diumenge, 14 d’octubre de 2007

EL MINOTAURE DE CAMPREDÓ



Conten els més vells del poble que fa uns quants milers d'anys, quan encara es desconeixia l'ús del paper per narrar les històries fantàstiques (aquestes es transmetien oralment de pares a fills i d'aquests als nets), tots els ciutadans que habitaven vora l'estuari de Campredó estaven terriblement espantats per un monstre lletgíssim i salvatge que residia a la veïna Bahia de la Carrova, just en l'indret on el riu s'unia voluntàriament al mar. Aquest minotaure, nom amb el qual se'l coneixia popularment, era una enorme bèstia que tenia dos caps, amb només un ull grandíssim que tenia un color verdinós fosquíssim, un pit quadrat i robustíssim, quatre cames molt àgils que li permetien desplaçar-se amb enormes saltirons, i unes aletes molt ben desenvolupades per a nedar; tot i que el que veritablement espantava era les flamarades de foc que treia per la boca, que estava situada en el cap que no tenia ull. També posseïa poders sobrenaturals, els quals utilitzava quan estava de mala lluna, que malauradament era dia sí dia també, per cremar els arbres del bosc i la garriga, destruir les cases de fusta, robar els aliments més saborosos, provocar inundacions calamitoses que feien malbé tots els conreus de la pagesia, i ofegar cada cap dels diversos ramats que pasturaven pels erms.

Com a mostra que la seua crueltat no tenia final, era el fet que tenia especial predilecció per capturar els corderets més joves quan els alletaven les seues mares, perquè la seua pell era més fina, i a més, el plor dels cadells xicotets era tot un al·licient, donat el seu tarannà malvat i destructiu. Totes aquestes malifetes arruïnaven completament els camperols, als quals els era molt difícil recuperar-se, ja que en aquesta època tan llunyana, encara no hi havia indústria i tothom vivia de la terra.

Els pagesos usaven totes les ferramentes que tenien al seu abast per combatre'l. Fabricaven aixades de fulla gruixuda, serres de cent dents, espases d'un metre d'allargada, ganivets de grans dimensions molt afilats, i un llarg etcètera d'instruments, dels quals ara no en recordo el nom, contra aquest terrible bitxo, però tots els esforços i l'enginy dels camperols resultaven inútils.

Els joves més valents provaven d'enfrontar-s'hi cara a cara, però cap arma fabricada per la mà humana podia causar cap dany a la dura pell de la bèstia. La lluita resultava ben desigual, era com colpejar una paret que fa un gruix de més d'un metre, sense alterar una pedra. Era tan fort, que els cops de les armes fabricades pels homes ni tan sols li feien pessigolles. La desesperació era total, semblava impossible que hi hagués un remei que posés fi a tanta destrucció.

Els homes més vells i, consegüentment, els més savis de la població, que rebien de mal nom "Els barba grisa", pel color del pelatge que cobria la barbeta de la cara, van celebrar una reunió d'urgència, en la qual van decidir que hi havia només una cosa que podien fer, però tal com la feina pertocava, havien d'usar tot el seu enginy i anar amb molta cura perquè si fallaven, les conseqüències podrien ser catastròfiques, car la ràbia d'aquella bèstia cauria damunt d'ells, i seria el veritable final. Havien d'aconseguir treure el monstre de la Bahia, tan prompte com fos possible, i emportar-se'l ben lluny d'allí. Era essencial per a l'èxit de l'aventura, poder apartar-lo del seu espai natural, i introduir-lo dins d'un llac xicotet que hi havia a l'altre costat de les muntanyes, perquè sol i enfonsat en aigües desconegudes, deixaria definitivament de ser un perill constant per a la població.

Van començar els preparatius immediatament. Van soldar un bon rastre de cadenes del ferro més resistent, i van fer venir a l'estuari de Cambredó els dos bous més forts de la contrada, que havien guanyat deu vegades consecutives els concursos anuals de força. Dos gegants sementals que pertanyien a la popular família Aguiló, que els criaven a la partida de Vinaixarop, on hi ha una torre antiguíssima, que estaven acostumats a unes condicions de vida realment difícils. Encara que el dilema de com endur-se el monstre d'allí, per tal que pogués ser encadenat pels bous encara estava per solucionar. Tot i que havien debatut moltíssimes possibilitats, cap d'elles no semblava del tot viable. No podien desplaçar-se a la Bahia per mig d'una barqueta, perquè els veuria d'immediat i els atacaria sense pietat, tampoc era una bona idea esperar el moment que decidís creuar el riu, perquè estaria de peu i llavors seria impossible fer-lo caure, car la seua força era immensa i els seus reflexos inaudits.

Afortunadament, després de llarguíssimes i monòtones sessions discutint el tema, a una joveneta se li va ocórrer una idea perfecta, que els hauria de treure de tots els mals. De tots era sabut que el cruel monstre tenia especial fascinació per les noies maques, especialment sí eren fadrines i portaven perfums olorosos. Les essències que emanaven el treien de polleguera, però en un sentit positiu, li alleugerien la ràbia una estona. La solució era tot un enigma, però calia mantenir l'esperança. Mostrava almenys en aquest aspecte una mica de qualitat humana, amb la seua excitació per la bellesa jove, i ells havien de saber treure tot el profit possible d'aquesta gran debilitat, que era l'única que el monstre exterioritzava. El seu taló d'Aquiles podia ser el principi del final.

La noieta més maca del poble, va decidir actuar de pressa i ser la primera voluntària per a tal delicada empresa. Va fer una prometença que assegurava que els seus encants el captivarien de tal manera, que cauria rendit als seus braços, i el convenceria que anés a viure al llac que li tenien destinat. L'havien de portar a una sèquia molt espaiosa, situada en una vall prop de les finques de l'Espluga, que seria assetjada per tots els homes de la població, que estarien convenientment armats. Tot ho tenien ben pensat, el moment de la veritat s'apropava. Només calia actuar amb fermesa. Els bous gegants i els homes amb les cadenes es van amagar als pinars que hi havia a la partida del Rodeo, mentre la pulcra fadrina va seure a la vora de l'aigua i va cridar el monstre amb la seua veu suau i entendridora, i usant les paraules més dolces de les que conté el diccionari.

- Vine dolç Minotaure, que oloraràs el meu perfum, que ha estat fet amb la mescla de sals naturals i l'aigua més clara i fresca. Vine, que sentiràs el meu cor com batega car rebossa d'amor i gentilesa, i pot ser per a tu. Mai no has conegut una sensació millor, que la tendresa que surt de mi. Sóc la reina de la pradera, la princesa dels mars, la que té la veu més dolça i les olors més ancestrals. Vine, que sentiràs la melodia més bella de les que es fan i desfan.

Sóc com una gavina voladora
que traspasso el meu destí,
cerco algú en aquesta platja
que dirigeixi el meu camí.
Provo d'agafar la papallona
que voleia per aquí,
busco trobar un bon home
i que sigui millor marit.
Sé que el bon Minotaure
m'estimarà molt a mi.

A poquet a poquet el monstre, que no se'n sabia avenir i estava totalment confós, va anar traient els dos caps i va abandonar les profunditats. Aquell meravellós càntic continuava, i el seu esperit es fonia com la xocolata, car eren les primeres paraules dolces que sentia en la seua vida.

Vine, vine, Minotaure
apropa't tendrament a mi,
et sentiràs com en el cel
i menjaràs com en un festí.

Va deixar les aigües enrera per seguir la dolça veu de la noia. Va trepitjar terra ferma, es va encaminar cap a la noieta i va posar un dels seus horribles caps damunt de la seua faldilla. L'olor encisador que aquesta desprenia el va fascinar de tal manera, que va agafar un son molt profund. En el seu somni, ben segur que pensava en la bellesa de la noia, la seua dolça veu i el seu perfum encantador.

Via fora! Ara o mai! Aquests van ser els crits unànimes dels improvisats guerrers, que retronaren en una regió que havia estat al llarg dels segles molt pacífica. Era el moment, els homes van sortir del seu amagatall i traient tota la força de les seues entranyes, van posar les cadenes al voltant del coll del monstre. La bèstia furiosa es despertà commoguda i va reaccionar brutalment, colpejant la noia amb les seues impressionants mandíbules, mentre intentava alliberar-se de les cadenes i donava uns crits com un posseït, que feien tremolar tothom. Però no hi havia lloc per a la desesperació, les cadenes havien estat premudes adequadament, i els enginyosos bous van començar a estirar-les amb total destresa i convenciment. Molt lentament però sense pausa, i ajudats per la força que cada home podia posar de la seua part, el monstre va ser arrossegat ben lluny d'aquelles aigües, on se sentia amo i senyor.

El primer pas ja s'havia complert. Però la part més dura del treball dels animals encara estava per arribar. Ara calia la laboriosa tasca d'emportar-se'l cap al Coll redó, on hi havia el llac que li tenien destinat com a la seua futura residència. Tots els vilatans van poder contemplar emocionats l'espectacle, mentre animaven els bous i els donaven naps i pastanagues. Les petjades que deixava la poderosa bèstia amb els seus quatre peus majestuosos eren imborrables, i per això tothom les recorda, malgrat que vagin passant els anys. Finalment van arribar a la partida de Soldevila, concretament a un indret totalment cobert pels aiguamolls, que originàriament es deia la Sèquia Blava, però que passà a anomenar-se el cim del valents.

Aquells bravíssims animals van haver de fer un esforç tan enorme, que l'ull esquerre d'un i el dret de l'altre varen caure al terra i van vessar milers de gotes d'aigua, que prengueren forma d'unes llàgrimes que van omplir una sèquia, la qual va rebre en el seu honor el nom de Sèquia dels Sementals. En aquell preciós manantial, d'aigües encantades que es perdien en la immensitat de l'Iberus, el qual era un flumen sagrat en aquell moment de la història, i contemplats per l'ésser suprem que els vigilava des de les altures, els homes més valents de la història de la nostra comarca van deixar anar les cadenes.
El monstre es va tirar a dintre immediatament i es va enfonsar. Tothom el perdé de vista, amagat en les profundes aigües, presidides per una blavor que feia mal a la retina, de la bellesa que emanava. I encara en els nostres dies, que estan dominats per la raó i la ciència, i plens de gent que no creuen res que no es pugui demostrar científicament, aquí al poble de Campredó la gent més vella i, consegüentment, la més sàvia del lloc, contaran als forasters que el ferotge Minotaure encara resideix sota les aigües, d'on no gosarà mai més sortir-ne, ni si fos cridat per la veu més dolça de la noieta més bella de tot el planeta.