pels mars
i seiem en secs rierols perduts del món.
Estem cercant el nostre propi món,
en el qual la lluna brilli
i la gent respiri tranquil·lament.
Ara estem commoguts
i sembla que no estem.

Amb vides sense mort
construïm un gran paradís
i d’una història fabulosa
realcem la glòria d’un imperi.
Un home amb un somni de plaer
ha de continuar i conquerir una corona.
I tres amb una cançó mesurada i un poema
enderrocarà el regne.

Nosaltres descansarem d’aquí uns anys
en l’enterrat passat de la terra.
I la mort no tindrà domini
sota les onades del mar.
Car cada any és un somni que està morint
o un altre que està renaixent.

IV
Sé del teu profund insomni
i que la manca d’il·lusió t’altera
Sotmès en l’avorriment expansiu del poble,
que es reposa en les seves cendres neolítiques.
La vida es marceix a ritme lent.
Ni un rodamón s’estanca.
Ni es pega la cera del pi
de la muntanya veïna.
Romans escèptic davant l’èxit que s’escau.
T’espera, car et sents ebri d’amor
i no gaudeixes prou de la dosi d’estima
que en tu s’endinsa i et transporta a Mart.
L’ésser romàntic que viu en tu s’escapa,
com una anguila furtiva,
que no es deixa atrapar,
per por a trobar la felicitat.