dissabte, 5 de gener de 2008

La novel·la Tomàs Serra (3)


Tercer lliurament de la novel·la Tomàs Serra (2001), que correspon al segon capítol. Apareix un dels personatges claus, Josep Soldevilla.
II
JOSEP SOLDEVILA
Durant l’hivern de 1943 va aparèixer en la meua vida en Josep Soldevilla. Tenia uns trenta anys i era un xicot diferent de tots els altres. Amb aparença i modals propis d’una ciutat gran, bastant llarg d’alçada i excel·lent planta, amb la corpulència d’un soldat professional, donava mostres de ser molt fort. Això sí, un xic coix, essent l’origen de la seua coixesa desconegut per a tothom. En diumenges i festes, quan es deixava veure pels carrers del poble, tenia el costum d’anar molt elegantment vestit. A voltes lluïa una americana i uns pantalons blancs que eren l’atracció de tots. Enraonava diferent a natros. L’accent i el vocabulari que usava li donaven un caire certament misteriós. Era un mestre alhora de tractar amb tothom. Es feia d’estimar. Al poble li varen treure el sobrenom de “el català” i així el cridaven tots els coneguts i amics. Semblava avesat a qualsevol tipus de feina. Havia vingut a treballar com a mosso a casa els Marqués, uns veïns que abans del 36 havien estat bastant adinerats i gaudit de possessions de renom, però com havien estat votants de partits d’esquerres els havien expropiat diversos terrenys i perdut molta de la seua influència social. Només els quedaven un parell de jornals d’hort tocant a la via del Carrilet, en el camí que portava a Amposta, on conreaven vegetals; uns pocs jornals d’arrossars a la ribera de l’Ebre; i el bar Antoni, conegut com el Centre, antiga seu del centre republicà, situat a la plaça del Caudillo (abans Plaça Major). Eren molt bons amics de mon iaio i encara cosins segons de ma iaia per la banda dels panissers, el malnom familiar.
Els ajudava al bar i també al camp. El local era gran, la clientela fixa i la feina abundava. Hi havia diverses finestres que estaven tothora obertes, com la porta del fons que donava a uns terrenys amb uns arbres fruiters que confinaven amb el camí de Salvaaigües. Al costat d’aquesta porta, una escala comunicava amb les habitacions de dalt. El taulell estava a continuació, mentre que tota la paret de la dreta l’ocupaven els barrils de vi, dels quals n’hi havia de totes les mides. A feina de pagès li agradava més que la de cambrer, perquè tenia contacte directe amb la natura i el feia sentir més lliure. Era un enamorat del món animal, així com li encantava tenir cura de les flors i conrear diverses varietats de verdures. Totes aquestes activitats i potser estranyes afeccions per a un noi de la seva formació, contribuïen notablement a les incògnites que havia despertat aquest nouvingut, que volia treballar de camperol malgrat tenir aspecte de burgès.
El fill gran dels Marqués, en Joan, havia estat soldat dels rojos, de l’exèrcit republicà, i a hores d’ara vés a saber on es trobava. La vox populi deia que s’havia unit a un grup de guerrillers anomenats maquis que seguien fidels a la república i estaven decidits a seguir una batalla incansable contra Franco. El fil menut havia mort al front de Madrid, després d’haver-li amputat la cama esquerra. Sense els joves de la casa, la família necessitava algú que els ajudés a tirar endavant el que els quedava del negoci.
En Josep Soldevilla va ser el darrer que havia vist en Pep Marqués en vida. Havia nascut a la ciutat de Barcelona, la qual cosa va incrementar la intriga que jo sentia envers la seua persona. El dia que el vaig conèixer estava plantant enciam a l’horta dels Marqués. Estava recollint les materials de sempre, em va entrar set i li vaig demanar aigua del canti que havia vist que guardava a l’ombra d’un albercoquer. Ens vam posar a xerrar i em va explicar com es plantaven diversos vegetals i la naturalitat de la seua creixença. Parlava amb uns ulls plens d’admiració per la terra i amb una seguretat que em va deixar bocabadat.
Després d’entaular unes poques converses aquella mateixa setmana, ens vam anar agafant una mútua familiaritat. Es va convertir en el meu veritable ídol d’infantesa. Tant m’impressionaven els seus coneixements i m’agradava el tracte amb ell, normalment tenia una dita preparada o un acudit que em feia riure, que gairebé tots els dies feia la mateixa ruta del ferro i del cartró. Aquest fet em a portar les queixes del meu iaio i més d’un reny merescut perquè va baixar la quantitat de material recollit. A vegades, quan creia que tenia la raó, el iaio treia el seu geni.
He de dir que la doctrina, que era allò que havíem d’estudiar amb més ganes els xiquets de la meua edat per tal de demostrar al poble que érem els més llestos, m’importava ben poc. En la religió no hi creia gens. Sovint he culpat la forma d’ensenyar de Mossèn Massip del meu agnosticisme, només estava interessat a aprendre de les converses amb en Josep. La iaia em recordava que no era bonic que tos tan incrèdul, però jo només tenia orelles per a les històries del meu amic.
Sabia parlar sobre tot tipus de coses, des de llegendes fantàstiques a fenòmens naturals, sobre pensaments utòpics o fets històrics antics, i no amagava el seu ressentiment amb l’església catòlica i el seu pensament, a la qual considerava causant de la repressió sistemàtica de l’individu. Era un jove que havia viscut món, una mena de savi enciclopèdic, tal com don Joaquín anomenava els grans homes que tenien un coneixement global de totes les ciències. La història el fascinava. Ell fou qui em va fer despertar les ganes de saber i em va fer obrir els ulls sobre la gran quantitat de coses que voluntàriament ens estaven amagant don Joaquín, Mossèn Massip i tots els altres teòrics del règim. Molts cops bromejava tot dient que aquesta gent no podien ensenyar-nos molt més, no podien sortir del temari que estaven donant perquè, pobrets, ànimes en pena, els seus coneixements eren molt limitats i ni ells mateixos ho sabien. El seu cervell havia estat absorbit pels doctrinaires feixistes i no donava per a molt més tampoc. Ells no eren altra cosa que fills del moment, tristos elements de la història que els havia construït.
A l’escola vaig estar una llarga temporada sense assistir-hi. No em calia anar-hi. Hi havia una diferència insalvable entre el que podia aprendre amb en Josep i allò tan inútil i monòton que ens ensenyava don Joaquín Ribera.
En Josep em va explicar que havia estudiat en un prestigiós col·legi republicà i de ben petit se l’havia considerat un magnífic alumne. Els seus pares havien tingut molta cura en educar-lo i varen voler que tingués la possibilitat d’estudiar en un dels millors col·legis de la capital catalana. Havia viscut l’esclat revolucionari de la Barcelona de 1936. Va sortir amb les armes al carrer el 19 de juliol per aturar els militars insurrectes que volien ocupar la ciutat i enderrocar el govern legítim d’Esquerra Republicana que presidia Companys. Durant els mesos d’estiu va formar part activa del Comitè de Reforma Agrària que va aconseguir fer adquirir compromisos importants als mandataris catalans quant a la propietat de la terra. El control obrer del govern va arribar amb el nomenament d’un membre del sindicat pagès, Unió de Rabassaires, com a Conseller d’Agricultura. Va endegar-se el projecte de col·lectivitzacions de finques, fent valer el lema “la terra per qui la treballa”. El seu bon domini del francès li va facilitar el contacte amb els soldats de les Brigades Internacionals. Els va acompanyar fins a terres aragoneses, fent cap al mateix front de Madrid, on va agafar una estret relació amb el difunt fill dels Marqués i amb l’escriptor anglès George Orwell. Aquest literat, ciutadà del món, li va contagiar el seu esperit de solidaritat internacionalista i els postulats que clamaven per un planeta més just i lliure. Creia en els mateixos ideals que recordava haver sentit al meu pare i als instructors dels Pioners tantes vegades. Havia combatut també a la nostra zona, i qui sap per quina raó hi havia volgut tornar. Ja no era cap enigma que la seua coixesa havia estat provocada durant els anys de soldat.
En comprovar el meu interès per aprendre, en Josep va decidir venir a casa al tard per donar-me classes de reforç. Ja no tan sols fer-me cinc cèntims de fets històrics o contar-me llegendes boniques que m’entusiasmaven, sinó ensenyar-me arrels quadrades, equacions, la regla de tres simple i composta, i altres fórmules matemàtiques. Donava la sensació que havia estat buscant algú a qui ensenyar. Tenia una autèntica vocació educativa i unes ganes immenses d’alliberar els éssers humans de la incultura. Jo era aplicat i devorava totes les seues explicacions com un llop famolenc que mai no té prou.
Gairebé totes les nits es quedava a sopar amb natros i xerrava amb el meu iaio sobre les coses més diverses. Li escoltava reiteradament les mateixes històries, l’origen de qualsevol olivera i els llocs on aquestes es conreen, la mida que l’oliva podria assolir si plovia, i com evolucionaven els treballs del camp; que si abans s’empostava d’aquesta manera i xerugava d’una altra, com els feien els marges i com s’irrigava la terra, que si els joves d’avui no treballaven ni la meitat que els d’abans. El iaio Andreu no en volia saber res de política ni de queixes sobre el règim franquista i la delicada situació social de la població. Repetia que ja n’havíem tingut prou amb la tragèdia del meu pare i de tanta altra gent per suposadament defensar la causa del bé i de la solidaritat.
S’aixequen banderes amb tot l’entusiasme i després tot es queda en pur lament. Natros ens hem de dedicar només a viure, malviure, sobreviure, menjar respirar el dia de demà. Si deixem les coses tal com estant i les acceptem com són, tindrem poc, però almenys menjarem.
Tot i això, la nostra amistat el satisfeia. El considerava un noi molt intel·ligent, seriós i de tota confiança. Tenia l’edat de ser un pare per a mi, i això sí que era un fet cabdal: tenir algú que em pogués orientar en el futur, que si no feia un gir de 180 graus no es presentava gaire excitant per a cap de natros precisament,.
Quasi tots els diumenges s’agafava el dia de festa i m’acompanyava a pescar tenques al riu i si teníem sort alguna anguila, que amb la salseta de la iaia, ens faria la boca aigua. Mentre sèiem davant l’emborinada no perdíem el temps i continuàvem xerrant, en Josep sempre molt pausadament i amb veu baixa.
Fins i tot els peixos ens escolten. – Comentava.
Em delectaven les històries que contenien bandolers i altres herois fugitius. S’esplaiava en àvids comentaris que convertien les fugides de la justícia en una autèntica proesa. Les nostres muntanyes havien estat plenes d’aquesta mena de personatges tan singulars que varen emprendre una croada personal contra les forces de l’ordre. Les seues malifetes han passat de boca en boca, generació rera generació. La més impactant era la d’en Joan Pujol i Fontanet, conegut com a Panxampla, un bandoler d’Alfara de Carles que va donar molts mal de caps a les autoritats. Va cometre el primer homicidi per amor, després va ser víctima d’una traïció, a partir d’aquí es va convertir en el rei del crim de les serres de Caro i Beseit. Va aconseguir fugir cap a França, on va voler començar una nova vida, però no hi havia cap lloc al món on es pogués trobar segur. Va ser capturat i portat a Tarragona, on va morir a la forca en un acte públic.
Els seus coneixements aparentaven no tenir final. Sabia tota mena de proverbis (“Les pluges de gener, al camp sempre van bé”, “Quan Montsià porta capell, aparta’t d’ell”). Distingia un moixó d’un altre en ple vol. Li encantava fer excursions pel conjunt dels aiguamolls que cobrien bona part de la partida de Soldevila, molt rica en fauna i flora, on hi havia moltíssimes espècies d’aus, peixos i amfibis que donaven vida a un conjunt hidrològic de notable rellevància, del qual cap llibre en parlava perquè al règim dictatorial no li interessava ni la biologia ni cap altra ciència.
Al vespre, en Josep solia anar al ball de gramola tan popular a tots els pobles menuts i única diversió setmanal per al jovent, que se celebrava al darrera del bar on treballava. Gairebé tots els nois i les noies de la població hi assistien. Per a ells era l’única possibilitat de posar-se una camisa neta i aparcar una estona els quatre draps vells que portaven a sobre habitualment. Va ser al ball de l’antic centre on va conèixer la Mariona. Es posava roba elegant tots els dies després de treballar. Tenia l’aspecte de noi capitalí, molt més educat i gràcil, que el feia atraient per totes les noies joves, que se’l miraven amb uns ulls de clar anhel, i entre ells s’hi trobava la xicota més maca del poble. Tenia 19 anys, a punt de fer els 20. Estava molt ben dotada físicament, un cos de sirena i una cara de nina petitona que enamorava tothom. Es passava tota la vetllada sense treure-li la mirada del damunt.
Però la Mariona Domènech no era precisament una noia qualsevol, sinó la filla de l’alcalde pedani del poble i un dels caps principals del movimiento a la província de Tarragona. El seu pare havia estat durant la guerra un important proveïdor d’armes i uniformes militars per a l’exèrcit franquista. D’ell s’explicaven històries tremendes, en ser un home de poder i sense cap mena d’escrúpol, l’honradesa del qual sempre havia estat molt contestada. Era propietari d’una gran finca d’arrossars i altres terres de regadiu i oliverars que abraçaven centenars d’hectàrees que encerclaven el poble, en les quals s’hi deixaven la pell i litres d suor més de la meitat dels campredonencs. S’anava enriquint meteòricament. La feina era dura i els salaris ridículs. Era molt fàcil aconseguir mà d’obra a preus regalats i ell se n’aprofitava.
La pubilla de can Domènech estava ja mig lligada en festeig amb en David Palomares, un jove que parlava castellà i provenia de Calataiud, població situada a uns pocs quilòmetres de Saragossa. A la seua edat, a les noies ja els arribava el moment de fer un pensament de casori, no fos que se’ls anés passant l’arròs massa de pressa.
El seu nuvi (bé, no hi ha cap paraula apropiada per definir el lligam que els unia), havia perdut un ull durant la guerra, la qual cosa l’havia fet retirar de l’exèrcit. Instal·lat a la masia familiar, es dedicava a administrar les finques del seu futur sogre. No n’estava gens, d’enamorada d’aquest individu d’aspecte estrany, que feia cara de prunes agres i era més lleig que pegar un pare. Però era impossible que una noia d’una família tan tradicionalista, es pogués enfrontar a la decisió d’un pare sever que estava acostumat a ser escoltat i obeït en totes les seues determinacions i que només adorava el sant per la peanya. Sota el sostre patern era una noia dòcil, incapaç de fer valer els seus drets.
Esperava amb candeletes l’arribada del vespre del diumenge. Mentre ella i les amigues es dirigien al ball, seguien el Català. Caminaven molt de pressa per tal d’agafar-lo i treure-li una estona de conversa.
Algunes tardes se la veia caminar canal avall pensarosa per després agafar el camí que portava a la Pedrera on, si tenia sort, el podria veure a soles. Aquesta era l’única il·lusió que omplia plenament el cor de la jove i enamoradissa Mariona, que anhelava sortir del jou però encara no n’havia trobat la manera. Més d’un comentari es va sentir, ja que la xafarderia popular no era cega. Qui més qui menys feia les travesses sobre la motivació real d’aquelles llargues i sospitoses passejades en solitari.
Un vespre, quan estava tornant cap a casa, vaig sentir uns moviments darrera uns matolls, com si fos una rabosa o algun conill que sortia del cau. A mi i a en Black ens encantava caçar conills i portar-los a la iaia com un tresor que ens asseguraria una bona teca a l’hora de sopar. Tenia una gràcia especial per olorar-los i enxampar-los. Em vaig apropar sense fer cap soroll per veure si realment era un conill i vaig veure encuriosit que aquell moviment estrany l’estaven fent dos cossos humans ajaguts, que s’estaven rebolcant fervorosament damunt l’herba, en Josep i la Mariona.
Ell l’estava despullant, li xuclava els mugrons rogencs dels pits. Ella es revoltava de plaer i movia tot el cos. Jo no podia sortir del meu esglai, però no m’avergonyeixo de dir que vaig continuar fent-hi un esguard. Era la primera vegada que tenia l’oportunitat de veure aquell espectacle fascinador.
La noia va quedar-se tota nua. Tenia un cos de veritable verge. En Josep va descordar-se els pantalons, tenia el membre molt trempat i dur com un ou bullit. Immediatament va posar-se damunt d’ella i després de jugar per una llarga estona, se la va fer seva suaument, com aquell que volia fer durar l’acció tota una eternitat. Els crits de joia i plaer eren constants i el seu moviment imparable.
La Mariona estava vivint un episodi apassionant, en el qual el seu galant disposava del seu cos i en podia fer el que volgués. Cada carícia, cada joc, era com un trosset de cel, la bellesa del qual era totalment impagable. El deliri regnava després de la consumació de l’acte. A en Josep ella no parava d’excitar-lo i una estona després varen tornar a començar, com aquell animal afamat que com més menja més gana té. Poc després la pubilla Domènech es va vestir, i agafant un bon pas va emprendre el camí de tornada. Era tard i no volia donar cap mena d’explicació a ningú.
Aquella trobada es repetiria molt sovint durant uns quants mesos. No perdia l’ocasió d’anar a veure’ls sempre que podia. M’amagava al mateix indret i esperava amb expectació aquest moment del dia, que era de llarg el més apassionant. Amb els amics de la meua edat ja començàvem a interessar-nos per les noies i a enraonar sobre allò que tenien amagat les xiquetes. Alguna vegada érem més atrevits i els aixecaven la faldilla per curiositat. Però no en podíem parlar obertament, ja que era pecat, i hauríem de confessar-nos amb el mossèn. Tot el que tenia relació amb la carn era pecat, i totalment mortal, no només venial. Cap d’ells no podia imaginar-se com era l’acte sexual, les coses que un homes i una dona poder arribar a fer junts, nus, en la intimitat, ja que ni n’havien vist mai ni tan sols n’havien sentit a parlar amb claredat. Tot i que ja ningú no es creia que els nens venien de París, tan beneits no ho eren, molts dels meus companys l’únic que sabien era que les dones orinaven assegudes i que a partir de certa edat havien d’anar molt en compte amb l’eina de pixar.