diumenge, 9 de setembre de 2007

De nom Cristòfol, homenatge al cavaller Cristòfol Despuig (4)

LÚCIO

Iamque tuam selebrat felix Catalonian famam. I ab tal que lo subjecte que jo he pres per a posar la mà a la ploma és Dertosa[1]. Que la meua ciutat me parla amb la llenga dels pares. Que eixa mateixa ciutat té peixos i moixons, terres fèrtils, i un riu com els d’abans, que dóna a la mar riquesa i potencial. Patria quas grates tanto Dertosa labore dignasque uedabit munera digna tibi, quam tu restituis magni demore Camilli nestoreos igitur ciue, patrone, dies.


Ets bella quan el sol et besa tota,
Dertosa, ciutat propera a la marina.
Quan la lluna de nit et vesteix d’argent
Ets bella, massa, tu, ciutat mia.
230 De muralles i de torres adornada,
Et mires a l’espill de l’aigua antiga,
On habita aquella sirena encantada,
Que canta amb alegria, que sospira
Quan es fon el dia, que bé t’acarona
235 Quan et sents penosa i consumida.
Vila romana, móra, jueva, ciutat cristiana.
Convertida catalana amb l’estirp i sang
Que et segellà en Guillem de Montcada,
Noble cavaller de la medieval Comanda[2],
240 Cap i casal templer llavors i ara.

Amb el goig del sol que diari es lleva,
Ciutat plena d’una suau lluentor,
Dertosa, el teu cor es desplega
En el sospir que traspua la nostra llunya
245 terra, pont de Catalunya i d’Aragó.
Ve a tu el cristià pensament tothora,
Llaç de tota una gran germanor,
Que en tu troba plorant, rient,
Del teu riu, del teu mar, el sabor
250 Nodrit per una història gloriosa.
Mare nostra de llenga, d’amor,
Nació de somni encantat a la vora,
De les més grans galivances
Tu ens lligues amb un gran fil d’or,
255 Tu desfàs la dolor de partença.

Neix el sol i la seua llum rodola
Pels monts; apareix l’armada del rei
D’altres temps damunt de la marina.
L’escut de barres tacat de tons rogencs,
260 Esdevé l’emblema de la ciutat mia
Alba que t’obres, salut sempre i ara,
Torna del cel a conhortar terra i mar
cedeix al cant del renovat dia,
que entre las mates fa un crit a la vida.
265 Passa un vent perfumat de llunyania.
A difondre a l’entorn aromes de terra bona.
Heroic Rei, ara que vius en alt silenci,
Teixeix el cel per a tots els vassalls teus,
blau i de pau, entre monts i marines,
270 en l’encant de veure caure el dia.

Ja sonen bells càntics de nius de moixonets
Menuts, en uns garrofers de fulles verdes.
Un ramat d’ovelles pren possessió de l’aire,
Amb veu de tenor que ha menjat ous sans,.
275 M’inundo d’imatges, sensacions, idees.
Ara contemplo com creix un camp d’arròs.
El vent de ponent bufa antics encants,
Les cendres s’espargeixen arreu
D’un petit univers amb empenta.
280 Sota l’olor de pastissets plens de mató.
Els sons de les granotes, de les cabres,
L’Iber amb un cabal com el d’abans,
L’espai infinit d’una mar de pescadors,
Una brillantor esparverada d’un llamp dosificat,
285 En el domini màgic d’un regne més humà.

Un sol nou, un cor que amb amor
Somia la ciutat, i un somriure de mar
Que fa dolça i honora la terra,
Com a núvia després de la passió, el foc.
290 Éixa és la Dertosa mia, on vaig nàixer jo!
És bella la ciutat quan bressolada
Pel miracle de corrents d’aigua clara,
Que fa l’estiu tothora sense pluja,
Amb flors i espigues que ixen a jugar.
295 I és l’Iber el pare de la terra que acarona!
I uns aiguamolls de dolça aigua,
Un vent que baixa de Cardó,
Som natros, els de sempre i els d’ara,
Que cantem a la vella i bella urbs aimada,
300 Amb signes de joia, de goig i de pau.

[1] Despuig, C: Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Barcelona: Curial, 1996, p. 42.
[2] Em refereixo a la Comanda del Plat, que pertanyia a l’ordre del Temple.