divendres, 11 de gener de 2008

La novel·la Tomàs Serra (10)



8
ADÉU ALS IAIOS
Amb el pas dels mesos el poble va anar recuperant la calma. Va tornar a gaudir d’una convivència fluïda entre els ciutadans. La llarguíssima postguerra ens havia castigat quasi tant com la guerra mateixa. Havien succeït moltes desgràcies, però el temps ajuda almenys a alleugerir les llagues, potser no a curar-les. El color de la sang començava a esbargir-se, les vistes dels blancs i els verds amb el seu predomini facilitaven la concòrdia. Érem gent de casta, a ningú no ens venia res de nou.
El iaio Andreu i la iaia Maria Cinta eren ja molt grans. Havien treballat i sofert molt durant tota la seua vida. En els darrers mesos el seu estat de salut no havia estat gens bo. El seu cor, malgrat el gran que el tenien, s’havia debilitat moltíssim. El mateix metge de capçalera, el doctor Maials, home molt d’esquerres i fervent seguidor marcel·linista, un bon professional malgrat la seua llengua verinosa, la va encertar quan em digué amb poc tacte:
-Maset, fill meu, a ton iaio li queden molt poques afaitades i pocs suquets d’anguila més cuinats per la vella panissera podràs assaborir.
Els vaig acompanyar fins a la fi dels seus dies. Era important per a mi cuidar d’ells de vells tan bé com ho havien fet ells durant la meua infantesa. Durant els darrers quinze dies vaig haver d’aparcar la feina, que encara era la e recollir ferros i cartrons, perquè em necessitaven tot el dia. Tots dos s’havien quedat postrats al llit, s’ho feien tot a sobre i necessitaven tota mena d’atencions. Tingueren un molt bon traspàs, una mort natural mentre dormien. Avui, demà l’altre. La primera fou la iaia. El son se’ls endugué a tots dos, sense cap mena de patiment, sense que s’adonessin de res, tal com a tothom ens agradaria emprendre el viatge cap a terra desconeguda.
-No som res! – sospirà la tieta Pepeta, en l’hora dels adéus.
-Acabes de dir una veritat com un temple. Per a morir i per a nàixer tots som iguals, per estirar la pota no es necessita ni un ral. Déu ens posa a tots al mateix lloc. Que al cel siguin! – comentà una de les primeres veïnes que vingué a acompanyar-nos en el sentiment.
Als funerals hi va assistir tot Campredó, com a mostra que havien estat gent molt apreciada. Fins i tot la vídua de l’alcalde Domènech i els pares d’en Miquelet, que deixaren de banda aquella vella antipatia que durava des de principis de segle, em varen donar el més sentit condol en persona. Van demostrar que estaven penedits del que havien estat fent durant anys i que quan un es mor tot allò dolent s’ha d’oblidar i només s’han de recordar les coses positives. A l’homilia també Mossèn Massip féu esment del gran treballador i honrat que fou en vida el meu iaio, i el generosa que havia estat amb tothom la bona de Maria Cinta.
-Han sido siempre gente de bien.
Abans de morir el iaio va voler fer una llarga xerrada amb mi per tal d’explicar-me el gran misteri que envoltava la mort del meu pare. Al llit de mort es veia amb força per parlar-me’n, no volia endur-se el secret amb ell. Es va adonar potser un xic massa tard, que jo tenia tot el dret a saber-ho. Havien estat massa anys carregats de preguntes amb silenci com a única resposta.
I em va parlar del meu pare. Em digué que era prim, un nervi, amb membres àgils i molt bona alçària. Tenia els ulls marrons, la mirada penetrant, era un pou d’amabilitat i sempre estava animat. De tot això, me’n recordava. Era el mimat de la seua mare i estimat per tots els qui el tractaven. S’excel·lia en la vida del poble, en les gresques i les festes. Destacava també en el treball i en les habilitats manuals. Era el primer segador de la colla del Blat. Segava cent garbes de sol a sol i un diumenge al matí, en una aposta, al pati de la masia del Llarg i davant d’un munt de gent, va carregar-se quatre robes d’arròs d’un cop. En aquests casos despertava l’admiració de tots, tant pel valor que mostrava com per la traça i empenta amb què ho feia. El jove Maso freqüentava la taverna i es reia de totes les pors. Entrava amb pas àgil, desimbolt, sense ombra de temor. Se n’anava directe al taulell, es bevia ungotet de vi negre, i sempre tenia alguna paraula per a la tavernera. Des que era un mosset havia estat un fervorós defensor de les llibertats. Va participar activament en les eleccions com a membre de les llistes electorals del Front d’Esquerres de Catalunya l’any 1936, les anteriors al alzamiento del 18 de juliol del mateix any. El van nomenar President del Comitè de col·lectivitzacions de Campredó que s’instaurà una volta començada la guerra, que volia abolir tota la propietat privada.
- Ajuntar-se amb aquella colla fou la seua perdició -. Prosseguí quan va aconseguir dominar el plor.
Es va allistar a les milícies populars i va anar a combatre al front d’Aragó. Allí va fer moltes coneixences. Donada la seua valentia i intel·ligència va arribar a ser un alt membre que gaudia de la confiança del mateix govern de la Generalitat. Quan l’exèrcit republicà va haver de prendre la retirada cap a la costa, va passar pe poble a veure’s, per posar-nos sobre avís del greu perill que s’apropava. Va donar-los uns quants calers i els aconsellà que fugissin cap a França. Dos dies després fou víctima d’una delació. Va ser descobert prop del Mas de la Missa, capturat i endut cap a un refugi militar que tenien els nacionals al Coll del Moro de Gandesa. Al darrera de la traïció semblava estar l’alcalde Domènech.
L’exèrcit republicà es trobava per les serres de Pàndols fent pinya al voltant del puig de l’Àliga. Els altres s’havien instal·lat amb fermesa a Gandesa, que había sido liberada de la tiranía roja por el glorioso ejército de Franco, que dirigia l’estratègia allunyat de les bales des del Puig-cavaller. El iaio va moure cel i terra per poder visitar-lo. Va fer valer la seua condició de ciutadà natural del Baix Aragó, per tal de desplaçar-se a l’altra banda del front. Va suplicar que li deixessin veure el fill, perquè sofria una tuberculosi força avançada.
-Em van portar com un delinqüent, amb empentes. El dia era clar. Jo només veia el camí malmès per tants combats, desolació arreu. Ton pare quasi no podia parlar. Li havien pegat una pallissa per a morir. La boca li sagnava a raig.
El dia següent, però, i per sorpresa de tothom, el comandant del regiment que acabava d’arribar i anava totalment begut ordenà l’afusellament unilateral i immediat de tots els presoners de guerra, fins i tot dels qui estaven greument ferits. Altres responsables militars no hi estigueren d’acord i intentaren aturar-lo. No era la primera bogeria que aquest individu cometia. Aquest comandant ebri pegà diversos trets que la fatalitat féu que tocaren el pare, que va morir a l’instant. Havia estat un acte de bogeria repugnant, forçat per l’alcohol i la pressió de la guerra. Al pare li havia tocat la pitjor part.
El iaio s’aturà moltes vegades durant la narració. No podia contenir les llàgrimes, l’emoció l’envaïa. Maleïa la guerra, maleïa la bogeria humana que portava a morts imbècils, tants de sofriments i tantes penúries. Maleïa les idees que ho emboliquen tot i que mai no solucionen els problemes. Se sentia destrossat.
Molts campredonencs eren sabedors del que havia passat al meu pare, però la seua, estava destinada a ser una més de les moltes desgràcies que la guerra havia causat. En entrar les forces nacionals el 13 de gener del 39 era millor oblidar-ho tot. Però eren molts els veïns que en veure la meua cara, la del menut Maset, veien el viu reflex del dissortat Maso Serra, el meu pare.
Aquí no acabava tot, mesos després s’homenatjà a Tortosa els herois de la conquesta. Es féu públic el nom i els cognoms dels artífexs de la victòria, els seus mèrits i les seues responsabilitats. Davant l’estupefacció de tothom es va condecorar el responsable del regiment de Cardó, pels seus mèrits militars a la Batalla de l’Ebre. El condecorat era un tal David Palomares.
El iaio em va fer prometre que seria prudent. No eren temps de revenges, tindríem tothora les de perdre. Em va suplicar que deixés passar els anys, que les circumstàncies podrien canviar. A més, no havíem de seguir alimentant l’odi i dificultant la convivència, perquè ja n’havíem tingut prou de sang. Em recordà que els republicans tampoc no havien estat uns sants. Abans de l’esclat de la revolució, havien causat la pèrdua de moltes vides humanes innocents i no havien sabut comportar-se d’acord amb els seus ideals, que defensaven causes tan nobles. Mentre, tornava ser un viu lament amb la pronunciació de la paraula comitè de col·lectivitzacions. Ell se n’estava anant a l’altre món amb l’ànima en pena. Jo era jove, tenia encara temps de refer la meua vida, fora de les obsessions i encara més de les rancúnies.
La història em va fer pensar durant dies. Vaig lligar caps d’algunes frases que havia sentit de boca del Palomares en relació a la meua condició personal, però el iaio tenia raó, era molt difícil lluitar contra els cacics. Eren els amos de tot. El poble estava commogut encara per les tragèdies del meu pare, d’en Joseret “el beato” i pel record de la desaparició del jove Josep Soldevilla, que s’havia fet estimar per tots.
Ja no em quedava res que em retingués al clot. Vaig agafar la meua motxilla amb quatre coses imprescindibles, vaig donar la clau de casa a la tia Pepeta, i vaig partir al meu destí, que no sé si per decret, però sempre vaig saber en quin lloc havia de passar uns quants anys de la meua vida, a la ciutat de Barcelona. Els iaios m’havien deixat uns bons dinerets. Eren els estalvis de quan feien l’estraperlo i que a hores d’ara em vindrien de perles a la capital.
No sabia si podria vèncer la nostàlgia. Com més m’allunyava dels meus, del meu poble, més forta era l’atracció que sentia. Em vaig dir: - seré fort – D’altra banda pensava – No m’estaré enganyant a mi mateix?
El tren ja s’apropava a Barcelona. A través de la finestreta es distingia clarament la muntanya del Tibidabo. Tots els viatges s’animaren i jo no em vaig quedar enrera. Tots miraven a l’exterior a tots dos costats. Uns s’aixecaven i se n’anaven al passadís, altres començaven a preparar les maletes i els paquets. La jove que tenia al davant va treure de la seua bossa de mà un espillet i un xicotet tub de maquillatge per donar-se color a les galtes. Em vaig aixecar, cansat de portar quatre hores assegut. Ara reaccionava. M’adonava que havia deixat els meus, i tenia veritables desigs d’aribrar i sortir d’aquell vagó. Volia una altra vegada l’aire lliure, respirar llargament, veure una altra vegada la vida, caminar, sentir a les meues venes la pulsació de la sang. A través dels vidres es veien els afores de la capital, grups d’edificis, vivendes, tallers, els funerals de les fàbriques. Algú al passadís va dir a un altre: - Mira, Montjuïc.
Vaig instal·lar-me a la Fonda Nueva a la dreta de l’Eixample, la qual m’havien recomanat. Era econòmica pels preus que es pagaven a Barcelona. Prompte vaig fer les primeres amistats que em varen portar cap a l’Ateneu obrer de Gràcia, del qual en Josep tant me n’havia parlat. Allí va començar una altra vida, radicalment diferent. La ciutat era tot un altre món, també hi havia misèria, la postguerra no perdonava ningú. Se sofrien les conseqüències d’un règim repressiu i inoperant, però es podia viure amb menys prejudicis. Ningú no t’espiava darrera les finestres. Cada persona era un més dins de l’anònima multitud. A ningú no l’importava de quina família venies, si tenies diners o eres un mort de gana, amb qui t’entenies o si anaves a missa tots els diumenges. Vaig tenir molta sort. El pare d’un company de l’ateneu, en Jordi Molins, tenia una ebenisteria i m’agafà d’ajudant. Em donaren llit i de menjar i uns quants rals a la setmana, amb els quals jo en tenia prou i massa per a les meues despeses. El senyor Molins era un bon artista que m’introduí en el món de l’escultura i de les arts plàstiques, que mai havia tingut l’oportunitat de treballar fins ara.
Eren una família cristiana i de dretes. El senyor molins em confessà en secret que havia estat un apassionat cambonià, seguidor de la Lliga Regionalista. Ara, però, calia estar més mut que una tomba. Creia en la cultura catalana i patia per ella, no pel que ens havia passt, sinó pel que quedava per venir. També condemnava la revolució esquerrana, perquè volien prendre als comerciants allò que s’havien guanyat amb la suor del front. Amb ell vaig veure una altra cara de la religió. Anava a missa per la fe, contribuïa en les despeses de la parròquia i era caritatiu amb els necessitats. Amb ell vaig descobrir la cara bona del catolicisme.
Pel taller venien altres artesans, un d’ells ens va ensenyar a treballar la ceràmica, i en pocs dies férem diversos gerros que els venguérem en un mercat que es feia a la plaça del Diamant, i traguérem quatre calerons que ens animaren moltíssim. Vam començar a pensar que es podia viure de l’art, sempre i quan fossis un artista molt complert i treballessis diversos camps. A nosaltres, que estàvem en la flor de la vida, ganes ni talent no ens en feia falta. Poc després va deixar el taller en mans del seu fill gran, en Pere, que s’acabava de casar i havia après l’ofici des de ben xicotet. Amb ell també ens avinguérem molt i el treball es convertí en un veritable hobby, mentre començàvem a rebre encàrrecs de llocs molt diversos. Disfrutava de la feina. M’havien marxat del cap totes les cabòries i les tragèdies que havia viscut al poble de ben jovenet i de les quals vora l’Ebre mai me n’hagués pogut deslliurar. Vivia molt més tranquil, lluny de l’odi irracional que causa tants morts i fa enfrontar veïns i gent de la mateixa sang.
Durant el meu temps lliure vaig començar a assistir a classes de dibuit artístic i modelatge en un altre Ateneu. Fou un període de profund aprenentatge durant el qual vaig gaudir plenament del plaer espiritual que et dóna realitzar la millor teràpia per oblidar odis i qualsevol mena de rancúnies i venjances. Però això no havia de durar per sempre. Com a bon deixeble d’en Josep tenia una profunda vocació de servei envers la societat.
Hi havia una cosa que em preocupava. Quan vaig poder vaig anar a Cervelló de Llobregat, que era el poble on s’havien instal·lat els pares d’en Josep poc abans d’esclatar la guerra. No podia esperar més a saber què li havia passat, després de quasi nou anys sense notícies seues. Però em vaig trobar la casa tancada i barrada. En preguntar uns veïns, vaig saber que els Soldevilla havien marxat a França feia uns cinc anys. Vaig estar de sort. Em van adreçar a la persona que havia tingut una relació més estreta amb la família durant la seua curta estada a la població. El veí que guardava les claus de la casa em va facilitar la seua nova adreça a Orleans. Abans, però, em va fer tota mena de preguntes per tal de veure si era veritablement amic seu. D’en Josep no me’n va voler dir res. La incògnita continuava estant a l’aire.