dimecres, 24 d’octubre de 2007

EL METGE DE CAL RODEO

Aquesta és una història que podria haver estat vertadera en regions menys supersticioses, o en aquelles on abunden les grans aglomeracions urbanes, però que ningú no es creuria que hagués succeït en una zona rural com la nostra, als habitants de la qual els costa molt més deixar de banda les creences tradicionals, i adaptar-se a les situacions canviants i als pensaments més moderns. Es tracta d'un home que va esdevenir una figura llegendària, a causa d'un agitat esdeveniment que va passar la nit d'un diumenge fred del vint-i-quatre de gener de l'any 1784, quan un grup de ciutadans devots, que havien assistit a la missa de la capella de Sant Joan Baptista que hi ha al Mas d'Ayuso, van veure com el cel prenia un color rogenc. Aquella resplendor venia d'un lloc on ells ja sospitaven que succeïen fets molt estranys. Hi havia qui parlava que se celebraven heretgies, cruels exorcismes que provocaven el renaixement dels esperits. El pànic s'apoderà de tothom. Se sentiren crits com: Auxili, foc a la serra, porteu de valents de poals d'aigua, més de pressa! Les dones més velles varen esclafir a plorar, mentre que els més agosarats parlaven que la fi del món havia arribat, tal com anunciaven les escriptures.

En Ramon de Pardal coneixia totes les partides del poble pam a pam. Era el millor jornaler de la contrada, llavors era difícil trobar un propietari que no l'hagués llogat, per encomanar-li qualsevol tasca agrícola. Ell demostrava un mestratge absolut tant per a esllemenar, esnovar, espollissar, llaurar, empostar, rasclejar, cavar soques i un llarg etcètera. També coneixia les manies de gairebé tothom. Les seues opinions eren sovint respectades per la resta de conciutadans:

- Aposto deu contra una que és una altra trapelleria del metge boig que viu al Rodeo. Seria millor que anéssem de pressa a veure que no hage calat foc a tota la partida. Jo mateix tinc una finqueta ben prop, que vaig heretar de la meua dona en pau descanse, i em sabria molt de mal que me la convertís en cendres.

La multitud agrupada es va dirigir cap a la partida del Rodeo, perquè el vell doctor Teodor Bosch causava una gran temor entre la població de les nostres hortes, i ningú no s'hauria atrevit a encarar- s'hi sol. Els seus pares havien estat uns honrats jornalers, que varen prosperar gràcies al fet que un propietari ric que posseïa la finca del costat de la seua, la comprà amb un preu més que raonable, car volia eixamplar les seues possessions, a més els va deixar continuar vivint a la seua masia. Aquell virtuós senyor fou el seu àngel de la guarda, la generositat personificada. Va ensenyar al jove Teodor molta lletra, mentre que quan es va fer gran li va pagar els estudis de medicina a Barcelona i a una prestigiosa universitat d'Anglaterra, un país que està situat allà on s'acaba el món. Mai ningú del poble no havia tingut l'oportunitat de traspassar les fronteres dels Pirineus, en Bosch havia estat l'elegit, la qual cosa el convertia en una personalitat sensacional a nivell col·lectiu. Havia vist molt de món, va treballar a les clíniques més prestigioses d'Anglaterra i de França, i fins i tot va creuar el toll i va arribar a les Amèriques a aprofundir els seus estudis, donat que havia estat un metge de primera en altres temps, però ara li faltava quelcom a la mollera.

Deien que li havien fet beure un got de suc de fusta, perquè sabia massa secrets de determinats terratinents de Tortosa que estaven enfrontats en una ferotge lluita política, i que des de llavors el seu cervell no funcionava adequadament. Hi havia altres que afirmaven que no estava boig, sinó que era un bruixot perillós que practicava ritus estranys sota la llum de la lluna. De fet, l'havien vist per les nits carejant un cap de rabosa a l'esquena, així com portava pells de conill en el seu carro, i moltes ferradures al darrera. Un altre gran defecte, que amoïnava de debò a la població, tapava totes les bones qualitats de la seua intel·ligència i el feia temut per tothom, era la seua inclinació inaguantable a barallar-se, quan s'esqueia i quan no s'esqueia, i el sisè sentit que li feia creure que ell sempre tenia la raó, per inversemblant que pogués semblar a la resta dels mortals, que sovint el feia ficar en un gros embolic, i també passar alguna nit que altra a la humida ombra de la presó local, als llits de la qual ja els tenia pres la mesura.

La nit de Nadal de l'any anterior, sense saber com, el vell metge es trobava prop de la taverna de la Llarga. De lluny li arribà el soroll de veus, de crit i de rialles. Veié la llum de la porta i s'encaminà cap a l'establiment. Entrà al local, que estava molt animat aquella nit, i s'aturà un moment a l'entrada. En una taula, contra la paret, descobrí la presència d'uns coneguts. Avançà cap a ells pel passadís amb passos d'embriac. Els pagesos el miraven estranyats, feien comentaris entre ells, alguns el saludaven en passar però ell no veia ningú. S'aturà davant de la taula i somrigué. Tots el miraven de reüll i parlaven en veu baixa. Al vell metge una còlera fosca li bullia en el pit, despertada per la visió que se n'estaven rient d'ell. De sobte començà a trencar gots i l'hagueren de treure fora. Els guàrdies locals van venir a recollir-lo i va haver de passar els dies de Nadal i ensondemà nadalet entre reixes.

Aquell home tenia tanta mala llet amb els de casa com amb els de fora, així, tractava de vegades la seua família com a veritables gossos de camp, sense pretendre exagerar, com si no fossin de la seua mateixa sang. Havia implantat la dictadura del més fort, amb tota crueltat mai no escatimava un cop que feia cap a la dona o als seus set fills, si bé encara algun d'ells eren molt menuts, especialment quan tenien un parer diferent del seu en certes matèries i li volien fer entendre el seu posicionament. Ell sempre començava a cridar com un posseït fins que se'n sortia amb la seua. Un dia a l'hora de dinar va tenir una forta discussió amb el seu fill gran, en Teodoret, justament el més obedient de tots, que concernia amb el delicat tema de si les llebres s'havien d'anomenar així o bé conills salvatges, i sobre quin era l'animal més ràpid dels que habitaven el delta de l'Ebre, de quina espècie n'abundaven més, i de si els pit-roigs es menjaven la crosta de l'arròs sencera o no.

Ell vell ja sigui perquè no es va saber explicar bé, o perquè el noi en ser més jove tenia més dialèctica, es va endur la pitjor part de l'argumentació, com per natural s'impacientava de veure's contradit, el cert fou que agafà una enrabiada de mil dimonis i jurà que purgaria aquestes nocions descabellades de la closca del descarat bordegàs. El dia abans també s'havien discutit sobre si les anguiles en suc i pesteta, eren més bones que l'anguila rostida, també anomenada xapadillo. Dos discussions seguides li semblava al vell massa agosarat per part del seu fill, al qual li havia de tallar les altes tan prompte com li fos possible. Els més vells recordaven però, un temps durant el qual va ser molt caritatiu, atès que se'l coneixia a la regió per la seua responsabilitat, visitava qualsevol malalt fins i tot a altes hores de la matinada, i perquè mostrava una gran generositat, en cobrar molt poc o res pels seus serveis als ciutadans més pobres, mentre que pegava una forta clatellada amb les factures que feia als pacients rics.

Ara però, les circumstàncies havien canviat totalment, als seus vuitanta-quatre anys, vivia reclòs a la seua parcel·la del Rodeo, amb una noia estrangera, la Betsy Owen, que tenia menys d'una tercera part de la seua edat, i era la quarta dona que li havia donat un fill. Ningú no es volia relacionar amb ell. Quan la multitud s'aproximava a cal Rodeo, un aroma molt familiar podia ser olorada per tothom, olor a carn rostida. Van fixar-se com algunes pedres rodones havien estat posades en forma de cercle, amb una grossa foguerada al bell mig. Al costat del foc, hi havia una figura salvatge que s'encarava a tota la multitud amb to desafiant. Era ell, un home vell amb cabells despentinats i barba blanquinosa, però alt i recte com un jove. El seu viu retrat quedava representat com a mig Einstein i mig dimoni. Però allò que veritablement els va espantar, no va ser aquell aspecte tan estrafolari que ja havien vist altres vegades, sinó l'objecte que jeia a l'improvisat altar entre les flames. Era el cos mig cremat d'un xiquet molt xicotet. El crit d'horror que va aixecar-se entre la multitud, va esdevenir un clam de ràbia gens continguda.

Boig o sa, bo o dolent, el vell doctor Bosch havia anat massa lluny aquesta vegada. Els homes van tirar aigua al foc de l'altar i varen treure el cos. El linxament s'hagués produït si no hagués estat perquè la seua jove esposa ho va impedir, posant-se entremig i demanant temps per fer una explicació apropiada. Aquell cos era del seu fill, a qui li haurien posat de nom Jesucrist, però que havia mort només una hora després que ella havia donat a llum. Un anàlisi mèdic de la senyora, va constatar que deia la veritat, però això no va evitar que carregués amb l'acusació que cremar un cos humà enlloc d'enterrar-lo, era un crim. Al tribunal de Tarragona, davant de les màximes autoritats, el doctor Teodor Bosch va triar conduir la seua pròpia defensa. Mostrant un coneixement excel·lent del Codi Civil Català i amb freqüents comentaris de documents antics, va tenir èxit en demostrar que no era il·legal cremar els cossos, sinó que era una de les millors maneres que la substància humana torne a la natura d'on prové, merament pols.
El jurat va fer un pas endavant considerable, en atorgar el veredicte d'innocent. Quan va tornar a Campredó, la mateixa gent que s'havia escandalitzat aquella freda nit a la seua casa del Rodeo, el va rebre com a triomfador, i va rebre palmades a l'esquena per part de molts ciutadans. El primer que va fer l'excèntric metge, en retrobar-se lliurement a la seua llar, fou desenterrar el cos del xiquet i recremar-lo, així complia la predestinació que havia portat al món al seu xiquet. Va continuar vivint amb la Betsy com a una moderna parella de fet, ja que ell creia en l'amor lliure i mai no es va casar. Oh escàndol pecaminós! Va tenir amb ella tres crios més, dos nois, Jesucrist el segon i Moisès, i una noia, la Penelope, que va esdevenir una prestigiosa poetessa, malgrat que pels convencionalismes del moment va haver d'usar un pseudònim masculí. Quan ell va morir a l'edat de noranta tres anys, els seu cos va ser cremat als camps del Rodeo, i val a dir que la cremació, ja no va ser cap monumental escàndol, sinó que fou acceptada com una altre ritus religiós.