dilluns, 24 de setembre de 2007

Un recòndit poblet

I

Vinc d’un recòndit poblet on ix un sol lluent
cada matí,i a l’instant tot es desperta.
Un vespre el vaig deixar. Ben lluny sentia
el cantar de les cardines.
En la distància he vist el poble immers
en les seues vivències profundes.
El meu poble resta immòbil, té son, s’adorm
clos entre coses mortals,
Conscient que el cel estelat finirà.
Fermat en mi mateix llangueixo
al davall de la capa estelada de cel.
L’embolic dels senders incrementa la ceguesa.
No hi ha res més esquàlid que aquesta monotonia.

II

Quan el roig regna a la serra, el vespre es fon,
amb pressa s’esvaeix al temps de primavera,
i a intervals hi ha gent que retorna a la llar.
Sobre el poble s’expandeix un color
gens obscur de plany i enyor.
Des de la balconada observo l’il·limitat
silenci que calla i escolta.
Les nostre malalties es fonen, s’ajunten
amb alegries i penes.
I com enduts, hi restem amb misteri.

III

Quin és el cant que alçant-se tota la nit,
amb llum lligà els fugaços ecos del cor
i els astres del cel plenament estelat?
Quina festa eixia d’un cor en palpentes,
que no veia, ni sentia, s’endormiscava?

He estat en un forat de foscor sense eixida.
Ara m’alimento com l’infant de la mare,
perplex, en l’infinit que necessito.
Ara estic extasiat d’univers
i m’allunyo del forat fosc.
Lluny les tenebres,
cerco el paradís en el planeta Terra.

IV

Fugaç malenconia que ve al llarg de la vida,
empalmat al seu destí inimaginable.
Caient la fugaç esperança del pervenir,
tots agafats de l’immens silenci
i tot el que els ulls no esguarden,
sinó una aprensió, un miratge.

Esperança dolça de vides pesants d’amargor,
empentes a mitges, frustracions partides.
Voluntat cruel de vides extintes,
entre desigs impagables. Univers.

Trasbalsament d’amargures i rialles
en amorosos encants.
En una fugaç existència de pols i cendra.
I si ens arriba la mort, és el dormir més vertader.

V

Enllà molt més enllà, - com si fos un cec -
m’han dut de la mà.
És buida la vida pròpia, l’esgotament
que tapa els núvols blaus recremats del sol.
Voldria imitar aquella vida ociosa,
plena de quietud de què ens parla Plató,
amb exactitud completa.

I té raó. M’il·lumino d’immensitat.
Però els meus crits fereixen com llampecs
la feble blavor del cel.
Es desplomen espaordits els ocells.
Ens guia l’infinit cansament de l’esforç ocult,
d’aquest pilar - el treball intens, opac i dur -,
que n’és de vida, fonament.

VI

El dring de la ferralla no alleugera, incrementa
el dolor del meu dèbil cor entendrit.
El brètol ve manat i es contagia
com una herba malaltissa
que vessa sang per on passa.
Al pas del temps no sóc res més
que pols espargida, adolorida
d'allò que estem fent
que no ens deixa el descans.
El foll que ens governa
no té entranya i continua
fent galops cap a la mort.
M’estalvio el plor una estona
i penso massa en un més fàcil esdevenidor.
Però miro l’horitzó que respira violència.
Vull despertar del malson que em turmenta
com si tingués deixalla a dintre.
No puc contenir el cor,
se m’enfonsa i amaga quan escolta
els trets demoníacs i els projectils de sang
arreu la capa humana.
Aquesta pobra ànima meva
ha quedat sorpresa.
No té res per entendre.