divendres, 4 de gener de 2008

La novel·la Tomàs Serra (2)


M’aixecava cada dia de bon matí i preguntava al iaio quin recorregut aquella jornada era de menester. Sense temps per encantar-me, agafava la bicicleta i em posava a arreplegar tot el ferro i cartró que tingués al meu abast. En feia una bona pila i el posava damunt el manillà. Cada matí havia de fer uns cinc o sis viatges a casa. Després classificava el material i el deixava preparat per a la venda. Era una tasca laboriosa, però tenia bon nas per saber trobar les deixalles per amagades que estiguessin. Tot i que seria injust no donar més del 50 per cent del mèrit al meu gosset inseparable, el Black, que ho olorava tot i s’hagués merescut un bon premi per la tasca que feia.
A vegades em feia vergonya fer aquesta feina. Els nois que venien de casa bona em deien drapaire, brutolis i altres insults que fan mal a tot xiquet de la meua edat. Recordo un cop, un diumenge com qualsevol altre al vespre, que estava jugant al carrer a “brisca amagadora” amb els altres xiquets del poble, i en Miquelet “el beato” em va veure i va córrer cap a la fita, que per ser precís era la paret del pati del iaio, tot dient:
- Un, dos, tres, basurero.
Es referia a mi amb aquest malnom tan clarificador, a manera d’insult, que em volia fer sentir inferior, a la vegada que em desqualificava com a persona i menyspreava la meua família. No era la primera vegada ni tampoc seria la darrera. Vaig córrer més que ell, les cames em tocaven al cul, el vaig escalfar de valent fins que li vaig deixar les orelles coentes i el cos més blau que la mar. Els iaios em van renyar perquè no volien que em barallés amb ningú. A més, poc després varen rebre la visita corresponent de l’alcalde pedani, que era oncle d’en Miquelet, que els va recordar qui era cadascú dins la nostra, o seua, comunitat. Els va advertir seriosament que el meu comportament havia estat del tot intolerable i si s’arribava a repetir ens hauríem d’atendre a les conseqüències.
El iaio i l’alcalde estaven històricament enemistats. Era una antipatia antiga de les famílies, que havien estat veïnes d’unes finques a la partida de les Barraques i havien tingut una agra disputa pel cruixent tema de les particions. El conflicte sobre qui era el propietari d’una olivera havia durat deu anys al jutjat, mentre que els perdedors, que havien estat els pares de qui exercia actualment l’autoritat, s’havien ofès i mai no ho varen oblidar. Durant molts anys els membres d’ambdues famílies no es saludaven si es trobaven cara a cara pel carrer. A poc a poc, vaig anar esbrinant que les disputes i rancúnies varen agafar un to polític i que l’ombra del meu pare i la seua dissortada mort era la que fomentava l’acèrrima enemistat.
Aquesta vegada el que havia fet en Miquelet només era una trapelleria de xiquet, i potser a qualsevol altre li hagués passat per alt, com havia fet tantes vegades, però a ell li tenia ganes. Era un pilota a l’escola i sempre ens delatava quan en fèiem alguna de grossa. En Miquelet era el nostre favorit per passar pel joc del tossinet, quasi cada dia a la sortida del col·legi, que consistia primer a envoltar-lo i després posar-nos en fila i anar pegant-li uns copets al cap, que anaven incrementant de volum de manera considerable. Quan havíem acabat li retronava tota la perola. El triàvem a ell per jugar al tossinet amb molta freqüència. De vegades, perquè se n’havia anat de la llengua, i d’altres, ja per simple tradició, i li dèiem “digues un número”, i sense esperar resposta afegíem “t’ha tocat” i acabava més roig que un tomàquet de penjar.
Els insults i els malnoms en aquest i altres jocs eren el pa de cada dia. Si jugava la Maria “la grossa”, xiqueta bastant grassoneta i néta de la vella Ramona “la cul gros”, li dèiem de malnom “catxalot”. A un altre noi l’anomenàvem Antoni “el de la casa”, per recordar-li tota la vida que era bord i l’havien tret d’un orfenat. Però el més cruel dels insults el rebia el fill del forner, la mare del qual se n’havia anat feia uns anys amb un soldat americà del Front Popular i al seu pare, com marca la bondat i la indulgència de la nostra societat, se’l coneixia com “el cornut. El dia que havia d’anar a comprar el pa, o a fiar-lo, que era el que molt sovint passava, la iaia m’enviava a “cal cornut”.
Recuperant el fil del dia, la iaia em preparava l’esmorzar convenient per al jorn en què ens trobàvem. Dic convenient, perquè no puc dir desitjat, ja que eren temps de penúria forta i havíem de menjar d’acord amb les circumstàncies econòmiques, allò que la nostra butxaca, que sovint estava forada, ens permetia. A casa no en vàrem patir mai, de gana. El iaio sempre es va espavilar per tal que hi hagués alguna cosa per posar-nos a la boca. Fins i tot la iaia era força generosa i ajudava les veïnes més desvalgudes quan calia, avui una patata demà unes poques bajoques.
Molts dies em posava el dinar, que normalment era un tomàquet amb mitja sardina i unes poques cols, o el dia que havíem fet més negoci un tros d’abadejo, en una carmanyola, i me’l menjava al camp, allà on podia trobar una ombra per seure i descansar una estona. Si trobava el lloc on pasturaven les ovelles del vell Pere “el pastor” em quedava i tenia xerrera, o més bé escoltava.
El vell Pere sabia curar les berrugues. Les untava amb saliva i anava a fer una oració a la muntanya a altres hores de la matinada, i totes s’eixugaven en un tres i no-res. Mentre que la seua dona, la vella Pilar “la pèls”, feia el mateix amb els “mussols” que havien ocupat els ulls. Era curiós aquest poder curatiu que alguns vells disposaven. Sempre em contava les batalletes tradicionals de la guerra de l’Àfrica, quan agafaven els grans vaixells des de la vila de Ceuta a la península que havien de creuar una mar molt agitada i que donava mostres d’immens poder. Sovint parlava de la bellesa de les dones mores i amb els seus ulls pagava els desigs dels records. No s’oblidava del meu besiaio que havia estat company de lleva seu i de les terres que havia tingut a la partida de l’Espluga que eren les millors del territori. De com anaven a córrer el préssec junts a Soldevila, de com varen començar a festejar i acassar les xicotes fadrines perquè ells eren uns mascles de debò (els joves d’ara estàvem capats), i sobretot dels temps aquells en què a la gent gran se’ls tenia molt més respecte.
El ferro ens ajudava a sobreviure i a fer-nos la vida una mica menys difícil. Era fàcil d’aconseguir, sempre mesclat entre llaunes en descampats. De vegades trobava restes d’una bomba no esclatada, ferro trencat i fet malbé en l’esclat, o qui sap si restes d’algun blindat, tanc o camió, que em feien pensar en el cruel conflicte bèl·lic al qual havien sobreviscut, i que les poblacions ebrenques havien sofert particularment. No hi havia manera de treure’ns-el de la ment.
Era aquest mateix ferro que em portava el record de les cançons anarquistes que havia sentit a casa de ben xicotet, que esdevingueren el veritable so de la meua infantesa, les quals m’havien deixat molt viva la veu del meu pare. Ell havia volgut instruir-me. M’havia convertit amb set anyets en un membre actiu del grup d’infants “Els pioners” que realitzaven tasques de suport per als soldats que havien marxat al front. Allí vaig aprendre a enarborar banderes i escoltar missatges solidaris de joves i més grans. Sota el crit de “No passaran” i embarcats amb la construcció que ens deia la cançó anarquista per excel·lència i motivació, “A les Barricades, amunt tots per la revolució”, volíem construir una nova societat, més justa i més humana. Quina revolució?, m’havia de preguntar. La que estaven fent els altres, potser? Era la revolució de la gana i la misèria, les rates i les epidèmies, la sang i la rancúnia, l’odi perpetu dels uns envers els altres, i la parla de l’imperi a l’escola. També li deien revolució aquests fets que enterbolien la nostra dura existència. Anarquisme, anarquista, societat igualitària, lluita revolucionària, complot de masses, classes socials igualades, menjar i sanitat per a tothom, escola en la llengua del carrer, eren paraules que el ferro amagava. Havien estat derrotades i a la força enterrades en un clot ben profund. No hi ha cap paraula al món capaç d’aclarir tot el que això significava i representava per a tots nosaltres.
Els camins de carro i senders que portaven a la garriga eren plans, aplanats diria, ni els llangardaixos (regandaixos com natros els anomenem) gosaven creuar-los per temor que els ferros malignes els contagiessin les dèries que vivíem els humans. Eren camins polsosos, la sequera ens afectava més que cap any. El pare Ebre baixava només amb dos dits d’aigua, el seu cabal era el viu i patètic reflex de la realitat mig morta en què es trobava la nostra entristida terra.
Per aquest motiu perquè necessitava guanyar quatre rals que ens ajudessin a omplir el plat del migdia, al mateix temps que desitjava de tot cor netejar la nostra garriga d’escombraries, brutícies, cabòries i memòries..., vaig començar a fer la meua malenconiosa feina de cada matí. Les roques secotes feien pinya a les voreres, dificultaven el pas de les bicicletes i dels carros, queien als sequiols ocupats d’aigües pudents on habitaven les granotes i els gripaus. Estaven menjades de la humitat o erosionades per l’àcid corrosiu dels orins dels animals que per allí anaven vagant.
Els talps i les granotes de les sèquies formaven part dels sucosos àpats que les mares i iaies cuinaven. De vegades teníem l’oportunitat, si el iaio i jo havíem pogut anar a pescar anguiles al riu o tenques al canal, de canviar de sopar. L’anguila era el plat més saborós i el que més m’agradava. El suquet d’aquest peix carregat de pesteta era la gran delícia, si tenies la sort de poder-te’l menjar amb pa blanc de la mateixa setmana, llavors era un festí.
Quan lliurava de les meues obligacions, la tarda començava a fondre’s darrera les esplèndides serres de Caro i Montsià, al nord i a ponent, amb la natural i esvelta bellesa de colors diària anava fent-se de nit sobre l’indret alt on s’alçava el poble; més avall cap al riu, els rierols, els canyars i les arbredes es confonien, es feien uns entre les ombres ennegrides. Per tot arreu s’aixecava un ensordidor càntic de moixons de nit. Uns núvols de mosquits brunzien amb severitat al voltant dels nostres rostres, enfosquien l’aire. I aquella grisosa capa nuvolada, que se situava cap a l’est, allà dalt les serres, ens comunicava l’arribada precisa de la nit. Els morats del cel anaven inundant a bon pas la rojor que deixava el sol quan es ponia. Era un espectacle ferm, meravellós, raó per la qual jo sentia que la natura estava molt per damunt de les misèries humanes. Era un món dolç per esplendorós, totalment barrat de nosaltres.
Quan vaig tenir l’oportunitat, ja més crescudet, vaig llegir amb deler moltes històries egípcies que parlaven de déus majestuosos, el més poderós dels quals era el Sol i altres fables orientals que veneraven les pedres i les muntanyes. Tot allò implicava una força de la natura superior i del tot allunyada de la corrupció humana, de les tèrboles relacions que alteraven el contacte entre capes socials. L’ésser humà no era el centre de l’univers i no tenia cap dret a ser-ho. Tenia les mans plenes d’esgarranys i de durícies. La iaia sempre repetia que pareixia un Sant Crist clavat a la Santa Creu. La feina era dura i costosa, com aniré recordant ara i després. Havia portat al coll diversos feixos de ferralla que m’havien fet malbé les palmes de les mans, algunes parts de les quals estaven sagnant encara. Fins i tot en Black s’havia mostrat més amorós aquell dia, com si l’animalet em volgués donar moral pel treball que estava fent.
Però el dia d’avi havia estat profitós. Havia recollit una gran pila de material i sobretot havia trobat un llibre en bon estat al mig de la garriga, darrera unes mates de palmes i amagat entre un munt de cartrons i caixes. En arribar la nit el vaig començar a fullejar. Estava escrit en llengua catalana, la llengua que parlava amb els meus iaios i els meus amics i veïns, però no a l’escola els pocs dies que hi podia assistir, on ens tocava parlar el llenguatge que al carrer només usaven els guàrdia civils i els grisos. El pas del temps, dissortadament, em va ensenyar el perquè del canvi de parla al camp de la docència, i el dilema anterior es va convertir en frustració.
Ja he fet esment que no hi anava gaire a col·legi, a “costura”, com es deia en aquell moment de la història a les nostres terres i que encara es conserva com a vocable habitual entre les generacions de postguerra, vocable aquest que em resulta molt curiós i alhora entranyable, ja que a les noies, que eren les que assistien a les classes amb més freqüència, se’ls ensenyava a cosir els quatre draps que ens cobrien el cos, com a senyal d’allò a què estaven destinades per decret i gràcia de nostre senyor, o més bé dels qui parlaven en nom seu, submises a les ordres i desigs dels seus homes, obedients, netes i treballadores i que s’obrissin de cames quan el seu marit tingués la temperatura escalfada.
Només apareixia per aquell vell edifici quan plovia o els dies immediatament posteriors quan el mestre del poble, don Joaquín Ribera, passava per casa a visitar mon iaio per tal de convèncer-lo que em deixés assistir a classe durant l’hivern i a veure si li donàvem un enciamet per omplir-se la panxa aquella nit.
Este chico vale de verdad, es un buen estudiante y muy madura por la edad que tiene y posee la gracia y facilidad para aprender. Debería venir más por la hermandad (Aquest era el nom amb el qual es coneixia el local que albeergava el col·legi dels nois i que també era seu de la germandat de llauradors). Hay muchos que son muy burros y no sirven para nada, ni para tacos de escopeta, muchos de esos gamberros ni para cazar ratas pero el Tomasín es diferente. Debería venir al colegio, que allí lo haremos un hombre de bien , con la ayuda de Dios todopoderoso, nuestro señor, que sabe lo que podemos hacer todos y bien seguro que desea que el chico sea culto.
El iaio replicava amb veu dura i una mica violentat, que allò que li demanava era bastant difícil, que a casa hi havia moltes obligacions, que de cap manera permetria que la gana se’ns mengés, que s’havia de treballar per tal d’omplir el plat, i que no en trauria cap profit de les quatre lletres i dos números que podria aprendre en aquell lloc. La lletra no m’ompliria l’estómac.
Seria más útil que les enseñarais a trabajar l’aixada, la post i la xeruga, a portar el matxo, a trabajar la tierra con gracia para hacerla rentable. Sólo el trabajo les hará hombres de bien.
Sigui com sigui, moltes vegades el convencia i durant una quinzena i escaig de dies, els més monòtons de l’any, havia de tornar a aquell edifici amb l’assiduïtat que les necessitats familiars em permetien.
Don Joaquín, malgrat ser un home del règim i educat amb el més pur estil autoritari que els portava a deïficar la disciplina per damunt de qualsevol de les altres qualitats, no era mala persona, ni estava mal mirat pels campredonencs. Eren molts els qui l’ajudaven i li donaven quatre verdures que podien conrear a les hortes vora riu. Ja se sap que les dites populars són sàvies, com ho era aquesta: “Passes més gana que un mestre d’escola”. Per ser justos amb les seues circumstàncies personals, al bon senyor, ni el feixisme del qual era militant i activista, ni l’integrisme religiós, no li feien passar la gana ni li asseguraven una vida sense entrebancs.
Estudiar, és a dir saber, sempre em va agradar molt. No puc dir el mateix de les classes que ens donava el pobre don Joaquin, a això se li pot dir perdre el temps i la resta són banajeries. La iaia deia que era cosa d’herència, el meu difunt pare hauria valgut per això dels estudis, per aprendre de lletra tenia molt bon cap també. De sobte callava, no podia continuar parlant del seu fill, les llàgrimes li omplien la cara.
El pare s’havia posat en política i així li havien anat les coses. Recordo la primavera del 36, la darrera que vàrem passar junts i tota la família fou realment feliç. Hi havia moltes converses i reunions a casa, gent jove que ens visitava i que s’entusiasmava amb idees que salvarien el món, ens farien a tots més iguals i repartirien les riqueses, mentre parlaven molt malament dels retons i altra gent d’església.
Sé que tot se’n va anar en orris, així com que el iaio no estava d’acord amb la majoria de les activitats que el pare i els seus companys planejaven realitzar. Ell maleïa la revolució, apostava únicament per l’honrada vida de la feina, trepitjar la terra cada dia, sense ideals. Confiava només en la suor del seu front i la força del treball.
Les forces esquerranes on militava el meu pare havien provocat una sagnant revolta antireligiosa el primer any de la guerra. Havien matat centenars de clergues de la regió. Entre ells, l’entranyable capellà de la població i de la parròquia de la Petja, Frederic Casanovas, que s’havia fet d’estimar pel seu caràcter afable, i que era recordat per tothom com aquell home bo que baixava a celebrar la missa amb el seu gaiato que ell anomenava “la pepa”. El iaio havia contemplat aquests fets amb una gran consternació. Havia intentat evitar-los, però se n’havia sortit, i ho portava clavat a la ment.
Gairebé totes les nits, havent sopat, em tancava a la meua habitació a fer quatre números i solucionar alguns problemes d’aritmètica. La iaia sempre m’entrava un gotet de llet que acabava de munyir de la nostra cabreta, i admirava la meua capacitat d’estudi i concentració. Feia uns dibuixos que eren l’orgull seu i podia arribar a pintar la natura tal com era, amb un realisme absolut.
“Una massana és una massana”, aquesta ´s la teoria en la qual creia, i que durant molt temps vaig anar aplicant tant per a l’art com per a qualsevol lluita existencial de les que ens porta el viure. Després, la vida, durant massa llustres, me n’ha negat una altra de preciosa, la de “parlar clar i català”, molt més complicada d’aplicar. L’art m’anava per les venes. Vaig aprendre a pintar bastant abans de llegir i escriure, amb una gran facilitat era capaç de fer qualsevol esbós. Tenia centenars de dibuixos de la nostra caseta, de la pallissa on dormien els iaios i del rafal on l’euga menjava. M’encantava fer retrats de rostres humans, del pastor i la seua dona, de la tia Pepeta, dels iaios, fins i tot de don Joaquín, sense que ell mai ho arribés a saber, ja que no sé com s’ho hauria pres, i també del meu estimat gosset el dia que tenia la sort que dormia o s’estava quiet.
Ara, a part, tenia aquesta joia de llibre que em podria avesar a la lectura i ensenyar moltes coses que desconeixia. Els llibres tenen la tasca de fer obrir els ulls a aquells que els tenen tancats, jo i la gran majoria de la gent del poble i de la nostra societat hi teníem posat fins i tot el forrellat. També em serviria per matar el temps, tot i que aquest verb em dol en l’ànima i em fa perdre el control.
Els meus pares estaven inclosos dins d’aquest funest vocable. Tot el que ens estava passant hi tenia relació directa. La idea de la mort amb sofriment sempre m’ha obsessionat. Per què els havia tocat a ells el rebre? Què havien fet els meus iaios, que només sabien treballar i eren honrats com qui més, per merèixer aquesta desventura? Per què m’havien condemnat a ser orfe? La mort era el pitjor càstig de l’existència, per desgràcia nostra una paraula molt familiar a massa llars.
Aquella nit, com era de costum, vam sopar a les set, puntuals com un rellotge. El iaio era d’aquells homes que sempre volia tenir el plat a taula a l’hora. Les set era el temps marcat per aquest afer, “plogue o llampe o baixe una barrancada”, com diuen al meu poble. La iaia havia preparat les típiques farinetes de blat que no m’agradaven gaire, però que per força tantes vegades em tocava empassar, a més el llegum ajuda l’enginy com es coneix popularment. I panses a les postres, si no te’n recordes de les coses has de menjar panses. Abans d’acabar m’esperava una agradable sorpresa. Avui podíem menjar fruita del temps. La tia Pepeta havia vingut a veure la iaia i li havia portat tres taronges. Si en feia de dies que no tastava una taronja! Vaig gaudir del sabor àcid de l’obsequi que havíem rebut i ràpidament me’n vaig anar a la meua estança a descobrir què em podria ensenyar la meua preciosa troballa, sobre la qual no n’havia dit res a ningú. Vaig tenir la clara sensació premonitòria que aquell llibre canviaria el curs de la meua existència.
El llibre era d’història. Era la primera vegada que podia llegir sobre el curs del meu país i del món i adonar-me que la humanitat existia abans del alzamiento militar del 36, que ens havia convertir en la reserva espiritual d’occident. Fins ara només estudiava números, geometria, aritmètica i matemàtiques. A costura la història no era primordial, no els interessava que aprenguéssim. Això sí, estudiàvem Història sagrada, com un papagai el nom dels reis Godos i doña Isabel la Católica, que va aconseguir la sagrada unitat de la pàtria per destí universal. També la Geografia Hispana tenia un lloc d’estudi fonamental, les províncies de Castilla la Vieja eren Santander, Burgos, Logroño, Soria, Segovia, Ávila, Valladolid i Palencia, sense oblidar-nos de Castellón, Valencia, Alicante i Murcia que formaven el Levante español.
A principi llegia amb dificultat el català. A més la meua varietat dialectal m’hi allunyava un xic més i feia alguns mots inintel·ligibles. Però de seguida em vaig adonar que amb la llengua que els iaios feien servir, la lectura era més entretinguda i eficaç, i em va fer qüestionar per què dimonis a col·legi n’empraven una altra, que jo no entenia totalment però que estava forçat a usar.
El llibre narrava la història de la ciutat de Barcelona, dels seus orígens i expansió. Vaig aprendre que els comtes de Barcelona havien baixat terra avall fins a Tortosa, territori moro, i que nosaltres, natros, ens podíem considerar fills i hereus seus, gràcies a la destresa d’en Ramon Berenguer IV. La lectura era interessant i amena, tot i que em perdia quan parlava d’alguns fets històrics dels quals, com pertocava a la meua joventut i educació que estava rebent, no en sabia res de res. Tenia bona memòria i no em va ser difícil començar a memoritzar dates i esdeveniments. Eren episodis totalment nous per a mi que acceleraven els desigs de conèixer.
Aquella nit vaig dormir molt poc, no vaig parar de llegir fins que la iaia em va fer apagar el fanalet, ja que estava gastant massa oli i aquest anava molt escàs. També volia que descansés, que ensondemà m’esperava una altra dura jornada. Aquelles hores eren per tenir una cama a Tarragona i l’altra a Vinaròs.
Precisament aquella mateixa matinada vaig tenir un somni plenament barceloní, que em posava dins de l’equip de futbol de la gran ciutat i era company d’en Samitier, en Valltolrà, el porter hongarès Platko i un altre jugador, el nom del qual no recordo tot i haver menjat panses, i que curiosament era el millor amic meu i el que m’havia recomanat com a fitxatge estrella de l’equip d’aquella temporada. Havíem vençut el màxim rival capitalí, l’Europa de Gràcia, i crec recordar que don Joaquín era el capità de l’equip rival i estava fet pols.
Segons Freud, el famós psicoanalista, el somni és el viu reflex de l’altre jo i de les ànsies internes com si fossin una vàlvula d’escapament. Havíem de donar gràcies que el règim feixista ens podia prendre moltes coses, però ningú no era tan poderós com per poder prohibir-nos somniar.
De bon matí vaig fer una lectura ràpida abans de començar a endreçar el corral on guardava el material. A les deu el iaio em va manar que anés a costura. Tot i ser un xic tard, no li podíem fer cap lleig al seriós senyor mestre. Don Joaquín era un homes sever. Havia nascut a Logronyo (terra de bon vi, i es veu que a ell li agradava massa). Parlava un castellà gairebé inintel·ligible per als xiquets del poble. Les classes eren tristes i avorrides, la monotonia sempre era la reina de les aules i festejava amb el desànim. Dilluns era el dia de la seua assignatura favorita i essencial per al nostre futur, “La formación del espíritu nacional”.
Com n’eren de diferents aquells ensenyaments si els comparava amb el llibre que mig a les fosques havia començat a estudiar a la meua cambra! Què en diria don Joaquín si mai ho arribés a esbrinar! Cada lliçó ens parlava de les mateixes històries, de la Falange Española i de las JONS, del seu heroi personal en José Antonio Primo de Rivera, que era aspirant a sant allà a Roma, on fins i tot el Papa li reconeixia els seus mèrits immortals. Ens feia aprendre i recitar de memòria la lletra del Cara el sol. El seu missatge habitual era dir pestes dels russos, d’aquells éssers humans que portaven cura i que anirien directes a l’infern. No valia la pena ni tan sols pregar per aquestes ovelles desgarriades que es condemnaven elles soletes. Si et parlava directament et llançava a la car el seu inaguantable alè a cassalla. El dia que venia amb la cara massa roja sabíem que havia begut un gotet de vi de la massa a la taverna del Llarg.
El mateix rector de la parròquia ens va confirmar on anaven els vells i les velles soviètiques en morir, quan vingué a parlar-nos del règim (perdóm hauria d’haver dit a ensenyar-nos a viure d’acord amb la religió). La seua missió era fer-nos homes de profit i per aquesta fita ens instruïa en la xenofòbia, damnava els jueus cada dues paraules per haver matat Jesucrist i ser la causa de tots els mals que afectaven Occident. Els tenia jurat un odi perpetu i exaltava la figura del “Caudillo” i la seua fervorosa fe cristiana que convertia la nostra pàtria en un exemple per als infidels, i d’això n’havíem de donar testimoni.
Mossèn Massip, no cal dir que havia nascut a València. De tots és sabut que tots els capellans són valencians i els guàrdia civils andalusos. Era un home ja gran, ni massa gras ni massa magre, lleugerament corbat d’espatlles. Duia una sotana vella negra, molt sargida, que ben bé necessitava ja un recanvi. Havia viscut la guerra amb intensitat i vist comes cremaven esglésies, ermites, santuaris, i tota mena d’imatges sagrades. S’assassinaven molts companys i homes i dones lligats al clergat, que eren totalment innocents. Ell sobrevisqué perquè havia estat amagat en soterranis en condicions infrahumanes, semblava que volia venjar tota la ràbia acumulada durant tants anys i assegurar que no tornessin mai els fatídics dies quan manava el Front Popular, l’exèrcit del dimoni. El color roig era el que retratava les imatges tenebroses de l’infern. Era la seua raó de ser, la creuada personal contra l’infidel i aplicar la dita de “ull per ull dent per dent”, tot oblidant-se de la bíblica “posa l’altra galta”. L’únic dia que vaig escoltar-lo amb atenció i interès, ens va parlar de la cristianització de les Amèriques, terres que ningú de nosaltres sabíem col·locar dins d’un mapa ni tampoc no ens importava gaire, però que ell deia que era essencial per al nostre futur. Va exaltar la gran tasca humanitària d’aquells compatriotes espanyols que havien incorporat un territori salvatge al sagrat univers de la cristiandat. Els habitants nadius d’aquelles terres eren salvatges del tot i se’ls havia d’inculcar la fe cristiana i fer-los-la entrar ni que fos amb un embut. Ens va parlar també d’un nou Lucifer, aquesta vegada i tocà a un tal Frai Bartolomé de las Casas, una mena d’heretge que havia gosat acusar els patriotes i cristians d’haver fet autèntics sacrilegis i causat les més cruels matances que la història de la humanitat coneixia fins a aquells moments:
Algunos blasfemos como este señor se atreven a decir que hubo masacres y asesinatos y mucho sufrimiento en las Américas, cuando lo único que hicieron los españoles fue cristianizar tierra salvaje. Yo les digo, más sufrió Jesucristo cuando los judíos lo crucificaron, mirad a la cruz y lo entenderéis. Y a demás yo también podría decir muchas cosas malas de Fray Bartolomé de las Casas.
A l’hora del pati vaig menjar dos massanes que la tia Pepeta també m’havia portat, i vam començar a jugar a les boles amb Joanet “el guerxo” i el meu cosí llunyà Pepet “el de la raval del Pom”. Després se’ns va afegir Miquelet “el beato”, li deien així perquè venia d’una casa que era molt de missa, tenien quatre duros i el seu pare era molt amic del clerga i de la guàrdia civil. No era molt viu, tot el contrari, era més curt que la cua d’u gripau o les mànigues d’una armilla, però era el pilota i confident del mestre.
Era molt dur per a la doctrina, però doña Josefina, la mestra de les xiquetes, sempre li preguntava allò més fàcil(el padre nuestro i el Credo en Dios padre todo poderoso, que fins i tot els lloros els recitarien si tinguessin la possibilitat, més aviat obligació, d’escoltar-los tantes vegades com a natros ens tocava) i el feia quedar bé. No era mal noi, però la sang que li corria per les venes l’influenciava.
Son iaio portava la camisa blava i es vanagloriava de tenir un fill que s’havia allistat a la División Azul per matar russos. Se sabia el poble que havien estat delators dels grisos i que més d’un conciutadà havia estat assassinat perquè el vell beato els havia denunciat. Aquesta era la part fosca de més d’una família falangista, però tothom callava i el silenci portava a la reflexió. Aquest mutisme engolis fidelment i era molt sofert.
De tornada a casa em vaig posar immediatament a llegir. Fou fàcil adonar-me de les moltes coses que podia aprendre en aquest manuscrit, que pel didàctic que era semblava haver estat escrit per algú vingut d’un altre planeta. No tenia en absolut res a veure amb el model de societat que ens tocava viure, molt menys amb els teòrics que ens estaven governant.