diumenge, 14 d’octubre del 2007

L’ERMITA DE SOLICRÚ


En èpoques molt antigues, en un poble molt xicotet habitat per pescadors molt pobres i altra bona gent, que estava situat en l’indret on el riu Ebre s’abraçava amb el mar, al qual els romans conqueridors donaren el nom de Cambredó, un nombrós grup de residents eren molt pietosos i volien homenatjar el Senyor de la terra i el cel. Van decidir construir una ermita. Aquesta no havia de ser molt gran, però havia de ser l’ermita representativa de tothom. Per aquest motiu van decidir construir-la en un lloc on tots els cristians de la vall meridional de l’Ebre podrien reunir-se cada diumenge i celebrar la litúrgia plegats. Els tres vells més intel•ligents de la regió, un de Vinaròs, l’altre de Val-de-roures i un tercer d’Amposta, van acceptar l’enorme responsabilitat de dirigir la sagrada construcció i molts joves del districte van posar-se a la feina laboriosament, uns carrejant pedres i altres netejant el terra dels brots de matolls i malesa espessa que formaven un bosc frondós i un amalgama intens de colors verdosos.

Van triar un lloc que feia una tisora i s’orientava cap a la vila de Morella al vessant oest i mirava cap a l’Ametlla de Mar en el cantó oriental. També coincidia en una zona on els camins de diversos pobles de renom es creuaven. Era un lloc ideal , on hi havia materials de construcció a l’abast.Després d’alliçonar tots els voluntaris disposats a treballar molt dur, van començar la seva pietosa i engrescadora feina, un dia tan senyalat com el de Sant Joan, abans que sortís el Sol. Van fer progressos inimaginables, mostra del seny empeny i devoció. La primera filera d’aquelles pedres enormes estava ja enllestida abans que es fes fosc i forçosament haguessin de parar. Al dia següent, novament de matinada, els improvisats constructors es van tornar a reunir al centre del poble, ansiosos d’aixecar els murs de l’església en dos o tres fileres si podien aquell dia.

Tots junts caminaren fins al turó on havien començat el treball, mentre entonaven cançons de glòria a Déu i de confiança en el futur de la humanitat. Però van quedar del tot estorats, quan arribaren allí i se n’adonaren que no quedava rastre del treball que ells havien fet el dia abans. Les piles de matèria primera estaven encara allí, però totes les pedres que ells havien col•locat amb tanta cura en aquella primera filera, havien desaparegut. S’hauria necessitat un veritable exèrcit d’homes, per poder endur-se les pedres, així que els constructors sabien que alguna força sobrenatural havia actuat en aquell indret, i calia analitzar detalladament les passes a seguir. Després d’una acalorada discussió, on es mostraren les primeres divergències, els tres vells savis van donar el vist-i-plau a continuar les tasques de construcció de l’església un altre cop, com si res no hagués passat.

Estaven convençuts que Déu els estava provant i no volien caure a la primera de canvi.Els treballadors van aconseguir, amb molt d’esforç i molts quilograms de suor vessats, tornar a construir aquella filera de pedres que havia desaparegut a causa de misterioses interferències, i se’n van anar cap a casa molt cansats, però del tot satisfets, quan la foscor de la nit va prendre possessió del cel.En el segon dia de treball, tristament se n’adonaren que no hi havia de nou cap rastre del seu dia de treball. Totes les pedres havien desaparegut. I una altra vegada, van donar mostres del seu empeny i tossuderia, quan de cap manera es van espantar o decebre, sinó que van decidir tornar a construir la primera filera de les parets de l’església.Però en el tercer matí, les coses estaven exactament igual, tot el seu treball desfet.

Tot i que aquesta vegada els vells savis de la comarca, després d’una reunió excitada i on començava a regnar el dubte i el desencís, van dir als constructors que se n’anessin cap a casa i esperessin futurs esdeveniments, ja que el tema era molt delicat i semblava que estaven malgastant esforços en va.Els tres vells van descobrir que cada nit rebien una mateixa visió a la finestra de casa seva que havien de tenir en compte i no menysprear, car no era cap casualitat. Era una llum brillant des de dalt del cel, que resplendia una llarga estona acompanyada d’una veu molt greu que deia:

- ‘Busqueu el cau del conill clar, però que no és blanc. Quan el trobeu construïu allí mateix i no en cap altre lloc l’ermita’.

Cap dels tres vells, que eren homes de molta fe, va dubtar a l’hora d’obeir tal celestial demanda, que ben segur era la clau per acabar amb èxit el temple. I amb aquesta disposició, ells van començar a buscar en diferents direccions, un conill d’un color tan inusual i de més estranya aparença.Tot aquell dia ells van divagar, buscant a través dels pinars i maleses que vestien les parts dreta i esquerra de la vall del riu Ebre. Tot aquell dia fins arribar la foscor van divisar moltíssims conills i llebres, però òbviament cap d’ells gaudia d’aquell color que només una força del cel podia enviar.

Molt cansats per la recerca i desesperats anímicament, havien acordat tornar-se a reunir en un lloc mític de l’estuari, davant de la torre mora que vigilava el tràfic de vaixells de l’esquerra del riu a l’entrada de l’estuari Ningú gosava parlar, car consideraven que tots els esforços serien inútils i ningú no tenia ni idea d’on seguir buscant amb un mínim de possibilitats d’èxit. Quan estaven a punt de marxar cap a casa, un jove de sobte va veure el conill d’un color cru, indefinible, que els feia senyals des del turó més alt a l’est de la torre.

Durant un instant ell va romandre quiet. Semblava que els mirava i els donava la benedicció. Llavors va desaparèixer i mai més el van tornar a veure, ni va deixar cap rastre de les seves petjades. De fet, tothom estava segur d’haver-lo vist durant aquell curt però meravellós instant. Al matí següent, els vells es tornaren a reunir i van ordenar els treballadors que comencessin a portar les pedres cap al lloc on el conill havia aparegut. Allí varen trobar un clot profund, on es reflectia la clara imatge del sagrat animal, amb una mena d’estandard pintat al terra.Quan ells van començar a construir l’ermita, el treball els semblava infinitament més fàcil que abans com si fossin ajudats per una gran força sobrenatural que no els deixava en cap moment.

Les parets van muntar a una molt remarcable velocitat. El sostre va ser col•locat en un tres i no res, i prompte l’església va ser totalment llesta per a les feines de peregrinació i adoració del Senyor. Els vells savis van demanar a les autoritats de la sagrada ciutat de Roma que santifiquessin l’ermita i tota la comarca i li donessin el nom de l’ermita de Solicrú, com a homenatge al sol que els il•luminà i els va permetre treballar i òbviament a aquell estrany color del conill celestial. Val a dir que per a la gent de la comarca, va rebre durant segles el nom de "L’ermita del conill pàl•lid".

Després de molts anys, el nom va ser et més curt i va esdevenir popularment ‘La conilla’. I fins als nostres dies, la vella ermita que roman en aquell curiós lloc, on es pot divisar tots els pobles del delta, significa la unitat natural de tots els pobles i la seva gent. I així sigui.