dijous, 11 d’octubre de 2007

PENSES MASSA


En Manel Ayuso venia de casa bona. El seu pare era el propietari de la finca per excel•lència del poble, el Mas de la Missa, que donava feina a una seixantena de jornalers. Era el segon de la nissaga. Als anys 1950, en una família d’ascendència catòlica, apostòlica i romana, la línia successòria estava escrita per decret: el primer fill seria l’hereu; el segon aniria per capellà; el tercer faria carrera militar; i la pubilla es convertiria en la tieta fadrina que tindria cura de la família, tal com la tradició manava. De xicotet, havia estat un noi d’aquells que a totes les mares els hauria agradat tenir: bon xiquet, obedient, amoroset, educadíssim, net, ben parlat i aplicat, què més es podia demanar? Tant les mares com les xicotes, era un bon partit. No era lleig, ben al contrari: una mica rosset, ni prim ni gros, amb la boca xicoteta i el nas un xic corbat, 1.78 d’alçada, i tenia bones cames per al futbol.

Tots els diumenges, a les 11 en punt, tota la família anava a missa. Seien al segon banc, darrera mateix dels poders locals: el batlle, el metge, el mestre i el capità de la guàrdia civil. A l’hora de la comunió, religiosament, mai millor dit, tots congregaven plegats. A casa, en diumenge i fiestas de guardar, mai no s’esmorzava, i cap divendres de l’any permetien que les minyones entressin a la carnisseria. El cap familiar no estava posat directament en política, tot i que era addicte al règim i tradicionalista com el primer. Amb el rector del poble, Mn. Massip, els unia una estreta relació d’amistat. El dia de Nadal, el diumenge de Pasqua de resurrecció i el dia de Corpus presidia el menjar familiar i beneïa els aliments.A en Manel, doncs, li havien triat el futur per decret. Als 17 anys va ingressar al Seminari Diocesà de Tortosa per convertir-se en un fidel servidor de l’església. Era aquest el model de vida que desitjava? Quan va néixer ja tenia una etiqueta a l’esquena que li indicava com seria el seu destí, i això que ell no era calvinista i per tant no creia en el determinisme que ens marca l’existència. Va portar una vida molt ordenada a l’escola sacerdotal. Es llevava de bon matí, abans que ningú, per realitzar les oracions pertinents. Havia abandonat la pràctica de l’esport totalment, però a l’hora d’aprendre de lletra ningú no el guanyava: era el primer de la classe en Història Sagrada i en l’estudi de la bíblia, la qual podia recitar en vers. Els companys seminaristes li tragueren el sobrenom de “l’empolló”. No el tenien gaire ben considerat, donat que passava de vida social i només se centrava en els estudis.

En aquest ambient religiós es va anar formant l’esperit d’en Manel, abocat a la formació espiritual i totalment desconeixedor dels plaers terrenals. El bisbat havia ideat molts plans per al seu futur eclesiàstic. Quan acabés la carrera de sacerdot, el portarien al monestir de Poblet a seguir diversos cursos de teologia i, posteriorment, el bisbe l’anomenaria secretari personal. Aquesta era la millor manera per aprofitar la vàlua del millor alumne que havien tingut en molts anys.

Però en Manel els havia de donar un bon disgust Els va sortir granota. Uns mesos abans de la seva ordenació sacerdotal, de cop i volta, els va deixar plantats. Va marxar a veure món. Tot sol, a l’aventura, sense un duro a la butxaca. Tothom es preguntava què havia pogut passar per la ment d’aquell xicot per gosar trencar tan sobtadament amb el seu estatus social, amb allò que li pertocava per naixença. Tothom se’n feia creus. Quina bogeria sense sentit!

No se sabia per on parava. El seu pare va renegar d’ell amb duresa. Afirmava sense embuts que en Manel havia deixat de ser el seu fill i que no el perdonaria mai. La seva mare, en canvi, no podia aturar el plor, mentre invocava santa Rita, patrona dels impossibles, que fes un miracle i li retornés la joia perduda. Allò que ningú es podia imaginar era que en Manel faria cap a una comuna alternativa a la gran ciutat, en la qual tots compartien els béns i les mancances. L’esperit d’en Manel semblava que definitivament havia trobat el lloc que buscava. Pa per a un, pa per a tots! Aquest era el missatge que havia après després de tants anys de lectura del llibre més llegit del món, tot i que la manera d’aplicar la paràbola del senyor era completament contrària al que manaven els grans magnats de Roma.

Durant la segona setmana d’estada a la comuna, se li va apropar una noia valenciana, la Carme Jardí, deu anys més gran que ell, i li va fer una proposta carnal deshonesta, tal com l’hauria concebut només deu dies abans. A en Manel se li va accelerar el cos i hauria volgut desaparèixer de cop. Era la seva primera vegada i, a més, en un afer que havia estat més que un tabú durant la seva reaccionària joventut. Es va deixar portar pel moment. Aquella xicota s’ho feu tota sola amb aquest nounat dins dels camps de perdició. A partir d’aquí, a en Manel mai no li varen mancar companyes en els plaers mundans.

Els seus nous companys venien artesania al mercat. Els minsos beneficis servien per a alimentar-se i comprar algun llibre. Ara en Manel s’havia avesat a la lectura de temes concernents a la classe obrera, a aquells que tenien menys i necessitaven més protecció. No havia perdut les ganes de saber. De fet, el canvi no era tant gran, ja que també l’ideari cristià comença amb la condemna dels lucres i amb el missatge de pa per a tothom. Els teòrics beatniks i hippy havien estat els redactors dels seus nous textos sagrats. Va voler conèixer l’hinduisme, el budisme i el missatge del Coran, apropant-se així a les diverses tendències de la ment.

La vida li havia de provocar un nou tomb radical. Els grisos van rebre ordres de tirar pel dret i clausurar la comuna. Tots els seus integrants varen ser acusats de rojos i pecadors. En el seu passiu, tenien el fet de ser bruts i que amb els seus vestits estrambòtics atemptaven contra l’ordre públic...

El seu pare va fer orelles sordes quan s’assabentà de la seva detenció. La seva mare no parava de plorar, però va obeir en tot moment les ordres del marit. Els capitosts de l’església tortosina celebraven el seu triomf i consideraven que no havia tardat en arribar el càstig diví que aquella ovella negra es mereixia. El judici sumaríssim va celebrar-se aquell mateix cap de setmana. Les acusacions eren repetitives, totes elles basades en la immoralitat i el fet de viure d’esquena a la societat cristiana regnant. L’advocat defensor va intentar demostrar la innocència, tot i posant en Manel com a imatge de cultura i d’obertura de fronteres. El fiscal es va mostrar del tot documentat. Va posar com a exemple la seva sortida per la porta falsa del seminari tortosí, en una nit de fosca com un vulgar lladre. Va acusar-lo d’haver canviat la religió vertadera per una secta que defensava la salvació mitjançant exorcismes. Per últim, en Manel va ser acusat de pecar voluntàriament amb la carn, i això era tasca de Déu més que de la justícia del règim, castigar-ho.

Va ingressar a la presó model de Barcelona en qualitat de delinqüent comú el 13 de març de 1958. Va haver de conviure amb gent de tota mena: lladres perillosos, criminals sense escrúpols… La presó el va privar de la vida. En Manel prosseguia amb els seus debats interns. Les creences se li mesclaven. La idea de justícia era inerta; la idea de poder, fantasiosa. Havia estat castigat per disposar lliurement del seu cos i de la seva ment. Les condicions de vida entre reixes eren del tot precàries. La tuberculosi estava fent els seus efectes. En Manel va començar a pensar ininterrompudament amb la idea de la mort. Aquesta era una vella preocupació, què hi havia més enllà? Quin misteri ens acompanyava en la nostra vida terrenal i en la posterior? Li proporcionaren lectures, totes en relació amb aquest patètic divagar pel planeta i el fantàstic vol cap a les alçades. Curiosament va tornar-se a interessar pels temes bíblics, sobretot amb els que feien relació amb el missatge de Jesucrist sobre la nostra doble vida, aquí i allà. Estudiava per esma i cercava unes respostes veritablement incontestables.

Un dia va rebre, per sorpresa, la visita del seu germà, l’hereu. Li va fer cinc cèntims del traspàs del seu pare, que els havia deixat d’un dia per a l’altre. La família havia quedat fraccionada i encara els durava la commoció emocional. La seva mort, però, obria noves portes a les deteriorades relacions familiars. Li va proposar de pagar qualsevol quantitat que demanessin les autoritats per la seva llibertat, ja que la seva mare el volia al seu costat. En Manel va estar pensant durant una llarga estona, fins que va amollar una llarga parrafada filosòfica:

- Germà meu. Tu i jo tenim la mateixa sang. T’estimo com a germà meu que ets. De fet els cossos, els objectes, són àtoms vivents que formen unitats més grans anomenades molècules. Tu i jo som parts d’una mateixa molècula, però som dos àtoms del tot oposats. Amb diners pots comprar la meva llibertat, però afortunadament una bona almoina no pot pagar la meva ànima. La meva ment està lligada al meu cos. Com pots alliberar les meves cames, si les separes del meu pensament.

L’hereu li contestà amb rudesa: - Deixa’t de cabòries que no porten enlloc i et fan anar amb la butxaca buida. Pensa una mica en el sofriment que estàs causant a la mare, que ja té una edat avançada, i en la mala reputació que has donat a la família. A més, va fer-li saber que viuria amb tots els conforts, ja que es comprometia a passar-li una generosa dotació mensual, a canvi únicament de la seva presència a la casa pairal. En Manel va sentir-se ofès i en la seva ràbia va arribar a agredir el seu germà.

Els moviments hippies al carrer s’estaven movent i clamant per la seva llibertat. No mancaren els aldarulls i les posteriors detencions. En Manel va ser de nou el cap de turc i va haver d’assistir a un nou judici, on se l’acusava de ser el cap de la conspiració des de la garjola estant.

- Amigo mío, tu piensas demasiado - li digué el fiscal - y este será tu final y tu verdadera perdición.

Sis anys va romandre en Manel a l’ombra, dels quals va compartir períodes amb la consciència tranquil•la amb d’altres amb força problemes psicològics. La presó pot ser molt dura, fins i tot per als forts d’esperit! A l’eixida dels quatre murs, va trobar-se amb una societat en rebel•lia, però amb un poder igual. Setze joves retxuts havien format un grup que cantaven al vent en llengua vernacla, exaltaven gallinetes i volien enderrocar estaques, amb missatges que no eren d’eixe món. Amb la guitarra com a arma, igualment eren perseguits i empresonats. Uns nois de Liverpool, d’una altra cultura, estaven envaint els cors de les adolescents arreu. Aquí no hi tenien cabuda. Els Pirineus de nou empresonaven. En Manel va fugir de nou. On? Ningú no en sap donar testimoni. Només cal esperar que hagi trobat allò que buscava, si és que hi havia alguna cosa per trobar.