dissabte, 6 d’octubre de 2007

BÀRTEK D’ERIK SIENKIEWICZ


- I ara senyores i senyors, ha arribat el moment estel·lar que tots vostès han estat esperant durant les dues hores i escaig que ja portem d’aquesta emotiva vetllada literària. D’aquí uns instants s’hauran esvaït tots els seus dubtes i s’hauran complert o no les seves habituals prediccions personals, les quals són ben lliures de realitzar atès que és de les poques coses per les quals encara no han de pagar impostos. Un any més se’ns presenta aquesta nit de Santa Llúcia com a veritablement històrica, atès que tenim l’honor de celebrar la gran festa de les lletres catalanes per primer cop en l’incomparable marc panoràmic del Castell de la Suda de la ciutat de Tortosa. L’obra guanyadora de la present edició, concretament la trenta vuitena, del Premi Sant Jordi de narrativa, que atorga com cada any Òmnium Cultural i que ha comptat com ja ens té acostumats amb un jurat del màxim prestigi literari i cultural (no repetiré el noms dels seus membres donat que ja n’he fet esment anteriorment), porta com a títol: “Bàrtek”. Havia estat presentada sota el significatiu pseudònim de Cristòfol Despuig, eminent cavaller i literat renaixentista que va veure la primera i la darrera llum aquí vora l’Ebre. Un cop oberta la plica, de ben segur que vostès ja no poden aguantar més la seva curiositat, el gran guanyador de la nit és el novel·lista tortosí Domènec Mulet i Subirats.

L’esclat de joia entre el públic asssistent va ser immediat i fulgurant, dels que de debò fan història. De ben segur que no era per a menys, a una jove patum de les lletres locals li havia estat concedit el màxim guardó literari de l’any en llengua vernacla. El símbol dels símbols per a tots aquells que gaudeixen jugant amb la confecció amb més o menys encert d’històries de ficció. Per al jove escriptor, tot varen ser besades, abraçades sinceres, felicitacions cordials, paraules d’elogi i cops amables de reconeixement a l’esquena.

En Domènec Mulet no cabia a la pell. Va rebre el xec amb els trenta-sis mil euros de mans del Molt Honorable Josep Bargalló, Conseller en Cap de la Generalitat, que com no podia ser d’altra manera va confessar ser admirador seu i un lector habitual dels seus contes i poemes, sobre els quals va realitzar una intel·ligent dissertació. L’heroi de les lletres, la viva imatge de la satisfacció, va fer un discurs virtuós, carregat d’adjectius nobles amb els quals demostrava un perfecte domini de la llengua pròpia. Es va recordar també de cadascun dels màxims literats tortosins i ebrencs que havien contribuït i de quina manera a enriquir la literatura catalana al llarg dels segles. En canvi, i per a sorpresa de propis i d’estranys, es va negar de manera taxativa a fer cap comentari sobre el relat guanyador, donat que preferia deixar la crítica en mans dels experts.

Era el moment de glòria que tantes voltes havia somniat. Significava popularitat, projecció nacional i internacional, la consagració definitiva. Significava tantes coses. Havia fet el cim, com l’Óscar Cadiach allà per l’any 1984, i calia que tot el país ho sabés com en aquella nostàlgica efemèride de l’Himàlaia. Res ja no el podria aturar. Cap certamen literari se li resistia. Als seus 25 anys, la seva fulgurant carrera com a escriptor no semblava conèixer límits. A l’adolescent promesa literària que quan acabava d’arribar a la majoria d’edat havia rebut el prestigiós premi “Carles Riba” de poesia (en un acte solemne com el que acabava de viure), set anys després ja no li quedava gairebé cap guardó de pes a aconseguir. Aquell jove afeccionat a les lletres, que s’havia alletat en un territori considerat com la perifèria de les perifèries, havia triomfat amb totes les de la llei i ara calia que li retessin honors de vertader faraó literari.

El dia següent gairebé es va esgotar la tinta amb la publicació de cròniques i més cròniques sobre el contingut de la novel·la i les seves majestuoses expectatives. Les varen acompanyar, per suposat, amb la redacció exhaustiva de l’impressionant currículum del novell autor. Tampoc no hi varen mancar les declaracions de principis d’altres notables escriptors del moment, ni les dels savis polítics de torn que asseguraven haver-se llegit la seva incipient obra lletra a lletra. El dia següent, doncs, en Domènec Mulet s’havia convertit en l’actor principal d’una comèdia mediàtica que acabava de donar el xiulet d’inici i que prometia un nodrit repartiment d’engrescadors fascicles. La cara d’immensa felicitat que reflectia la foto oficial de totes les capçaleres dels rotatius venia a retratar el talent innat d’un autèntic artista de les lletres. Les imatges eixien joioses per tots els punts dels quioscs durant uns quants jorns. Els principals capitosts de la seva editorial es fregaven les mans i donaven mostres de considerar-ho com a un èxit col·lectiu.

El jove escriptor havia passat la nit en solitari en una de les elegants habitacions del Parador de la Suda, des de les quals es podia contemplar la circulació suau del flumen sota aquella nit estelada (llenguatge poètic per a una nit que s’ho valia). Acostumava a voler dormir sol la nit que rebia un premi literari de consistència. Era com una mena de reclusió imprescindible que li servia com a mecanisme de reflexió i de digestió. La festa havia acabat a altes hores de la matinada i havia agafat la son amb una extraordinària dificultat. El lleuger maquillatge del matí, però, dissimulava a la perfecció la bossa que se li havia anat dibuixant per sota els ulls. Es va disposar a conduir el seu modern Ford Mondeo platejat, després d’haver-se acomiadat dels cambrers que li havien servit un esmorzar molt lleuger amb la seva ja característica amabilitat i elegància.

La cara li va empal·lidir de sobte i es va convertir en una austera caricatura de la felicitat física. L’èxit se l’havia menjat amb extremada rapidesa, car no trobava el dispositiu adient per poder-lo pair adequadament. Va arribar a casa deu minuts després, on va trobar una emocionada Anna que el va rebre amb els braços oberts. Tot eren preguntes senzilles i amb resposta ben coneguda. En Domènec Mulet necessitava imperiosament prendre una dutxa ràpida, tot i que ja havia assaborit el suposat plaer de l’aigua quan s’havia llevat al luxós hotel feia poc més d’una hora. L’Anna li va suplicar amb veu amorosa un tendre:

- No tardis.

En trobar-se sol i nu davant d’una transparent aigua freda, tot el cos li semblava que estava decorat amb l’atzíaca lletra P. La P li recorria cadascuna de les venes, les neurones, els músculs, els óssos, els nervis, les vèrtebres, les costelles, les falanges, les artèries, els ventricles i tots els altres òrgans corporals. I l’aigua, que és font de vida, no podia netejar absolutament res.

A en Domènec Mulet li havia caigut de sobte el món als peus. I havia d’anar al llit, i havia de complir com un tigre afamat amb els deures maritals que en una jornada tan assenyalada eren de menester. I va eixir del bany tot nu per trobar-se amb una amant esposa que s’havia endolcit la pell amb fragàncies impregnades d’erotisme. Ella havia preparat a consciència un viatge cap als estels més llunyans, en el qual tenien el repte intrínsec de superar els límits fronterers de la Via Làctia. Ella es va convertir en la directora sense títol d’una orquestra que no trobava el ritme. I és que en Domènec Mulet no aconseguia moure un múscul. L’aturada femenina va anar seguida d’un novament tendre:

- No passa res.

De ben segur, que la causa del fracàs passional era la tensió que encara portava acumulada amb les emocions inacabables de la nit anterior. Aquella tibantor corporal havia fet reprimir els impulsos innats i efervescents que els humans sortosament hem heretat del Déu Eros, patró en temps passats de l’amor i del desig, i avui dia del sexe i tot.

L’Anna va saber com de costum estar al seu lloc. Sabia ser l’amant amorosa, l’amiga comprensiva, la companya ideal tant dels moments agradables com dels penosos. Haurien d’esperar-se fins que el sol se n’anés a dormir, quan només hi hagués espai per als pensaments personals i les passions de parella, i els capficaments materials s'haguessin esvaït del tot. Quedava pendent doncs la celebració matrimonial de l’èxit més gran dels que es fan i desfan., i només podia ser amb un acte de devoció corporal en el qual el plaer dels instints s’alimenta amb l’aperitiu, el primer plat, el segon i les postres.

A mig matí, però, el varen requerir amb urgències des de l’editorial. El viatge a Barcelona va ser tortuós, i no només perquè va haver de pagar l’impost revolucionari diari que suposen els inacabables peatges. Els seus pensaments giraven i giraven entorn a un mateix remordiment, i no era precisament que no tindria nit boja de sexe. Una tarda avorrida i estressant, amb un seguit d’agitades i sorolloses reunions, el va acabar d’enfonsar moralment. Va obrir la porta de la cambra número 341 de l’hotel Barcelona-Sants quan passaven tres minuts de dos quarts d’onze de la nit. La seva única demanda havia estat:

- Si us plau, no em passeu trucades a deshora.

A les 8 del matí en punt, va sonar estrepitosament el telèfon. L’Antoni Bassas, el predicador matinal per excel·lència d’aquest país, es disposava a entrevistar en moment de màxima audiència l’heroi literari de la temporada. La veu d’en Domènec Mulet va sonar sumptuosa: les explicacions perfectes, els coneixements literaris impressionants, la projecció de la seva carrera immillorable, el perfil d’escriptor culte i modern contrastat. Els oients del “Matí de Catalunya Ràdio” també varen dir la seva i de quina manera. Qui no havia predit que el jove tortosí (darrerament també en diuen ebrenc) arribaria a conquerir l’Everest de les lletres catalanes amb tanta facilitat? Tothom havia llegit alguna de les seves incipients obres de joventut, i ja n’havien predit els resultats. Catalunya sencera semblava contenta amb el diamant en brut de les lletres que acabaven d’entronitzar.

Un Domènec Mulet molt distint va col·locar el telèfon en el seu lloc, i va recobrar la viva imatge de l’ensopiment. Tenia al davant un dia carregat d’estrès. Al despatx de l’editorial, les trucades eren un no acabar: per una línia li parlava el corrector atabalat, per l’altra l’implacable assessor editorial, i quan s’havien dissipat les seves veus malignes encara hi havia temps que poguessin dir la seva l’assessor de l’assessor i el corrector del corrector.

Al vespre, finalment va agafar l’A7 que li havia de fer oblidar alguns dels maldecaps de la turbulent jornada a la gran urbs. L’Anna l’esperava més bella, amable i comprensiva que mai. La proposta de nit hagués estat més que temptadora en altres jorns d’altres temps més anònims. Una dutxa plegats havia d’alliberar-lo de totes les preocupacions professionals i li faria emprendre un viatge fascinant cap a l’univers fastuós que és el cos humà. Res tampoc no podia funcionar. L’Anna comprenia perfectament l’abast dels compromisos socials i la pressió en què el seu company es trobava immers.

En Domènec Mulet va llevar-se de matinada, sense fer cap soroll per no entorpir el son profund de l’Anna. Es digué el típic: autopista amunt, aquest cop. L’editor l’esperava amb candeletes a dos quarts de deu al cèntric carrer Vilamajor del cap i casal. La conversa era inexistent. Era un monòleg unidireccional i ple d’expectatives creixents, que comptava amb un oient silenciós que tenia l’agenda atapeïda d’actes amb els mitjans de comunicació: Diaris, diaris gratuïts, revistes, setmanaris, magazins sensacionalistes, fulletons, cadenes de televisió, programes escombraria, ràdios cultes, ràdios que no ho són tant, etc.

Una trucada li va portar la bona nova de la traducció immediata de la seva novel·la al finlandès. Aquesta era una formidable notícia, ja que entraven en una cadena que només acabava de començar. Una crònica d’un famós rotatiu centenari barceloní el situava a l’alçada de l’Umberto Eco, un lletraferit transalpí que havia col·locat la mort en nom de rosa en un monestir catòlic medieval, i de l’il·lustre colombià i comunista Gabriel Garcia Màrquez, que havia narrat amb excel·lència una centúria de solitud aguda la qual havia fascinat els grans tècnics de la literatura. Poc després va assabentar-se que ni més ni menys que el New York Times estava disposat a pagar a preu de caviar un article que portés la seva signatura. I no s’acabava tot aquí, la CNN, la poderosa cadena televisiva de les guerres en viu, havia sorprès tothom amb l’obertura del capítol de les notícies culturals amb cinc minuts i quaranta segons dedicats a la novel·la guanyadora del Sant Jordi, que prometia tota mena de virtuts. En Tolkien, per molts anells que hagués escrit, i en Harry Potter, per molta màgia amagada o descoberta, havien passat de sobte a ser actors secundaris de la història literària recent. El boom no semblava tenir possible aturador, i el rostre de fabricada felicitat d’en Domènec Mulet en ser entrevistat a l’esmentada emissora de les bombes en directe, en la qual va poder lluir el seu excel·lent accent adquirit a Oxford, era la viva representació del triomf del talent.

La cara d’alegria es va fondre en un tres i no-res. Mentre conduïa per esma se li varen anar encongint les faccions. No es trobava gens bé. Un profund mal d’estómac el va fer aturar al primer Centre d’atenció primària que va trobar en direcció Tarragona. No li varen poder aturar ni els vòmits ni la diarrea durant més d’una hora. Gastroenteritis aguda. Aigua fosca. Calia anar en compte amb una més que probable deshidratació sobtada. De fet, havia ingerit poca cosa en un dinar mig d’homenatge amb altres companys de gremi que no havien tingut tanta sort com ell. Va tornar agafar el cotxe, malgrat els problemes intestinals. En arribar a casa va haver de visitar el lavabo immediatament.

Li calia una dutxa sol, l’Anna aquest cop no es va oferir a acompanyar-lo. I mentre l’aigua li anava caient per tot el cos li semblava veure reflectida la lletra L. Observava atònit com es formaven eles per tot arreu. Tota la seva ment estava aclaparada per una lletra, la que encapçalava mots com: lleixiu, llimona, lleó, llanterna, lavabo i... lícit.

L’Anna li va donar novament un tendre petó de bona nit, i li va recordar que si necessitava qualsevol cosa la despertés. Cinc voltes va haver d’anar a can Roca durant la matinada, i cada cop va contemplar atònit una sèrie de dibuixos arreu de la ela. La son a estones va aconseguir esborrar la maleïda idea que la lletra representava. I a les 8 del matí de nou les emissores de ràdio més culturals volien esbrinar com digeria l’èxit, i de nou l’editor entusiasmat va fer-li una llarga dissertació d’allò que els esperava, després d’informar-li que hi hauria una versió noruega de “Bàrtek”, la novel·la del segle. A les 11 ja estaven aparaulades la versió sueca i la danesa, i molt probablement no tardaria a signar-se la islandesa. Ja no quedaven doncs països nòrdics fora de la seva òrbita estel·lar.

Aquell mateix matí el suplement de cultura del diari “Avui” havia publicat un extens i excel·lent dossier laudatori sobre la seva persona i la seva carrera literària, s’havia esplaiat amb les atapeïdes jornades que s’estaven preparant a la Universitat Rovira i Virgili per explicar acuradament el seu potencial literari, i havia donat fe del sorprenent i inaudit interès internacional que havien demostrat per un escriptor guanyador per naturalesa, la qual cosa no passa amb gaire freqüència amb els literats de casa nostra.

La incontinència gàstrica se li accelerava. Va haver de tornar a la dutxa un altre cop. Se sentia brut, d’olor, de pell i també... d’ànima. L’aigua portava implícita la purificació del cutis humà, però una forta, negra i majúscula lletra A s’apoderava del seu cos aquest cop.

- Em tornaré boig – pensava - o més bé ja ho estic, o no tardaré a estar-ho, o no ho sé.

Tot plegat era una autèntica follia personal que s’anava inflant a passos accelerats, i de la qual no semblava que hi hagués possible escapatòria. Els alts i baixos que caracteritzen els capricorn dissenyaven un esquema infranquejable: alts públics, baixos privats.

No va voler prendre res per a esmorzar, a despit de la gentilesa que l’Anna li mostrava, que li hagués posat a la seva disposició el seu desig alimentari més immediat. Havia de tornar tan aviat com pogués a Barcelona, perquè havia de signar una gran quantitat de paperassa. Aquests ràpids viatges li marcaven l’existència. Tothom li aconsellava que fes un canvi de residència, que una persona amb el seu talent no podia viure tan apartat del rovell de l’ou editorial. Abans de sortir va voler passar pel despatx ja que havia d’enviar alguns e-mails molt urgents. I allí, al prestatge esquerre, va aturar-se la seva mirada immòbil. Aquell prestatge de disseny delatava somnis de grandesa irrealitzables per a ell sense tr... No va tenir ni esma per engegar l’ordinador ni per acabar aquell mot infame. Aquest cop va haver d’apanyar-se-les per respondre les preguntes de la seva esposa que ja començava a amoïnar-se i a no entendre absolutament res.

- L’èxit t’està destruint - va pronunciar amb tristesa.

L’editor li va comentar a grans trets les noves perspectives. D’arreu del globus es rebien comandes i s’endegaven noves possibilitats de traducció. L’Europa de l’Est s’estava obrint de bat a bat, i era un mercat grandíssim a explorar: Hongria, Romania, Ucraïna, la Rússia blanca, Polònia i Bulgària, amb el llegendari Hristo com a ambaixador. No s’acabaven aquí les notícies positives, car l’acreditada revista americana Newsreview havia tornat a la càrrega donant la màxima publicitat al boom literari de l’any, de la centúria.

El diumenge següent va celebrar-se un dinar d’honor que va estar farcit de mil rialles. En Domènec Mulet es va veure amb cor de redactar un impressionant discurs, que tot i que va voler que els assistents cregueren que era improvisat, tenia una finesa de redacció i de contingut realment impressionant. L’informatiu del vespre de TV3 va oferir imatges de l’àpat cultural com a primera notícia del dia, ja que el Ronaldinho de les lletres bé s’ho mereixia. La seva projecció pública havia esdevingut un globus en estat d’enlairament permanent. La seva aparició estel·lar al programa de la Mònica Terribas el dilluns en hores properes al descans, va tenir tot l’aire de sumptuositat d’aquell que és sabedor que té a la seva lliure disposició milers d’orelles pendents de cada mot que ix de la seva boca.

Aquella nit la va passar en un hotel de Sant Joan Despí proper als headquarters televisius. Els problemes gàstrics no l’havien abandonat en els darrers deu dies i no va gosar agafar el cotxe.

- Una boira densa no permet una bona conducció. És aconsellable que em quedi aquí.

Aquesta va ser l’excusa amb què va comunicar-se amb l’Anna per tal de convèncer-la que havia de romandre a la gran ciutat. En l’habitació solitària no va trobar el descans tampoc: voltes i més voltes, i una cigarreta, i la capsa tonta oberta i apagada, i el llençol que pica, i la manta que sobra, i una copa de whisky, i una nova erecció fallida, i una dutxa final a tres quarts de sis de la matinada. I la lletra G inclement per tot el cos. Era la G de gegant, del colós mediàtic que ell era, gegant de guanys i de fama i de prestigi i... d’infàmia.

El cervell de l’editor anava a mil per hora. No parava de tenir idees noves, ja que s’havia d’aprofitar el moment. El mercat asiàtic ja estava obert, i el diumenge el Camp Nou el rebria amb tots els honors de rei literari. El xut d’inici li havia estat reservat com a premi d’or multitudinari. A més, l’editorial Planeta estava interessada a comprar qualsevol novel·la inèdita que tingués guardada a l’ordinador. La qualitat no importava, ni el títol ni el gènere. Seria una edició ràpida que assaltaria el mercat i agafaria les altres editorials desprevingudes. El públic indubtablement la rebria amb els braços oberts. Res no podia fallar. Res, aquest era el mot. Aquell llibre de poemes de feia sis anys, que havia passat al pou dels records, també seria reeditat. Ben pocs s’hi havien interessat abans, però ara s’editaria a manera de coet espacial. El seu rostre d’infant poeta li faria assolir virtuts incalculables. I aquell somriure deliciós que tothora expressava en públic era la viva mostra que qualsevol somni podia esdevenir veritat en qualsevol moment d’aquesta vida.

I l’alcalde de la seva ciutat natal li tenia preparat el dissetè sopar d’homenatge, en el qual havien de prendre part totes les patums locals, intel·lectuals o no, lectors habituals o no, amb un mínim del sentit del ridícul o no. I els articles d’opinió de la premsa comarcal també l’enlairaven al cel, amb la imatge del seu rostre radiant de goig a cada portada.

L’Anna va obrir la porta. No sabia com enfocar la situació. Va abraçar-lo. Li va preguntar amb suavitat si volia parlar o preferia romandre callat. Li va dir que tenia molts e-mails que obrir, alguns dels quals únicament de felicitació, i que l’editor havia trucat i li havia deixat un missatge sensacional:

- Ja està tot preparat per signar la traducció de la teva novel·la al txec. I encara una sorpresa més bona, ja ha comprat els bitllets per a tu i per a mi perquè voléssim a Praga la setmana vinent. Serà la nostra segona lluna de mel, i no diguis que no ens la mereixem!

Els mots txec i Praga el posaven malalt. La cara se li va esblaimar. No es va atrevir a entrar al despatx. Hi havia el prestatge de tots els mals. Obriria els correus electrònics el dia següent des de l’ordinador de l’editorial. L’Anna preguntava amb tendresa i en Domènech callava sense gaire dignitat. Diàleg de sords. Ella li va preparar l’aigua calenta per veure si li proporcionava un necessari descans. Una I es dibuixava al seu rostre aquest cop, la vocal que encapçala els adjectius: idiota, imbècil, irresponsable inepte i... il·lícit.

L’enigma personal s’havia desfet. Ja no podia aguantar més. S’havia acabat la farsa. El dia següent tothom havia de saber com les havia gastat l’heroi nacional de les lletres.

I el matí havia vist la llum amb el so dels timbals de festa major. S’havia rebut la definitiva oferta xinesa que era milionària, el Japó no s’havia quedat enrera, i Planeta prometia una difusió per tots els països de Llatinoamèrica, inaudita per a un autor d’arrel catalana.

Va decidir contar-ho tot a l’editor, que va escoltar-lo encara incrèdul. Va esplaiar-se amb tot tipus de detalls i d’inculpacions. Era culpable d’engany al cent per cent i un traïdor a la decència creativa. L’editor, l’empresari si volem ser acurats aquest cop, no va moure ni les celles i li va dir:

- Hem de tirar endavant. No hi ha marxa enrera possible. Ens hi juguem molt més que diners i prestigi.

I en Domènech Mulet va acceptar amb impunitat l’oferta de callar per sempre més. La P s’havia multiplicat, i el mateix camí varen seguir amb la velocitat d’un llamp les altres lletres que el prestatge aplegava. I encara havien d’escaure un seguit de moviments transcendentals: el Premi Joan Crexells de la Crítica del 2006, el Nacional de Literatura, els mesos que passaven, els extraordinaris rècords de vendes, el globus aerostàtic que s’omplia esplendorós, les traduccions que una darrera l’altra varen anar apareixent (en finlandès la primera), i els vols a Txèquia i arreu dels cinc continents. Sobretot, la foto del somriure, l’escriptor del rostre rialler que tothom coneixia i admirava.

I l’ombra de l’arribada a casa, i la tristor permanent al rostre. I l’Anna que necessitava un marit amb tots els significats i usos d’aquesta paraula. I el múscul que mai no s’alterava. I la dutxa, i les lletres infames, i com un bruixot aquell prestatge que el delatava.

Ja n’hi havia prou. L’alçada imponent de l’Everest s’havia convertit en una presó subterrània. Va engegar l’ordinador i va redactar un correu electrònic amb el cor i sense el cap, i va confessar tot allò confessable. I va enviar-lo a mil adreces. I quan va acabar, va poder finalment mirar el prestatge de fit a fit, en el qual es trobava un llibre groguenc que denunciava:

Bàrtek, d’Erik Sienkiewicz, Praga, Txecoslovàquia, 1908.