dijous, 20 de setembre de 2007

Per una terra verda

I

Velles oliveres, verdes palmes.
El so dels pardals, les fonts que ixen
de paisatges soterrats d’il·lusions.
Els olis i els romanins,
moltes romegueres i roselles.
Figues de moro i panses.
Aire de serra olora sal.
Gavines i tords estan conformes.
Conviuen amb sal i argila.

Capvespres, capblaus i rojos clars.
Pedres en terra argilenca.
Roques que callen en el temps.
Moltes esparregueres broten,
mates verdes vora els camps.
Cabrits i ovelles s’alimenten.

Xiulo a l’eco de les serres.
Em respon el calamar d’aigua salada.
Bufa el gregal un bell missatge.
Del fons del mar escolten les algues.
Les salines graven els sons i embassen
les llengües que comuniquen
nobles idees.

II

Inspirat per la bellesa clara,
pels corrents - manantials
de dolça aigua - que reguen l’aire.
Pels esquirols que corren,
les cabres que salten
i el piular dels moixonets
quan canten.
Convertit amb la puresa
de la serra verge, de la mare
naturalesaque conté
uns tresors entranyables.
Il·luminat pel sentit originari
del que és i era inalterable.
I la reina llibertat
- essència supervisora -.
Pintat d’una verdor molt forta,
- colorada amb aire sa i fresca aigua -,
amb imatges d’éssers que saben
gaudir del que tenen.

III

Contemplo aigua que corre i torna,
que és dolça i salada,
s’estreteix i s’eixampla.
Contemplo blavor banda i banda.
La frescor em banya.
la bellesa m’impressiona,
i la terra se m’aparta.
Un vol de gavines s’enlaira.
Uns ànecs perduts volen a mitja ala.
I uns pescadors arrien la canya.
Alguns turistes en una barca saluden
i fotografien el paisatge.
I jo m’emociono davant l’espectacle.

IV

Alleugerat del vent
castigador que ens ha deixat
una estona.
Inspirat per la brisa marina
- onades de crancs i olor
de gambes salades -.
Contingut en un espai de natura,
de bellesa plàstica,
que enlluerna l’ànima.
Decidit a cercar la pau interna,
a començar el càntic
amb els ocells a l’alba.


V

Flames ardents destrossen
el que troben al seu pas
efímer, sufocant, destructor,
traïdor. I ens costarà
llàgrima viva
refer-nos al paisatge gris.
La desolació ha triomfat. L’amargura
em crema l’ànsia.
I no puc fer res.
Inútil davant el que passa.
Només contemplo la rojor destructiva
com avança veloçment
de l’alba a la posta de l’astre.
I el bomber és home valent,
lluita en hores de sol i de foscor
per treure l’esperit de l’aigua,
- salvadora, alliberadora,
purificant i santa -.
Qui ens tornarà les imatges robades?
Qui esborrarà la imatge del camp grisosa?
Se m’ha cremat un tros de cor
i se m’ha escalfat l’ànima massa.

VI

Em dius d’un indret que desconec
on s’ha fos la vida en un moment,
com una bombeta consumida.
Provo d’entendre l’insuls procés,
però no me’n surto,
Car sense llum no esguardo.
Sé que la terra es resseca
per manca de rec, carència
d’aigua, font essencial de tota vida,
i esdevé un desert
polsós, inert. Una mentida
de camp sense elegància,
un tros que es mor en transcendència.
Immenses dunes de sorra al descobert
brillen i respiren amb dificultat
i emanen una fortor a soledat.
Buida està la capa que engendra fruit,
no creix res que sigui verd
tot el que existia desapareix.


VII

Et perds en la teva immensitat
tan esplendorós,
i et contemplo
fins al darrer punt de l’infinit.
Ets majestuós
- torno a repetir -,
i regnes perennement
en el teu inacabable espai.
No et deixes ni un racó
del teu regnat,
i segueixes fins al punt més llunyà.
Sé que un dia gosaràs
envair el terra on vivim,
i et coronaràs damunt de nosaltres.

Sento la brisa que tu ens aportes
i entra ben endins del meu ésser,
i em fa tremolar de sensació.
Sento humitejar l’aire que
bufa el llevant
i porta la punta d’origen salat.

Respiro aquesta brisa,
que per fresca i penetrant
em fa sentir plenament realitzat.

VIII

Mariner que despertes al crit
de la mar, t’emportes l’esperit brau.
Suportes el mestral que t’embarca
enlloc premeditat,
i respires la fresca brisa
que et sana i et dóna força
per continuar la lluita interna
amb la mar, que no és senzill.

Quan trepitges la terra ferma,
quelcom et manca. I desitges
que arribi la matinada, quan la vida
de la mar, agitada, et reclama.
I tornaràs al teu jou,
al perill de l’aigua no clara,
una i una altra vegada.

Aventurer de mena, el teu no és la calma.
Enmig d’aigua salada et reomples
l’ànima. I ets lliure, ets home
que només el temps et mana.

Tu, pescador sense canya.

IX

Es lleva a l’alba.
De sobte s’adona que bufa el mestral
i canvia el pla de la jornada.
La terra demana força,
un esforç continu pel demà,
car l’avui no agrada,
ni satisfà l’ànsia d’un digne
fruit recompensat.

Arriba la tarda.
Ja es porten moltes hores a l’espatlla,
El cansament trontolla.
El color roig inunda la serra
I el vent no para.
La sequera avança.
La pluja mai no amenaça.
I l’aigua ja manca.
L’olivera té set, està suada,
no respira gaire.

Al fosc ja cal la retirada.
Cansat a casa.
Una curta espera
portarà una nova jornada.
La nit descansa.

X

Ets pla com la mà, res t’altera.
Et cobreixes d’immensa verdor.
I de cant que viu i inunda
l’aire i t’omple de vida natural.
Sensual tu ets i esplèndid.
Presentes planúries immenses
cobertes d’arròs, humit.
Regust d’un difícil passat
que oblida l’estat actual.
Sento el moixó com refila,
la més preciosa cançó.
No conec la raça,
només distingeixo el color.
No sóc un entès, però gaudeixo
de l’ala que vola, l’arrel que es fa flor.
Aquell que t’habita et passeja
i et fa més humà.
Ells són la vida lliure de debò.
Són fills teus i tenen nom.
Gavina, ànec, pit-roig.

XI

Et veig allà dalt estil president,
ens guardes els nostres passos.
De sobte et poses blanc
i reps visites inusitades,
pel teu nou look encuriosides.
Munto al cim i contemplo
la llunyania, modesta i plana,
que roman distant a sota.
L’aigua clara del mar,
l’olivera morruda i farga,
i un pinar que té son a la teva espatlla.
Carregues amb força el motor del viure.
Encomanes la força natural que emana
pedra, terra, pluja, pols, neu i aigua.
Et veig un xic presumptuós.
Rei d’un senzill veïnat,
que no et té por i t’acompanya.
No et deixa mai sol, t’explora i acampa.
I et veu com a protector.
En tu confia i t’usa
Per l’oci necessari per sobreviure.

XII

La sequera el rosega,
et fa mal. Cria branca!
Dóna fruit! Creix! No paris
d’eixamplar el tronc! Poderós
arbre a expenses del qual viuen
aquells que més t’estimen
i somnien amb una collita genial.

El seu treball el menges
I a canvi dones el fruit d’una suor
infernal, que només s’ho val,
quan veu la teva bellesa,
en florir la primavera
i quan vénen els dies de Nadal.

Tu, olivera,
ets l’arbre més pur de la terra.
Donat el teu sacrifici per satisfer
- com és de menester -,
els desigs de la gent treballadora,
que et conrea amb tot l’amor
i mai no estalvia la suor.


XIII

Prop dels senders del canal,
amb plataners sumptuosos,
a les nits de primavera amb estels,
les aigües brillen, ja no són fredes,
ja canten els rossinyols a les matinades
i desperten les més belles il·lusions.

El riu marxa furtiu i somriu.
Olora el perfum de les roselles rogenques,
nous records dels temps de Jaume primer,
de victòries a Wembley heroiques
i altres gols fantàstics brasilers.
També de cinema en blanc i negre
I el súper No Do informatiu.

Ara cal que desperti la lluna,
que brilli i canti i reciti poemes.
Em crec la bellesa consentida.
Bec aigua encantada que comporta
els colors de capvespres sense núvols.
I el vent que reposa sota els càntics
dels capellans en quaresma.
El Cd del Papa de Roma canta
a l’expresident xilè, quin gran home!
De la finestra del cel un àngel al·lucina.