dijous, 10 de gener de 2008

La novel·la Tomàs Serra (9)



7
FERIDA
En Josep i la Mariona tenien ganes de veure’s a totes hores. La seua relació tenia ganxo. Estava plena de passió i desig, de comprensió mútua. No els importaven els entrebancs familiars. Ben al contrari, el secretisme a què es veien forçats era l’ingredient endolcidor que converteix un plat en exquisit. La Mariona va aconseguir les claus d’un dels magatzems que son pare posseïa prop de l’estació de tren. Per arribar-hi des del mas on vivia, havia de pujar pel camí vora la via, passar pel costat d’unes hortes molt concorregudes i saludar molts llauradors i les seues esposes. Ningú no era cec. Els comentaris tocaven diana. El local havia pertangut als Espuny, els iaios materns. Havia estat un molí d’oli molt actiu, on tots els barsellers del poble portaven les olives a moldre. Els Domènech ja no en feien ús, llavors havia romàs tancat durant anys. Era un lloc més adient i confortable per a les seues passionals trobades. Ella havia aconseguit alliberar-se miraculosament dels abundants prejudicis femenins del moment, que de manera especial tenien a veure amb la sexualitat. Estava estudiant magisteri al col·legi de les monges Teresines a Tortosa, on rebia el més estricte ensenyament en un centre cristià d’obediència ortodoxa. En Josep l’havia influenciada en molts aspectes. Era una noia amb pensaments lliberals. De molt jove ja havia conegut el plaer corporal, del qual moltes dones n’estaven privades durant tota la vida.
Les dates marquen les generacions. Cal situar-nos als anys 1940, una època en la qual la majoria de dones es limitaven a complaure els seus marits i donar-los un bon grapat de crios, sense gaudir de cap tipus de plaer sexual. No havien tingut mai un orgasme ni tan sols havien vist la seua pròpia parella tal com havia vingut al món. Per a la Mariona, des que conegué en Josep, tot era distint. El sexe havia esdevingut una veritable vàlvula d’escapament. S’afeccionaria vigorosament a la lectura, que ajuda a eixamplar ments. Li encantava escriure i tenia fascinació per la ràdio. De fet, casa seua era de les poques llars on es podien permetre tenir-ne una. Es passava moltes estones escoltant-la. Gaudia de l’audició de més d’una de les llarguíssimes novel·les romàntiques que es podien sentir a qualsevol emissora i a qualsevol hora. Totes parlaven d’amor i tractaven situacions semblants a la que estava vivint. Li feien creure que la seua vida era una novel·la. Era una fervorosa seguidora de la música amorosa. Sabia ballar i tenia un gran dot pel cant. Era, doncs, una noia plena d’inquietuds. En Josep l’estava empenyent cap a aquestes activitats tan mundanes. Li llegia els seus escrits. Ella tenia un gran dot poètic.
Ajunta cap a mi el rostre i teu cos
Apropa lentament la fúria
D’un desig de passionals amants.
Allarguem el moment
Que is d’aqueixa espera,
Orgasme dins del cor.
Rei de la nit, que domina fosca,
Astre de carn indissoluble i dolç
Valent a dalt i brau a la planúria
S’enfronta a tot, cal vèncer la por.
El pensament per sota la força aclaparadora
Car tot ha de ser desig de cor endins,
Llavor que la sang escampa i engendra
Expulsa enfora, amb passió descontrolada
Fora control del sentiment d’amor.
L’ajudava en els seus estudis. Li preparava a consciència documentació sobre algunes assignatures que no li ensenyaven les religioses, com la història catalana, que li podrien ser molt útils si el futur donava un canvi de 180 graus, tal com ell esperava. Li va demanar que donés el pas i escrigués en català. Ella havia rebut tota la seua formació en llengua castellana, la qual fins i tot a casa estava obligada a parlar ya que era más elegante y cuestión patriótica hablar en castellano. Potser encara no era temps perquè la Mariona entengués de qüestions lingüístiques i com de diferent podia ser l’educació sense la llosa que suposava el feixisme imperant, però, a poc a poc, va anar conreant la llengua del poble.
N’estava molt, d’enamorada d’en Josep. El perill era, però, que un dia ho arribessin a saber els seus pares. Un risc que havien de córrer, ja que en un poble xicotet com Campredó és molt difícil guardar un secret durant gaire temps. Fins i tot les pedres tenen ulls i orelles.
L’alcalde tenia altres projectes per a ella. De moment ja havia contactat amb la secció femenina del “movimiento”, perquè li atribuïssin alguna responsabilitat en l’organització i la formessin adequadament coma dona i futura mare de família. Tenia assegurada la plaça de mestra al col·legi teresí. En el futur que li estaven planejant evidentment no hi havia espai per a un noi de procedència enigmàtica i gens afí a les directrius paternes.
Sense obviar que la Mariona tenia un nuvi oficial per decret, en David Palomares. A aquest no li deixava posar la mà a sobre, ni tan sols una estimada. Li repetia que volia arribar verge al matrimoni, posar-se un vestit blanc i casar-se tal com Déu manava. En Palomares li feia fàstic, però no tenia el coratge suficient per tal d’encarar-se al seu pare i fer-li saber la veritat. A casa era la fervent noia recatada a qui fins i tot havien triat nuvi i mai no havia gosat protestar. Aquest comportament era comprensible. L’alcalde Domènech havia instaurat una veritable dictadura militar a la casa, viu reflex dels seus ideals, on tots els components tenien funcions atribuïdes. Hi havia rangs, ell era el capità general, la Mariona un simple soldar ras i en Palomares feia mèrits suficients per se aviat un tinent coronel, amb l’autoritat que això comportava.
Aquest no perdia el temps. Com a bon feixista tenia la intel·ligència dominada per l’instrument de l’entrecuix. Exercia de potent mascle ibèric quan el seu pito li demanava, cosa que era massa sovint, i obtenia els plaers de la carn fent una visita de treball a Tortosa, a una de les nombroses cases de barrets (n’hi havia més de deu), on els esclafats mascles adinerats, si pagaven bé, podien obtenir un bon servei.
Una tarda, mentre en Josep estava treballant, va passar per casualitat per l’horta del costat i se’l quedà mirant. La cara li era familiar, però com sovint anava cec d’alcohol no recordava on l’havia vist. Va demanar-li la documentació, però tampoc el nom li refrescà la memòria. El feixista marxà amb el pressentiment que no era aigua clara, havia d’anar en compte amb ell i tenir-lo controlat.
Ja havia tingut diversos episodis que li estaven esgotant la paciència, en els quals la Mariona se li havia resistit i l’havia deixat en vergonya. El primer fou una nit d’orquestra a l’antic Centre per celebrar la festa d’acabament de la sega de l’arròs. Tot va començar quan va ordenar la Mariona que es canviés de vestit perquè anava massa escotada i amb una faldilla per sobre dels genolls. Ella no li va fer cap cas, però hagué d’obeir les demandes del seu pare que havia estat informat de boca del cacic. Va continuar quan s’estava tocant el tradicional ball del fanalet, que només podien ballar aquells que eren parella oficial. En Palomares li va comprar el fanalet, ells no es va poder negar i començaren a ballar junts. Era una dansa de les que es ballen ben agarrats, i com li passava quan sentia la calor de la pell d’algú de l’altre sexe, el múscul de baix la panxa li va començar a augmentar de volum. La Mariona ho notà i intentà separar-se’n un poc, però el Palomarees s’hi resistia i se li va escapar la mà cap al cul. Li va pegar una sonora bufetada en públic, que va deixar tothom esverat, i se n’anà tota sola cap a casa.
L’alcalde s’enrabià molt en conèixer els fets i donà la raó al gendre que tenia un rang superior dins del seu exèrcit. Exigí a la seua filla que li demanés perdó i li assegurés que d’ara endavant les coses canviarien, es comportaria com la núvia enamorada i vestiria conforme als costums de la família a la qual pertanyia.
La Mariona es va voler rebel·lar d’una vegada. Tingué una forta baralla amb els homes de la casa. Els comunicà que volia tallar la relació en rodó. Però en Domènech li demanà temps i paciència i els féu reconciliar amb bones paraules. Però a la noia els fàstics es varen convertir en repugnància i aversió malaltissa. L’evitava sempre que podia. A contracor, el següent diumenge va haver d’anar al cinema Machí amb ell. Totes les parelles considerades oficials hi anaven, això sí, sempre acompanyades de la mare o la futura sogra corresponent. En Palomares, que com de costum havia estat bevent, a mitja sessió li va agafar la mà i va començar a besar-li l’orella. Ela s’incomodà, li entraren unes denses suors i encara més quan li tocà el genoll, llavors no pogué aguantar-se més, tot i que aquesta vegada no va haver-hi bufetada, va marxar cap a casa tota sola, mentre fingia que sofria d’un terrible mal de cap.
L’exmilitar s’ho prengué com una declaració de guerra. Una vertadera rebel·lió de la casta militar més baixa i va decidir prendre les represàlies escaients: fer de mascle amb la Mariona tan prompte com tingués l’oportunitat, conscient que no tardaria molt en arribar. Un bon feixista sempre aconseguia allò que desitjava. A les dones se les havia d’alliçonar ben d’hora. No podia comportar que aquesta, que era de la seua propietat, se li estigués escapant de les mans.
De moment, es conformava a tirar-se Cinta “la beata”, parenta directa i en teoria la millor amiga de la Mariona, que tenia molt bona davantera, era molt fogosa i accedia a tots els seus desigs, conscient que li estava prenent el nuvi a sa cosina, a la qual sempre havia envejat. Només calia una mirada per tal que aquesta fes cap a un dels magatzems de l’explotació familiar i l’esperés ja sense calces com ell li ordenava que estigués. La Cinta freqüentava molt l’església, però sembla que només hi anava a estrenar els vestits perquè al poble sempre havia tingut molt mala reputació. Es deia d’ella que havia conegut més pardals que els arbres i que no hi havia bragueta masculina que no sabés quant poblat estava el seu entrecuix. En Palomares de moment s’havia de conformar amb aquest pa mullat.
Va arribar el dia d’actuar i revenjar-se de les plantades públiques que havia rebut de la rebel possessió. Un dijous, en la primera setmana de recollida de l’oliva, en Palomares va tornar més prompte al poble que el seu futur sogre. Va estar bevent a la taverna. La veritat és que el vici de beure estava molt estès al poble, que les tavernes abundaven per tot arreu i que, des de xicotets, amos i camperols s’inclinaven a freqüentar-les. Era el lloc de reunió per a fardar de mascles. La Mariona estava sola a casa. Les minyones gaudien del dia lliure, i bé que ho sabia ell, quan va entrar a la seua habitació!
Ella estava esglaiada. Li va demanar que se n’anés immediatament. Li va amollar d’un cop tot el que opinava d’ell i li va jurar que mai no la tocaria: - Ni te quiero, ni te querré nunca. Siento asco sólo de pensar que tu cuerpo pueda estar cerca del mío. Ell es tocava la bragueta tota la estona. No podia contenir-se. De sobte, se li va tirar al damunt, li va prémer la mà damunt dels pits. Volia tocar-la, envestint-la com si fos un bou embogit. Li va esgarrar les calces, s’abaixà els pantalons i amb força la va posseir dues vegades.
La Mariona, totalment, desconsolada, no va tenir valor de dir res a la família. De fet, no hauria sabut per on començar. Se sentia humiliada. Era segur que no rebria cap suport del seu pare, vist que a moltes noies que han estat deshonrades encara se les considera culpables com a causants de la provocació, per lluir una vestimenta no adequada. L’agressor esdevé la víctima.
Quan va arribar la nit, va haver de compartit taula i escoltar les paraules fatxendes d’aquell que l’havia forçada, fins i tot comprovar com la família li reia les bajaneries que habitualment explicava. En Palomares estava eufòric perquè el càstig havia estat tot un èxit i la Mariona mai oblidaria aquella lliçó. Com un vulgar maníac sexual, a ulls d’ella es posava mà per l’interior dels pantalons, com a mostra de satisfacció. Aquella nit la Mariona no tastà absolutament res. Estava absent. No podia engolir. El sopar se li féu un infern. Es va aixecar d’un bot i marxà cap a l’habitació. Els pares no entenien què passava.
Durant els dies següents es va mostrar totalment absent. A en Josep lno li va resultar difícil d’esbrinar que alguna cosa molt greu havia succeït. La noia havia perdut el somriure, no cantava mai, gairebé no parlava i refusava fer l’amor. Sentia autèntic pànic per qualsevol contacte físic, justament per allò que sempre li havia fet veure els estels. L’esquivava. Va deixar d’assistir al ball dels diumenges sense donar cap explicació a ningú. Tampoc feia la passejada tradicional cap als horts de la Pedrera. La gent del poble començava a fer tota mena de comentaris, alguns d’ells de veritable mal gust, com el que deia que estava prenyada i la volien fer avortar per tal d’evitar l’escàndol, que una família opulenta i de missa mai no es podia permetre.
Eren dies de calor. Els carrers estaven plens de joves que volien gaudir d’uns moments de gresca després de la feixuga feina diària. Cada nit hi havia nois que anaven a fer la partida i si hi havia sort guanyar quatre duros. Cada dijous era dia de festeig. Mig d’amagades, a la cantonada, es veien algunes ombres de cossos humans que s’havien pogut escapar una estona de la mirada atenta dels més vells de la casa. L’estiuet de Sant Martí alleugeria la fredor de l’hivern. Per tot el poble es respiraven aires de tranquil·litat. Només a cal Domènech l’ambient estava enterbolit.
En Josep no podia entendre aquell canvi d’actitud tan brusc. Començava a imaginar-se coses estranyes. Havia de fer alguna cosa per esbrinar-ho ràpidament. La seua havia estat una relació que no mereixia acabar-se d’aquella manera. Hi havia d’haver alguna raó de pes que hagués empès la Mariona a tancar-se a casa i deixar de fer vida social. Havia fet molts plans per al futur, fins i tot havia pensat de fugir plegats del poble i anar a parar a l’altra banda dels Pirineus, on tenia uns bons amics i on podrien gaudir lliurement de la vida de parella sense haver d’amagar-se de res ni de ningú.
Un dilluns va comunicar als Marqués que s’absentaria del treball per motius personals. Va esperar la Mariona darrera el parc de Tortosa, a la cantonada de la porta del darrera del col·legi de monges, únic indret on anava aquells dies. Allí es va assegurar que no els podia veure ningú conegut. Era el moment d’aclarir què estava passant i xerrar durant una llarga estona. La Mariona es va posar molt roja en veure’l. No volia parlar-li. Mentre plorava amargament, li va demanar que se n0anés, que havia d’assistir a classe i no podia perdre el temps. Però ell la va fer entrar en raó. Li va repetir mil vegades com l’estimava i li va assegurar que a ell li podia explicar tot sense embuts.
-Ja saps que sóc l’únic que t’entén. No hi ha absolutament res, per greu que sigui, que jo no pugui saber.
Varen passar tot el matí junts. Ella es va saltar el dia de col·legi després de dir a les monges que se sentia indisposta. Amb un nus a la gola, li va contar amb pèls i senyals tot el que havia succeït. En saber els fets de part certa, en Josep no podia sortir del seu ensurt. S’enfurismà. Va creure oportú actuar amb rapidesa i potser per primera vegada en la vida una mica inconscientment. Havia arribat l’hora de fer allò pel qual havia vingut a parar al poble, i que fins ara ningú no sabia,(de fet, el seu afer amorós amb la Mariona li havia endarrerit i fins i tot a estones fet oblidar), revenjar-se del malparit d’en Palomares. Ara tenia una altra causa major.
Durant la guerra, en Palomares havia estat responsable de diversos fets sanguinaris. De manera especial, les seues irracionals decisions als campaments de presoners de Cardó, entre les quals l’assassinat per l’esquena de diversos soldats republicans que havien estat companys d’en Josep. També era autor del tret que havia anat a parar a la seua cama i havia produït la coixesa permanent, després d’haver-lo lligat a un arbre. Havia estat un nou acte de bogeria unilateral. Un vespre que havia begut molt, va triar diversos presoners i va fingir un afusellament en massa per donar-los un ensurt terrible. Aquesta era una de les pitjors burles que se li podien fer a un soldat, despullar-lo, disparar—li, i no matar-lo, per tal de fer-lo sentir humiliat per sempre més. El iaio i molts altres vells del poble també n’eren de coneixedors d’altres accions semblants, la responsabilitat de les quals requeia en l’exmilitar aragonès, tot i que ni molt menys dels cas d’en Josep. Tothom sospitava però, que el Català havia vingut al poble a buscar alguna cosa.
Va esperar la seua presa a la sortida de la taverna del Llarg on anava tots els dies a prendre vàries copes de més. No va cercar cap lloc amagat, en ple carrer i a la vista de tothom el va acorralar, es donà a conèixer amb tots els detalls, i després d’intercanviar tota mena d’improperis, li va propinar una forta pallissa i el deixà tirat al mig de la plaça.
-Aquí et quedes, fill de puta -. Foren les darreres paraules que eixiren de la boca d’en Josep.
Ningú no va intervenir. Tothom feia cara de joia. Gaudiren de l’espectacle. Van veure revenjades totes les humiliacions pròpies. Cada cop de puny semblava portar el segell de qualsevol treballador de la finca que mentalment el colpejaven. El seu cos va quedar estès a terra, al costat d’un immens toll de sang. Molts dels assistents a l’espectacle comentaven irònicament, entre dents i amb plena satisfacció, que el cacic de tots estava més allà que aquí.
En Palomares va haver de passar més d’un més a un hospital de Tarragona, convalescent de diverses costelles trencades que a la vegada li havien punxat part del pulmó dret. La Mariona es va negar a cuidar-lo i, amb el suport de sa mare, la qual ja era coneixedora del que havia passat entre ells, ni tan sols va haver de visitar-lo. Sol com un gos hagué de fer front a les fortes ferides internes que sofria, però va tenir temps per pensar en com els ho faria pagar.
En Josep hagué de fugir d’immediat. La guàrdia civil el va cercar durant mesos. La seua captura era objectiu primordial. Ara ja sabien que era un roig perillós i tenien causa doble per atrapar-lo. S’amagà a les serralades del Maestrat. Com coneixia la muntanya molt bé, va arribar amb certa facilitat a un refugi on va ajuntar-se a un grup de Maquis, uns soldats rebels que estaven actuant clandestinament per allí, dels quals ja se’n sentia parlar per les nostres comarques, perquè estaven donant molts mals de cap als grisos. No se sabé res més d’0ell durant molt de temps, fins que varen arribar les confessions d’altres revolucionaris que foren detinguts.
Anys desp´res es va rumorejar que havia estat assassinat enuna batussa policial prop de la vila d’albocàsser, a l’alt Maestrat, però aquest succès no podia considerar-se com a cert. Altres comentaris deien que havia fugir a l’estat francès, lloc on feien cap la majoria dels soldats que havien defensar la República. Estava treballant en els camps de la remolatxa de sucre amb altres exiliats catalans.
La Mariona va ser forçada a casar-se amb en Palomares quan deixà l’hospital, malgrat el total desacord de sa mare. Tampoc a l’alcalde li feia gràcia aquest casament, però el poder del gendre dins de la Falange l’havia superat. No va poder claudicar davant les pressions dels caps superiors del movimiento que asseguraven que la família Domènech tenia un deute pendent amb ell. La seua filla havia de ser l’esposa de l’exemplar militar i fidel patriota. El matrimoni Palomares-Domènech era la més gran de les farses. El casament fou celebrat sense gaire sumptuositat a la capella de la casa pairal al Mas de la Missa. No hi hagueren molts convidats, malgrat que els Domènech tenien molts compromisos socials. Ningú no va mostrar alegria. L’orquestra que havien fet venir per amenitzar la celebració tocava però ningú no s’adonava. La nit de noces ella se li va resistir, però immediatament va rebre els dos primers calbots i unes quantes paraules gruixudes que acabaren amb la seva resistència. Cada actes sexual posterior era tot un suplici per a ella. La Mariona es limitava a deixar-lo fer i esperar que s’acabés.
En llevar-se un matí ella se sentia molt malament. Tenia el període (la tia Maria, com es deia a Campredó). El seu marit “legal” es va despertar d’allò més trempat. Tenia el cervell al penis i va intentar forçar-la a fer l’acte matrimonial. La Mariona no hi va accedir . sincerament no podia, aquesta vegada no era una excusa. El cacic es va posar a cridar com un posseït tot dient:
- Te voy a follar, eres mi puta.
La Mariona li va pegar una bufetada, alhora que demanà auxili a crits. Els seus pares i els criats vingueren espantats a veure què passava. El feixista s’encoleritzà com un monstre i volia matar tothom. Sempre tenia la pistola a mà. Tots es varen espantar. Va tenir paraules grosses amb la sogra, a qui culpava d’haver-li posat la seua esposa en contra. Sortosament al final només va pegar diverses portades i va marxar com una bala cap a la taverna del Llarg, on sabria com cremar tot a la ràbia.
Va beure molt a la taverna. L’alcalde, que fou avisat pels grisos de les bajaneries que el seu gendre estava fent en públic, hagué d’anar a recollir-lo i emportar-se’l cap a casa, ja que hi havia altres membres de pes del partit pel poble i no era bo que ningú s’assabentés del que havia passat, ni dels costums del gendre i gerent. Li va demanar a la minyona que li preparés una palangana d’aigua calenta i alguns draps ya que el señor estaba malo. A la bona de la meua iaia li agradava repetir un graciós però ben cert refrany d’allà a les terres on parlen castellà que diu: si un pobre se emborracha le llaman borrachón y si un rico se emborracha, que malo que está el señor.
A partir d’aquell dia la situació va canviar. La Mariona no va compartir mai més habitació amb ell, tot haver de guardar tant com poguessin les aparences, donat que una família cristian i del seu nivell social no podia mai separarse. L’alcalde va aceptar la decisió. Per fi donava mostres d’humanitat, potser conscient del que estava sofrint la seua filla. Havia obert els ulls a quina mena d’home era el gendre i tot el mal que els estava causant.
A en Palomares li interessava seguir portant els negocis familiaars, dels quals ja feia i desfeia com volia (. No tenia cap mena de sentiments. Si volia sexe li era fàcil de trobar en un altre lloc. El forat de qui fos li era el mateix (expresió horriblement masclista). Fins i tot portava assíduament concubines a casa. Mentre cardaven es feia un tip de cridar de plaer, per tal que tots els de casa el sentissin, i tocava públicament Cinta “la beata” perquè tothom sabés que també se la tirava quan volia. La situació era del tot inaguantable. No podia controlar els seus impulsos, ni la seva afecció a la beguda i al joc. La malícia i l’amargura interna el portaven a fer la vida impossible a tothom. Des de la seua arribada a cal Domènech havia estat molt solitari i comportat desagradablement amb gairebé tothom.
Allò que no s’esperava era que la Mariona desapareixeria tan prompte com va tenir l’oportunitat i no la tornaria a veure mai més. Va ser una fugida programada a consciència. Ningú va saber on havia anat, ni s’havia adonat de les seues pretensions. S’escampà pel poble que havia rebut una carta del seu amant i havia anat a reunir-se amb ell a territori d’administració francesa. Ni les amistats dels Domènech amb alts càrrecs, ni el poder de la Falange i del clergat van poder fer res per descobrir-la. De fet, els seus pares, en el fons, arribaren a convèncer-se que era el millor per al futur de sa filla.
Tampoc ningú no sabia exactament on es trobava en Josep, ni si estava entre els vius o entre els morts. Totes les notícies que arribaven eren de certesa molt dubtosa. Cada dia la bola s’anava fent més grossa.
En Palomares estava alcoholitzat. En Domènech no sabia com treure-se’l del damunt. Les amenaces les rebia ara ell mateix en pròpia carn i maleïa el dia que se l’havia posat dintre de casa i forçat el casament. Va anar abandonant progressivament les activitats públiques ja que estava molt preocupat pel seu patrimoni. La desaparició de sa filla el deixava sense hereu, de cap de les maneres no volia que en Palomares arribés a heretar tota la fortuna familiar.
El primer pas era intentar vendre les finques mentre encara hi fos a temps. D’aquesta manera ja no necessitaria els serveis del gendre i el podria tirar fora de casa i del que li quedava de vida. També va voler parlar al president local de la Falange a Tortosa per tal d’aconseguir que en Palomares fora destituït temporalment dels seus càrrecs dins del movimiento per incapacitat psicològica. Però la truita se li girà. L’aragonès, que ja gaudia d’un gran poder dins del corrent falangista, va descobrir la conspiració i se li encarà de debò, fent-li saber la vertadera realitat. Havia estat falsificant documentació durant anys, signant poders notarials falsos. Molts dels comptes bancaris i les quatre finques adquirides en els darrers anys eren de la seua propietat, és a dir, no era el gerent sinó el propietari de les terres, sens dubte un dels homes més rics de tota la jurisdicció tarragonina. Li va comunicar que la Falange l’havia nomenat primer Secretari provincial. La primera cosa que faria en prendre possessió del distingit càrrec seria expulsar-lo del partir, ja que no el necessitaven per a res més.
-Eres un viejo acabado.
El Delta havia estat totalment colonitzat. La producció d’arròs deltaica va alterar les relacions econòmiques i la forma de treball. En Palomares s’havia aliat amb una colla de nous propietaris que formaven l’anomenada burgesia industrial urbana, que gaudien d’alts lligams i càrrecs de rellevància a l’administració,, que els feia concessions molt beneficioses. Van començar a comprar terres beneficiant-se de condicions molt favorables. La propietat va deixar d’identificar-se amb el treball de la terra. Premiaren una sèrie de contractes d’arrendament, mitjançant els quals l’arrendador pagava les despeses de la propietat. Havia apostat per l’arròs perquè lligava molt més el pagès, que en dependre d’un únic conreu va passar a tenir un nivell de subsistència molt baix. Els tenia a les seues mans. Una setmana després, davant la incredulitat de la població, el rètol que anunciava l’entrada a la finca gran de can Domènech era enderrocat i se n’instal·là un altre amb la inscripció: “Fica mayor del señor don David Palomares, propietario agrícola y héroe del ejército de liberación nacional”.
I no és que l’alcalde rebés gaire suport popular de la gent del poble, ja que no havia estat mai un sant i qui sembra llamps recull tempestats. No era època en què la gent oblidés les coses fàcilment. Es quedà amb la pell i la samarra, sense ganes ni força per lluitar. Unes nits després que li haguessin expropiat la casa pairal, el sereno, quan feia la ronda de nit se’l va trobar penjat de l’enorme roure que havia darrera l’estació.
Tot el poble es va veure sacsejat de nou per la tragèdia. L’enterrament fou un altre episodi tràgic dels que ni el pas dels llustres deixen oblidar. L’església estava plena a vessar. Qui més qui menys se sentia culpable de la tragèdia, perquè no li havien donat una mà quan la necessitava. Campredó plorava una nova mort estúpida i maleïda, el culpable de la qual estava en ment de tots.
Quan estava a punt de començar la missa es presentà finalment en Palomares acompanyat de diversos homes armats, disposat a presidir el funeral, en qualitat de gendre del difunt i familiar més directe. La reacció popular fou d’indignació i ràbia. En pocs minuts l’església es quedà buida. Mossèn Massip hagué de contemplar com marxaven cues humanes silencioses que no estaven disposades aquesta vegada a passar per alt aquell acte de maldat. Només la vídua i la resta de la família dels “beatos” es quedaren per escoltar el típic: nos hemos reunido aquí para dar el último adiós a nuestro querido José Doménech Rodríguez, que dedicó toda su vida a servir a los hombres y a Dios-. Quan el capellà va donar per acabar l’enterrament, la mare de la Mariona i en Palomares intercanviaren quatre paraules mal sonants i va intentar agredir-lo.