dimarts, 2 d’octubre de 2007

ETS CULPABLE


En Daniel va prémer els ulls amb totes les seves forces. Era incapaç de mantenir-los oberts durant un sol segons més. Li calia imperiosament desconnectar. No comprenia què podia haver fet malament, ni quina de les seves actuacions els havia pogut molestar tant. I el que era encara molt pitjor, era ben conscient que l’acabament d’aquell malson no estava en les seves mans. Va anar donant voltes i més voltes pel llit. Va beure una mica d’aigua. Va tornar a engegar el llum i va agafar una de les lectures obligatòries del trimestre que habitualment tenia a la tauleta de nit. Va llegir durant uns pocs minuts, tot i que no va poder trobar la manera de concentrar-se. Va anar al lavabo, i va tornar a apagar el llum. La seva ment no s’aturava. No va poder agafar el son fins a altes hores de la matinada.La seva mare el va despertar com de costum abans de dos quarts de vuit. Va prendre una dutxa ràpida i de seguida va anar a la cuina a esmorzar, tot i que no va poder ingerir absolutament res. Tenia moltes ànsies i sentia l’estómac completament revolt. Va insinuar-li a la seva mare que es volia quedar a casa perquè no es trobava gens bé. No havia perdut ni una sola classe en tot el curs. Ella va reaccionar amb l’habitual resposta implacable quan es tractava d’afers escolars…- Sembla mentida que siguis tan irresponsable i que t’hagi de recordar que ja vas estudiar ben poc anit. Vas apagar el llum ben aviat, massa. No comprens que no et convé perdre classes tant a la lleugera. Sort que jo estic sempre a l’aguait! De vegades sembles un immadur, i si fos per tu ja t’hauries jugat la matrícula d’honor. Has de prendre consciència d’una vegada i per totes que no et queda cap altra opció que traure-me-la.Pocs minuts després en Daniel va sortir de casa amb la motxilla a l’esquena. Anava a pas lent. Li retronaven encara les dràstiques paraules de la seva mare que no li havien deixat cap alternativa. No li apetia veure ni parlar amb ningú. S’estava aproximant a l’institut i sentia com la por s’apoderava del seu cos ràpidament. Va pujar les escales sol i va dubtar tímidament abans d’agafar el llarg i estret passadís que portava a la seva classe. L’Alberto Gómez el va veure de lluny i li va faltar temps per donar el crit de guerra dels darrers dies.- ¡Marica a la vista! ¡Culos contra la paret!En Daniel va intentar fer orelles sordes. Va seguir el seu pas, malgrat que havia de passar per davant d’aquell que l’acabava d’insultar, que estava envoltat d’un nodrit grup de noies que li reien totes les gracietes, i l’ajudaven a enlairar-se com a un autèntic líder. L’Alberto es va interposar bruscament en el seu camí. Li va fer diversos senyals humiliants i es va tocar els genitals amb les dues mans de manera ofensiva. Li va donar una forta empenta, i després va proferir els seus insults de cada dia.- Seguro que te has puesto caliente que te haya tocado, ¡chupa pollas de mierda!En Daniel no va gosar dir res. Va acotxar el cap i va encongir les espatlles. Va entrar a classe i va seure en el seu pupitre habitual, a la primera fila. En Joan i en Carles, els seus íntims amics d’infantesa, que des del primer dia que havien entrat a l’institut havien segut plegats, s’havien canviat de lloc. Varen col•locar-se dues files al seu darrera i a l’altra part de l’aula. En Daniel va haver d’engolir fort. S’havia quedat sol.A dos quarts de nou va entrar el professor d’anglès, en Jordi Ventura. Era nou a l’institut. En Daniel es mostrava absent, tot i que era la seva assignatura favorita. L’Alberto Gómez i la seva quadrilla varen passar-se tota l’hora llençant-li tota mena de paperets al seu pupitre amb unes frases que tiraven amb bala:
“Te estàs comiendo con la mirada el culo de Jorge”.A les onze va sonar el timbre. Era l’hora del pati però en Daniel no sabia on anar. Se sentia observat amb lupa en tots els seus moviments, i qualsevol camí que emprengués seria considerat com una veritable afronta. Si entrava a la biblioteca, causaria les ires dels de sempre ja que l’acusarien de ser un empollon de merda. Si anava a fer un entrepà al bar, hauria de passar per davant d’ells i suportar les seves paraules agrejades i les seves provocacions inacabables. A més, en Joan i en Carles ni tan sols l’havien esperat.Aquell matí, al pati, el seu nom anava de boca en boca. La Roser Figueres, la noia que sortia amb l’Alberto des de feia més d’un any, va comentar que no era un mal noi, ja que sempre ajudava amb els deures a tothom que ho necessités, i que sentia pena per tot el que li estaven fent:- No veieu que s’ho està passant molt malament. No hi ha dret que li feu la vida impossible, si no us ha fet absolutament res. I no ho sabeu si és homosexual! És mania vostra, que ell no s’ha insinuat a ningú ni en teniu cap prova palpable. I si realment ho fos, no passaria res. Se suposa que vivim en llibertat i tothom és ben lliure de tenir l’orientació sexual que li plagui.- Si es el maricón del barrio ¿Qué pena te ha de dar ese degenerado que se calienta con los tíos? Suerte que tu no le gustas, si hablaras así de un chico de verdad me harías entrar celos. – fou la resposta cordial del cervell d’aquella injuriosa croada.Després de l’esbarjo, la professora de literatura catalana va demanar que formessin grups de tres per a la realització d’un treball sobre la novel•la “Mirall Trencat” de Mercè Rodoreda. En Joan i en Carles es varen ajuntar amb l’Eva Piquer, l’amiga íntima de la Roser Figueres que estava asseguda al costat d’ells. En Daniel no va gosar dirigir-se a ningú. Es va limitar a mantenir el cap baix i a contenir les llàgrimes.En Jordi Ventura el va cridar urgentment al seu despatx. Era el seu tutor i volia saber què estava passant. Aquest cop eren els professors els que havien estat enraonant abastament sobre ell. En Daniel era un noi bastant tímid, però a la vegada no havia tingut mai problemes d’adaptació ni de relació amb els companys. Havia estat la gran promesa de l’alumnat des que va ingressar al centre i hi havia dipositades en ell moltíssimes expectatives.- No passa res. No tinc cap problema amb ningú. Em trobo bé. – varen ser els únics mots que varen eixir de la seva boca.Què havia provocat aquella conspiració en contra seva? Era la seva veu, potser? L’acusaven d’amanerat per no tenir un to de veu suficientment masculí per al seu gust? Potser també tenia a veure el fet que no havia sortit amb cap noia encara? Havia dedicat massa temps als estudis i havia deixat massa a banda la vessant social? Tot eren preguntes sense cap mena de resposta que l’anaven enfonsant a ritme accelerat. L’únic que tenia clar era que havia tingut un dia per a oblidar. I ja n’anaven uns quants!Va arribar a casa. Es va tancar a l’habitació d’immediat. No va tenir esma ni per a engegar l’ordinador i connectar-se a Internet com acostumava a fer al vespre. Encara tenia menys ganes de posar-se a fer els deures, tot i que en tenia una bona carretada. Va tancar els ulls, fins que la seva mare va cridar-lo per sopar.- Daniel, no estudies gaire aquests dies i acabaràs malament. La teva única obligació ara per ara en aquesta vida és estudiar, i t’ho estàs tirant tot a l’esquena. Espavila d’una vegada! Si no et poses les piles, ja et pots oblidar de sortir els caps de setmana d’aquí a final de curs.La seva mare no sabia que aquell càstig s’havia convertit en el primer alleugeriment dels darrers dies. No tenia ningú amb qui sortir. Va sopar molt poc i va tancar-se de nou a l’habitació. Va passar-se una estona ben llarga pensant, fins que va quedar-se adormit sense ni tan sols haver-se posat el pijama. La seva mare va entrar a la seva habitació per tal de comprovar si estudiava i li va donar una forta reprimenda.- No hi ha manera que estudiïs de debò des de fa un parell de setmanes. Això no pot continuar així. No ets conscient de què et jugues. No vull veure la llum apagada fins que hagi tocat la una.El dia següent la rutina a l’institut va ser idèntica. En Daniel va arribar sol a classe i no va entaular conversa amb ningú. L’Alberto Gómez li va pegar un paper amb un dibuix a l’esquena que retratava dos nois nus que s’acariciaven, i amb un insult gros escrit a sota. En Daniel va córrer cap al lavabo. El seu tutor el va sentir plorar. Va esperar que sortís i va emportar-se’l al despatx:- M’has d’explicar tot el que et passa, Daniel, i no accepto una resposta negativa.- No res – contestà ell secament.- No m’ho pots dir això, que no sóc ni sord ni cec. Et veig trist i et noto absent. Tu sempre has estat el millor alumne del centre i sé que te’n passa una de grossa.- No és res greu. Només que no em sento tan motivat per estudiar com abans.- No pretendràs que et cregui. Què són aquestes llàgrimes? No em preocupa la teva motivació pels estudis, sé que la recuperaràs i ens donaràs una lliçó a tots que ens quedarem ben parats. La teva capacitat d’estudi és fenomenal, mai no he conegut ningú com tu. Vols que et digui la veritat, endevino que el problema radica amb l’actitud grollera d’alguns dels teus companys. M’hauries de dir d’una vegada què t’estan fent. Jo et podria ajudar.- No res, creu-me. És cosa meva.- Daniel, necessites ajuda urgent. Ja saps que al centre tenim dos psicòlegs i t’aniria molt bé enraonar amb tranquil•litat amb algun d’ells. No vull que et sentis sol. Estic al teu costat i a la teva disposició per quan em necessitis. Com a alumne, ja saps que ets la meva debilitat. Si no m’ho dius, ho intentaré esbrinar pel meu comte igualment.- Jordi, gràcies per preocupar-te per mi i pels teus elogis desmesurats, però no em passa res.En Daniel es va tornar a tancar al lavabo a l’hora del pati. El seu cap donava voltes i voltes. Tenia la sensació de ser un inútil i un covard, que s’amagava per no plantar cara als qui volien esborrar-lo del mapa. No tenia esma per encarar la seva problemàtica personal. No era ningú.Quan va entrar a classe hi havia una inscripció a la pissarra que deia: Maricón en clase, primer pupitre. En Daniel va sortir corrents i un sorollós esclat de riure va envair tota la sala. En Joan va fer la intenció d’aixecar-se de la cadira i anar al seu darrera, però finalment no va tenir prou valor. En Carles es va limitar a abaixar els ulls i després va mirar enrera.Va estar divagant per la ciutat, ja que era massa d’hora per arribar a casa. Tot i això, malauradament la seva mare va assabentar-se de seguida que no havia assistir a la darrera classe d’història, ja que la professora vivia just al pis de sota i s’havien trobat a l’ascensor.- T’estàs passant de la ratlla. Has estat perdent el temps inútilment per la ciutat. Ets un dropo qualsevol. Pensa que el teu pare et trencarà la cara quan se n’assabenti, i no trigaré gaire en trucar-li.
Va córrer cap a la seva habitació. No va menjar res, i a la tarda es va negar taxativament a assistir a les classes de l’institut. El seu pare va continuar l’esbroncada quan va arribar del treball al vespre. Els estudis eren allò més important de la seva vida i els estava descuidant totalment- Em fas llàstima de veure’t. No seràs ningú el dia demà i hauràs de viure de la caritat. Només tens una obligació en la teva vida i no la compleixes. T’estàs comportant com una autèntica merda. No sé si n’ets prou conscient, però amb la teva mare i amb mi te l’estàs ben jugant.Quan el seu pare va acabar, en Daniel va obrir la finestra de l’habitació i es va posar a mirar a sota. Li varen passar pel cap un seguit de pensaments estranys, però no va tenir prou valentia per posar-los en pràctica. Va tancar els ulls i va imaginar-se un salt al vuit. La seva inventiva el va portar a llegir les esqueles dels diaris del dia següent i les lamentacions de la gent de l’institut. A casa plorarien, malgrat que li havien fet la vida impossible i l’havien manipulat en cada moviment que havia volgut fer. Els mestres el lloarien com a l’alumne exemplar que havia estat. No estava en condicions d’endevinar la reacció d’en Joan i d’en Carles, potser l’apreciaven o no. Segur que l’Alberto Gómez se sentiria el gran triomfador i no exterioritzaria cap senyal de remordiment. Va estar cavil•lant tota la nit, i va treure’n unes conclusions ben clares que li havien de canviar la vida radicalment. Ell no era homosexual, mai no li havia passat pel cap. I molt menys era mereixedor d’aquell tracte degradant per part dels companys, ja que mai no s’havia posat amb ningú i havia intentat tenir una bona relació d’amistat amb tots. Tenia necessitat de demostrar-se a si mateix que tenia un alt grau de masculinitat. Va estar acariciant-se els genitals i el seu membre durant una llarga estona, i va gaudir d’una perfecta erecció amb un seguit de pensaments imaginatius i eròtics centrats exclusivament en una companya de l’institut que li agradava molt. Va alliberar tots els seus instints amb un orgasme final força complaent. Després, li vingué un estrany pensament: ell era més intel•ligent que els seus progenitors junts, les pressions inhumanes i les humiliacions que rebia a casa també estaven fora de lloc. Havia de capgirar la seva actitud davant de molta gent. Ja n’hi havia prou!Es va llevar ben d’hora i va prendre una dutxa llarga i relaxant. Va anar a la cuina i es va preparar el got de llet. Va haver d’escoltar les reprimendes repetitives de la seva mare.- Mare, jo sé el que em faig. Sóc un bon alumne i estic molt ben preparat i trauré molt bones notes. Tu i el pare caureu de cul quan les veureu? No voldria recordar-te que tu ni tan sols vas acabar la carrera de medicina, i que t’has limitat a exercir de senyora d’arquitecte. Profitós ofici aquest! Tu vas fracassar totalment amb els teus estudis, jo no ho faré.La seva mare li va donar una forta bufetada. No s’esperava aquella airada reacció dialèctica d’en Daniel, al qual havia tingut plenament dominat des del dia que va nàixer. El seu fill li va respondre enèrgicament amb un to de veu que mai no havia gosat usar abans:- És el darrer cop que em toques. Tinc 17 anys i ja no sóc un nen. Tu també ets culpable.Va omplir la motxilla de llibres i va marxar cap a l’institut. Va caminar pels carrers principals perquè ja mai més volia esquivar ningú. Va veure com alguns companys de classe el senyalaven o es posaven a fer una rialla còmplice. L’Alberto Gómez va apropar-se-li.- ¿Cuántas pollas te apetece chupar hoy? Con la mía no cuentes, y mira que es gruesa y sabrosa, mariposón.
En Daniel no es va arronsar aquest cop. El va escopir a la cara. L’Alberto va llançar-se-li a sobre immediatament, i ell va haver de traure les forces d’on va poder. Varen estar tirats per terra una bona estona i en Daniel va pegar-li diversos cop de punys a l’ull que li varen deixar ben morat. Ningú els va separar. En Daniel finalment va poder aixecar-se i el va deixar tirat a terra. De la seva boca va sortir una sola expressió: Ets culpable! A l’Alberto Gómez no se li va veure el pèl per l’institut durant uns quants dies.A classe hi havia un silenci sepulcral. En Daniel tenia una màniga de la camisa completament estripada, però va demanar fer igualment l’exposició de “Mirall Trencat”. Amb veu un xic tremolosa, va demostrar tenir uns alts coneixements literaris i haver entès l’obra a la perfecció. Havia fet l’exposició sense cap ajut, i va rebre la felicitació més cordial per part de la professora. A l’hora de l’esbarjo va anar al bar i es va demanar un entrepà de truita i una llauna de coca cola sense cafeïna. Quan sortia es va trobar cara a cara amb en Joan i en Carles. No sabia ben bé com afrontar la situació. Els va dir adéu i va avançar uns metres. Primer cap no va respondre, però uns segons després en Joan va girar-se i el va cridar:- Daniel, vine amb nosaltres.En Carles va empal•lidir de sobte. Li va començar un fortíssim tremolor a les cames. Tenia una mena d’espant injuriós ficat al cos. Va llençar el tros de canya de xocolata que portava a les mans a la paperera més propera i va marxar cames ajudeu-me. En Joan va agafar en Daniel del coll. No va dir res. El seu gest era ben significatiu i desprenia preguntes i solucions a la vegada:- Què t’hem estat fent aquests dies? Tot tornarà a ser com abans.Varen arribar a classe i en Joan va tornar a col•locar-se al costat d’en Daniel. En Carles fins i tot va endarrerir-se una fila. Duies noies varen apropar-se a en Daniel i el varen felicitar per l’excel•lent exposició que havia fet de “Mirall trencat”. Una d’elles era la Roser Figueres.A la tarda en Daniel i en Joan varen anar després de classe a jugar al futbolí a un club d’estudiants, i varen trucar en Carles que no va contestar el mòbil. En Daniel va tenir a la ment un únic pensament: en Carles és culpable! La Roser Figueres va entrar poc després. Va jugar unes partides amb ells, i li va demanar a en Daniel que l’acompanyés a casa. No varen fer cap comentari sobre el que havia passat en els darrers dies.A casa, la història de sempre. Va trobar la seva mare molt empipada i amb ganes de guerra. Li va tornar a muntar un altre numeret, amb una altra histèrica escridassada inclosa, perquè havia arribat molt tard (passaven de les vuit), i al seu parer seguia descuidant els estudis.- Sé el que em faig, i no em serà difícil de trauré les notes molt millors que tu.- Ets un mal educat i estàs veritablement insuportable. No puc entendre en què he fallat en la teva educació. Et creus el rei del mambo i et farem baixar del núvol a les bones o a les dolentes.- I tu ets culpable! - li contestà.Va estar estudiant fins a altres hores de la matinada. Quan necessitava fer una pausa, es connectava al messenger i xerrava amb en Joan tal com solien fer abans. El seu amic es mostrava molt comunicatiu, sabia que li havia fallat i tenia moltes ganes de demostrar-li una total lleialtat.L’absència de l’Alberto Gómez a les classes es va anar allargant. La Roser Figueres havia canviat el seient i va posar-se entre en Daniel i en Joan. Quedava amb en Daniel al club algunes tardes després de classe. Començava a passar-se la veu que hi havia feeling entre ells.El dia que l’Alberto va tornar a aparèixer per l’institut, en Jordi Ventura va voler parlar-li immediatament. Calia posar pau i no deixar que les coses tornessin a sortir de mare. En Daniel ja havia sofert prou, i ell com a professor de tots dos no podia consentir que aquell mal rotllo continués.- Mira Jorge, eres mi tutor, pero esto no te da derecho a exigirme nada. Haré lo que me pase por los cojones con ese maricón. ¡Coño, que es un chupa pollas de mierda! Me las pagará todas.Aquella tarda, en sortir de classe, l’Alberto Gómez va traure una navalla de la butxaca de la jaqueta, quan va adonar-se que en Daniel anava xerrant amb la Roser Figueres. Ella havia tallat amb ell per telèfon feia uns dies i no li havia contestat cap de les seves trucades posteriors. A l’Alberto se li varen creuar els cables, i es disposava a clavar-li pel darrera, quan va topar-se amb les mans d’en Carles que va aturar-lo a temps. Va haver-hi una picabaralla i en Carles va sortir ben malparat, amb un bon toll de sang al terra.La Roser va anar a buscar ràpidament el cap d’estudis i en Daniel intentava parar l’hemorràgia amb un mocador. L’Alberto havia desaparegut. En Jordi Ventura va ser el primer d’arribar. No va perdre el temps i se l’emportà a l’hospital. La Roser i en Daniel varen anar amb ell. Mentre s’esperaven a urgències la noia va besar-lo al llavis en diverses ocasions. Era la primera vegada que en Daniel sentia un pessigolleig a l’estómac que el feia sentir molt feliç.En Carles va haver de ser operat d’urgència, però estava fora de perill. En Daniel i la Roser varen passar la nit a l’hospital, juntament amb en Jordi Ventura. Els pares d’en Daniel acudiren a urgències i se’l volgueren emportar cap a casa ja que creien que tenia coses més importants a fer, però el professor d’anglès va intervenir. Havia endevinat què passava a casa i tingué una llarga xerrada amb ells, de la qual se suposava que n’havien de sortir conseqüències positives.La policia va anar a buscar l’Alberto Gómez a casa seva. El varen interrogar durant dues hores i el varen deixar anar sota llibertat vigilada. Calia controlar els seus moviments i evitar que aquelles actituds fossin la norma als centres educatius. La direcció del centre conjuntament amb el cos policial autonòmic varen organitzar una conferència per tal de denunciar qualsevol tipus de violència estudiantil, en la qual es va defensar la curiosa idea de ser tou amb els joves que cometien lleugers delictes, donat que tothom mereixia una segona oportunitat. Els pares de l’Alberto Gómez però varen creure oportú que calia internar-lo en un centre especial per a nois problemàtics a Barcelona.En Daniel i la Roser sortien junts i eren inseparables. Varen convertir-se en la parella de moda de l’institut. Ella va aconseguir donar un tomb radical a la seva vida.. Un dissabte la nit romàntic, vora el riu i sota el cel estelat, en Daniel va veure escrita la paraula amor en el seu cos.El trimestre va arribar al punt i final. En Daniel va rebre la cantada matrícula d’honor i va aconseguir la millor nota de les PAAU de tots els alumnes que s’havien presentat a la demarcació de Tarragona. La traumàtica relació amb els seus pares no havia millorat, però. Ells tenien previst que estudiés dret, ja que volien inculcar-li uns valors de disciplina estricta que havien de portar-lo a optar per la carrera judicial. No li havien donat cap altra opció i l’havien matriculat sense el seu consentiment en una universitat privada. Es va enfrontar amb ells amb totes les de la llei. Va sortir de casa donant una forta portada i renegant dels seus progenitors. Es va apropar al riu. Va estar hores i hores pegant voltes i més voltes a tota la seva vida. Tenia uns pares monstruosos que el manipulaven i que no el deixaven créixer. Se sentia encadenat i amb ganes d’alliberar-se.- Són culpables! - era el seu únic pensament.La Roser va trucar-lo al mòbil en aquell mateix instant. Varen parlar durant una estona i varen quedar al club habitual. Li va explicar tots els seus problemes un a un. Després varen anar a casa d’ella perquè podrien estar sols i va tornar a regnar l’amor. Va sortir amb les piles carregades i amb ganes de derrotar qualsevol obstacle que se li posés al davant. Quan va arribar a casa, no va tenir cap por de comunicar als seus pares que tenia una decisió presa, a la qual no renunciaria per res del món. Es matricularia a la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Havia parlat amb en Jordi Ventura, i aquest li havia fet cinc cèntims sobre una àmplia amalgama de possibilitats d’estudi per a nois sense recursos que tenien resultats escolars excel•lents. Ningú ja no et trepitjaria mai més. A la vila olímpica compartiria pis amb en Joan, en Carles i la Roser. La vida li canviava de color, els amics serien culpables de la seva felicitat.