FÀBIO
Uns temps difícils ens acompanyen. Contempleu, però, la immensa capa de cel tan blava i reviureu just en un instant la més ferma esperança. Roselles i cardines, peixos i ànecs, són els amos de sa casa, per terra o per aigua. Ells són l’espill del futur de la nostra contrada. Són ells els qui ens aparten del mal que prové de terra seca i ràpidament s’escampa. Som salvats per l’alba i per la posta, natura dura. I segur que l’arc de Sant Martí, amb la seua amalgama de colors naturals, tan bella, ens pot alliberar de la infàmia.
Amb el càntic de la cardina ressona
Arreu el cel sonor, talment es guarda
El bell cant de l’estació serena.
S’esfumen les tristeses enverinades.
155 No hi ha foscor que intimidi, ja.
Tot és pur sentiment a casa nostra,
Exaltada des de l’alba a la posta.
Es conrea la vida real de natura.
Ressalta el blau del cel, enlluerna.
160 Es recrea el paratge i creu en l’eixida.
Una gamma d’espècies vola, la gavina.
Quin aire més pur bufa, i els cors encén!
Qui ens dicta el camí? Quines onades
de somni a l’infinit s’embarquen
165 i de sensacions immenses ens omplen?
Vull imitar la bellesa pura, la que ix de l’ànima.
Cerco embarcar-me en ficticis miratges,
Car sé que és el mar qui domina el setge.
El món, de sobte, només coneix el cant,
170 I tot és blau en eixe instant de pau autèntica.
Trobo ales per perdre’m en un infinit inabastable.
Destins de plaer perpetu m’acompanyen.
S’aireja la terra amb sorra ben fresca.
Un desig, una vertadera esperança
175 Sono umbriaco di universo[1]!
Enamorat d’ací, foragito les penes
deformades en el buit de l’absència.
M’excito davant de tantíssima calma.
Visc de la carn, crec en el cos,
180 Conreo bé el sexe de l’ànima!
Talment escolto el silenci,
L’horitzó que raja aigua clara.
Les roselles envaeixen els camps
-roig d’encant, roig de justícia,
185 roig d’igualtats duradores-.
Arreu broten somnis i esperances
Quadres de camperols laboren,
El món prenen i lliurement disposen
D’eixe nou horitzó, sense amos.
190 La natura pura, neta i clara.
De la vila estant, m’emociono
Amb arbres verds, fulles perennes,
L’aigua que cau del cel quan cal,
Les foscors perennes i les llums brillants,
195 El cant, sorgeix a trenc d’alba.
Fa acte de presència la lluna de sota un núvol.
Amb fredor passen els mesos. Ja és tardor.
Els baixos raigs de sol no imperen,
Només contemplen un carrer de fulles
200 Mesclades pel vent que a casa nostra regna.
No ho fa així l’home que camina
A bon pas, i empès pel mateix cerç s’esforça
A retrobar les ocasions perdudes,
Que s’ha engolit el pou dels records,
205 Car el temps massa de pressa vola.
Ara m’imagino que tot és calma.
Potser som a la tardor d’abans,
de sempre, sense foscor que l’amenaça.
Més curts són els jorns, però escalfen
210 els raigs de l’astre rei que els acompanyen.
Olis de diverses menes suren
Per l’aigua, mai no s’enfonsen.
Ni jo, que ixco d’un camí de recança.
Ja no romanc mut davant la basarda.
215 S’han revelat els cels de la paciència!
Cau la rosada des d’hora punta.
Que serà d’aquesta gelada?
Sóc jo, només jo, qui s’avança.
Sense pensar, sense aturar-me,
220 No estic desert de pensaments,
No estic descalç d’esperança,
Sense pintar la balda de ma casa.
M’espera quelcom encara buit,
M’espera una lluita diària.
225 Sapigueu tots, que som ben vius encara.Uns temps difícils ens acompanyen. Contempleu, però, la immensa capa de cel tan blava i reviureu just en un instant la més ferma esperança. Roselles i cardines, peixos i ànecs, són els amos de sa casa, per terra o per aigua. Ells són l’espill del futur de la nostra contrada. Són ells els qui ens aparten del mal que prové de terra seca i ràpidament s’escampa. Som salvats per l’alba i per la posta, natura dura. I segur que l’arc de Sant Martí, amb la seua amalgama de colors naturals, tan bella, ens pot alliberar de la infàmia.
Amb el càntic de la cardina ressona
Arreu el cel sonor, talment es guarda
El bell cant de l’estació serena.
S’esfumen les tristeses enverinades.
155 No hi ha foscor que intimidi, ja.
Tot és pur sentiment a casa nostra,
Exaltada des de l’alba a la posta.
Es conrea la vida real de natura.
Ressalta el blau del cel, enlluerna.
160 Es recrea el paratge i creu en l’eixida.
Una gamma d’espècies vola, la gavina.
Quin aire més pur bufa, i els cors encén!
Qui ens dicta el camí? Quines onades
de somni a l’infinit s’embarquen
165 i de sensacions immenses ens omplen?
Vull imitar la bellesa pura, la que ix de l’ànima.
Cerco embarcar-me en ficticis miratges,
Car sé que és el mar qui domina el setge.
El món, de sobte, només coneix el cant,
170 I tot és blau en eixe instant de pau autèntica.
Trobo ales per perdre’m en un infinit inabastable.
Destins de plaer perpetu m’acompanyen.
S’aireja la terra amb sorra ben fresca.
Un desig, una vertadera esperança
175 Sono umbriaco di universo[1]!
Enamorat d’ací, foragito les penes
deformades en el buit de l’absència.
M’excito davant de tantíssima calma.
Visc de la carn, crec en el cos,
180 Conreo bé el sexe de l’ànima!
Talment escolto el silenci,
L’horitzó que raja aigua clara.
Les roselles envaeixen els camps
-roig d’encant, roig de justícia,
185 roig d’igualtats duradores-.
Arreu broten somnis i esperances
Quadres de camperols laboren,
El món prenen i lliurement disposen
D’eixe nou horitzó, sense amos.
190 La natura pura, neta i clara.
De la vila estant, m’emociono
Amb arbres verds, fulles perennes,
L’aigua que cau del cel quan cal,
Les foscors perennes i les llums brillants,
195 El cant, sorgeix a trenc d’alba.
Fa acte de presència la lluna de sota un núvol.
Amb fredor passen els mesos. Ja és tardor.
Els baixos raigs de sol no imperen,
Només contemplen un carrer de fulles
200 Mesclades pel vent que a casa nostra regna.
No ho fa així l’home que camina
A bon pas, i empès pel mateix cerç s’esforça
A retrobar les ocasions perdudes,
Que s’ha engolit el pou dels records,
205 Car el temps massa de pressa vola.
Ara m’imagino que tot és calma.
Potser som a la tardor d’abans,
de sempre, sense foscor que l’amenaça.
Més curts són els jorns, però escalfen
210 els raigs de l’astre rei que els acompanyen.
Olis de diverses menes suren
Per l’aigua, mai no s’enfonsen.
Ni jo, que ixco d’un camí de recança.
Ja no romanc mut davant la basarda.
215 S’han revelat els cels de la paciència!
Cau la rosada des d’hora punta.
Que serà d’aquesta gelada?
Sóc jo, només jo, qui s’avança.
Sense pensar, sense aturar-me,
220 No estic desert de pensaments,
No estic descalç d’esperança,
Sense pintar la balda de ma casa.
M’espera quelcom encara buit,
M’espera una lluita diària.
[1] Vers italià usat pel poeta Giuseppe Ungaretti a la seva obra ‘L’Alegria’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada