dijous, 3 de gener de 2008

Tomàs Serra (1)


A partir del dia d'Avui i dues vegades a la setmana penjaré un capítol de la novel·la Tomàs Serra, que vaig publicar el 2001. És una experiència que feia temps que tenia al cap, ja que trobo que pot tenir seguidors el fet de posar una novel·la en "fascicles" si és que es pot dir així a publicar-la en un bloc. Va ser la primera novel·la personal, en la qual vaig abocar molts esforços. Tracta de la vida d'un noi orfe en un poble de la riba final de l'Ebre català, Campredó, en plena postguerra. els quefers de la vida el portaran a la clandestinitat, l'exili i l'èxit professional. La tornada al poble per enyor és sempre present, però.

1
CAN SERRA

El meu nom és Tomàs Serra. Els campredonencs i molts ciutadans de la regió de l’orgullós Ebre català em coneixen com a Maset “el del ferro”, nom aquest que reivindico amb la cara ben alta i del qual tothora en faré bandera, donat que m’atorga personalitat i dóna testimoni del meu humil origen. Al mes d’octubre del 1942, quan comença aquesta història, tenia tretze anys acabats de complir. Les dates que esmento no són ni molt menys casuals, han estat escrites amb tota la intencionalitat i seran material cabdal per entendre el desenvolupament d’aquest relat i per suposat el seu final. Tots som fills del moment en què vivim, el que ens ha estat assignat pel destí, veritables hereus del fil de la història, de la qual no ens en podem desentendre mai.
Visc amb els meus iaios paterns de can Serra. La mare no va poder superar el meu part i el pare em convertí en orfe de guerra. D’aquesta tragèdia paterna no us en puc fer cinc cèntims a hores d’ara, perquè a casa gairebé mai no se’n parla. En aquests temps que estem sofrint tot resulta fruit de la casualitat i la dissort. El silenci és la qualitat que es paga a més bon preu. He sentit alguns comentaris dispersos sobre el malaurat traspàs del valent Maso Serra, però no tinc cap noció verídica de les circumstàncies que varen provocar-lo. No és difícil d’imaginar-se que va se una cosa molt forta, una veritable tragèdia, és per això que la mantenen en un secretisme absolut i ben lluny del meu coneixement. No pregunto. Els temes difícils s’han d’endevinar a poc a poc, com a fruit sortit d’un arbre màgic. No es poden contar lliurement, sens dubte agreujarien els mals. Els morts no han viscut mai, se’ls ha endut el vent i n’ha espargit la pols en els durs camps de conreu. Els records són la font de la gran majoria dels mals. Pensar és un dels pecats capitals, així com cavil·lar ha estat prohibit per la llei.
Mon iaio Andreu es guanya la vida fent l’estraperlo, comprant i venent productes alimentaris escassos entre la població, sense que se n’assabentin ni els cossos policials ni els membres del partit únic, per a la qual cosa cal ser suficientment viu i prudent per tal que no t’enxampin. Anava a dir activitat il·legal, però com els fets demostraran la definició que ens escriu el diccionari d’aquest adjectiu “legal” no ens clarifica res i és bastant errònia i incoherent. Aquells que escriuen les lleis demostren saber també com es redacten les trampes, així que per a mi la “legalitat” sempre ha estat un concepte molt superficial que afavoreix massa sovint els qui més tenen. En temps de primavera ajuda un dels seus germans, que és cap de colla, a esllemenar els oliverars i fer altres tasques agrícoles, per la qual cosa s’ha d’absentar de casa durant algunes setmanes. Si la feina els ho demana han de desplaçar-se fins a la zona de Calaceit, just al darrera de les serralades de Cardó i Pàndols, encara tacades de sang, on hi ha els millors terrenys d’oliveres de la nostra regió. Són abundants les fargues que fan cada campanya més producció, malgrat que l’oliva és més xicoteta, però com l’arbre té molt més volum que els altres també hi ha molta més feina quan et poses a netejar-lo. Llavors la iaia i jo ens quedem sols a la nostra caseta.
L’única que celebra la seva absència és l’Espluga, la vella euga que fa 25 anys que tenen els iaios i és com de la família. Està més seca que una canya de la gana que li ha tocat passar, dels molts quilòmetres que ha de recórrer, i del fet que durant mots anys ha hagut de treballar més que un ase, tot i que resulti redundant aquesta expressió. Aquests dies els sol dedicar a dormir i a descansar, també li permeten oblidar el crit d’Arri mula que li colpeja tan sovint les orelles.
El iaio és natural de Queretes, un històric poblet a la conca del riu Algars que alimenta el Matarranya. Allí hi viuen encara un germà que ha fet tota la vida de sabater i un altre que té un molí d’oli, a la casa del qual s’hostatja. Li encanta ajudar a tirar endavant durant aquesta temporada el molí de l’oncle Bertomeu, mentre que presumeix que can Serra té una fama ben guanyada de moldre l’oli de més bona qualitat de tota la província, i parla amb la boca plena de les mescles d’olives sevillenques, fargues i morrudes que, si se saben tractar bé, proporcionen un deliciós oli sense grau. Ho sap tot sobre les formes de conreu i venera les oliveres com si fossin deesses del camp. Es passa hores i hores enraonant sobre les diverses espècies que ell plantaria si alguna vegada tingués diners per fer-ho, de l’oli de la més altra qualitat i sense grau que ell seria capaç de produir, i dels arbres fruiters que es podrien plantar si el temps acompanyés, cosa que mai no passa.
L’oliva morruda és la que té més cos i és molt forta, mentre la sevillenca raja oli fins a l’os i emplena les mans. La farga, en canvi, és una oliva més aviat seca, però és un arbre magnífic amb el qual es pot confiar a tenir collita tots els anys. Aquest és el veritable dogma de fe que l’ha guiat durant tota l’existència. Per desgràcia, en temps de vaques flaques la majoria d’il·lusions es queden en somnis inassequibles, no importa com de bo sigui el pagès, si bé l’esperança és la darrera cosa que s’ha de perdre.
Algunes vegades em baixa unes espardenyes que l’oncle Antoni ha fet a mà per a mi, i em posa d’allò més content. Quan tens poc qualsevol cosa et sembla molt i cada regalet és rebut amb els braços oberts i s’agraeix de tot cor. És un home just que només coneix el treball. Té un temperament bastant fort, tossut com els aragonesos com es diu popularment, però sempre pensa en la família i acaba mostrant un gran cor i fent tota mena de favors a tothom. No és de gran estatura, més aviat grassonet, però és molt difícil superar-lo en força. Pot aixecar solet un parell de sacs d’arròs de cinquanta quilos i carregar-se’l al muscle sense ajuda de ningú. Quan arriba l’hora de treballar, pocs li passen al davant. De feina no es pot queixar, per sort mai no li ha mancat. Fins i tot més d’un propietari de dretes li demana que tingui cura de les seves propietats ja que confien en el seu exemplar conreu de la terra.
La seva vida ha estat una lluita constant contra les adversitats. Ha sobreviscut gràcies a la gran força moral i al coratge que la iaia sempre li ha donat. Però ara afronta el tram final dels seus dies totalment enfonsat, a causa de la frustració dels sagnants i dolorosos drames familiars que el consumeixen de debò. Els records li fan molt mal i els odis entre veïns i familiars que ha provocat el conflicte bèl·lic inhumà i la sanguinària Batalla de l’Ebre que va fer vessar tants litres de sang, són un verí que rosega l’ànima i fa impossible l’oblit. Només jo, el seu netet i la nineta dels seus ulls, li canvia de tant en tant la fesomia de la cara i li arrenca els somriures.
La iaia Maria Cinta és filla d’aquí, de Campredó. Va nàixer vora riu i manté la flama de dona camperola de cap a peus. Em recorda dia sí dia també els seus anys de joventut, els nois que la festejaven perquè sabia ballar molt bé, les seves arrels pageses. Les fonts que rajaven del terra, el mas on va viure els primers anys just al peu de la nostra torra, la Torre Medieval d’Ayuso, que presideix amb gran elegància la riba esquerra de l’Ebre, i el feliços que varen ser en altres temps.
Recorda amb enorme tristesa, però, la greu malaltia que va contagiar els seus pares, el paludisme, conegut per la gent gran com a tercianes o quartanes. El brot palúdic que va afecgtar severament durant els anys vint la ribera baixa de l’Ebre, entre elles les nostres partides de Font de Quinto, Sant Onofre i Campredó, se’ls va endur. Ni tan sols els lloables esforços del prestigiós doctor Manel Vilà que havia instal·lat un consultori al poble varen ser suficients per a salvar-los. La humitat dels aiguamollls, els mals desguassos i les consegüents aigües entollades que hi havia al terme després de la construcció del Canal de l’Esquerra, varen provocar la pèrdua de moltes vides humanes.
És la dona més treballadora del món. Mai no para, mai no es queixa, mai no sembla cansada. Arreplega cargols, cull espàrrecs i va a espigolar les quatre olives i tres garrofes que pugui trobar per complir el cabàs de palma, acompanyada de la seva germana, la tieta Pepeta, la companya de sempre que el destí ha fet inseparable perquè la pobra s’ha quedat per a vestir sants. Quan les criden, mai no refusen anar al jornal, per a rascar ceba, plantar o birbar arròs o el que veritablement calgui. Es cusen les faldetes ven llargues, amb unes grans butxaques interiors per a fer-hi cabre tot allò que arrepleguen, es posen un mocador negre al cap i marxen cap a la feina de bon matí mentre canten unes jotes de la terra tot el camí, les quals moltes vegades són contestades per altres jornalers i jornaleres que ja han començat la jornada per les hortes dels voltants. Llavors, tot el camp ressona al so dels entusiàstics càntics de treball.

A l’Aldea i a Campredó
Ja s'han acabat los balls
s'han casat les xiques guapes
I han quedat los rebugalls.

En plena carretera vella del Perelló, una volta passada l’esplèndida atalaia que forma la Torre de Sant Onofre i l’ermita circumdant, la més antiga de la regió ebrenca i coneguda com la reina de la carretera per la seva esveltesa, al bell mig d’una zona de fèrtils oliverars, a la vora de la coneguda partida de Burjasénia, hi ha una masia molt gran que presumeix d’una bellesa singular: l’hostal de don Ramon, on elles fan cap i es reuneixen amb els altres homes i dones que provenen de l’Aldea, l’Hostal dels Alls, els Lligallos i Camarles. Quan eren joves passaven moltes nits en aquest indret. Tots els i les joves feien gresca sense parar i solien cantar i ballar per gaudir de la vetllada. Allí es varen forjar moltes relacions amoroses i s’arreglaren molts casaments.
A l’estiu, les tardes poden arribar a ser molt xafogoses. La suor els raja del front com una canal, emplena la pell i dificulta la respiració. Tots els treballadors pleguen bastant tard. Amb el sac al coll, l’aixada, la falç o la corbella sobre aquest i el cistell dels menjars ja buit, abandonen la finca pels senders més transitables o baixen en grups xicotets pel bell mig de la malesa, tot parlant i contant acudits que els fan riure i oblidar per una estona la feixuga jornada laboral que acaben de deixar enrera. Més tard el preuat silenci torna a regnar allà dalt als oliverars de la serra, mentre que en la distant esplanada que sosté el roquer, Campredó, a poca a poc torna a prendre vida, s’anima amb els sorolls humans.
Altres dies han d’anar a treballar més lluny, a la ribera, al cor mateix de la planúria deltaica; els arrossars les demanen. Per a baixar fins a la “masia dels carros”, han de travessar tota la població i després agafar el camí de Salvaaigües. Durant la caminada tenen temps de pensar en les llargues hores que els esperen. Quan apareix el carro que se les ha d’emportar, aquest exemplar grup de pageses, amb la carmanyola a la mà, hi munten, responsables i il·lusionades.
La iaia sempre ha viscut per a fer feliç el seu marit. Aquesta ha estat la seva única filosofia de vida, viure per cuinar-li i cuitar-lo, ser un bona i fidel esposa. La seva creu era que només li va poder donar un fill, perquè també va estar a les portes de la mort en donar a llum el meu pare. Sembla el destí familiar. Li hagués agradat tenir-ne deu, que un fill era com un tresor que reconforta i garanteix la continuació del llinatge.
Havien acollit la mare a casa i va convertir-se en la filla que tant havien desitjat. Havien estat de sort, era la classe de dona que convenia al seu fill. Havia après a cosir i amb tot el seu suport va instal·lar en el magatzem un negociet de roba que funcionava prou bé. La felicitat els va durar any i mig, el mateix que el matrimoni dels meus progenitors. Varen plorar la seva dissort, al mateix temps que abraçaven el nou nat.
Jo, el menut Maset, he nascut en una època turbulenta de debò, entre esclat de fusells i planys i crits d’alarma, plors i rancúnies, entre gana dels infants i cansament dels més grans. Sempre ajudo a casa, sóc perfectament conscient de les necessitats i obeeixo la doctrina de treball que m’encomanen els iaios. No pot ser de cap altra manera. Quan puc, vaig a l’escola. Encara que mon iaio diu que no en trauré cap profit d’aquell lloc. Aquell edifici és només una fàbrica de rucs i dropos, que fa perdre unes hores útils de la vida. No està el pati per anar perdent res.
Tots els veïns diuen que sóc un xiquet assenyat i que no he estat mai molt revoler. Saben que estimo els meus iaios amb bogeria i tindré cura d’ells sota qualsevol circumstància i adversitat. És a dir, em tindran al seu costat a les verdes i a les madures, quan caiguin blanques o negres. No han de tenir por de quedar-se mai sols.
Això és tot el que us en puc contar fins ara de la meva curta vida i dels qui m’envolten. A més, em resulta molt difícil parlar de mi mateix. Tot el que esdevindrà posteriorment i em formarà com a persona i m’ensenyarà a viure i a sobreviure, són el viu reflex del fer d’aquí als anys 1940.De la patètica per cruel postguerra, conseqüència directa de la guerra incivil que acabem de suportar, que ha estat tan real i crua que ni el millor dels narradors s’hauria mai imaginat.