Estava nu davant de tu

"A Araceli, l'amor de la meua vida"

I

Estava nu davant de tu,
em sentia viu, nu al cos i a l'esperit,
lliurat a l'infinit passional del deler.
Em sentia nu de penes i misèries,
amb els teus ulls observant tot el meu cos.
I les teues mans amunt i avall
i la meua ment cercant els desigs de l'ànima.
L'orgasme de cor i de membre,
l'èxtasi carnal del meu cos nu.
Nu, sí, amb l'anhel de viure plenament
l'amor humà i el desig carnal.
Nu davant de tu, sabia
que t'estimava fins als límits més profunds.

II

I fou en un instant veloç que es consumà l'amor,
visquérem una tempesta passional
amb esclat de carícies i besades
i l'infinit desig dels nostres membres alterats.

És aquest amor que em consagra com a ésser
humà que viu la vida amb passió vivent,
que em dirigeix cap a camins de llum
i em permet ser un home plenament feliç.
És aquest amor el que m'inclina
a escriure poesia de la vida.

Nu

I

Fou només ahir que vaig venir a tu,
nu, amb els ànims esberats per l'anhel
del teu cos, pel desig de tu.
Avui la meua veu es desperta davant d'infinits,
mentre tu, mestressa dels meus sentits,
em deixes el lloc suprem del teu ser.
Llavors, quan faig palpables els meus desigs,
et convido en secret a mostrar-te nua,
amb carn i amb anhels de tot plaer.
Amb tu, sento meus els horitzons que m'envolten,
que m'endinsen en sensacions incommensurables.

II

Els meus ulls són conscients de la pau profunda d'un cel
blau, i s'agita en mi tot allò que sent l'arbre quan perd les fulles
com anhels que la llum del sol ha de reomplir.
Un sol pensament sorgeix en la meua ment
com una escalfor que prové de l'herba estesa al sol,
es mescla amb la borbolla de l'aigua que enarbora sospirs
i amb el vent cansat que altera les vides dels humans.
El sentiment que he viscut aquestes hores amb tu
esdevé el somni d'un miracle només per a elegits.
Nu amb el teu cos, el somni supera la vida.

L'ERMITA DE SANT ONOFRE

Fa unes 10 centúries, l'ample estuari que hi havia just a l'indret on el riu Ebre s'abraçava amb el mar, estava habitat per uns pescadors molt dinàmics i uns camperols molt laboriosos. El peix era abundant i molt variat (anguila, palaia, llissa, saboga, lluç, tonyina, sorell, moll, sèpia, sardineta, esparallol, corball, morro, caluc de mar, etc.), els ramats ovins i bovins proporcionaven carn d'un gust exquisit i una llet molt nutritiva, els arbres fruiters i els vegetals que es conreaven tenien un regust a terra sana, mentre que els diferents bolets que produïa a dojo la garriga (els rovellons, pebrassos, rubiols, brunets, múrgules, i altres varietats) tenien mil sabors. Els romans conqueridors varen fer-hi casa, en un lloc que anomenaren Campus rotundus, unes milles amunt de l'històric Port Fangós, després de lliurar una heroica batalla contra els cartaginesos, tal com narra l'historiador Titus Livius en la seua gegant Història de Roma "Ab urbe condita", i varen aportar la seua llengua i cultura: Roma gloria sua terras complet, atque in ultimas terrarum oras pervenit. Després els sarraïns ocuparen el seu lloc durant un doble parell de centúries, durant les quals varen haver avenços notables en ciències tan importants com l'alquímia, les matemàtiques i la medicina. També vàrem ser terra bressol de grandíssimes personalitats, com el savi Imam Abu Bakr Al-Turtusi, asceta i poeta, que va morir en honor de santedat a la llunyana Alexandria l'any 1126. Les tropes del gloriós Ramon Berenguer IV els expulsaren, allà per l'any 1149. L'administració catalana concedí una carta de població i de franqueses al poble semita, alhora que va garantir un poder autònom conegut com la Senyoria, que assegurava notables atribucions al govern local. Unes torres de guaita construïdes pels templers al llarg de la via fluvial de l'Ebre servien com a observatori per controlar les perillosíssimes incursions dels vaixells pirates i les embarcacions sarraïnes que s'infiltraven al territori, per realitzar atacs despietats, durant els quals saquejaven les cases, destrossaven els camps, deshonraven les indefenses dones, i s'emportaven els pobres camperols al mercat d'esclaus.

Aquella colla de piadosos residents volien homenatjar de la millor manera possible el Senyor que havia creat el cel i la terra, per tal que els protegís dels ferotges enemics que els feien la vida impossible. Varen decidir que construirien una ermita, per tal de lloar-lo dia i nit, fins a la resta de l'existència humana. A partir d'aquella data, els jorns serien més blaus i les nits menys fosques, donat que amb la força amb què pregarien s'acabarien les tempestes i les pors terrenals. Aquell temple no calia que fos molt gran, atès que la regió no estava molt poblada, però tothom l'havia de sentir com a propi, per aquest motiu van prendre la decisió que l'edificació seria realitzada en un indret on tots els fidels de la vall meridional de l'Ebre, podrien reunir-se cada diumenge per celebrar la litúrgia plegats. Els tres vells més intel·ligents de la regió, un de Vinaròs, l'altre de Vall-de-roures i un tercer d'Imposita, van acceptar l'enorme responsabilitat de dirigir la sagrada construcció. Van triar un lloc que feia una tisora, entre el Coll dels Rajolers i el de les Àligues, just al costat de la gegant Torre de Roca-corba, una magnífica atalaia que feia disset metres d'alçada i era visible a molts quilòmetres de distància. Cregueren que era l'indret ideal, perquè hi havia abundants materials de construcció a l'abast i la seua extracció no seria gens dificultosa, també coincidia amb una ruta agropecuària antiguíssima, on es creuaven els camins més concorreguts que portaven a les cives de Tarraco i Saguntum.

Desprès d'alliçonar tots els voluntaris que estaven disposats a treballar dur, van començar la seua pietosa i engrescadora tasca, un dia tan assenyalat com el de Sant Joan, abans que sortís el Sol. Tots els joves van posar-se a la feina laboriosament, uns carejant pedres i altres netejant el terra dels brots de matolls i malesa espessa, que formaven aquell bosc frondós i una amalgama intensa de colors verdosos. Van fer progressos impensables, mostra del seny, l'empenta i la devoció que els guiava. La primera filera amb aquelles pedres enormes estava ja enllestida abans que es va fer fosc. Al dia següent, novament de matinada, els improvisats constructors es van tornar a reunir al centre del poble, ansiosos d'aixecar els murs de l'església en dos o tres fileres, si podien aquell mateix dia. Tots junts varen caminar fins al turó on havien començat l'edificació, mentre entonaven una bella seguida de cançons de glòria als reis i al Creador, i de confiança en el futur de la humanitat. Feren ús de l'idioma provençal, com era el costum de l'època, quant a la poesia i la música.

Chanson, vai t'en a la valen reina
en Aragon, quar mais reina vera,
no sai el mon, e si n'ai manhta quista,
e no trop mais ses tort e ses querelha.
Mas ilh es franc'e lials e grazida
per tota gen et a Dieu agradiva.

(Cançò, veste'n a la valuosa reina a Aragó, car no conec al món reina més vera, encara que n'he cercades moltes, i no en trobo cap sense injustícia ni querella. Però ella és franca, lleial i celebrada per tota la gent i agradable a Déu)

Però van quedar del tot astorats, quan arribaren allí i s'adonaren que no quedava rastre del treball que havien fet el dia abans. Les diverses piles de matèria primera estaven encara allí, però totes les pedres que havien col·locat amb tanta cura en aquella primera filera, havien desaparegut. S'hauria necessitat un veritable exèrcit d'homes, per poder endur-se-les, així que els constructors estaven convençuts que alguna força sobrenatural havia actuat, i calia analitzar detalladament les properes passes a seguir. Després d'una acalorada discussió, en la qual varen aparèixer les primeres divergències, els tres vells savis van donar el vistiplau a continuar les tasques de construcció de l'ermita un altre cop, com si res no hagués passat. Havien escoltat nombroses històries bíbliques, llavors varen pensar que el Santíssim Creador els estava provant i no volien decaure a la primera de canvi. Els treballadors van aconseguir amb molt d'esforç i molta suor, tornar a construir aquella filera de pedres que havia desaparegut a causa de misterioses interferències, i se'n van anar cap a casa molt cansats, però del tot satisfets, quan la foscor ja havia pres possessió de la capa encelada.

Ensondemà, tristament s'adonaren que no hi havia de nou cap rastre del seu dia de treball. Totes les pedres s'havien fet invisibles. I una altra vegada, van donar mostres del seu empeny i tossuderia, quan de cap manera es van voler espantar o decebre, sinó que van decidir tornar a construir la primera filera de les parets de l'església, mentre s'encoratjaven mútuament afirmant que aquesta vegada seria la definitiva. Però al tercer matí, les coses estaven exactament igual, tot el seu treball desfet. Tot i que aquesta vegada els vells savis de la comarca, després d'una reunió excitada, en la qual ja començava a regnar el dubte i el desencís, van ordenar als constructors que marxessen cap a casa i esperessen futurs esdeveniments, ja que la situació era molt delicada i semblava que estaven malgastant esforços en va. Els tres ancians van descobrir que cada nit rebien una mateixa visió a la finestra de casa seua, la qual no havien de menysprear, donat que no era fruit de la casualitat. Era una llum brillant des de dalt del cel, que resplendia una llarga estona acompanyada d'una veu molt greu que deia:

- Busqueu el cau d'un conill clar, però que no és blanc. Quan el trobeu construïu allí mateix i no en cap altre lloc, l'ermita.

Cap dels tres savis, que eren homes de molta fe, va dubtar a l'hora d'obeir tal celestial demanda, que ben segur era la clau per acabar amb èxit el temple. I amb aquesta disposició, van començar a buscar en diferents direccions, un conill d'un color tan inusual i de més estranya aparença. Tot aquell dia van divagar, buscant a través dels pinars i maleses que vestien les parts dreta i esquerra de la vall del riu Iberus. Tot el sant dia fins arribar la foscor, van divisar moltíssims conills i llebres, però cap d'ells tenia aquell estrany color, que només una força del cel podia enviar. Molt cansats per la recerca i desesperats anímicament, havien acordat tornar-se a reunir en un lloc mític de l'estuari, just davant de la vella torre sarraïna, que vigilava el tràfic de vaixells que circulaven per l'esquerra del riu. Ningú no gosava parlar. Consideraven que tots els esforços serien inútils, donat que no tenien ni idea de per on seguir buscant amb un mínim de possibilitats d'èxit. Quan estaven a punt de marxar cap a casa, de sobte, un jovenet va veure el conill d'un color cru, indefinible, que els feia senyals des del turó més alt a l'est de la torre. El cel lluïa en aquell mateix instant, una tonalitat blavosa mai no vista, que excità la retina de tots, i els alliberà de qualsevol preocupació. Durant un curt instant va romandre quiet. Semblava que els mirava i els donava la benedicció. Llavors va desaparèixer i mai més el van tornar a veure, ni tampoc va deixar cap rastre de les seues petjades, tot i que tothom n'estava segur d'haver-lo vist durant aquell meravellós instant.

Cants de joia reberen la visió. Crits implacables que havien vist la salvació. Tonades que arribaren als oïts celestials. Saltirons dels joves que volien tocar el cel. Aquesta és la balada d'un poble just i content, agraït al senyor dels senyors que havia fet el miracle, al qual prometeren que tot infidel es convertiria a la seua creença. Aquesta vegada van fer ús de la llengua vulgar, que tothom entenia:

Novell saber hai atrobat;
pot n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat.
Sarraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant errat,
per lo saber que Déus m'ha dat.

(He trobat una nova ciència, amb la qual hom pot conèixer la veritat i destruir la falsedat. Seran batejats els sarraïns, els tartres, els jueus i molts equivocats gràcies a la ciència que Déu m'ha donat.)

Al matí següent, els vells s'aplegaren sota la torre i van ordenar els treballadors que comencessen a portar les pedres cap al lloc on el conill havia aparegut. Allí varen trobar un clot profund, on es reflectia la clara imatge del sagrat animal, amb una mena d'estàndard pintat al terra, de colors imborrables, que lluïa quatre barres vermelles sota un marc de color groc. Quan van començar a construir l'ermita, la tasca els semblava infinitament més fàcil que abans, com si fossen ajudats per una gran força sobrenatural que no els abandonava en cap moment. Les parets van muntar a una velocitat insuperable. El sostre va ser col·locat en un tres i no res, i prompte l'església va ser totalment llesta per a la peregrinació i adoració del Senyor del cel i la terra. Els vells savis van demanar a les autoritats de la sagrada ciutat de Roma que santifiquessin l'ermita i amb ella tota la comarca, li donessin el nom de Sant Onofre i donessin llum verda a l'adoració al seu culte. Amb el llenguatge col·loquial, la pietosa gent de la comarca, la va anomenar durant segles "L'ermita del conill pàl·lid", el qual va ser escurçat per esdevenir "La conilla". Llavors van construir un pilà de dos metres d'altura i mig d'amplada, on varen posar la imatge del sant protector dels animals, vestit amb una pell de conill amb les mans juntes fent oració. Amb el pas del temps, una part de l'ermita va ser usada com a biblioteca, la qual conservava llibres antics i de gran valor, donat que la saviesa no té preu. Aquest era l'homenatge pòstum als vells savis que idearen la construcció del temple i superaren tots els obstacles.
I fins als nostres dies, la vella ermita que roman en aquell lloc estratègic, on es poden divisar tots els pobles del delta, conserva les quatre barres i vetlla per la unitat natural de tots els pobles de l'Ebre català i la salut de la seua gent. I que així continuï in secula seculorum.

EL METGE DE CAL RODEO

Aquesta és una història que podria haver estat vertadera en regions menys supersticioses, o en aquelles on abunden les grans aglomeracions urbanes, però que ningú no es creuria que hagués succeït en una zona rural com la nostra, als habitants de la qual els costa molt més deixar de banda les creences tradicionals, i adaptar-se a les situacions canviants i als pensaments més moderns. Es tracta d'un home que va esdevenir una figura llegendària, a causa d'un agitat esdeveniment que va passar la nit d'un diumenge fred del vint-i-quatre de gener de l'any 1784, quan un grup de ciutadans devots, que havien assistit a la missa de la capella de Sant Joan Baptista que hi ha al Mas d'Ayuso, van veure com el cel prenia un color rogenc. Aquella resplendor venia d'un lloc on ells ja sospitaven que succeïen fets molt estranys. Hi havia qui parlava que se celebraven heretgies, cruels exorcismes que provocaven el renaixement dels esperits. El pànic s'apoderà de tothom. Se sentiren crits com: Auxili, foc a la serra, porteu de valents de poals d'aigua, més de pressa! Les dones més velles varen esclafir a plorar, mentre que els més agosarats parlaven que la fi del món havia arribat, tal com anunciaven les escriptures.

En Ramon de Pardal coneixia totes les partides del poble pam a pam. Era el millor jornaler de la contrada, llavors era difícil trobar un propietari que no l'hagués llogat, per encomanar-li qualsevol tasca agrícola. Ell demostrava un mestratge absolut tant per a esllemenar, esnovar, espollissar, llaurar, empostar, rasclejar, cavar soques i un llarg etcètera. També coneixia les manies de gairebé tothom. Les seues opinions eren sovint respectades per la resta de conciutadans:

- Aposto deu contra una que és una altra trapelleria del metge boig que viu al Rodeo. Seria millor que anéssem de pressa a veure que no hage calat foc a tota la partida. Jo mateix tinc una finqueta ben prop, que vaig heretar de la meua dona en pau descanse, i em sabria molt de mal que me la convertís en cendres.

La multitud agrupada es va dirigir cap a la partida del Rodeo, perquè el vell doctor Teodor Bosch causava una gran temor entre la població de les nostres hortes, i ningú no s'hauria atrevit a encarar- s'hi sol. Els seus pares havien estat uns honrats jornalers, que varen prosperar gràcies al fet que un propietari ric que posseïa la finca del costat de la seua, la comprà amb un preu més que raonable, car volia eixamplar les seues possessions, a més els va deixar continuar vivint a la seua masia. Aquell virtuós senyor fou el seu àngel de la guarda, la generositat personificada. Va ensenyar al jove Teodor molta lletra, mentre que quan es va fer gran li va pagar els estudis de medicina a Barcelona i a una prestigiosa universitat d'Anglaterra, un país que està situat allà on s'acaba el món. Mai ningú del poble no havia tingut l'oportunitat de traspassar les fronteres dels Pirineus, en Bosch havia estat l'elegit, la qual cosa el convertia en una personalitat sensacional a nivell col·lectiu. Havia vist molt de món, va treballar a les clíniques més prestigioses d'Anglaterra i de França, i fins i tot va creuar el toll i va arribar a les Amèriques a aprofundir els seus estudis, donat que havia estat un metge de primera en altres temps, però ara li faltava quelcom a la mollera.

Deien que li havien fet beure un got de suc de fusta, perquè sabia massa secrets de determinats terratinents de Tortosa que estaven enfrontats en una ferotge lluita política, i que des de llavors el seu cervell no funcionava adequadament. Hi havia altres que afirmaven que no estava boig, sinó que era un bruixot perillós que practicava ritus estranys sota la llum de la lluna. De fet, l'havien vist per les nits carejant un cap de rabosa a l'esquena, així com portava pells de conill en el seu carro, i moltes ferradures al darrera. Un altre gran defecte, que amoïnava de debò a la població, tapava totes les bones qualitats de la seua intel·ligència i el feia temut per tothom, era la seua inclinació inaguantable a barallar-se, quan s'esqueia i quan no s'esqueia, i el sisè sentit que li feia creure que ell sempre tenia la raó, per inversemblant que pogués semblar a la resta dels mortals, que sovint el feia ficar en un gros embolic, i també passar alguna nit que altra a la humida ombra de la presó local, als llits de la qual ja els tenia pres la mesura.

La nit de Nadal de l'any anterior, sense saber com, el vell metge es trobava prop de la taverna de la Llarga. De lluny li arribà el soroll de veus, de crit i de rialles. Veié la llum de la porta i s'encaminà cap a l'establiment. Entrà al local, que estava molt animat aquella nit, i s'aturà un moment a l'entrada. En una taula, contra la paret, descobrí la presència d'uns coneguts. Avançà cap a ells pel passadís amb passos d'embriac. Els pagesos el miraven estranyats, feien comentaris entre ells, alguns el saludaven en passar però ell no veia ningú. S'aturà davant de la taula i somrigué. Tots el miraven de reüll i parlaven en veu baixa. Al vell metge una còlera fosca li bullia en el pit, despertada per la visió que se n'estaven rient d'ell. De sobte començà a trencar gots i l'hagueren de treure fora. Els guàrdies locals van venir a recollir-lo i va haver de passar els dies de Nadal i ensondemà nadalet entre reixes.

Aquell home tenia tanta mala llet amb els de casa com amb els de fora, així, tractava de vegades la seua família com a veritables gossos de camp, sense pretendre exagerar, com si no fossin de la seua mateixa sang. Havia implantat la dictadura del més fort, amb tota crueltat mai no escatimava un cop que feia cap a la dona o als seus set fills, si bé encara algun d'ells eren molt menuts, especialment quan tenien un parer diferent del seu en certes matèries i li volien fer entendre el seu posicionament. Ell sempre començava a cridar com un posseït fins que se'n sortia amb la seua. Un dia a l'hora de dinar va tenir una forta discussió amb el seu fill gran, en Teodoret, justament el més obedient de tots, que concernia amb el delicat tema de si les llebres s'havien d'anomenar així o bé conills salvatges, i sobre quin era l'animal més ràpid dels que habitaven el delta de l'Ebre, de quina espècie n'abundaven més, i de si els pit-roigs es menjaven la crosta de l'arròs sencera o no.

Ell vell ja sigui perquè no es va saber explicar bé, o perquè el noi en ser més jove tenia més dialèctica, es va endur la pitjor part de l'argumentació, com per natural s'impacientava de veure's contradit, el cert fou que agafà una enrabiada de mil dimonis i jurà que purgaria aquestes nocions descabellades de la closca del descarat bordegàs. El dia abans també s'havien discutit sobre si les anguiles en suc i pesteta, eren més bones que l'anguila rostida, també anomenada xapadillo. Dos discussions seguides li semblava al vell massa agosarat per part del seu fill, al qual li havia de tallar les altes tan prompte com li fos possible. Els més vells recordaven però, un temps durant el qual va ser molt caritatiu, atès que se'l coneixia a la regió per la seua responsabilitat, visitava qualsevol malalt fins i tot a altes hores de la matinada, i perquè mostrava una gran generositat, en cobrar molt poc o res pels seus serveis als ciutadans més pobres, mentre que pegava una forta clatellada amb les factures que feia als pacients rics.

Ara però, les circumstàncies havien canviat totalment, als seus vuitanta-quatre anys, vivia reclòs a la seua parcel·la del Rodeo, amb una noia estrangera, la Betsy Owen, que tenia menys d'una tercera part de la seua edat, i era la quarta dona que li havia donat un fill. Ningú no es volia relacionar amb ell. Quan la multitud s'aproximava a cal Rodeo, un aroma molt familiar podia ser olorada per tothom, olor a carn rostida. Van fixar-se com algunes pedres rodones havien estat posades en forma de cercle, amb una grossa foguerada al bell mig. Al costat del foc, hi havia una figura salvatge que s'encarava a tota la multitud amb to desafiant. Era ell, un home vell amb cabells despentinats i barba blanquinosa, però alt i recte com un jove. El seu viu retrat quedava representat com a mig Einstein i mig dimoni. Però allò que veritablement els va espantar, no va ser aquell aspecte tan estrafolari que ja havien vist altres vegades, sinó l'objecte que jeia a l'improvisat altar entre les flames. Era el cos mig cremat d'un xiquet molt xicotet. El crit d'horror que va aixecar-se entre la multitud, va esdevenir un clam de ràbia gens continguda.

Boig o sa, bo o dolent, el vell doctor Bosch havia anat massa lluny aquesta vegada. Els homes van tirar aigua al foc de l'altar i varen treure el cos. El linxament s'hagués produït si no hagués estat perquè la seua jove esposa ho va impedir, posant-se entremig i demanant temps per fer una explicació apropiada. Aquell cos era del seu fill, a qui li haurien posat de nom Jesucrist, però que havia mort només una hora després que ella havia donat a llum. Un anàlisi mèdic de la senyora, va constatar que deia la veritat, però això no va evitar que carregués amb l'acusació que cremar un cos humà enlloc d'enterrar-lo, era un crim. Al tribunal de Tarragona, davant de les màximes autoritats, el doctor Teodor Bosch va triar conduir la seua pròpia defensa. Mostrant un coneixement excel·lent del Codi Civil Català i amb freqüents comentaris de documents antics, va tenir èxit en demostrar que no era il·legal cremar els cossos, sinó que era una de les millors maneres que la substància humana torne a la natura d'on prové, merament pols.
El jurat va fer un pas endavant considerable, en atorgar el veredicte d'innocent. Quan va tornar a Campredó, la mateixa gent que s'havia escandalitzat aquella freda nit a la seua casa del Rodeo, el va rebre com a triomfador, i va rebre palmades a l'esquena per part de molts ciutadans. El primer que va fer l'excèntric metge, en retrobar-se lliurement a la seua llar, fou desenterrar el cos del xiquet i recremar-lo, així complia la predestinació que havia portat al món al seu xiquet. Va continuar vivint amb la Betsy com a una moderna parella de fet, ja que ell creia en l'amor lliure i mai no es va casar. Oh escàndol pecaminós! Va tenir amb ella tres crios més, dos nois, Jesucrist el segon i Moisès, i una noia, la Penelope, que va esdevenir una prestigiosa poetessa, malgrat que pels convencionalismes del moment va haver d'usar un pseudònim masculí. Quan ell va morir a l'edat de noranta tres anys, els seu cos va ser cremat als camps del Rodeo, i val a dir que la cremació, ja no va ser cap monumental escàndol, sinó que fou acceptada com una altre ritus religiós.

LES FADES DE LA BASSA VENÈCIA

El vell Tomàs Miravalls i la seua esposa Agustina Fàbregues havien treballat dirigentment durant els més de trenta anys que portaven de matrimoni, la finca que va heretar ell quan varen expirar els seus pares, la qual tenia vint-i-cinc jornals de terra fèrtil i tres de malesa, i es trobava a la partida de Roca-corba, al costat mateix del barranc dels Pixadors, part de la qual travessava. Havien ensenyat l'ofici de pagès als seus tres fills (en Ricard, en Rafelet, i en Francesc), els quals demostraven una passió pel treball de la terra que igualava la dels seus pares. Venien de sang pagesa i es feia notar. El seu màxim orgull era el fet que havien convertit la seua garriga en la més productiva de tota la regió de l'Ebre final, gràcies al seu enginy i sobretot al suor del seu front.

Al vell Maso, se'l considerava un veritable virtuós en el camp de la pagesia, per la qual cosa els seus oliverars s'havien fet famosos arreu de la vall de l'Ebre. Quan arribaven els mesos de primavera i sortia la primera mostra, tenia el costum d'adornar la capella del Mas de la Missa, que rendia el culte a Sant Joan Baptista, amb uns preciosos rams que eren beneïts pel senyor rector de la parròquia de la Petja, mentre tot orgullós escoltava els nombrosos comentaris que lloaven la seua laboriositat; tot i que era a l'hivern l'estació que li permetia lluir-se encara més, just quan recollia la collita, llavors provocava una enveja sana entre la resta de camperols, car el seu oli era el de més bon gust i menys grau. El portava a moldre a l'esplèndid molí del Raval del Pom, un edifici que presentava una estructura pètria impecable, el qual havia estat construït per tal d'albergar una església rural, però que mai no va ser usat per a tal propòsit, ja que fou substituït per l'edificació del temple vell de la partida de Campredó, donat que hi habitava un nombre superior de població que al Pom. Els seus propietaris, se'n feien creus de la quantitat de barselles que els portava amb el carro i el sacrificat matxet (que s'estimava com si fos un altre membre de la família), dia sí dia també, així com de la bona qualitat d'aquelles olives que aconseguien fer un oli gairebé sense grau. Molts agricultors del ram li demanaven consell, sobre quina varietat d'olivera seria aconsellable de plantar en la seua finqueta, donades les propietats del sòl, o fins i tot, si els allargaria quatre pollissos dels seus, els quals s'estalviaria de cremar, per tal de plantar-los i provar de tenir una bona collita la propera estació. en la ment de tots estava la il·lusió d'igualar la qualitat d'aquell oli.

També se'l coneixia arreu per ser un home amb molt de sentit comú, que el portava a ser correcte sota totes les circumstàncies, a les verdes i a les madures. La seua filosofia de vida el portava a mai no pronunciar una paraula damunt d'una altra, o embarcar-se amb experiències agrícoles desconegudes, com serien alguns conreus que difícilment quadrarien amb el clima ebrenc i mediterrani. No cal dir que estereotipava el seny català, cent per cent. Tenia totes les seues tasques laborals planejades per a cada estació. Creia en l'experiència com a font de saviesa, que demostraven unes veritats com un temple, com que el mal d'esquena vol dir ventada, o els refranys que havien sentit tota la vida: Aigua de febrer, va la mar de bé; roig a la serra, aigua a la terra. Mai no descuidava allò que podia passar davant d'un aiguat o un temporal de vent, així que mai no l'agafaven desprevingut, amb els pixats al ventre com expressa el llenguatge col·loquial. Les desgràcies queien als camps dels altres, perquè home previngut veritablement val per dos o més i tot.

No ens cansarem de repetir que no hi havia un millor pagès en tots els territoris que abraçava la corona de Catalunya i Aragó. Però de vegades la vida mos ensenya que cal aventurar-se i oblidar una mica la perfecció que dicta el seny o sentit comú, en la qual cosa en Tomàs Miravalls es va veure vençut i va fallar. A més o menys una hora a peu de la zona de Roca-corba, hi ha la bassa Venècia, la qual disposa de mesures xicotetes, però serveix per donar el nom a una altra fèrtil partida d'oliverars, ametllers i garrofers. Segons els homes i les dones que habitaven a les hortes de Font de Quinto, Sant Onofre, el Rodeo, el Racó de menja i dorm, Vinaixarop, les Barraques, Mas del frare i Soldevila, era el lloc favorit on apareixien les Immaculades, unes dames nobles que vivien a la terra de les fades. Més d'un il·luminat afirmava que havia contemplat aquelles belleses sense igual i sentit els seus dolços càntics, mentre passejaven vora la bassa o es banyaven en les seues aigües, sempre en dies d'estiu i acompanyades per uns galgs esplendorosos i tres o quadre vaques lleteres precioses.

El vell Miravalls mai no es creia aquestes parladuries, perquè l'existència de fades era inacceptable dintre del sentit comú que dirigia tots els seus pensaments. Tot i això, des que el seu amic Joanet de Mussol li havia explicat amb detall que les havia vistes la nit del solstici d'estiu, sota un cel farcit d'una amalgama de colors fascinadora, ell no podia parar de pensar en les vaques boniques que eren mencionades cada vegada que sentia parlar d'aquelles meravelloses aparicions. Es preguntava si, en qualsevol cas, aquell ramat podia ser real, perquè s'havien perdut d'alguna granja distant de les que hi havia més enllà del Coll de Santa Caterina. Els seus propietaris n'estarien molt de preocupats, car una vaca per a un pagès pobre és la font de la riquesa. Finalment va decidir que solucionaria aquell dilema que li estava donant un inusual mal de cap. Una nit molt calorosa, en la qual apetia de debò un bon bany d'aigua fresca, es va desplaçar ben calçat fins la Bassa Venècia. Només va agafar una corda llarga, en cas que veiés alguna cosa. Ni la seua dona ni els seus fills no en sabien res de l'empresa que el guiava aquella lluminosa nit.

L'astut Maso es va amagar darrera uns arbustos i va esperar esdeveniments. Just en el moment que el sol es va pondre, un cel estelat va aparèixer que aportava unes sensacions romàntiques al cos, llavors la superfície de la bassa es va moure i van eixir de les aigües tres dames boniques, darrera de les quals van aparèixer tres gossos i tres vaques esplèndides que demostraven estar plenes de vida. Mentre les fades caminaven lentament al llarg de la vorera amb els fidels gossos vaguejant al seu voltant, les vaques van començar a mastegar l'herba d'aquells prats, que es mostraven esplendorosos sota la llum dels estels. Era tot un paradís suculent per als animals, i una aigua refrescant per a les belles fades. El vell pagès, en el seu amagatall, gaudia d'una vista excel·lent d'aquell espectacle, només propi dels somnis màgics, que precisament mai no hauria somniat que pogués existir. Estava al·lucinat, tal fou l'admiració que li causaren les fades i el seu preciós ramat, que es va aixecar per veure-les encara millor.

Les dames encantades el van filar de seguida. Sense encantar-se, totes tres es van endinsar a la bassa i van desaparèixer sense deixar cap rastre, els tres gossos les van acompanyar i també dos de les vaques. Però va haver una tercera que s'havia desplaçat a un altre prat veí endinsada en el plaer de menjar, no va sentir la crida de les seues companyes, i va prendre's el seu temps per tornar a la bassa, llavors fou quan en Miravalls va poder capturar-la amb la seua corda. Es va apressar a tornar a Roca-corba, més content que un gínjol, mentre vigilava que no el veiessin. Ningú se n'havia d'assabentar, sinó el prestigi del seu seny se n'aniria en orris. Val a dir que la vaca li va facilitar les coses, donat que era tan amable com maca, i pacientment va acceptar el captiveri.

A partir d'aquell moment, va arribar un temps de gran prosperitat per al pagès Miravalls, la seua esposa i els fills. La vaca fada va esdevenir la gallina dels ous d'or, i va proporcionar-los una immensa fortuna. La qualitat de la llet que extreien, excedia qualsevol que fos coneguda, mentre que la mantega, el formatge i el brossat que s'aconseguia amb aquella llet tenien un gust extraordinari. Arribaven encàrrecs de banda i banda del riu Iberus, ja que tothom volia gaudir d'aquell producte tan saborós i dels seus derivats. A més, la vaca va engendrar nombrosos cadells, que varen engrandir aquell ramat d'encant, que era amb escreix el més gran i valuós de tota la regió. El nom de la vaca estranya o encantada era conegut arreu, la qual cosa enorgullia encara més en Miravalls. Els tres fills varen esposar-se, un darrera l'altre, amb tres noies treballadores com les que més, que els feien vestir amb elegància. Les seues fastuoses festes de noces seran recordades durant molt de temps per aquelles contrades. Una colla de cantadors va amenitzar-les, els quals van emocionar tota la gent del poble sencer, que havien estat convidats. Tots ells cantaren les excel·lències del vell pagès, que orgullós de la seua fortuna i el seu seny els escoltava.

No hi ha millors oliverars,
en tota la comarca de l'Ebre,
que els de Tomàs Miravalls,
el millor pagès del regne.

La llet de can Miravalls
és de qualitat major,
la vénen a un preu baix
i igualment es fan d'or.

Els anys van anar passant, i la vaca encantada va arribar a una edat, en la qual les de la seua espècie ordinàries comencen a perdre la seua qualitat com a lleteres, així com la possibilitat de tornar a ser mares no és gens aconsellable, donat que les vaques velles no donen llet de qualitat acceptable. El seny li dictava al vell Maso que havia de ser sacrificada, i haurien de vendre la carn a l'escorxador, no fos que se'ls morís abans i es quedessin sense res. Així que va enviar a buscar un amic que treballava com a carnisser, el qual va emportar-se la vaca encantada a l'escorxador. Ai, trons!, la impossibilitat d'en Miravalls d'acceptar una situació que no tingui sentit comú va ser la catàstrofe.
El carnisser ja havia aixecat el ganivet, quan de sobte un crit va aturar el seu braç i el va deixar paralitzat. Des de dalt del coll dels Argilers, on llueix la torre de Sant Onofre, una senyoreta molt bella amb una veu dolcíssima, va cridar el seu ramat i tots van anar cap a ella, no només la vaca encantada sinó cadascun dels seus descendents, que formaven una llarga i disciplinada filera. En Miravalls i el carnisser no foren alliberats de l'encantament, fins que la majoria dels cadells s'havien endinsat dintre de les aigües de la Bassa Venècia. En aquell moment, ells van córrer tan ràpidament com els van permetre les cames i van mirar cap a baix de la bassa encantada. Van ser a temps de veure la darrera part del ramat entrar dintre de l'aigua i desaparèixer més enllà de la superfície. Les vaques, els gossos, i les fades no han estat vistos mai més des d'aquell dia.

LA SAGA DE CINTA

Jaume I, dit el Conqueridor, fill de Pere I "el catòlic" i de Maria de Montpeller, comte de Barcelona, senyor de Montpeller, i rei d'Aragó, de València, de Mallorca, el més famós i lloat de la història del nostre país, no controlava les passions amoroses més que qualsevol altre governant del segle XIII. Als tretze anys, el varen casar amb la infanta Elionor de Castella, amb la qual tingué el primogènit Alfons. Però a ell li importava ben poc l'opinió de les seues nombroses esposes i amants, per la qual cosa mai no desaprofitava cap ocasió per guanyar-se els favors de les senyoretes més pulcres de tots els territoris que anava conquerint, quan es desplaçava triomfador terra avall al llarg de l'estreta costa Mediterrània. En un dels seus històrics viatges, amunt i avall de la façada marítima, mentre preparava el fallit setge de Peníscola l'any 1225, a l'alçada de la fortalesa que defensava la noble vila de Tortosa, va conèixer la Cinta, que era la filla gran del Baró de la Font de Quinto, amo i senyor de tot el reialme que avui en dia ocupa el delta del riu amb més cabal de la península.

El Baró era un home absolutista i de caràcter alterable, mai no deixava que la seua filla s'apropés a cap home, ja que volia que arribés pura al matrimoni per tal de poder celebrar les noces més sonades del país. A més, donades les seus riqueses i el prestigi social de què disposava, no creia que cap dels homes del contorn tingués la categoria suficient per esposar-la. Però el rei Jaume sempre se'n sortia amb la seua. Va comunicar al senyor baró que s'havia de dirigir a les illes Balears, ja que tindria l'honor de ser el cap de l'expedició que sortiria del port de Salou i havia de desembarcar a Santa Ponça. Malgrat la victoriosa batalla de Portopí, el setge de Palma durà tres mesos, donat que els sarraïns vengueren cara la seua capitulació davant les hostes del rei.

Una vegada apartat totalment el pare de la circulació, immers en una de les conquestes més crucials de la corona, li va proposar a la bella Cinta que fos la seua nova estimada, la qual com no havia conegut mai un cavaller com cal, va quedar enamorada dels seus encants. D'aquesta relació fugaç, la Cinta va donar a llum un dels xiquets més macos i de mes pes que mai s'havien vist per les nostres contrades. En aquells dies, però, hi havia un acord per tractar aquelles situacions que comportaven l'existència de tantíssims fills il·legítims de sang noble i de iaios poderosos i cruels.

Al fill de la Cinta, el van nomenar el mateix dia del seu naixement "Duc de la Vall de l'Ebre". El rei va arreglar el casament d'ella amb un dels seus valents generals més fidels, el capità Bernat de Santa Eugènia, germà de l'Arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, amb una carrera militar perfecta que el portà a ser l'heroi de la conquesta d'Eivissa, el qual voluntàriament va acceptar aquella xicota, a despit del seu estat de bona esperança, per la fidelitat i idolatria que l'unia al seu monarca. El capità va emportar-se-la a les veïnes comarques del Baix Aragó, on la fama de la seua bellesa prompte es va escampar arreu, sobretot cap al regne de Navarra al nord i el de Castella a l'oest.

Tot i que en Bernat era un soldat molt valent i va guardar armes al castell del poble Vall-de-roures, no eren uns moments de pau duradora. El regne d'Aragó estava dividit en bàndols irreconciliables, i el senyorejava la indisciplina feudal, i enmig d'aquestes lluites estava barrejada importants dirigents de la corona, dels quals no s'escapava el mateix monarca. Hi havia constant perill, perquè la família estava fortament enemistada amb els senyors de regions tan properes com Mequinensa i Fraga. El comte de la ciutat que banya el Cinca va respectar la pau durant uns quants anys, però avorrit de tanta pacificació, un vespre de Nadal, va decidir enviar un valent grup de mercenaris que tenia al seu servei, capitanejats pel salvatge del seu fill, a capturar la bella senyora i també el nadó d'aquesta. Aquest il·legítim, que va rebre el nom de Joan "el bord", va ser educat al reialme fragatí en un castell anomenat popularment com "la disbauxa", donat tot el que passava allí a les nits, on va aprendre a fer tota mena de trucs per fer trampes en els jocs de cartes, enganyar les criades, robar aliments de la cuina, usar armes perilloses i consegüentment va ser temut per tota la regió. El comte va cometre la imprudència d'expulsar-lo de la cort. Llavors el bordegàs sol i sense diners, va reunir una banda de valents lluitadors amb els quals sortiria pels camins, que anomenava de cacera i guerra, per atacar els homes del rei i viure totalment fora de la llei. D'aquesta manera es van convertir en el principal enemic de la corona durant tota una dècada. Les seues malifetes s'explicaven per tot arreu, i ni res ni ningú semblava tenir poder per aturar-los.

En veure en quina mena de monstre s'havia convertit el seu fill i després d'haver-lo cridat a l'orde moltíssimes vegades, fent-ne cas omís, va idear una nova estratègia que no podia fallar-li. Li encomanaria la captura de la més bella senyora de la corona, i d'aquesta manera mataria dos pardals d'un tret: l'allunyaria de la comarca i aconseguiria els favors d'una bellesa sense igual. En Joan "el bord" estava acostumat a prendre's la justícia per les mans i aconseguir qualsevol cosa que volia. Quan va trepitjar la Terra Alta i es va banyar al riu Matarranya, sabia que la faria grossa, gràcies a la qual d'ell se'n parlaria per tot el reialme, des de Perpinyà a Sicília. Ell i els seus homes es varen dirigir cap al castell aquella mateixa nit. Els seus ulls van posar-se sobre la bella Cinta, i la van treure del llit on estava dormint amb el seu marit, i sense gaire resistència, van endur-se-la per desprès calar foc a l'històric castell que quedà reduït a cendres.

El capità Bernat de Santa Eugènia, despullat i desarmat, va escapar i salvar la vida pels desguassos. Aquests fets farien història, i la imatge del que fou un baró valent va quedar totalment alterada i durant segles ha estat un personatge recordat per la població com a símbol de l'home a qui li prenen la seua joia més preuada de davant dels nassos, mentre repetien ara i després un conegut rodolí:

Al capità, de sant baró
l'han convertit en un cabró.
En Joan "el bord"
la pega fort.
Per ser un cagat,
l'han deshonrat.

A la Cinta se la van emportar a través de la serralada de Beseit, saquejant els pobles d'Arnes, Prat de Comte i el Pinell del Brai, cap a la vasta planúria deltaica, en la qual els salvatges bandits tenien altres plans maquiavèlics. Concretament assaltar el castell de Font de Quinto, on la Cinta havia nascut, i emportar-se totes les riqueses que el seu pare havia anat acumulant. Però la boja acció d'en Joan "el bord" li va portar conseqüències terribles al seu pare, que va ser qui li havia encomanat tan innoble tasca. El mateix rei en Jaume va fer-li arribar un missatge amb el qual li ordenava que retornés immediatament al seu marit l'esposa capturada, en cas contrari, li serien arrabassats tots els seus reialmes, alhora que perdria la protecció de la corona. La bella senyora havia de ser alliberada i retornada al castell de Vall-de-roures en no més de quaranta-vuit hores. A més, el comte de Fraga se n'havia de fer càrrec de tot el mal que havia causat i pagar una forta indemnització a l'impecable capità Santa Eugènia, futur senyor de tota la terra de l'Ebre. Els intents del comte d'evitar problemes amb el monarca, i complir les seues ordres, van trobar-se amb el desafiament del fill, que va refusar tornar la baronessa, ja que se n'havia enamorat i la volia per a ell.

La guerra entre els reialmes del sud i el nord d'Aragó va esclatar i va esquitxar les terres de l'Ebre. Els barons aragonesos van ajudar al de Fraga, mentre que el rei va enviar el seu millor exèrcit a defensar Vall-de-roures, i va posar en marxa una xarxa diplomàtica per aturar els suports al comte rebel i al mal nascut del seu fill. Com era d'imaginar, la solució al conflicte no va tenir color. Les tropes del rei, eren capitanejades per un altre fill bastard, en Pere Sanchís de Castre, el qual anys després es revoltà contra el seu progenitor, i fou el capitost de la revolta feudal, per la qual cosa passà d'heroi a bandoler. Amb extrema facilitat, entraren a Fraga, feren passar el comte a millor vida, i es varen apropiar de totes les seues propietats, les quals van ser posades a disposició dels Santa Eugènia, com a premi a la seua fidelitat i l'eficàcia que havien demostrat durant tants anys al servei del rei.

En canvi, en Joan "el Bord", novament va apanyar-se-les per fugir cap a la serralada d'Alcanyís, ja de parla castellana, però ben propera a la zona, i continuava essent un perill per a la seguretat dels súbdits del monarca. La bella Cinta va aconseguir escapar, amb el seu cavall va encaminar-se cap al sud i desprès d'un viatge perillós i difícil va arribar al castell de Font de Quinto, on es va reconciliar amb el seu pare i va tornar amb el seu marit, ara nomenat baró, que esdevingué el senyor amb més possessions de tota la corona, el qual la va agafar entre els seus braços i li va donar el títol de baronessa de la Font de Quinto, el qual l'omplia d'orgull, donada la seua estimació per la terra on va nàixer.

Però com ja era d'esperar, en Joan "el bord" no es rendiria fàcilment. I després d'un curt període de pau i certa tranquil·litat, va arribar una furiosa embranzida des d'Alcanyís, que va requerir l'ajut de tots els nobles senyors per tal d'evitar el desastre, i que un bordegàs d'aquella crueltat, se'ls establís al país i posés en perill la seua vida i també les seues preuades possessions.

El fill de la Cinta i del prolífic rei Conqueridor, el qual no podia rebre altre nom que Jaume, va decidir entrar en acció, per tal de mostrar a tothom que portava sang del seu pare, i que era capaç d'afrontar qualsevol mena d'adversitat. Es va vestir de bandoler i va fingir estar a l'altre costat, i combatre per la causa del mal i el lladricidi. En el camp de batalla, davant mateix del castell de la Petja, va canviar la direcció del seu atac, i per sorpresa va assassinar el vil bandoler, anomenat "El bord", per a satisfacció de tothom i revenja de tots aquells, entre ells la seua mare, que havien sofert el deshonor en mans del personatge més cruel que la regió havia conegut. El comte Santa Eugènia va ser ferit greument en la sagnant batalla, i va posar punt i final a la seua destacable carrera militar mentre expirava en pau a les amples estances del castell, als braços de la seua esposa afligida.
En canvi, la carrera amorosa de la Cinta no va veure el final ni molt menys allí. Tot i que els seus fills eren ja adults, ella encara mantenia la seua bellesa intacta, i un gran cor ple d'amor per compartir. No li van faltar pretendents, donat que joves i vells embogiren amb el seu pensament. Va tenir relacions afectives amb el duc de Peníscola, amb el qual va compartir llit durant cinc anys, i amb el Senyor de la capitania d'Amposta, donant a cadascun d'ells tres fills. Va viure fins a una edat molt avançada, i no se'n podia recordar del nom de tots els seus amants, i de la gent a la qual havia enamorat bojament durant tota la seua vida, amb molts dels quals havia tingut descendència. Tots els seus fills, legítims i il·legítims, van fundar grans famílies, llavors si tu ets un Subirats, un Tafalla, un Sebastià, un Miravalls, un Despons, un Marquès o un Aguiló, probablement provens de la saga de la Bella Cinta.

Un poc més lliure

De sobte, pretens enlairar les senyeres amb estels
rojos d'ideals suprems que creuen en una vida diferent.
Saps del difícil moviment dels astres propers,
de la luxúria acumulada i la santa comoditat.

Pensa en la cobdícia com a mal social.
No oblides l'odi intern envers allò més propi
que alimenta tants companys de terra.

Voldries canviar una societat que és ben rància.
Continues caminant envers camins de justícia plena.
Llegeixes diaris i compres llibres nostrats.
Et connectes a internet, a webs ufanes,
i et creus que ets un poc més lliure.

Love at first sight

We met by chance on a quiet morning,
talked and talked about life.
quickly learnt to know each other
while looking at the blue sky.

We do want to be together,
no matter breaking rules and laws,
we shall be happy forever,
building a paradise of our own.

We shall drive along the country,
chatting after making love,
enjoying bodies and minds,
thanks to our love at first sight.

Tots dos

"A Jordi Jordan", per la seua fermesa en la defensa
de la dignitat de l'ésser humà"

Tots dos s'atrauen, tots dos s'estimen,
tots dos senten la brasa de l'humà desig carnal,
saben que el seu amor no pot ser entès
per éssers que blasmen tota diferència.

Viuen el món propi amb gran recança,
si bé amb pugna i constància, adès i ara.
Es besen als llavis i es recomforten plenament.
Tots dos, se saben part d'un univers comú.

Un deixa anar algun mot ben tendre
i es fonen en una abraçada passional,
ràpidament tot agafa la dimensió dels llunyans astres
que il·luminen tostemps la presència dels amants.

Finalment han trobat el seu espai, un i l'altre.
Ara ja no els envolta cap nostàlgia amarga.
Prenen possessió dels seus cossos alterats
per l'excitació dels membres, cosa humana.

El cor se'ls accelera a ritme de besada
- amb passió, caliu, llengua, ràbia-,
eixe ritme que el desig amorós tothora mana
quan s'assoleix l'èxtasi de la carn i de l'ànima.

Saben que el seu amor és ben sa.
No els cal cap permís social ni un contracte.
No valen lleis prohibitives quan s'estima.
L'única raó que els ompli és... l'estima.

Aquesta tardor

1

Aquesta tardor de pluja i boira em desperta infinits desigs
de composar un poema amb il·lusions retrobades.
I és que sento la necessitat de plasmar per escrit sentiments
que em deixin alliberar el meu món intern ple d'esperances.
Navego entre mars de somnis familiars que m'embriaguen:
escolto música nova amb líriques plenes de revolta,
llegeixo històries de jueus i romans que han fet història nostrada,
miro novel·les a la tele que retraten amors ben purs que no s'amaguen,
gaudeixo de converses amb amics que enraonen de lletres d'ací,
passejo pel meu poble tranquil·lament amb els meus fills en diumenge,
estimo la dona del somni més humà que és la vida.

2

Avui voldria parla de la pluja,
car sento el caliu humit d'un dia gris.
La pluja acarona els vidres gota a gota
i s'apodera de les meues ànsies fraternals.
Sap fer engrandir una vida sana.

M'agraden els dies de pluja vora un bon foc.
La conversa amb la companya i un entrepà
regat amb un bon vi de la terra,
i una migdiada llarga i relaxant.
La pluja sap espandir-se arreu
per fer fora la xafogor espiritual perenne.

Sé de la pluja fina que encamina
eixa història que construeixen els humans.

EL PASTOR DE L'ESPLUGA

Anem a narrar la trista història d'un jove pastor, en Salvador, que va nàixer al mas dels Machins a la partida de l'Espluga, de la qual no n'havia eixit mai. Com desconeixia què hi havia més enllà d'aquell barranc profund que el separava d'allò que s'anomena civilització, que quan plovia a bot i barrals es convertia en un riu d'aigües braves que s'emportava amb ell tot allò que es trobava per davant, es començava a fer preguntes i més preguntes. El mas era un edifici immens, construït amb unes gruixudes parets de pedra que no deixaven passar el calor, mentre que durant les xafogoses nits d'estiu permetien una placidesa ambiental extraordinària. Les estances eren espaioses i lluïen un mobiliari molt antic, format per còmodes, mecedores, sumptuosos espills, capçaleres de llit recargolades, quadres amb marcs recargolats, cadires de fusta de roure, i un sant Crist que beneïa cadascuna d'elles, les convertien en un valuós museu.

Les diverses generacions de la família vivien juntes i contentes, des del besiaio Joan que ja era centenari i presumia del fet que havia estat el primer pagès que havia amargenat els camps de l'Espluga, fins a l'infant que havia nascut feia no més de tres mesos, fill del seu germà gran, i portava el mateix nom de Sebastià. S'estimaven molt entre ells, el iaio plantava els més bonics arbres fruiters per als xicotets de la casa, la mare cosia les teles més fines, els germans cuitaven dels ramats, i el pare els portava d'excursió sempre dintre de la vall, cada diumenge la tarda.

Tenien una nul·la relació amb la resta de la població, però. La raó d'aquella enemistat venia de lluny, més de trenta anys, just de quan el primer Machí s'havia discutit fortament amb el veí de la dreta, per una olivera que donava just a la partició de les dos finques. Havien volgut resoldre el tema a cop d'aixada, però sortosament els aturaren a temps d'haver de lamentar una desgràcia personal. La disputa però, va arribar fins als jutjats, que van determinar qui tenia la raó. Com va guanyar la part contrària, des d'aquell nefast episodi, la família sencera s'havia reclòs en aquell mas i aquella vall, que havia esdevingut tot el seu xicotet món. Allí conreaven vegetals, molien gra, feien farina i fabricaven el pa. Tenien gairebé totes les necessitats cobertes.

El seu ramat era l'enveja de la regió. Disposaven de mitja dotzena de vaques lleteres, un semental enorme, dotzena i mitja d'ovelles, set corderets menuts, i un nombre no determinat de caps, de varietats animals com gallines, galls, pollastres, titos, ànecs, àdenes, oques, pitxons i guinees. Menjaven carn fins a rebentar, a més, eren uns magnífics caçadors, per la qual cosa sovint portaven a casa tot un conjunt de llebres, conills salvatges, tords, perdius i si hi havia sort algun porc senglar, que la mare cuinava amb gran devoció, sent les seues salsetes una autèntica delícia per al paladar.

El pastor era un noi molt intrèpid i aventurer, que no s'estava mai quiet, al qual li encantava gaudir d'experiències noves i excitants, tot i que no en tenia l'oportunitat gaire sovint, donada la rutina que acompanyava la seua existència. Ell se'n reia de totes les pors, però, cosa que el portava a endinsar-se en recòndits indrets per tal conèixer coses noves. El cuquet de la curiositat li picava i picava.Un cop, sense dir res a ningú, va decidir traspassar els límits de la vall, per tal de conèixer de primera mà com era el món fora de les seues pastures. Llavors va descobrir el lloc on unes fades que encara eren fadrines ballaven totes les nits quan hi havia lluna plena i el cel estava totalment cobert d'estels brillants. Era una franja de camp molt estreta, ben prop del riu Iberus, ja que la brisa de l'aigua les feia sentir més inspirades i els balls eren acompanyats per càntics celestials.

Una d'aquelles nits, mentre estava contemplant-les des del seu amagatall habitual, la més bella de totes estava ballant a una curta distància de la seua mà. De sobte, en un moment de bogeria irreflexiva, va saltar com un llamp des de darrera de la malesa, va sorprendre tot el grup de dames encantades, la va agafar en els seus braços, i va emprendre una correguda a tota velocitat amb ella cap al mas. La resta de les fades van desaparèixer cridant bojament, fruit de la desesperació. A la fada capturada, la van tractar amb molta amabilitat tota la família des del dia de la seua arribada a la masia de l'Espluga. Malgrat la bondat que demostraven, ella estava sent retinguda contra la seua voluntat, se sentia presonera i enyorava amb tot el cor les seues estimades companyes. El jove pastor estava profundament enamorat d'ella, i desitjava més que cap altra cosa al món que un dia es volgués casar amb ell. Somiava despert només d'imaginar-se-la vestida de blanc i amb un vel llarg i llarg, mentre escoltava la dolça marxa nupcial. A despit de la seua insistència, durant molt de temps ella no li concedia el més mínim plaer i li anava donant llargues. Al final, li va contestar que li podia prometre que el serviria amb lleialtat, però només si ell endevinava el nom que ella tenia en el món de les fades. Ell va intentar recordar tots els noms femenins que la seua memòria li va permetre, però tots els esforços van ser en va. La fada va donar mostres de la seua benevolència, donant-li una pista. Li va pronunciar una frase en una llengua antiguíssima, en la qual trobaria l'origen del seu nom:

- Eder al zaitzute mendia? (T'agrada el camp?).

Ai Déu meu!, que n'era de difícil encertar aquell nom, molt més que trobar una agulla en un munt de palla. Ell no en sabia res de llengües, ni antigues ni modernes. No podia desxifrar aquell missatge. Llavors se li va ocórrer una idea magnífica. Va pensar que el millor que podia fer era tornar al lloc on les fades practicaven les danses més belles que mai un ésser humà s'hauria pogut imaginar, i es va amagar allí una vegada més. La seua esperança estava dipositada en el fet que alguna de les seues anteriors companyes pronunciés el seu nom en un moment de trista enyorança. No succeí cap cosa estranya, tal com ell ja s'esperava, les fades que encara no havien estat desposades estaven ballant aquella nit sota la lluna, mentre no paraven d'enraonar en cap moment.

- Tan de bo ella pogués estar aquí amb natros - va sentir, com una de les fades sospirava -, però ella és una presonera dels malvats humans, que no tenen consciència ni precisament humanitat. El seu nom no els dignifica. Quant pagaria per saber què haurà estat de la pobra Idoia!

Ni si ho hagués provat durant cent anys sense pausa, el pastor no hagués pogut mai endevinar aquell nom tan estrany a la nostra regió. Però ara el tenia i era la clau daurada que li obria la porta del cor de la seua estimada. Se n'anà de pressa cap a casa, més content que un otxo. Quan va arribar, va saludar la jove fada amb el seu nom, que sonava a glòria, i una vegada més li va demanar que es casés amb ell. Ella encara va refusar un altre cop, tot i que va complir la seua promesa i va ser la seua fervent fidel tal com havien acordat. El pastor s'havia d’acontentar només amb això, però com sovint passa en aquest tipus d'històries, prompte no hi hauria un pastor més feliç en tota la contrada, i de la seua cara va rajar un doll infinit de felicitat.

Tot va prosperar per a ell i la seua fada serventa. Les vaques donaven llet tres vegades al dia, el ramat d'ovelles i corders es va multiplicar a velocitat màgica, les gallines ponien sense parar, i en un any ell conreava els oliverars més fèrtils de tota l'Espluga. Una extensió total de cent jornals de terra, que hauria estat inimaginable només uns anys abans sense la inestimable ajuda de la fada. Dia i nit, sense descans, el jove pastor li demanava a la fada que fos la seua esposa. Ella es feia el cor dur, però al final va accedir-hi, malgrat que va posar una condició estricta i inalterable:

- Tu mai no em podràs colpejar ni amb un ferro ni amb una corda, ni amb cap objecte que em pugue fer un senyal a la meua pell. Si ho fas, et deixaré a l'instant. Trencaré el nostre compromís matrimonial i tornaré amb la meua gent, que ben segur em rebran amb els braços oberts.

Ell va esclatar a riure quan va sentir tal estranya petició, perquè no creia que mai s'arribessin a barallar, ja que l'estimava més que a la seua sang, i no pensava en usar la seua força contra una criatura tan bellíssima. Aquelles paraules li semblaven la bajaneria més grossa que mai havia sentit, però ja li anaven bé, si això volia dir que seria la seua esposa per a la resta dels seus dies. El senyor rector abans de casar-los, va fer prometre a tots els Machins que es tornarien a relacionar amb la resta de ciutadans de la regió i oblidarien velles rancúnies, car els fonaments de la humanitat estan en el bon veïnatge i les amistats duradores, en el fet d'estimar als altres com a un mateix. A partir d'aquell dia, la vall de l'Espluga no tornaria a ser una frontera tancada mai més.

Es van casar a l'ermita de Solicrú, que està situada al Lligallo de les Veles, en un indret preponderant i orientada mirant cap al cel, per la qual cosa totes les parelles rebien una benedicció de l'altíssim que garantia la seua felicitat; també la fertilitat, i ells no havien de ser l'excepció. Anaven passant els anys i en la seua relació regnava l'amor i la felicitat. Varen tenir cinc fills, tres masclets i dos femelletes, més macos que un sol, que estimaven la terra i els animals com ningú altre. El seu ramat havia continuat multiplicant-se, i la prosperitat era una paraula que batejava la casa. Però un desafortunat dia, a la matinada, el jove pastor va anar als corrals a agafar l'ase, perquè ell i la seua dona volien anar a comprar bestiar a la fira de mostres d'Amposta. La fada va anar a ajudar-lo. La bèstia era molt tossuda i feia honor al seu nom de ruc i no es volia deixar col·locar la cadira a sobre, va mossegar-lo. El pastor va perdre els nervis es va empipar de debò i va començar a colpejar el ruc amb una corretja, amb tanta mala sort que diversos cops varen anar a parar a l'esquena de la seua esposa, i li produirien uns blaus visibles per a tothom.
Al mateix instant que va sentir els cops que li feien sagnar la pell, ella va desaparèixer. La darrera cosa que el marit va saber d'ella, va ser una veu estranya que amb diverses onades, molt dèbil i que es feia cada vegada més difícil de sentir, que li implorava que cuités dels crios cada moment de la seua vida i no permetés que els passés res de dolent. D'aquesta desgraciada manera, va ocórrer la separació definitiva entre el pastor i la fada, que mai més no es tornaren a veure, cosa que va deixar-lo sota la més profunda de les depressions. Però els seus fills van créixer i van tenir una llarga descendència, nets i besnéts, car la vida va continuar el seu pas. La gent del poble mai va aconseguir pronunciar correctament l'estrany nom de la fada, i van convertir Idoia en Dida. Avui en dia als seus descendents encara els anomenen didencs.

EL BANDOLER DE SANG BLAVA

L'episodi comença quan el segle XV s'estava acomiadant, i Maria "la de la Raval del Pom", quan només tenia divuit anys va donar llum a un fill, a qui tothom cridava Peret. El xiquet no tenia cognom, perquè el seu naixement havia estat il·legítim, deshonrós. L'escàndol va convulgir la xicoteta barriada, amb el naixement d'un nen fruit del pecat. ens hem de remuntar a un delicat moment de la història, durant el qual el comportament de la societat estava regit pel Tribunal de la Santa Inquisició, que vetllava per la preservació de la bona moral i el seguiment estricte de la doctrina vaticana, sempre atent contra els actes de bruixeria i les heretgies. L'Edat Mitjana va ser un període molt difícil per a les fèmines, que havien de seguir estrictament els dictàmens dels seus marits i refrenar les passions corporals tostemps. Foren nombrosos els versos que s'escrigueren i cantaren que denunciaven els pecats femenins, en uns anys en què dominava la misogínia accelerada.

Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e trossos,
alli'ls metten;
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades
e celerades
abominables!

La Maria fou reclosa a casa, de la qual no en pogué eixir mai més. El tribunal prohibí taxativament que la veiés ningú, prou feien en perdonar-li la foguera. La seua única feina era cuitar del seu fillet. La vox populi comentava que el progenitor era el senyor Petri de Cambredó, membre de la família aristocràtica més opulenta que s'hostatjava a la zona on l'Ebre es fa català, el veritable amo de la contrada, donades la quantitat de propietats que posseïa i les seues incalculables riqueses. En Peret, des de ben jovenet, es va fer molt conegut per tota la comarca, per la seua simpatia, les seues qualitats oratòries, i pel fet que repetia ara i després que era el fill bord d'en Petri, mal que li pesés. La seua filosofia de vida quedava reflectida en una frase que va fer cèlebre arreu del territori ebrenc:

- Plebeus i camperols desperteu i allibereu-vos! Teniu la sang igual de roja que els nobles Senyors.

Aquell noiet intrèpid i desobedient, quan ja era crescudet, va triar ser bandoler i lladre de camins. Les trapelleries a què tenia tothom acostumat, esdevingueren veritables malifetes, que es comentaven diferentment en la vida social dels castells i als camps de treball. La gent plana les narrava sovint amb un somriure, la qual cosa irritava fortament els poderosos nobles de la cort. En Peret era el rei dels acudits, el més xalador de tota la colla, i tenia una força com un bou. S'atrevia a lluitar contra tres homes a l'hora, mentre que li encantava presumir d'haver-los vençut amb el mínim esforç, - amb el dit xicotet - com repetia, ja que era molt astut a l'hora d'usar la seua tremenda força. Tot i que preferia els saqueigs en els quals no havia d'usar la violència.

Era un veritable mestre quan es volia disfressar. Podia convertir-se en tota mena de personatges, des d'un leprós a una senyoreta embarassada, sense que ningú el reconegués. Una vegada va robar una vaca, i la va vendre a l'amo a qui l'havia sostret. Ningú sabia cantar millor que ell, tant en català com en provençal. i molts camperols que sabien que l'estaven buscant, li oferien refugiar-se en els seus amagatalls per tal d'entretenir els membres de la seua família. Amb els pobres era molt generós. En Peret, era un d'aquells bandits, com en Robin Hood o en Curro Jiménez, que mai no robaven una bossa d'or a un ric, sense lliurar la meitat del seu botí a aquells que patien gana i privacions, sobretot amb els malalts i els invàlids que no es podien valer per si sols. Era un gran especialista en la seua feina, i tots els tipus de robatoris li anaven com anell al dit: per robar ramat s'inventava tot tipus de trapelleries i se'n sortia amb un centenar de caps; a l'hora d'assaltar carruatges, mai no deixava una joia solta, mentre que els diners li queien de les butxaques, car no hi cabien.

Els castells eren la seua afecció principal, ja que abans de saquejar-los, es feia passar per un senyor de l'alta noblesa que els honorava amb una visita de categoria, es deixava servir un suculent àpat per dinar, i quan arribaven a les postres els feia saber el motiu de la seua presència. Però ell no era un bandoler vulgar, com molts dels que actuaven per les muntanyes. N'estava molt orgullós de la sang noble que corria per les seues venes i jurava que algun dia seria l'amo del territori, tal com per sang li hauria pertocat. Així que igual podia comportar-se amb tota educació quan volia, com podia convertir-se en un despietat, el més baix entre els baixos. Un cop en Peret, havia robat el bou semental d'un dels propietaris més opulents de la comarca, Bernard Despuig, i bé que ho sabia aquell qui havia fet tal acció, tot i que no havia vist el lladre ni havia deixat petjades. Va muntar el seu millor cavall, amb la seua armadura es va dirigir recte a la casa de la pobra Maria "la de la Raval del Pom", per tal de fer justícia. Allí es va trobar un jove rodamón assegut que s'estava refrescant sota una canal que rajava de la teulada.

- És aquesta la casa d'en Peret, el bord d'en Petri de Cambredó? - Va preguntar el cavaller Despuig molt empipat.

- Oh, ah,oh Em sembla que té raó la seua excel·lència - Va contestar el rodamón, mentre guinyava l'ull de l'esquerra

- Es troba a casa en aquests moments? No penses en enganyar-me, ja que et puc obrir l'estómac només amb la mirada.

- Oh,ah,oh, em sembla que ja ha arribat.

- Lliga el meu cavall al pal i tingues bona cura d'ell, mentre vaig a aclarir els comptes amb aquell bandit.

- Oh,ah,oh, com la seua excel·lència demani. Pot estar tranquil que el seu cavall no podia caure en millors mans.

Llavors el cavaller que anava com una moto va agafar una espasa a cada mà i caminant a grans passos es va endinsar a la humil casa. Estava tan ple de còlera que no parava de llançar forts insults, com merda seca, efeminat, mal nascut, cafre, renegat, brutolis, ase, poca vergonya.

Tan prompte com en Despuig va desaparèixer de la seua vista, el suposat rodamón va saltar del seu lloc, va llençar al terra els quatres sacs que portava a sobre, va muntar sobre el cavall i va fer-lo cavalcar tan de presa com va poder. Es dirigia a la casa pairal dels Despuig. Allí va trucar a la porta, quan el servei va obrir va demanar veure la noble senyora de la casa, car tenia un urgent missatge que lliurar-li.

- Oh, nobilíssima senyora, sento comunicar-li que el seu marit es troba ficat en un embolic de mil dimonis, del qual només vostè el pot treure. M'ha enviat amb el seu propi cavall, per tal que m'enviï dos mil rals, i no em pregunti res, que el temps és or. Pot comprovar el cavall i veurà que és el seu, com a mostra que sóc un missatger vertader, i no un impostor.

Va expressar-se amb una veu persuasiva. Òbviament la dona del cavaller li va donar els dos mil rals, alhora que li va oferir un bon berenar com a recompensa a la seua diligència. Satisfet i amb la panxa plena, se'n va tornar trotant amb el cavall a la velocitat d'un avió en temps moderns. Però si creieu que en Peret va tornar a la Raval del Pom esteu molt equivocats. Amb el cavall d'en Despuig, es va dirigir cap a València, creuant la serralada del Maestrat, famosa per l'abundància de bandolers, on va fer bons amics i va causar admiració amb les seues boniques cançons, mentre s'hostatjà al castell de Xivert.

Vós no voler lo meu voler empeny
e vostres ulls han mon arnès romput.
mon pensament, minvant, m'ha ja vençut:
só presoner, pauruc, per vostre seny.
Lo vostre gest tots mos actes afrena
e, mon voler, res no el pot enfrenar.
L'hivern cremant, l'estiu sens escalfar,
aquests perills me daran mala estrena.

Quan va arribar a la ciutat del Túria, amb els dos mil rals i els diners que va aconseguir pel cavall, la ciutat li va oferir les millors condicions per passar-s'ho molt bé. Havia estat un robatori de categoria i que posava en el punt més àlgid la seua famosíssima carrera com a lladre. Però no en tenia prou. Un vespre es va vestir amb molta elegància, va llogar un cavall de pura raça i amb una llarga espasa com a companya inseparable, va parar una diligència que estava entrant a la ciutat. Era coneixedor que hi viatjaven el senyor feudal més ric d'aquelles terres i la seua filla. En Peret es va enamorar de la noia a l'acte, i tot i que no va tenir pietat i va robar els diners del noble, no va tocar cap de les joies de la bellíssima noia. O bé per la gentilesa que va mostrar o perquè tenia molt bona planta, la noia també es va enamorar amb bogeria. Per suposat que no beneïa aquell amor el poderós senyor, que va aixecar cel i terra i volia fer caure totes les forces de la llei en contra d'en Peret, i va posar un altíssim preu al seu cap. Va haver de fugir cames ajudeu-me per salvar la vida, i foren els bons amics que havia fet durant la seua curta estada per les terres del Maestrat, els qui evitaren que li fessin la pell. Però la força de l'amor el va empènyer a tornar a l'horta valenciana. Es va amagar en una cova a la muntanyeta del Puig de Santa Maria, i va començar a enviar missatges a la seua estimada. Ella els contestava puntualment, i un dia li va demanar que acudis a casa seua a mitja nit i li podria tocar la mà per la finestra. Com era nit de lluna plena, no va tenir problemes per divisar la finestra i va tocar la mà de la seua estimada i no la volia deixar.

- Em donaràs aquesta ma en matrimoni, no vull perdre-la. Prometeu-m'ho

- Mai, va cridar la noia.

- Agafaré aquest mà i la separaré del teu cos, així la tindré sempre amb mi.

- No gosaràs fer tal cosa.
Es disposava a complir les seues paraules i les primeres gotes de sang ja rajaven de la mà de la noia, quan ella va acceptar casar-se amb el bandoler dels bandolers. Però si creieu que va continuar fent de les seues, esteu novament equivocats. La noia es va encarregar que la llei fos benvolent amb ell, ja que la vida no li havia estat propícia, i durant dos anys va servir fidelment les autoritats del comtat. En Peret visqué fins una edat molt avançada. Va heretar la fortuna del seu sogre i va comprar les terres de la Raval del Pom i la Carrova, per tal de fer honor a la sang que se li atribuïa, va esdevenir el senyor feudal que més terra posseïa a banda i a banda del cabalós riu Ebre.

EL MINOTAURE DE CAMPREDÓ

Conten els més vells del poble que fa uns quants milers d'anys, quan encara es desconeixia l'ús del paper per narrar les històries fantàstiques (aquestes es transmetien oralment de pares a fills i d'aquests als nets), tots els ciutadans que habitaven vora l'estuari de Campredó estaven terriblement espantats per un monstre lletgíssim i salvatge que residia a la veïna Bahia de la Carrova, just en l'indret on el riu s'unia voluntàriament al mar. Aquest minotaure, nom amb el qual se'l coneixia popularment, era una enorme bèstia que tenia dos caps, amb només un ull grandíssim que tenia un color verdinós fosquíssim, un pit quadrat i robustíssim, quatre cames molt àgils que li permetien desplaçar-se amb enormes saltirons, i unes aletes molt ben desenvolupades per a nedar; tot i que el que veritablement espantava era les flamarades de foc que treia per la boca, que estava situada en el cap que no tenia ull. També posseïa poders sobrenaturals, els quals utilitzava quan estava de mala lluna, que malauradament era dia sí dia també, per cremar els arbres del bosc i la garriga, destruir les cases de fusta, robar els aliments més saborosos, provocar inundacions calamitoses que feien malbé tots els conreus de la pagesia, i ofegar cada cap dels diversos ramats que pasturaven pels erms.

Com a mostra que la seua crueltat no tenia final, era el fet que tenia especial predilecció per capturar els corderets més joves quan els alletaven les seues mares, perquè la seua pell era més fina, i a més, el plor dels cadells xicotets era tot un al·licient, donat el seu tarannà malvat i destructiu. Totes aquestes malifetes arruïnaven completament els camperols, als quals els era molt difícil recuperar-se, ja que en aquesta època tan llunyana, encara no hi havia indústria i tothom vivia de la terra.

Els pagesos usaven totes les ferramentes que tenien al seu abast per combatre'l. Fabricaven aixades de fulla gruixuda, serres de cent dents, espases d'un metre d'allargada, ganivets de grans dimensions molt afilats, i un llarg etcètera d'instruments, dels quals ara no en recordo el nom, contra aquest terrible bitxo, però tots els esforços i l'enginy dels camperols resultaven inútils.

Els joves més valents provaven d'enfrontar-s'hi cara a cara, però cap arma fabricada per la mà humana podia causar cap dany a la dura pell de la bèstia. La lluita resultava ben desigual, era com colpejar una paret que fa un gruix de més d'un metre, sense alterar una pedra. Era tan fort, que els cops de les armes fabricades pels homes ni tan sols li feien pessigolles. La desesperació era total, semblava impossible que hi hagués un remei que posés fi a tanta destrucció.

Els homes més vells i, consegüentment, els més savis de la població, que rebien de mal nom "Els barba grisa", pel color del pelatge que cobria la barbeta de la cara, van celebrar una reunió d'urgència, en la qual van decidir que hi havia només una cosa que podien fer, però tal com la feina pertocava, havien d'usar tot el seu enginy i anar amb molta cura perquè si fallaven, les conseqüències podrien ser catastròfiques, car la ràbia d'aquella bèstia cauria damunt d'ells, i seria el veritable final. Havien d'aconseguir treure el monstre de la Bahia, tan prompte com fos possible, i emportar-se'l ben lluny d'allí. Era essencial per a l'èxit de l'aventura, poder apartar-lo del seu espai natural, i introduir-lo dins d'un llac xicotet que hi havia a l'altre costat de les muntanyes, perquè sol i enfonsat en aigües desconegudes, deixaria definitivament de ser un perill constant per a la població.

Van començar els preparatius immediatament. Van soldar un bon rastre de cadenes del ferro més resistent, i van fer venir a l'estuari de Cambredó els dos bous més forts de la contrada, que havien guanyat deu vegades consecutives els concursos anuals de força. Dos gegants sementals que pertanyien a la popular família Aguiló, que els criaven a la partida de Vinaixarop, on hi ha una torre antiguíssima, que estaven acostumats a unes condicions de vida realment difícils. Encara que el dilema de com endur-se el monstre d'allí, per tal que pogués ser encadenat pels bous encara estava per solucionar. Tot i que havien debatut moltíssimes possibilitats, cap d'elles no semblava del tot viable. No podien desplaçar-se a la Bahia per mig d'una barqueta, perquè els veuria d'immediat i els atacaria sense pietat, tampoc era una bona idea esperar el moment que decidís creuar el riu, perquè estaria de peu i llavors seria impossible fer-lo caure, car la seua força era immensa i els seus reflexos inaudits.

Afortunadament, després de llarguíssimes i monòtones sessions discutint el tema, a una joveneta se li va ocórrer una idea perfecta, que els hauria de treure de tots els mals. De tots era sabut que el cruel monstre tenia especial fascinació per les noies maques, especialment sí eren fadrines i portaven perfums olorosos. Les essències que emanaven el treien de polleguera, però en un sentit positiu, li alleugerien la ràbia una estona. La solució era tot un enigma, però calia mantenir l'esperança. Mostrava almenys en aquest aspecte una mica de qualitat humana, amb la seua excitació per la bellesa jove, i ells havien de saber treure tot el profit possible d'aquesta gran debilitat, que era l'única que el monstre exterioritzava. El seu taló d'Aquiles podia ser el principi del final.

La noieta més maca del poble, va decidir actuar de pressa i ser la primera voluntària per a tal delicada empresa. Va fer una prometença que assegurava que els seus encants el captivarien de tal manera, que cauria rendit als seus braços, i el convenceria que anés a viure al llac que li tenien destinat. L'havien de portar a una sèquia molt espaiosa, situada en una vall prop de les finques de l'Espluga, que seria assetjada per tots els homes de la població, que estarien convenientment armats. Tot ho tenien ben pensat, el moment de la veritat s'apropava. Només calia actuar amb fermesa. Els bous gegants i els homes amb les cadenes es van amagar als pinars que hi havia a la partida del Rodeo, mentre la pulcra fadrina va seure a la vora de l'aigua i va cridar el monstre amb la seua veu suau i entendridora, i usant les paraules més dolces de les que conté el diccionari.

- Vine dolç Minotaure, que oloraràs el meu perfum, que ha estat fet amb la mescla de sals naturals i l'aigua més clara i fresca. Vine, que sentiràs el meu cor com batega car rebossa d'amor i gentilesa, i pot ser per a tu. Mai no has conegut una sensació millor, que la tendresa que surt de mi. Sóc la reina de la pradera, la princesa dels mars, la que té la veu més dolça i les olors més ancestrals. Vine, que sentiràs la melodia més bella de les que es fan i desfan.

Sóc com una gavina voladora
que traspasso el meu destí,
cerco algú en aquesta platja
que dirigeixi el meu camí.
Provo d'agafar la papallona
que voleia per aquí,
busco trobar un bon home
i que sigui millor marit.
Sé que el bon Minotaure
m'estimarà molt a mi.

A poquet a poquet el monstre, que no se'n sabia avenir i estava totalment confós, va anar traient els dos caps i va abandonar les profunditats. Aquell meravellós càntic continuava, i el seu esperit es fonia com la xocolata, car eren les primeres paraules dolces que sentia en la seua vida.

Vine, vine, Minotaure
apropa't tendrament a mi,
et sentiràs com en el cel
i menjaràs com en un festí.

Va deixar les aigües enrera per seguir la dolça veu de la noia. Va trepitjar terra ferma, es va encaminar cap a la noieta i va posar un dels seus horribles caps damunt de la seua faldilla. L'olor encisador que aquesta desprenia el va fascinar de tal manera, que va agafar un son molt profund. En el seu somni, ben segur que pensava en la bellesa de la noia, la seua dolça veu i el seu perfum encantador.

Via fora! Ara o mai! Aquests van ser els crits unànimes dels improvisats guerrers, que retronaren en una regió que havia estat al llarg dels segles molt pacífica. Era el moment, els homes van sortir del seu amagatall i traient tota la força de les seues entranyes, van posar les cadenes al voltant del coll del monstre. La bèstia furiosa es despertà commoguda i va reaccionar brutalment, colpejant la noia amb les seues impressionants mandíbules, mentre intentava alliberar-se de les cadenes i donava uns crits com un posseït, que feien tremolar tothom. Però no hi havia lloc per a la desesperació, les cadenes havien estat premudes adequadament, i els enginyosos bous van començar a estirar-les amb total destresa i convenciment. Molt lentament però sense pausa, i ajudats per la força que cada home podia posar de la seua part, el monstre va ser arrossegat ben lluny d'aquelles aigües, on se sentia amo i senyor.

El primer pas ja s'havia complert. Però la part més dura del treball dels animals encara estava per arribar. Ara calia la laboriosa tasca d'emportar-se'l cap al Coll redó, on hi havia el llac que li tenien destinat com a la seua futura residència. Tots els vilatans van poder contemplar emocionats l'espectacle, mentre animaven els bous i els donaven naps i pastanagues. Les petjades que deixava la poderosa bèstia amb els seus quatre peus majestuosos eren imborrables, i per això tothom les recorda, malgrat que vagin passant els anys. Finalment van arribar a la partida de Soldevila, concretament a un indret totalment cobert pels aiguamolls, que originàriament es deia la Sèquia Blava, però que passà a anomenar-se el cim del valents.

Aquells bravíssims animals van haver de fer un esforç tan enorme, que l'ull esquerre d'un i el dret de l'altre varen caure al terra i van vessar milers de gotes d'aigua, que prengueren forma d'unes llàgrimes que van omplir una sèquia, la qual va rebre en el seu honor el nom de Sèquia dels Sementals. En aquell preciós manantial, d'aigües encantades que es perdien en la immensitat de l'Iberus, el qual era un flumen sagrat en aquell moment de la història, i contemplats per l'ésser suprem que els vigilava des de les altures, els homes més valents de la història de la nostra comarca van deixar anar les cadenes.
El monstre es va tirar a dintre immediatament i es va enfonsar. Tothom el perdé de vista, amagat en les profundes aigües, presidides per una blavor que feia mal a la retina, de la bellesa que emanava. I encara en els nostres dies, que estan dominats per la raó i la ciència, i plens de gent que no creuen res que no es pugui demostrar científicament, aquí al poble de Campredó la gent més vella i, consegüentment, la més sàvia del lloc, contaran als forasters que el ferotge Minotaure encara resideix sota les aigües, d'on no gosarà mai més sortir-ne, ni si fos cridat per la veu més dolça de la noieta més bella de tot el planeta.

L’ERMITA DE SOLICRÚ

En èpoques molt antigues, en un poble molt xicotet habitat per pescadors molt pobres i altra bona gent, que estava situat en l’indret on el riu Ebre s’abraçava amb el mar, al qual els romans conqueridors donaren el nom de Cambredó, un nombrós grup de residents eren molt pietosos i volien homenatjar el Senyor de la terra i el cel. Van decidir construir una ermita. Aquesta no havia de ser molt gran, però havia de ser l’ermita representativa de tothom. Per aquest motiu van decidir construir-la en un lloc on tots els cristians de la vall meridional de l’Ebre podrien reunir-se cada diumenge i celebrar la litúrgia plegats. Els tres vells més intel•ligents de la regió, un de Vinaròs, l’altre de Val-de-roures i un tercer d’Amposta, van acceptar l’enorme responsabilitat de dirigir la sagrada construcció i molts joves del districte van posar-se a la feina laboriosament, uns carrejant pedres i altres netejant el terra dels brots de matolls i malesa espessa que formaven un bosc frondós i un amalgama intens de colors verdosos.

Van triar un lloc que feia una tisora i s’orientava cap a la vila de Morella al vessant oest i mirava cap a l’Ametlla de Mar en el cantó oriental. També coincidia en una zona on els camins de diversos pobles de renom es creuaven. Era un lloc ideal , on hi havia materials de construcció a l’abast.Després d’alliçonar tots els voluntaris disposats a treballar molt dur, van començar la seva pietosa i engrescadora feina, un dia tan senyalat com el de Sant Joan, abans que sortís el Sol. Van fer progressos inimaginables, mostra del seny empeny i devoció. La primera filera d’aquelles pedres enormes estava ja enllestida abans que es fes fosc i forçosament haguessin de parar. Al dia següent, novament de matinada, els improvisats constructors es van tornar a reunir al centre del poble, ansiosos d’aixecar els murs de l’església en dos o tres fileres si podien aquell dia.

Tots junts caminaren fins al turó on havien començat el treball, mentre entonaven cançons de glòria a Déu i de confiança en el futur de la humanitat. Però van quedar del tot estorats, quan arribaren allí i se n’adonaren que no quedava rastre del treball que ells havien fet el dia abans. Les piles de matèria primera estaven encara allí, però totes les pedres que ells havien col•locat amb tanta cura en aquella primera filera, havien desaparegut. S’hauria necessitat un veritable exèrcit d’homes, per poder endur-se les pedres, així que els constructors sabien que alguna força sobrenatural havia actuat en aquell indret, i calia analitzar detalladament les passes a seguir. Després d’una acalorada discussió, on es mostraren les primeres divergències, els tres vells savis van donar el vist-i-plau a continuar les tasques de construcció de l’església un altre cop, com si res no hagués passat.

Estaven convençuts que Déu els estava provant i no volien caure a la primera de canvi.Els treballadors van aconseguir, amb molt d’esforç i molts quilograms de suor vessats, tornar a construir aquella filera de pedres que havia desaparegut a causa de misterioses interferències, i se’n van anar cap a casa molt cansats, però del tot satisfets, quan la foscor de la nit va prendre possessió del cel.En el segon dia de treball, tristament se n’adonaren que no hi havia de nou cap rastre del seu dia de treball. Totes les pedres havien desaparegut. I una altra vegada, van donar mostres del seu empeny i tossuderia, quan de cap manera es van espantar o decebre, sinó que van decidir tornar a construir la primera filera de les parets de l’església.Però en el tercer matí, les coses estaven exactament igual, tot el seu treball desfet.

Tot i que aquesta vegada els vells savis de la comarca, després d’una reunió excitada i on començava a regnar el dubte i el desencís, van dir als constructors que se n’anessin cap a casa i esperessin futurs esdeveniments, ja que el tema era molt delicat i semblava que estaven malgastant esforços en va.Els tres vells van descobrir que cada nit rebien una mateixa visió a la finestra de casa seva que havien de tenir en compte i no menysprear, car no era cap casualitat. Era una llum brillant des de dalt del cel, que resplendia una llarga estona acompanyada d’una veu molt greu que deia:

- ‘Busqueu el cau del conill clar, però que no és blanc. Quan el trobeu construïu allí mateix i no en cap altre lloc l’ermita’.

Cap dels tres vells, que eren homes de molta fe, va dubtar a l’hora d’obeir tal celestial demanda, que ben segur era la clau per acabar amb èxit el temple. I amb aquesta disposició, ells van començar a buscar en diferents direccions, un conill d’un color tan inusual i de més estranya aparença.Tot aquell dia ells van divagar, buscant a través dels pinars i maleses que vestien les parts dreta i esquerra de la vall del riu Ebre. Tot aquell dia fins arribar la foscor van divisar moltíssims conills i llebres, però òbviament cap d’ells gaudia d’aquell color que només una força del cel podia enviar.

Molt cansats per la recerca i desesperats anímicament, havien acordat tornar-se a reunir en un lloc mític de l’estuari, davant de la torre mora que vigilava el tràfic de vaixells de l’esquerra del riu a l’entrada de l’estuari Ningú gosava parlar, car consideraven que tots els esforços serien inútils i ningú no tenia ni idea d’on seguir buscant amb un mínim de possibilitats d’èxit. Quan estaven a punt de marxar cap a casa, un jove de sobte va veure el conill d’un color cru, indefinible, que els feia senyals des del turó més alt a l’est de la torre.

Durant un instant ell va romandre quiet. Semblava que els mirava i els donava la benedicció. Llavors va desaparèixer i mai més el van tornar a veure, ni va deixar cap rastre de les seves petjades. De fet, tothom estava segur d’haver-lo vist durant aquell curt però meravellós instant. Al matí següent, els vells es tornaren a reunir i van ordenar els treballadors que comencessin a portar les pedres cap al lloc on el conill havia aparegut. Allí varen trobar un clot profund, on es reflectia la clara imatge del sagrat animal, amb una mena d’estandard pintat al terra.Quan ells van començar a construir l’ermita, el treball els semblava infinitament més fàcil que abans com si fossin ajudats per una gran força sobrenatural que no els deixava en cap moment.

Les parets van muntar a una molt remarcable velocitat. El sostre va ser col•locat en un tres i no res, i prompte l’església va ser totalment llesta per a les feines de peregrinació i adoració del Senyor. Els vells savis van demanar a les autoritats de la sagrada ciutat de Roma que santifiquessin l’ermita i tota la comarca i li donessin el nom de l’ermita de Solicrú, com a homenatge al sol que els il•luminà i els va permetre treballar i òbviament a aquell estrany color del conill celestial. Val a dir que per a la gent de la comarca, va rebre durant segles el nom de "L’ermita del conill pàl•lid".

Després de molts anys, el nom va ser et més curt i va esdevenir popularment ‘La conilla’. I fins als nostres dies, la vella ermita que roman en aquell curiós lloc, on es pot divisar tots els pobles del delta, significa la unitat natural de tots els pobles i la seva gent. I així sigui.

A Quim Monzó, un poema

El món, omplert amb paraules buides
no encamina el moviment d'un poble.

La paraula, eixa eina que encomana
el lliure destí d'un país sa.

El llibre, l'espill d'una terra espoliada
que mai no sap si la deixaran caminar.

La valentia, un mot de luxe que ens cal,
lliures i ferms, sense genolls covards.

La parla, un fet nostrat, malentès i humiliat
des de ponent, eixe lloc que ens és tan estrany.

El lletrat, l'home que conrea els mots
i oblida les incongruències ancestrals.

L’hereva Petronel·la

Els vells narradors d’històries, que durant tants segles han anat trepitjant els nostres pobles, acostumaven a contar la història d’un heroi que tenia de nom Jaume. Era d’ascendència fenícia, és a dir de sang d’excel·lents comerciants i mercaders, que va construir un poblat gran, o una ciutat petita, justament al turó on avui en dia està situada l’ermita de Solicrú. Des d’allí es podia contemplar tot l’estuari de l’Ebre i podien estar tranquils que no serien atacats pels enemics, però d’aquests fets ens hem de remuntar molt enrera, fins al segle quart abans de l’era cristiana. Els segles van anar passant, com es diu popularment el temps vola, i va venir a les nostres terres un senyor noble que provenia de ponent i portava tècniques innovadores per al conreu dels fruiters. Tenia l’honor de ser el Duc de Cambredó, el qual era molt amic del rei, atès que havia estat un important militar de l’orde dels Templers, que van conquerir totes les terres que regava la mar Mediterrània i les van posar a disposició de la noble i estimada corona de Catalunya i Aragó, de la qual nosaltres tenim l’honor de ser els hereus de primera mà.Al voltant de l’actual ermita, a uns quants quilòmetres del casc urbà de Campredó, va fer habitable una fortalesa i va fer construir diverses sèquies de seguretat, ja que era una època en la qual actuaven moltes colles de bandolers que tenien atemorida tota la població.

Saquejaven tot el que tenien al seu abast, i els enormes castells dels senyors feudals que guardaven molts productes de valor havien d’estar ben protegits dels més que probables setges.Cap a l’any 1350, el duc de Cambredó va ordenar construir un castell, que havia de ser el més gran de la regió, per tal de donar mostres de la seva fortuna i volia que fos el mirall a seguir per altres nobles, i que tots els camperols li mostressin el seu més alt respecte. Cada pedra d’aquelles gruixudes parets va ser portada al cim per diversos grups de sirvents i presoners. La construcció del castell de Cambredó va rebre ajuda financera dels barons d’Aragó, que estaven disposats a defensar-se per totes de les amenaces dels poderosos senyors de Castella. Aquest nou castell havia de ser el més segur de tota la corona i símbol de la resistència de la nostra terra.Però poc després, com sempre passa en la història dels aristòcrates i reis, va haver tractats de pau, acords territorials, casaments entre parelles de tots dos bàndols - aragonesos i castellans, - que van propiciar un llarg període pau i benestar a les nostres comarques i a tot el regne. De fet, un centenar d’anys desprès de construir el castell de Cambredó, aquella gran fortalesa va ser adquirida per uns nobles que s’anomenaven ‘Oliver de Boteller’. El senyor d’aquesta família era un portentós duc que havia fet fortuna amb l’exercici del monopoli del comerç marítim pel mare nostrum. La seva filla Petronel·la era la fadrina més bonica de tot el contorn.El seu nom recordava una famosa reina de la corona, que quan es va esposar tenia només tres anys, i d’aquest matrimoni va resultar en la unió dels regnes de Catalunya i Aragó, els més pròspers de la Península Ibèrica, que esdevingueren senyors de tota la mar Mediterrània, fins a les costes de Turquia.

Na Petronel·la era conscient de la seva bellesa. Però com moltes altres noies boniques, en temps passats i en els actuals, no li agradava res més que sentir de tothom el bonica que ella era. Molts homes, joves i macos, soldats valents i de bon naixement, s’apropaven al castell per buscar els seus favors. Ella els refusava a tots, perquè ells no disposaven de la virtut que ella més desitjava: el dot de recitar poesia i fer música que fes reflectir en un mirall la seva impressionant bellesa.Curiosament l’home que posseïa aquest dot era un xicot que era fuster, sense un duro, és a dir d’ascendència pobre o naixement baix com s’anomenava per aquesta època, que residia en un poblat dins la vall a la mateixa boca del riu Ebre, a uns quants quilòmetres del castell. El seu nom era Joan, de la casa dels “Panxampla”, i tenien la fama de ser treballadors i honrats com els qui més, però per suposat no tenien res que oferir-li a tan distingida dama, jove, rica, i bella a la vegada.En Joan s’havia bojament enamorat de la Petronel·la, i cada dia de la setmana passava al voltant del castell i desitjava que l’admetessin a entrar al saló de jocs i poder parlar a la més bella de totes les belles. Una sirena que tenia la bellesa de fada encantada i que l’havia trastornat. A voltes li permetien entrar, de vegades el tiraven fora, però sempre que li permetien la seva presència davant la Petronel·la, tocava i cantava per a ella d’una manera tan encantadora i sempre afalagant la seva bellesa que no tenia comparació i la inundava de paraules tan dolces que ella mai no hauria pogut sentir de cap dels homes que habitaven el castell, els quals tot i tenir més diners, nom i prestigi que en Joan, eren uns incults i no sabien res de la dolçor que una noia tan bella necessitava.El jove fuster va començar a creure que ella li retornaria l’amor i cada dia estava més apassionat. Oblidà el seu treball, va deixar de fer exercicis de força i cuidar el seu cos, i pensava tot el dia en les composicions que dedicaria a la seva estimada i en crear la música més dolça que li captivés el cor per sempre.

Però mai plou en abundància a casa els pobres i ben aviat la seva esperança es va esvair del tot, i el féu tornar a trepitjar de peus a terra, aterrar del seu viatge lunar, i li van demostrar que els somnis blaus només existeixen el els contes de xiquets i la realitat és molt més dura; mentre que un somniador pobre sempre té les de perdre.Un jove general, més maco i més poderós, i potser amb més do de paraula que els altres nois de la comarca, va venir a visitar el castell i descansar després d’haver estat a l’illa de Sicília servint fidelment al rei durant més de cinc anys. Amb els seus encants va deixar la senyoreta totalment enamorada. La unió era adequada i beneïda per la família, ja que s’unia l’hereva del senyoriu de Cambredó amb un noble que feia de soldat i que aportava molts diners en efectiu, que era el que l’aristocràcia d’aquesta part del país estava cercant des de feia anys, ja que les raons monetàries els havien enfrontat llargament a la corona.A la gran festa de casament se n’oblidaren de convidar el pobre fuster, al qual consideraven de rang molt inferior. De fet, no va haver ni una sola paraula per a ell, ni un missatge d’explicació, com si al castell se n’haguessin totalment oblidat de la seva pobra i desafortunada existència. En Joan no es va dirigir durant setmanes ni al castell ni al cim del turó de Solicrú, però estava molt ressentit i no prometia ser bo tota la vida, com havia estat en els darrers temps, on l’amor li havia fet oblidar quant fort era.

Amb el cor trencat, ell divagava a través de la vall de l’Ebre, i els boscos de la serra, amb la seva arpa com a única arma, i va composar una oda que seria cantada per aquells indrets durant més de cinc-cents anys, i es considera un dels poemes d’amor més importants de la nostra volguda i maltractada llengua catalana. Era una oda molt llarga, que expressava tots els seus grans sentiments i dels innumerables versos se n’han conservat els més emotius i han esdevingut un himne per als víctimes del desamor:“Lluny de les torres de marbre de la bella Petronel·lajo passo les meves hores solitàries de tristorella que brilla de bellesa i careix d’amor,contempla com el seu fidel servent es morperò no mostra una estela de compassió”.Però en Joan no va morir del seu amor i el cor trencat. Poc després es va unir a un grup de bandolers i lladres de camins i es va convertit en el cap de la banda. Va robar en els camps de la seva estimada moltíssimes vegades i va aconseguir forçar la ruïna de la casa més forta de la contrada i se’n sentí satisfet de la seva revenja.Els segles durant els quals aquell fortí no havia pogut ser saquejat havien quedat només per a la història. Res podia aturar la ràbia i bravura del fuster fet bandoler, que volia condemnar tothora els fets que l’humiliaren. Per a la cruel Petronel·la, li va seguir dedicant poemes i cançons, però de signe ben divers i el record de la seva crueltat la va seguir fins a la resta dels seus dies.

Els camperols de la regió recitaven de memòria i de tot cor els versos més contundents de la famosíssima oda d’amor i revenja:“Vos sou senyora meva, l’ànima de gelque no tindrà cabuda al cel,car és més freda que la neu de l’hivern al cim el turó,ja mai més tindrà l’amor meui la seva bellesa es cremarà a les brases de l’infern”.

Per a en Joan, la seva merescuda recompensa va ser que la famosa oda no s’hagi oblidat mai i se’l recordi més com a un gran enamorat que com a un malvat bandoler, que només el destí va fabricar. Així que fins als nostres dies, quan el castell ja no està en peu i ningú se’n recorda de la seva existència, la història d’amor i desamor del Joan i la Petronel·la encara es ben viva en la memòria d’aquells que estimen.