divendres, 12 d’octubre de 2007

BIGÀMIA


Tota mena de sorolls plaents s’havien anat apoderant de l’ambient, a poc a poc però sense pausa. Era tot un espectacle al ralentí. El ritme s’accelerava només a estropades, amb sobtades embranzides puntuals. Sonaven un seguit d’entonacions musicals que es transformaven amb rapidesa inusitada en sons alts i baixos, aguts i greus, depenent de la posició de cadascun dels cossos. Plegats semblava com si estiguessin component una memorable simfonia, potser en do major. Tots dos amants es mostraven com a mestres virtuosos de la composició, els quals semblava que volien deixar testimoni sonor del fet que tenien uns excel•lents coneixements de diferents tipus de cadències. Provocaven mecànicament gemecs d’èxtasi corporal que s’escampaven arreu amb facilitat i aportaven una atmosfera de veritable calidesa.
La Cristina sabia com muntar-s’ho. Era una veritable tigressa que tenia prou fam per devorar tot l’aliment que tenia al davant, i no sentir-se mai excessivament plena. L’Albert, quan li plaïa, era el convidat de pedra d’una sessió musical dirigida per una orquestra sumptuosa amb vareta femenina. El toc final masculí va ser un crit d’aquells que fan història. L’Albert havia arribat al màxim de les seves forces. Havia escampat quatre cops el líquid durant més de dues hores d’intens joc corporal. Se sentia completament exhaust. La son el va vèncer amb rapidesa. La nit havia estat tan intensa i agitada que li calia un descans llarg.La Cristina va posar-se a sobre el vestit, i no va preocupar-se de recollir la roba interior del terra. No valia la pena, estava totalment estripada. Havia d’agafar el metro abans de dos quarts d’una de la matinada, i no li quedava gaire temps a perdre. Era encara una nena que tenia fixats uns horaris estables d’arribada a la llar familiar. Acabava de complir els divuit anys, i la seva vida estava marcada per dos fets i dos tarannàs distints: era estudiant de professió i especialista amb el seu cos a les hores lliures. I el seu cos era esplèndid. Un altre dels seus mèrits requeia en què no era en absolut una professional remunerada, sinó que el seu professionalisme quedava reflectit en l’alt rendiment dels seus actes.
L’Albert va fer allargar la nit de debò. Varen sonar les dues, les tres i les quatre de la tarda. Res no es movia en el seu llit. L’Antoni va obrir amb tota franquesa la porta del pis. Disposava de les claus des de feia més de dos mesos. Era un habitacle modern, amb dues habitacions espaioses i un bany de somni que servia com a espai d’usos múltiples. Va entrar a la cambra de l’Albert i va besar-lo als llavis tendrament fins a cinc vegades, per després passar-li la mà amb suavitat per tot el cos. Finalment, l’Albert va obrir els ulls amb timidesa. A l’Antoni, que tenia moltes ganes de gresca, no li va ser difícil d’aportar-li un accelerat toc d’escalfor al càlid despertar. Les seves mans varen tornar a transcórrer cada part de l’esportiu cos de l’Albert. Havia estat un nedador espectacular quan era encara un adolescent. Li va agafar la verga ja molt dura i li va fer una sèrie d’exercicis acompassats. Va ser una estona curta però viscuda amb gran intensitat. L’Albert acabava de sortir del món de la son, i tornava a sentir-se exhaust. L’Antoni ja havia realitzat la seva funció i va desaparèixer sense dir ni piu. Mai no li apetia entaular conversa després d’haver aconseguit alliberar els instints amb total llibertat.
L’Albert va seure al sofà i es va preparar un got de whisky amb gel. La seva ment girava i girava amb diversos capficaments, que com una roda tornaven al mateix indret. Els seus actes eren de pel•lícula. Es va autoconvèncer que si sabia explotar-los podria aconseguir alguns beneficis pecuniaris extra. Seria el complement ideal per a la satisfacció corporal que ja rebia amb tanta freqüència.
Calia posar-se en contacte amb el seu antic company de col•legi Ignasi Vidal. Havien cursat el batxillerat junts en un col•legi de l’Opus Dei, on havien après que el cos humà disposava de mil funcions amb milions de possibilitats, mentre que les d’anar al lavabo eren les més secundàries. L’Ignasi era avui dia un conegut director de cinema impúdic, i havia obert recentment un “sex shop” a la plaça de la catedral de Barcelona. La proposta que li havia de fer l’Albert segur que seria molt temptadora per a un empresari del cos com era en Vidal.
Era gairebé mitja nit quan l’Albert va suplicar a l’Antoni que li tornés a fer una visita. Li va dir que no podia agafar la son sense la seva presència física, i que ja havia provat anteriorment de fer córrer la imaginació mentalment però no havia donat cap resultat aquest cop. L’Antoni ho va enllestir veloçment. Va exercir aquest cop exclusivament de mascle, i tot llest. L’Albert ja tenia la primera escena que cercava. L’Antoni va marxar després d’encendre una cigarreta i posar-li al company tot el fum dintre la boca. Aquest era el seu comiat habitual en nits de pressa. No va obrir boca. Poc després, l’Albert va prémer l’off del monitor que l’exalumne de la Santa obra d’Escribà de Balaguer li havia facilitat.
Eren dos-quarts de vuit del matí quan va trucar a la Cristina. A ella també li va suplicar una visita. Era necessari que fes campana a primera hora de col•legi. Només faltaria a la primera classe, donat que ell li va assegurar pel davant i pel darrera que en tindria prou amb mitja hora. No li va costar gaire convèncer-la, car vint-i-cinc minuts després ja estava follant als seus llençols. Aquest cop va ser molt curt, però amb la Cristina els segons valien or i no calia perdre el temps amb afers banals. Quan va escampar líquid per segon cop, va aturar-se, va encendre una cigarreta i li va ordenar amb geni a la Cristina que marxés.
Ell era un escriptor freelance, i tot i que no tenia ningú que el manés havia d’establir un horari laboral si volia guanyar-se les garrofes amb placidesa. Va engegar l’ordinador i va posar ordre a tots els detalls. Era una història eròtica i passional, passional i eròtica. No, era una història senzillament pornogràfica, en la qual no valien els sentiments. De fet, era un follar per follar. Així ho havien volgut la Cristina i l’Antoni, que encara no es coneixien, perquè així li anava bé a ell. Ningú podia sospitar el seu doble joc, però fins i tot quan ho sospitessin podria a arribar a ser més fascinant encara.
L’Albert sentia com li muntava la temperatura mentre redactava cadascuna de les escenes. No li havia passat mai abans. De fet, era el primer cop que escrivia aquest tipus de literatura. L’art literari dels sentits. Li va venir sobtadament al pensament una curiositat:
- Què en pensarien els editors i altres companys de gremi de la seva nova vessant narrativa?
I li produïa encara un escalfament més colossal. Se la sentia granítica, i hagués volgut tenir l’Antoni o la Cristina, la Cristina o l’Antoni, què més dóna!, al seu costat. No podia més, i encara no era migdia quan va haver d’aturar-se per trobar-hi una solució puntual en solitari. Òbviament, primer es va haver de molestar en posar l’on al monitor.
Després de l’accidentada aturada, va estar redactant la història durant hores. No va necessitar ni tan sols fer un incís per dinar. És fàcil d’entendre que l’estómac no era la seva part del cos més exigent. Va aconseguir escriure amb la temperatura completament normal.
A hores d’ara és convenient informar-los que l’Albert era l’autor de deu novel•les, tres reculls poètics, vuit peces teatrals i dos assaigs sobre el noucentisme i el modernisme en la literatura catalana. Era un escriptor de moda, que havia guanyat tota mena de guardons del màxim prestigi. Les dues paraules que el definien literàriament eren: intel•lecte i talent. En canvi, cap dels gèneres literaris anteriors li havien produït un plaer tan ciclopi. Acabava de descobrir que l’art de l’escriptura era una finestra oberta de bat a bat, i que amb aquest nou gènere literari que acabava de descobrir se sentia més que realitzat.
L’Antoni va acudir sense haver estat cridat a les nou en punt del vespre. La seva presència va ser considerada com una veritable benedicció del cel. Aquest cop l’Albert va agafar la iniciativa d’un primer moment, i va fer-lo sentir Julieta enlloc de Romeu. Va fabricar un dels actes més brutals i espectaculars dels que ell es podia recordar. L’Antoni va tornar a marxar sense dir bona nit. Era un costum o no tenia esma per pronunciar un mot. El seu pensament estava centrat únicament en la màquina de plaer inacabable que acabava de deixar en aquell pis modern i elegant de l’Eixample barceloní. La catedral del sexe dur. L’Albert va apagar el monitor immediatament, després d’haver contemplat amb atenció la seva darrera obra que sense cap mena de dubte seria altament apreciada.
L’Albert era un literat vocacional. Genuí. Tenia el mèrit de ser molt constant en la seva feina, ja que aprofitava tots els instants d’inspiració. Es va posar a redactar fins ben entrada la matinada. La història li agradava, l’argument era genial, i el desenvolupament de la narració depenia de la realitat. El fruit es veuria ben aviat. Quan els ulls ja se li anaven tancant, va disposar-se a anar a l’habitació. Va haver de tornar a alliberar-se sol, ja que no era el moment adient per trucar la Cristina, donat que ella vivia amb els seus pares i germans, mentre que a l’Antoni ja l’havia deixat arreglat per una llarga estona.
A les nou del matí va rebre una molt grata sorpresa. A la Cristina no li apetia anar a la primera classe del dia a l’institut. Havia d’anar de pressa perquè a les deu tenia matemàtiques, i no se la volia perdre car tenia un professor molt exigent. Era una alumna de matrícula d’honor en gairebé totes les assignatures, i aspirava a diplomar-se amb la màxima nota del batxillerat. La disbauxa carnal va durar vint minuts i tres segons, i va igualar qualsevol activitat orgàsmica anterior. La Cristina va haver de marxar com un llamp, si no volia que li tanquessin les portes de l’institut. Era una estudiant molt aplicada i eficient. Ja coneixem doncs dues facetes complementàries que enriquien la vida d’una jove molt activa.
Van passar set dies calcats per a l’Albert. Les mateixes activitats. Per parlar en plata: Escrivia i follava, i amb el monitor engegat. Tot funcionava com ell tenia previst. Estava convençut que es trobava en el punt culminant de la seva trajectòria literària, ja que se n’havia eixit dels gèneres habituals i havia aconseguit ser del tot innovador, tal com li demanaven molts dels crítics literaris del moment.
És hora de fer un salt qualitatiu en la història. La Cristina aparegué un dimecres la tarda al pis amb el rostre decaigut. Enrera havia deixat el seu ímpetu vital de noia que sabia com gaudir com ningú altre de l’existència. Li digué sense gaire tacte que havia marxat de casa. Els seus pares havien descobert que s’allitava amb homes molt sovint, i no li perdonarien mai. Havien trobat fotos amb homes de tots colors, alçades i llargàries al calaix de la seva tauleta de nit. Ella també havia estat educada en un col•legi religiós, i els seu pares se’n feien creus que una noia de la seva intel•ligència i estricta formació religiosa hagués pogut caure en el món del pecat més irracional. Havia pensat en instal•lar-se al seu pis.
L’Albert no sabia com encarar adequadament una situació tan peculiar. No podia ser. La Cristina li va prometre tot tipus de dedicacions si passava pel jutjat. El joc arribaria al punt màxim. Aspirava a ser la seva concubina legal. Ningú la forçava, ella ho havia elegit. Havia nascut per gaudir del seu cos i n’estava orgullosa. I ja no faria sexe amb qualsevol com en altres èpoques, sinó amb l’Albert Martí, un jove de molt bona planta, un escriptor de renom, que sabia fer coses encara millor que les seves excel•lents novel•les.
L’Albert Martí necessitava temps per pair aquesta demanda. A voltes pensava que li anava com anell al dit per al seu guió. Era Insuperable. Mai el seu cap d’imaginatiu novel•lista hagués pogut arribar a una perfecció tan gran. Li digué a la Cristina que anés a l’institut. La decisió es podia aparcar unes quantes hores. El monitor n’estava al corrent de tot.
Poc després, l’Antoni va presentar-se a l’apartament. Aquest cop no volia fer sexe bèstia d’immediat. Sorpresa i grossa. Havia de parlar seriosament amb l’Albert, cosa que mai no havien fet anteriorment. Volia regularitzar la seva relació d’immediat. La nova llei els permetia ser marit i marit. La idea de follar com a casats era un nou repte que necessitava indagar. Li havien dit que els casats follaven menys, però més intensament. Al menys, valia la pena experimentar-ho.
L’Albert va pensar d’immediat amb beneficis pecuniaris. Un casament gai d’una persona de la seva fama podria aportar-li també molts bitllets en concepte de publicitat. Ningú podia imaginar que un vividor com ell, que havia tingut tantes relacions conegudes amb dones de totes les edats i condicions, li agradés allitar-se amb homes. Èxtasi.
L’acte sexual consegüent amb l’Antoni va ser d’intensitat extraterrenal. Llamps i trons. Aquesta oferta estrafolària havia tingut efectes magnífics. Era un veritable projecte engrescador que calia rumiar amb calma. Però, malauradament, el temps no li sobrava.
L’ordinador treia fum. La successió de propostes donava sentit a una història que estava assolint altres límits insospitats. I el monitor sempre atent a tot, pendent de cada nou pas que alimentava una història increïble, que estava destinada a revolucionar el massa conservador mercat dels llibres.
Va aturar les demandes de tots dos per separat. Els demanà únicament dos dies. Els que necessitava per concentrar-se en la redacció i esperar que el relat li donés solucions. Les propostes havien accelerat el seu desig corporal, al qual li va donar una solució manual. No els volia veure en quaranta-vuit hores. El virtuosisme literari i els guanys encapçalaven la llista de prioritats.
La Cristina necessitava solucions ràpides. De moment, es podia quedar amb la seva àvia, però aquell no era el somni d’una vida com la seva. La mare del seu pare podia oferir-li només amor i res més, i això no era suficient. L’Albert Martí era l’únic que li importava, més ben dit allò que d’ell treia i que no ho aconseguiria mai amb cap altre. Ell era la veritable font d’inspiració per als seus estudis. No podria triomfar a la universitat sense el seu suport físic.
L’Antoni també exigia respostes ràpides. No acceptà el llarg termini de l’Albert. Volia veure plasmades les noves il•lusions ja. La idea de passar per l’altar d’un consistori el posava a cent. Els dubtes de l’Albert estaven aturant la seva reacció física, que estava a punt d’esclatar.
L’Albert va complir el termini. Al moment exacte en què va tenir la novel•la enllestida, va trucar a tots dos al mateix temps. Els va presentar i els va fer llegir el relat amb veu alta. Després els passà les imatges més interessants pel monitor. La Cristina i l’Antoni comprengueren el joc, i estigueren d’acord que havia estat una jugada genial. L’Albert els va proposar una possible millora. Havien de fer sexe plegats, amb una única condició:
- Jo exerciré amb vosaltres dos, però vosaltres no us podreu ni tocar. Mirareu però no tocareu.
La resposta fou positiva, i el relat va haver de ser retocat. Va ser el toc decisiu que va donar relleu a la feina feta pel monitor. La novel•la va batre tots els rècords de vendes, i la pel•lícula fou estel•lar. L’estrena als Estats Units va causar un gran impacte social, amb queixes puritanes i entusiasme llibertari. A Barcelona va ser rebuda amb molta curiositat, ningú se la va voler perdre. L’Albert va ser durant molts anys de la seva vida un excel•lent carnívor que tenia una gran estima al fruit del mar. Va passar pel capellà laic dos cops, i en totes dues va jurar fidelitat fins a la resta dels seus dies. Els beneficis varen ser molt alts, tant en l’àmbit corporal com en el financer.
Definitivament, les idees de l’Albert eren força brillants.