divendres, 7 de setembre de 2007

AMB LA SALABROR DE LES AIGÜES MARINES

I

És amb la salabror de les aigües marines,
quan la mar immensa s’endinsa
en mi, amb un alè salat que recorda
ardents perfums i ànsies oblidades.
Sento el sinó de la nit,
la claror irrecuperable d’un moment,
empelts d’il·lusió magnificada.
Mentre un cor sense estels, llum sense lluna,
formen borrosos sentiments contra un mur.
Una presó de la impotència.

Domina la por, la basarda.
Les paraules malsonants
com a peixos pudents protesten.
Una forta sensació empresona
en l’horabaixa calumniosa d’un estiu xafogós.
Els records oblidats retornen
com una allau d’angúnies.
Uns ulls cansats, un cor mal portat.
Una claror del sol impossibilitada,
subtil recreació d’un greu dilema.
En un temps que esgarra les passions
mentre un problema impedeix restar serè.

Qui diu que tot no és un somni d’ànimes
desconegudes, deliris d’escumes,
perfums d’amor massa olorosos,
que embriaguen les genives i els llavis,
en una nit assedegada de passions
bojament consumades entre mantes?

Un miratge exemplar altera
inesperadament recances amoroses,
sobre somnis consumats indissolubles.
Un laberint d’amor sobreeixia
més enllà de l’amor, una vida més vida.

Ara en el meu món, ara ens anuncien
les llunes tantes coses ocultes i ignorades.
Tot el que es conquereix i dolçament es lliura
amb resistència, amb plaer inabastable.
Ara, a l’hora dels capvespres,
la llum s’endinsa sense fronteres.

II

Enormes salts d’aigua que mullen
els costats, esquitxen el batec de motors
refrescants. Així un penya-segat,
presideix i oneja senyeres, estendards
de puresa que voleien.
Així a expenses d’un pur palpitar,
per abeuradors i prats verdosos,
renaix un cel arran de terra.
Una blavor sistematitzada i eterna.

Arreu sorgeixen éssers irracionals.
Es veuen elements abstractes que abracen
l’existència potser inútil de tothom.
Una dolça tristesa sentimental.
Un reialme insospitat.
Ningú es recrea amb la pròpia consciència

III

Sovint experimentem que som un miratge
simple, que el nostre cor - roca perfecta -
no batega per les aparences, ens bombardeja el viure.
La sang circula, lleugera, líquida, gemega.
A l’igual que la visió de tardor dels panorames
amb línies rogenques irregulars,
sense forma determinada.
A l’igual que les mirades que s’endú el vent
o el cant serè dels moixonets,
ple de vida i d’esperança en el demà.
O la música celestial dels pagesos
que esllemenen que jo no canto.
Sóc d’una altra època.
M’amarguen el viure estranys desigs de recança
- blanc o negre, trist o feliç –
tinc por del que em passa.
A l’igual que les fulles dels arbres
que no són perennes, se sequen i cauen.
A l’igual que les imatges del delta, que el núvol amaga
i cap mortal s’adona que la foscor és presència
i no la sabria descriure:
Sense esma, sense esperit, sense polivalència.

IV

On passa aquell fil de llum,
entre pedres sobreposades,
allí hi ha la catedral dels cors humans,
dels sentiments aguts,
per tots aquells que al sentit d’un sol dia,
situen tota una vida.

Després de la tempesta
- que ha trencat les latituds del món –,
com en una illa, romanen els nostres morts.
Últim refugi del viure.

Nosaltres – en canvi – vivim,
encarcarats tots junts,
dins els nostres ulls tancats.
Nosaltres vivim.
No hem perdut cap esperança.

V

El so de la pluja aconsegueix
llevar la basarda del silenci
anguniós i la sequera
que afecta els camps.
No deixen enlairar
la senyera de vents
dinàmics, ni les gotes
d’aigua que refresquen
i reguen les esperances,
d’aquells que treballen la terra.

VI

En un moment de calma absoluta
- de reflexió profunda –
descobreixes el plaer del pensament.
T’atures davant del significat de les paraules
i de veritat penses que la vida
ens aporta grats moments.

La parla ens comunica,
- ens forma la consciència -.
Llavors t’adones realment del bell moment
que engendra l’amistat real, sense paranys.
En uns moments entusiastes
- quan mai no et sents sol –
comprens finalment que pertanys
a la internacional dels humans.

VII

Camino per bells senders muntanyencs.
He deixat les carreteres mortes de bellesa
Només amb sorollosos vehicles de motor,
que fan eixir fums del tot mortífers
en els ambients enterbolits de la gran ciutat,
un baf que el temps fa consolidar.

Penso i mentrestant oblido
i sento els brunzit d’uns negres tords.
Veig imatges enaltidores de poemes
que inspiren antigues sensacions,
i xalets luxosos enmig de terres verges
propietat d’aquells que tenen tants calés.
Nous forats negres de la història
feta especulació que creix i creix,
en nom dels arts més exitosos
de la filosofia de viure a ritme de cartera,
de les fàbriques d’argent en forma de bitllets.
M’encamino en indrets contraris totalment,
com els crancs enrera envers no-res.
Uns matolls de romaní encara vessen
una olor a puresa que inspira poesia,
en les belles estances d’aquest matí

VIII

A voltes, quan revius el passar de la història,
remembrança dels romans, imperis ancestrals,
una mar que era ben nostra
i unes vies que dominaven els guerrers,
és llavors quan la recança de la glòria
infinita envaeix els cels dels laments.

Eren temps de passatges gloriosos,
de teatres i circs, Virgilis i Marcials.
I la llengua mare, la parla llatina,
mare de les cultures que abracen
des de les tendres aigües de Jerusalem
a les esplèndides terres d’occident.

Han volat les agitades centúries,
s’han format les més falses nacions,
les vides marcades per les guerres,
la incultura ha guanyat moltes contrades
amb llurs reis de xocolata sense seny,
amb el reialme del més injust poder.

Recordo encara els regnats de Cèsar,
el domini de llurs amants passionals.
Desitjo encara sentir-me romà.
Dono un somriure als temps passats.
El sol ha eixit aquest matí més clar
i escalfa els més flamants dels records.