dimecres, 2 de gener de 2008

No veig que la tarda es fongui

No veig que la tarda es fongui amb malenconia,
car regna una suau brisa que bufa amb constància
i enlaira una frescor d'allò més fraternal.
Escolto atentament els sons ufans d'aquest vespre d'hivern,
amb la mirada oberta envers finestres llibertàries,
amb l'olor de fruita verda que m'encomana il·lusió,
amb la tendresa de la mare quan acarona el xiquet.
La salabror del mar m'arrossega cap a canals de vida
i descobreix l'ànima enlairada cap a signes infinits.
Un manantial d'aigua dolça renaix de les cendres
quotidianes i esdevé tot un rierol de paraules.
El llenguatge és l'espill d'universos plausibles i vertaders.