dilluns, 14 de gener de 2008

La novel·la Tomàs Serra (13)



Vaig oblidar d'escriure ahir que era el capítol 1 de la 2 part de la novel·la, en la qual el jove Maset "lo del ferro" es converteix en Tomàs Serra, pintor i activista
2
LA MARIONA
Aquel dia la Mariona es va despertar d’hora. Es va quedar una estona al llit per tal de centrar els seus moviments diaris. Necessitava concentració, les seues responsabilitats començaven a tenir rellevància. Va sentir ploure. Odiava la pluja en els dies de feina. Va pensar que no calia portar tanta pressa. Als llocs igual s’arriba. Hi ha temps per a tot. Era una persona tranquil·la, que rarament s’alterava per res, que conduïa les emocions i les sensacions pels marges més pragmàtics del seu tarannà. Tothora. Excepte quan recordava el passat. Massa records dolorosos l’alteraven, llavors necessitava desmemòria, un esforç incommensurable envers l’oblit.
S’havia integrat plenament al menut Principat. Era una noia apassionada i amb excel·lents qualitats per escriure, despertades durant els darrers anys d’adolescència quan va tastar el gust de l’amor. Des dels primers dies que es va establir a andorra va estar col·laborant activament amb diverses activitats literàries, així com amb diferents mitjans de comunicació orals i escrits. Va saber buscar-se la vida per trobar els contactes que al varen introduir dins d’aquesta complicada teranyina cultural, en la qual es necessita combinar el talent i la voluntat, si es pretén gaudir d’un paper preponderant i d’una remarcable influència social. Va esdevenir una periodista de prestigi que formava part dels cercles literaris catalans més cultes de l’exili. Era de les poques empleades que, malgrat portar pocs mesos treballant-hi, rebia un salari de La Pirenaica on, per les característiques ideològiques, dominava majoritàriament el voluntariat. Dedicava moltes hores a les tasques organitzatives. Aquest fet marcava la diferència. Poc després, la intensitat que imperava a la feina de la ràdio la va forçar finalment a abandonar la docència per sempre, per tal de poder dedicar-se en cor i ànima a les tasques periodístiques. L’ensenyament no havia estat mai una veritable vocació per a ella, més aviat, en el seu cas, era la sortida habitual que es donava a les noies de casa bona.
El seu treball estava sent molt ben valorat. Era de llarg la locutora més coneguda del país. Havia rebut ofertes interessants d’alguns acreditats mitjans de comunicació francesos, amb molta més difusió, que havia rebutjat per fidelitat a l’emissora i als companys. El fet de treballar per una causa justa era més important que les altes remuneracions econòmiques, per difícil que això pugui semblar. Aquesta forma d’actuar em complaïa, em complau i em complaurà. Certifica aquella frase lapidària que afirma que “els diners no ho poden comprar tot”.
A part del programa d’entrevistes, s’encarregava d’escriure guions per a les populars i llarguíssimes novel·les passionals que emetien totes les cadenes de ràdio a les sobretaules i als vespres, que tenien més de mil capítols de mitjana. Eren serials de trama amorosa que van aconseguir una gran popularitat i que varen arribar a ser mitificats pels milers d’oients. A més d’entendrir el cor de l’audiència, aconseguien també deixar patent el grau de submissió de les dones de la societat del moment. Van marcar una època, però. “Simplemente María”, “La muchacha que vino de lejos”, i tantes altres. No hi ha ningú que no les recordi i parli d’elles amb tendresa i un xic d’enyorança.
La Mariona s’enfadava de veritat quan aquells que escriuen tan bé li recordaven que aquest gènere era sotsliteratura, que no tenia cap mena de vàlua literària. Ella argumentava que tenien un valor molt més trascendental que el purament literari, el de contactar amb tota una població que estava a la recerca de sensacions. Suposaven la millor arma per combatre la solitud. Aquella mateixa setmana havia acabat de redactar la darrera creació. Un relat dividit en 50 capítols, titulat “La Montse surt de l’orfenat”, en el qual donava senyals inequívoques de desencant, criticava la cruesa d’algunes relacions familiars i la manca de comprensió que han hagut de sofrir moltes noies des de ben joves. Per suposat, si agradava a l’audiència, se li demanaria una segona part. La imaginació romania amb les portes ben obertes, no es podia permetre cap mena d’aturada. Novament hauria de passar moltes hores davant la màquina d’escriure per tal de redactar uns texts que connectessin amb allò que el públic volia escoltar.
El preàmbul era ben explícit: “Vaig néixer vora un riu de gran cabal. A la vila d’Amposta, que fou Imposita. El meu pare va morir quan jo tenia només tres anys i la meua mare es va posar d’immediat a viure amb un carnisser adinerat, que estava carregat d’arrogància. No vaig tenir mai una bona relació amb ella. Alguna vegada anava a fer-los una visita, a ella i al seu nou marit, però sentia l’existència d’un abisme entre nosaltres. Crec que li portava mals records. Era una dona dura i s’enfadava fàcilment, en absolut sentimental com jo. Ells formaven una parella singular. Ell sempre buscava saber allò que feies malament i tirar-t’ho a la cara. Sota la influència d’aquest home, em vaig adonar que ma mare es feia cada vegada més masculina. Entre ells, no hi havia amor, senzillament servitud i respecte com passa al servei militar entre els companys de regiment i els sergents. Ella era la seua serventa i s’encarregava d’ell. Es pot entendre fàcilment que no tinguessin altres fills. Havia estat enamorada del meu pare? En tot cas, podria dir que l’amor no li interessava gens i la meua naixença no havia estat per a ella més que un accident”.
També coordinava programes sobre aspectes literaris que permetien donar veu als millors escriptors catalans del moment, la majoria dels quals estaven sofrint l’exili. Desgraciada cultura la nostra que es va veure obligada a exiliar-se i deixar els valors propis en mans dels enemics de la claredat! Em sento embriagat de tristesa quan penso en les dècades d’emmudiment del nostre poble.
Va cercar els moments per viure de ben prop la crua realitat de la població camperola. Va trepitjar un bon nombre de pobles a la recerca del coneixement real del dia a dia. Va poder comprovar de primera mà el model de supervivència que seguia la classe obrera i entendre que la lluita de classes era una realitat viva. No solament teories escrites en documents dogmàtics. L’agricultura i la ramaderia eren les bases del sistema econòmic andorrà. Els pagesos de les 7 parròquies havien de lluitar contra l’adversitat climàtica. Feien una tasca duríssima i gens recompensada. Arreu, a La Massana, Canillo o les Escaldes. La bellesa de la naturalesa, aquella vegetació muntanyenca donava lloc a abundants pasturatges i a bellíssims prats al fons de les valls, contrarestava el treball dur de les fargues i l’escassa rendibilitat dels camps. Es va endinsar en aquell xicotet univers d’encant. El seu pensament ensonyat adquiria lluminositat en aquelles setmanes d’esbarjo. Va entrar a Encamp. El trobà ple d’alfabregueres als carrers, amb cobrellits de roses presumint del seu color i gaudint de la Festa Major. A l’hora de dinar, en una de les fondes que s’excel·lien amb el menjar, es va topar amb una cara coneguda.
-No és vostè el doctor Maials? Em coneix?
-Com no t’he de conèixer filleta. Mare de Déu de la Cinta, si és xicotet el món! Tu també per aquí (li donà una forta i sentida abraçada). Vaig haver de fugir de Campredó fa sis mesos per la porta del darrera, més o menys com tu. T’he de ser franc, no he tingut mai simpatia pels Domènech, però t’acompanyo el sentiment per la manera com va morir ton pare. Si no hagués marxat, el cabró d’aquell amb qui et van casar m’hauria ficat a la garjola. Qui parla se la juga i jo no en sé de callar davant d’aquesta colla de criminals. A més no quedarà ningú al poble. Franco ha obert les fronteres i tots fan via, acampi qui pugui. A Ginebra ja hi ha més de 30 famílies. Va venir en Joaquim Roca, que estava exiliat des del 39, i es va emportar un munt d’homes a treballar a la remolatxa del sucre a un poblet com el nostre, que es diu Soissy-sûr-école prop de París. L’any passat va ser any de gelada. Els pagesos ho van perdre tot. Emigrar és l’única sortida que queda a tothom. Treballar com a negres, que la peresa és la mare de la pobresa. Jo, ja ho veus, em guanyo la vida en aquest poble, amb la medicina que és l’única cosa que sé fer. M’alegro de veure que estàs bé. I maca com sempre, la noia més maca de tot Campredó. Al poble se’n parla molt, de tu. Com és que estàs a Andorra?
-No podia aguantar ni un minut més al Mas de la Missa. No vaig fer ni les maletes. Vaig agafar només objectes sentimentals. Per això els vaig agafar desprevinguts. Perdoni l’expressió. Tenia uns estalvis que em permetrien viure durant unes setmanes. Un matí, enlloc d’anar a treballar, vaig agafar el tren directe a Barcelona. No em vaig voler quedar al cap i casal, perquè estava segura que remourien cel i terra per trobar-me. Aquella mateixa tarda vaig agafar un autobús fins a Girona, on em vaig trobar per casualitat un xicot a l’estació que estava fullejant un diari. Ens vam posar a xerrar, i vam notar que teníem una cosa en comú. Tots dos estàvem fugint. El va venir a buscar un company que residia a la ciutat immortal. Passàrem una setmana amagats a casa seua. Fins que ens dirigírem cap a Puigcerdà i creuàrem la frontera. Ara estic treballant per culturalitzar aquest país, alhora que intento oblidar tot el que m’ha tocat viure.
Andorra estava avançant a passos accelerats. Els nuclis més grans començaven a industrialitzar-se. El tèxtil i el tabac anaven esdevenint una font d’ingressos transcendental i donant vida a una mena de miracle monetari dels anys 50. S’anaven construint noves vies de comunicació que alleugerien les dificultats de comunicació entre els comuns, l’explotació de l’energia elèctrica permetia un desenvolupament tecnològic que mai haurien somiat abans. El país havia endegat la ruta més costosa, la que el portaria a obrir-se més enllà de les muntanyes.
En Josep l’havia encoratjada a prendre el camí de la literatura quan es va adonar de la seua facilitat a l’hora d’agafar una ploma i crear un producte escrit. Li corregia els escrits i li intentava millorar l’estil, ja que era molt jove i escrivia per un impuls intern, sense cap mena de pautes. També l’influencià notablement per tal que donés el pas i comencés a escriure en la nostra llengua, tot i que a ell, per seu tarannà revolucionari, li interessava gairebé en exclusiva una literatura de caire ideològic, que fes una clara crítica social i una aferrissada defensa dels més desvalguts, que a la vegada actués com una eina que servís per atacar el règim criminal que ens estava oprimint.
La Mariona, ben al contrari, quan residia a Campredó estava molt més interessada en la creació de móns juvenils, motivada en particular pel conreu dels contes infantils. No li interessaven els escrits que portaven algun tipus de connotació política i de caire reivindicatiu. Havia cursat els estudis de magisteri en un col·legi de monges. Se sentia molt prop sentimentalment de la canalla. La seua família era feixista. L’integrisme religiós regnant, que mancava de qualsevol sentiment humanista, havia escampat que els comunistes no eren éssers humans com els altres, portaven cua al darrera i acabarien cremats a les brases de Satanàs.
Estava absorbida pels mitjans de comunicació audífons. Dedicada a la feina tothora. Pas a pas va anar escalant posicions dins l’emissora i en un curt període de temps va arribar a ser l’encarregada de programació general. Va poder contactar amb persones molt influents, econòmicament potents, i amb tota la intel·lectualitat d’arrel catalana. Mitjançant la ràdio, la Mariona gaudia de la possibilitat de desenvolupar la seua extensa imaginació, atès que li encantava treballar aspectes programàtics de gran diversitat.
Les noves obligacions no li impedien trobar el temps per escriure. La Mariona, que escrivia poesia romàntica, que de ben joveneta va començar a narrar contes per a infants, havia donat pas a una dona molt més pragmàtica que va voler esdevenir una bona professional. Les circumstàncies adverses no havien fet deixar enrera els impulsos imaginatius.
El francès era un segon vehicle que li obria una visió del món amplíssima. La llengua de la poesia, dels ritmes suaus i les frases melòdiques. La llengua a la qual es traduïen totes les joies literàries i li permetia arribar a escriptors llunyans. La seua lectura pausada, perfecta, harmoniosa, em feia despertar tot tipus de sentiments i adorar el món fantàstic de la poesia. Una joia per a l’orella. Era una dansa lleugera, que s’atansa i remena, la gran encisera, llegida amb veu d’una nena. Llenguatge formós que omple el cor.
Xafem de peus a terra, però. Molts diumenges em convidava a dinar. Era l’únic dia que podia lluir-se a la cuina. Revivíem els sabors d’abans. Anàvem al cinema junts. A Barcelona havia agafar aquesta afecció, donar que els Molins eren addictes a la pantalla gran. Les pel·lícules eren diferents, però. A Andorra no ens havíem d’engolir en exclusiva les cançons dels cantors del règim, el flamenco i la canción nacional (Antonio Molina, Estrellita Castro, la Faraona, Imperio Argentina o Juanita Reina). Aquí rebíem els films americans, també pel·lícules de destape que eren titllades d’immorals pels salvadors de la moralitat. La fruita prohibida es trobava al nostre abast. El plaer de veure un cos nu contrastava amb l’escassa qualitat del producte.
A la fi plovia i s’esvaïa la pols dels mals humors que ressecaven la gola i els pensaments. L’aigua queia en gotes gruixudes i tèbies sobre les teulades i després més ràpida, gairebé amb ràbia. Novament l’aigua i la fredor alliberadora calmaven els conflictes i ens permetien continuar existint. Els aires del Pirineu anaven refredant la vida. Ens marcaven cada pas i ens donaven llicència per continuar sense cadenes. Trepitjàvem la neu i ens sentíem més humans. Era un fred distint, el de les relacions humanes i amoroses, el que consentia amistats duradores i vertaderes. I la llum. La llum de l’¡ xistència, de la convivència, de l’art i l’amor. La Mariona era un fruit madurat a Andorra.