Ara i per sempre

El conjunt de poemes, Ara i per sempre, van ser publicats en el recull col·lectiu "Amb les mans obertes", a benefici de l'associació de malalts d'alzheimer d'Amposta el 2004.

ARA I PER SEMPRE

I

Novament pretens enlairar les aigües
del canal, del riu, del llac, del mar.
Estàs movent-ho tot amb massa ànsia.
Potser està bé, però raona,
que no serveix de res apressar-se,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins al vespre, des que neix la nit
fins a l’alba que enrogeix el cel,
car la constància tothora guanya.
Tindràs com a companys els estels
que il·luminen i engendren pau.
Si romans atent, veuràs els ocells
fent escultures en l’aire
- ara i després -,
sense aturar-se a contemplar.
Aprèn d’ells a conviure i a inscriure
el teu nom a la llista plena d’humans,
que no són nòmades i gaudeixen igual.
I si s’escau, al cap d’uns quants llustres
de la teva buida vida, no t’escapis
d’on hi hagi un sostre permanent.

II

Caminava solitari pel carrer.
Travessava els camps, el cel fugia
en el darrer respir de la jornada.
El dia s’enfonsava en el buit
i la terra deserta estava.
De sobte es va aixecar en l’aire
l’aguda veu d’un noi que anava
invisible per la foscor,
deixant el rastre del seu cant,
que travessava el silenci del vespre.

El seu poble estava al límit
de les terres fangoses, amagat
entre les ombres de les vinyes
i les verdes oliveres.
Vaig aturar per un instant el meu caminar
- silenciós i distés sota la llum dels estels –,
al meu voltant vaig veure la buida
terra que voltava amb els seus braços.
Innumerables masies amb cambres de descans
amb cors materns i llars familiars,
amb vides felices i joves,
d’una felicitat que desconeix
allò que passa al món.

III

Passen els jorns amb solitud austera.
Roman la basarda ben establerta.
El món resta solitari en va,
com exiliat en altres esferes,
sense escoltar el so d’uns bons poemes.
Dicten unes onades de grandeses,
- passen les hores, passen els vespres –,
s’ignoren els dies amb les penes,
en un sentit indigne d’uns éssers
solidaris només amb les carteres.
Corre el rellotge de les presses,
dels inútils compassos de llargàries,
d’antics costums sense nostàlgies,
d’esferes motivades per la imatge.
Ben sols no caminem amb un bon pas.
Volant sense ala mai no s’avança.

IV

Rius de pensaments volen.
Milers de rius d’aigües clares.
Les primaveres es confonen.
Els versos són les millors paraules.
Els vents ens porten esperances,
Els silencis regnen aquí i ara.
Els sons dels pianos dormen.
Les belleses s’embriaguen.
Cerco paraules que al·lucinen.
Sento el caliu dels astres.
Sento quelcom ben diferent.
Cada cop respiro més aire.
Cada cop penso amb més calma.
Sonen ocells a l’horitzó.
Uns cants d’arrels ben noves
reobren el bell espectacle.

V

Sents una força fugitiva,
un desig que desperta il·lusions
d’altres móns, on les llibertats
humanes troben el seu lloc,
on paraules solidàries
omplen els diccionaris.

Dius adéu als enyors.
Saludes inquietuds perfectes
i et reconfortes amb càntics
nostàlgics de cantautors
que parlen d’amor
i altres nobles sensacions.

Veus un foc enlluernador
que escampa arreu les cendres,
i el món agafa una altra dimensió,
que cerca trobar quelcom
que ha de canviar el nostre sinó,
amb l’ús d’un nou vocabulari.

VI

La paraula envaeix el paisatge nu.
Els mots creen imatges solitàries,
despoblades de tot significat.
Els poemes no disposen de rima assonant
ja que són barrats com un xec bancari.
Inútil anotar paraules belles
per crear una cosa inexistent.
El romanç que és curt m’avorreix.
La novel·la d’amor m’entristeix.
En Tirant ha mort al llit no lluitant,
la Carmesina el seu amant enyora.
Abandono la ploma més enllà.
El paper plora dins del calaix.
Es desfà la xocolata a les meves mans,
car de l’escalfor el cor em crema.
Cerco un emblema, fora els mots.
Estic confós, sóc un laberint.
Escrivint cap il·lusió em renaix.
La clau del meu ensurt no és un poema.

VII

Miro com lentament una multitud
desfila per una ampla avinguda
d’un poble laboriós i cansat.
Allí els mots esdevenen
versos, i els estels roden
apressadament, i alleugereixen
la pena solitària que tots sentim.
El món ja no està perdut aquí.
Tot aquest paisatge nou
s’expandeix sense contagi
- dominat pels sentiments –
i rigorós com un mite
que ix d’una idea
- noble, precisa, exacta -.
Aquí s’esmuny l’alienació permanent
que pregonen aquells que manen.
(Sovint i tothora
com el savi comprova).

VIII

Instant que la memòria
cerca unes belles paraules,
els esguards
recorden belles estones
viscudes amb rapidesa.
L’enyorança basteix
nous paranys al temps,
i ens retrobem immòbils,
com sense força. Per quin malson
ens encadenem a històries,
construïm falses imatges
que ens amarguen l’existència?


IX

Amb una fúria intensa ressona
arreu el clamor que expressen
els marxants sorollosament.
Aquest febrer diferent
amb missatges justos i sincers.
El crit unànime s’escampa arreu.
A l’igual que l’aigua
en el seu curs natural,
que ens encomana afany.
Aquesta gran fontana n’és
conscient del que pensem
molts ciutadans.
No ens és indiferent.
Som gent amb seny.
Ens recorden aleshores.
I una ment – la meva-
però, que ja es troba immersa
en el desencant.

X

L’astre rei resplendent lluïa uns raigs
rogencs damunt la dolça aigua
d’un flumen vital que engendra
riquesa tostemps, i vivències senceres
per als riberencs que nodreix.
M’omplia la gatzara, però callava.
Escoltava el dring de les paraules
quan l’alba havia estat menjada.

Em nodria de nou de silenci,
arreu regnava la calma,
els moixonets prenien possessió de l’aire.
En esguardar-los al mig de la immensa
Plana estelada, vaig palpar la por
vorejant de prop la meva ànima.

Del no-res sorgí una nova esperança
Recobrar el viure amè, sense recança.
Que encara hi ha coses que m’enganxen!
La mort és la son personificada,
però existir, ai! Què és l’existència?

XI

Segur que aquest matí lluïen els núvols
i no he gosat mirar enlaire.
El dia sencer que miro rostres
i roques i les branques dels arbres,
i les portes per on ixen les cares,
que s’amaguen, s’esvaeixen.

De ben prop ho contemplava.
No em llevava del terra.

Ara, en canvi, s’ha fet fosc.
I ja no veig la nuvolada.
Potser demà no me’n recordi.
Una altra vesprada,
vaig mirar enlaire, i enllà a l’horitzó
- com amagada -
hi havia una jove ben garbada.
Anava tota nua, i vaig contemplar
el seu cos galant que m’excitava,
i feia renàixer dins meu
la noiesa ja oblidada.

Llàstima que el temps no acompanyava.

XII

He vist de front i a consciència
allò que passaria, indubtable,
i no he mogut un dit tan sols.
Resto immòbil, sense ganes,
davant de l’esdevenidor
que ja no m’escau.
No sóc de pedra, però descanso
i no penso en cap futur,
ni m’incrusto en el passat,
ni m’agraden els temps actuals,
ni vull reescriure la història.
Respiro, treballo, estudio,
escric i em concentro.
No fumo, ni bec, ni me n’alegro.
Sembla que només contemplo.

XIII

Tan de bo amb un curt moviment
pogués treure els mals
d’un món tercer,
on els nens treballen
i mals governs regnen a Indonèsia.
Com un jardí amb herba,
- amb brossa que embruta el terra -,
oblidada de la mà de l’home,
en un capvespre amarg
de solitud austera,
la pols s’amuntega
en els silencis perduts d’infantesa.

XIV

Ara i per sempre
s’han trencat els silencis de cadenes
ancorats en els records de les recances.
Han esquitxat les aigües les pureses
en les immenses onades de la nit,
com a perfums d’olors inacabables.
Ens han robat un temps sense futur.
Hem dormit sense pensar estones llargues.
Uns somnis sense record no valen res.
Hem fet bandera de sacrificis nobles.
Hem reviscut les grans llenguatges ancestrals.
S’han esvaït les boires obscures en parpelles.
Els dols nàufrags arrosseguen massa records.
Els hiverns ja esdevenen fragàncies càlides.
El temps ja no és re s més que un trist record.
Enrera en les cavernes pernicioses,
d’inferns a imatge dels guanyadors.
Uns poemes recorden les grans penes,
esmolen totes les eines de les pors,
i canten les nostàlgies perdurables,
amb cors oberts envers uns cels més blaus.
Els temps robats mai no retornen,
Però els pobles i cultures són emblemes,
de forces incombustibles, immortals.