dissabte, 15 de setembre de 2007

Poesies de Companys de lletres (4)

A NÚRIA GRAU

Els colors inspiren poesia,/ els blaus de la mar immensa/ meravellen la retina,/ i els verds d'un bosc de pins/ perennes, de roures forts/ i tiges amples/ omplen la natura de grandesa./ Rojos de banderes justes/ igualitàries, i blancs virginals/ de pureses inoblidables,/ pinten l'aire./ Sóc un pintor de món,/ retratista de bells paisatges.

A JOSEP M. SÁEZ
Quan l'home despertarà,/ dels seus somnis fugicers,/ ple de raons parlarà/ amb mots d'esperança,/ amb un veïnat obert a la conversa./ La humanitat no recordarà/ la buidor on era immersa./ L'home trencarà cadenes,/ mai més serà sord davant d'idees/ sanes, cec de pensaments lloables./ Contemplarà una vida joiosa,/ no creurà en l'eròtica del poder,/ serà un home nou amb tot l'alè.

A MARIÀ LLEIXÀ
La paraula envaeix el paisatge nu./ Els mots creen imatges solitàries/ despoblades de tot significat./ Els poemes no disposen de rima assonant/ car són barrats com un xec bancari./ Inútil anotar paraules belles,/ per crear una cosa inexistent./ El romanç curt m'avorreix,/ la novel·la d'amor m'entristeix,/ Tirant ha mort al llit no lluitant./ Carmesina el seu amant enyora./ Abandono la ploma més enllà,/ el paper plora dins del calaix,/ es fon la xocolata a les mans,/ de l'escalfor el cor em crema./ Cerco un emblema, fora els mots./ Estic confós, sóc un laberint./ Escrivint cap il·lusió em renaix/ la clau del meu ensurt no és un poema.

A ALBERT GUIU
He vist, de front i a consciència,/ allò que passaria, indubtable,/ i no he mogut un dit tan sols./ Resto immòbil, sense ganes,/ davant de l'esdevenidor/ que ja no m'escau./ No sóc de pedra, però descanso/ i no penso en cap futur,/ ni m'aferro al passat/ ni m'agraden els temps actuals,/ ni vull reescriure la història./ Respiro, treballo, estudio,/ escric i em concentro,/ no fumo ni bec ni me n'alegro,/ Sembla que només contemplo.

A TERESA ROVIRA
On passa aquell fil de llum/ entre pedres sobreposades,/ allí hi ha la catedral/ dels cors humans,/ dels sentiments aguts,/ dins d'aquells/ que al sentit d'un sol dia/ situen tota una vida./ Després de la tempesta/ - que ha trencat les latituds del món -/ com en una illa,/ romanen els nostres morts./ Últim refugi del viure./ Nosaltres - en canvi- vivim,/ encarcarats, tots junts,/ dins dels nostres ulls tancats./ Nosaltres vivim/ i demanem tothora: la LLIBERTAT.

A EDUARD SÁNCHEZ
Quan el roig regna a la serra,/ el vespre es fon/ amb pressa s'esvaeix/ al temps de primavera/ i a intervals/ hi ha gent que torna/ a la llar./ Sobre el poble s'expandeix/ un color gens obscur/ de plany i enyor./ Des de la balconada/ observo/ l'il·limitat silenci/ que calla i escolta./ Les nostres malalties/ es fonen, s'ajunten/ amb alegries i penes/ i com enduts/ hi restem/ misteriosament.

A ARTUR BLADÉ FONT
Segur que aquest matí lluïen els núvols/ i no he gosat mirar enlaire./ El dia sencer que miro rostres/ i roques i les branques dels arbres,/ i les portes per on ixen les cares/ i s'amaguen, s'esvaeixen./ De ben prop contemplava,/ no em llevava del terra./ Ara, en canvi, s'ha fet fosc,/ i ja no veig la nuvolada./ Potser demà no me'n recordi./ Una altra vesprada/ vaig mirar enlaire, i enllà a l'horitzó/ com amagada/ hi havia una xiqueta ben garbada./ Anava tota nua, i vaig contemplar/ el seu cos galant que m'excitava,/ i feia renàixer dins meu/ l'adolescència ja oblidada./ Llàstima que el temps no acompanyava.