dimecres, 3 d’octubre de 2007

ERA EL PRIMER COP

Dissabte, 20 d’abril. Era el dia més especial per a tot adolescent, el seu divuitè aniversari. Com era molt popular a l’institut, l’estrella del futbol amb la colla i, a més, tenia molt bona planta, de bon matí ja havia rebut molts missatges de felicitació al mòbil, la majoria dels quals portaven el segell femení. S’havia llevat quan feia uns quants minuts que havien tocat les dotze, i aquest cop no va haver de sentir ni un sol retret. Coses del dia. La seva mare li havia cuinat el seu plat preferit: canelons de tonyina carregats amb beixamel, i li havia donat una quantitat considerable d’euros que van endolcir les postres i el posterior cafè. A la tarda, havia jugat el partit setmanal de la lliga local de futbol sala amb la penya, havien destrossat el rival per nou a dos i havia fet un hat trick. El dia havia anat rodó.
En Ferran estava prenent una copa amb els amics a la discoteca. Havien arribat molt aviat i s’havien trobat amb els mateixos rostres de costum. La fum s’estenia a poc a poc per la pista de ball, començava a fer humitejar els ulls. Ja era major d’edat, pensà. De sobte, es posà a donar una mirada veloç ben enrera en el temps.
Era el primer cop que entrava en una discoteca. Tenia quinze anys i sentia que havia de descobrir l’univers en un espai curt de temps, ja que havia eixit definitivament de les faldilles de la mama. La música màquina feia molt soroll i no era del seu gust, però als companys calia assegurar-los que eren els millors sons que havia sentit mai. Va demanar amb timidesa un cubata a la barra. Un cambrer molt alt, i encara més lleig, el va mirar de reüll, donat que el seu aspecte jovenívol el delatava de debò. Era el primer cop en la seva vida que bevia alcohol, però ningú no havia de saber-ho. Els seus pares havien estat en aquest aspecte molt estrictes. De seguida, el seu bon amic Joan Manel (Sánchez-Membrado González-Caballero, cognoms discrets aquest!) va traure el paquet de Marlboro de la butxaca i li va oferir una cigarreta. Era el primer cop que se’n posava una a la boca. Se sentia realment incòmode, perquè no volia que el veiés cap altre jugador del juvenil A que li pogués explicar a l’entrenador.
En Ferran es trobava com a peix a l’aigua en aquell improvisat món de remembrances. Mai no li havia agradat fumar, ni l’olor que deixava el tabac en la roba, però no ho havia deixat des d’aquella pionera nit a la disco. Tampoc no sentia cap plaer especial quan consumia begudes alcohòliques, però durant molt temps s’havia convençut que era imprescindible per llei pescar una bona borratxera setmana sí setmana també. Aquesta darrera reflexió el portà a uns pensaments sorprenentment madurs sobre la raó de ser de la seva vida.
La Maria arribà passada la mitjanit amb el sorollós grup d’amigues. Les boges del barri. Va fer un esguard ràpid i no li va ser difícil de trobar-lo, ja que en Ferran i els seus amics solien seure en uns sofàs mig estripats a la part esquerra de la discoteca contra els lavabos. Va anar corrents cap a ell, i va besar-lo als llavis fins a divuit vegades després de dir-li el típic. - Moltes felicitats. Ja ets un home. Tenia un regal molt especial per a ell, però havia de ser una mena de secret de sumari fins ben entrada la matinada. Era una noia molt segura de sí mateixa, que no era una gran experta en conservació de les relacions amoroses. La seva filosofia era que en la variació es trobava el gust.
El va treure a ballar amb una estirada de braços. En Ferran va oblidar pensaments obsessius d’antany i es va concentrar durant uns minuts en l’agitat ball amb la seva companya. Feia quatre mesos que sortien junts. Era el segon aniversari del dia! La Maria hagué d’absentar-se una estona, ja que li digueren que la seva germana petita i dues amigues havien pescat una bona mona i les havia d’acompanyar a casa.
En quedar-se sol, a en Ferran no li va ser difícil de recuperar els pensaments nostàlgics de la nit. Li va venir a la memòria el primer cop que va posar-se un porro als llavis. Va tenir una sensació molt estranya, creia que allò no era per a ell, i recordava que la seva mare l’havia avisat a bastament sobre el perill que suposava el consum de drogues per a la seva salut. La seva iaia, sempre tan positiva amb els judicis, era l’autora d’una frase més cèlebre: - Fill meu, et moriràs si proves això. A aquell pioner canuto el va seguir un altre i un altre. Aquella nit va tenir uns vòmits fortíssims. Els seus amics el varen acompanyar a casa, on va arribar amb unes condicions deplorables. El matí següent va haver d’aguantar una forta reprimenda de la mare, i un càstig de quatre setmanes sense sortir.
A més, plovia sobre mullat, la seva disbauxa no havia estat gens oportuna. Era el colofó a la veritable setmana tràgica de la família: la separació traumàtica dels seus progenitors. El seu pare havia conegut una jove romanesa, la Maysy. Treballava com a dona de la neteja a la seva oficina des de feia 2 mesos, i havia marxat amb ella sense donar cap explicació a ningú. El disgust que li havia donat a casa havia estat monumental.
En dimecres la tarda, no hi havia classe, i era l’oportunitat ideal per nodrir-se a base de porros. Aquelles tardes arribaven a ser històriques en aquell club que havien tingut en un magatzem molt gran al carrer de Verdaguer, del qual els havien fet fora feia tres mesos perquè no havien pagat el lloguer amb la puntualitat que hauria estat desitjada. Maleïda vella! Només pensava en els seus diners i després els donaria tots als capellans! Havien passat bones estones allí, mentre feien les alineacions ideals del Barça que s’hagués convertit en l’indiscutible campió de la Champion any rera any si els haguessin escoltat. L’entrenador de torn no en tenia ni idea de futbol!
La Maria se li va llençar als braços i li va donar un petit ensurt, absent com es trobava. Estava fent un repàs a la vida, i a ella en canvi només li interessava el present més immediat. Va anar movent les mans amunt i avall. Li va dir que l’estimava, que era el noi de la seva vida. Era el primer cop que pronunciava aquestes paraules. I en aquell vell sofà, passaren una bona estona junts, l’un per l’altre, amb l’oblit del passat com a veritable i única realitat. Poc després, la Maria va haver de tornar a absentar-se un moment. Aquest cop era la seva millor amiga, la Laia, qui n’havia fet de les seves.
En Ferran d’immediat va tornar a les cabòries que li causaven un plaer inaudit. El primer cop de tantes coses... Necessitava la Maria i tenia necessitat de romandre sol, al mateix temps. Era el primer cop que es posava una pastilla a la boca. Li havien dit que descobriria l’univers, que era millor que qualsevol nit de sexe amb una noia, i ell no n’havia tingut cap per comparar-la. Va tenir sensacions molt estranyes tota la nit. El cor se li accelerava, però va continuar. Havia de fer-ho. El dilluns següent, a primera hora a col·legi, de ben segur que el meravellós partit del Barça no tindria cap importància, ni tan sols si l’Eto’o hagués fet quatre barraques. A l’institut, n’hi havia una bona colla de nois que li pegaven de fort a la pastilla, els drogates i els pastilleros, els qui no controlaven i qualsevol dia tindrien un bon ensurt. Ells, però, controlaven. Els carques (aquells de més de vint anys) no en tenien ni idea d’allò que era bo. Parlaven de les drogues com si haguessin d’estirar la pota d’immediat. Si tothom sabia que passar un cap de setmana a base d’analgètics era una diversió assegurada, un orgasme sense necessitat de preservatiu. I tot plegat va aplanar a velocitat d’en Valentino Rossi el camí de la coca (sense cola). Tornava a casa a les deu del matí del diumenge més fresc que una rosa, amb el cor excitat i amb poques ganes de treure la son del cos.
La seva mare li va restringir notablement les aportacions monetàries del cap de setmana, però els avis eren generosos i solucionaven la papereta. La coca era només un passatemps transitori, que podia quedar oblidada en qualsevol moment. I la seva passió pel futbol s’havia esvaït definitivament. Els somnis de vestir-se de blaugrana també havien anat a parar al pou de l’oblit. Havia estat una il·lusió sense sentit, pròpia de nens. La feixuga tasca d’entrenar tres cops a la setmana i de portar una vida sana no s’ho valia. Si, de fet, ben pocs nois d’Amposta arribaven a jugar a una categoria superior que no fos la primera regional! Aquesta era la pura realitat. Quatre duros mal comptats. Ara només pegaria quatre xuts per passar-s’ho bé amb el seu grup d’amics al futbol sala.
La Maria va tornar i va posar-se-li a sobre. Li va dir que sentia molt totes aquelles interrupcions, però no era culpa seva. Era el seu aniversari i volia fer-lo sentir plenament feliç. En Ferran va notar que la Maria li havia fet canviar els sentiments, i que tot aquell seguit de cabòries tenien un sentit. Ell havia estat reflexionant una estona llarga sobre tot allò que havia fet en els darrers mesos i si havia valgut la pena. Li vingué al cap la seva mare. Era fill únic i sempre l’havia estimada molt, aquí no havia fallat. Era l’única cosa que havia fet bé des d’aquell primer cop que va entrar a la discoteca i va conèixer un món nou, on no cabien ni estudis ni futbol.
La Maria va notar-lo distant, no era com els altres dissabtes en què en Ferran no la deixava ni un minut sola o li feia l’enfadat si tardava massa estona quan anava al lavabo. I encara que sembli un acudit repetitiu de mal gust, a la Joana, una altra amiga íntima seva, se l’acabava de deixar el noi amb qui sortia, i la cadena d’absències va haver d’agafar una altra dimensió.
La ment d’en Ferran va tornar al lloc on s’havia quedat anteriorment. Era el primer cop que suspenia una assignatura a col·legi. Les matemàtiques mai no li havien anat bé, però no hauria pogut imaginar que cauria tan baix. Sempre havia tingut unes notes excel·lents. Repetia amb orgull que volia ser arquitecte. Li encantava dibuixar i algun dia sobrepassaria la imaginació insuperable de Gaudí. El primer suspens es va veure multiplicat, al mateix ritme que les tardes del dimecres i els estupefaents del dissabte. Havia repetit el primer de batxillerat, havia suspès fins i tot anglès i història, que eren assignatures en les quals sempre havia brillat, i de dibuix va treure un cinc pelat.
La Maria va tornar gairebé una hora després i el va trobar molt capficat. La va besar tendrament i van estar parlant d’això i d’allò amb gran franquesa. Però ella li va veure una llàgrima als ulls que el delatava. Varen deixar la discoteca per anar a caminar pel parc. Varen seguir la conversa sobre molts temes i cap. S’estimaven. La Maria se l’endugué a l’antiga casa dels seus iaios, en la qual ja no hi vivia ningú. Era el primer cop que en Ferran feia l’amor. Era el punt culminant de la seva adolescència, havia sentit l’amor de prop i ja no podia fallar més ni a la seva xicota ni a ningú dels qui l’estimaven.
- Aquest era el regal tan especial que et tenia preparat. Ara ja ets un home – li va dir per segona vegada aquella nit, i amb un sentit força diferent –.
En Ferran sabia que li calia donar un tomb radical a la seva vida.