La novel·la Tomàs Serra (12)

1
PINTOR
A Andorra em vaig sentir des de bon principi com a casa, més inspirat que a la gran city. La vida en una capital és radicalment diferent. És obvi que té atractius, però li sobra artificialitat, li manca bellesa plàstica, puresa, sentit de grandiositat natural. Jo venia d’un poble xicotet. La idea de la gran concentració urbana m’havia enlluernat, com a gairebé tots aquells que anhelen provar experiències noves, però tant quitrà comença a alterar el sistema nerviós i cansa. Com expressen amb mots retòrics però bellíssims els cantants de la poesia, fins i tot quan fan ús d’una prosa refinada: “Al principi hi havia una immensa planúria d’arbres. Només arbres. El sol naixia tots els matins i totes les tardes es moria. L’aire s’enduia a revolades les fulles dels arbres primitius. El cerç va aixecar unes arrels tendres. Així va nàixer l’home. Era primavera. En el país dels arbres sempre és primavera”. Aquesta terreta andorrana era senzillament encantadora. La tornada a la natura, a la terra verge, als paisatges verdinosos dels prats i a la blancor enlluernadora dels colossals cims a l’hivern, era tot un espectacle fascinador que em va fer recuperar vivències més joves i adonar del meu profund arrelament als campa i a les seues olors. La deliciosa tranquil·litat que es respirava en l’ambient i l’espectacular bellesa de les punxegudes muntanyes pirinenques que ens encerclaven, varen convertir el lloc en ideal per poder viure confortablement i per concentrar-me cent per cent. La retina se’m quedà enlluernada. La conseqüència més immediata d’aquesta vida tan agradable i plaent del jo pintor, va quedar ben reflectida en els olis i premiada en uns dibuixos cada vegada més perfeccionats.
No em calia amagar de ningú, ni de tenir cap por que els grisos m’enxampessin, la qual cosa m’havia estat obsessionant durant els darrers mesos (ningú mai no s’arriba a adaptar a la idea de la clandestinitat permanent). Els meus moviments eren lliures! Aquesta nova situació personal m’ajudava moltíssim a aconseguir un bon treball artístic. Propiciava la necessària concentració i tranquil·litat d’esperit cabdals per a un artista. Quina joia! Podia fer un traguet o prendre qualsevol cosa de menjar al bar de la meua elecció o anar de compres quan m’ho podia permetre, com fa habitualment qualsevol altre mortal que només aspira a fruir de pau interna i total llibertat de circulació. Aquestes activitats que poden semblar tan quotidianes i mundanes i en res revolucionàries, les enyorava de tot cor i les necessitava gairebé tant com el pa que em menjava.
Estava sent un hivern inclement. No recordava haver-ne viscut cap altre d’igual. Queia la neu dia sí dia també. Era tot un espectacle. L’escalfor de la llar de foc ens consolava. L’olor de llenya de pi cremada donava la benvinguda complaent a una vida casolana. Els pensaments es tranquil·litzaven dins d’una atmosfera propícia a les calmes allargades. Una neu blanquíssima resguardava el terra. Era l’hivern més distint, el del fred a la muntanya i l’escalfor a casa. Una fredor externa no es lliurava d’una escalfor a dintre, plena d’il·lusions, aspiracions, enyorances i qui sap si d’amor.
La llum m’inspirava, em facilitava tota mena d’idees i sensacions. El sol, quan prenia possessió del cel, sabia com fer belles les vistes i convertir-les en paradisíaques. Els Pirineus varen esdevenir el paisatge ideal per influenciar notablement la meua obra. Em va arrossegar cap al treball abundant dels colors vius, la seua representació i plasmació concreta damunt d’un oli i el treball molt específic dels detalls. Els quadres resultants portaven el segell de la lluminositat, reflex del que era el país andorrà, amb tons brillants i plens de vida. Havia desistit totalment d’interpretar i pintar tot allò que era lleig, també les situacions tristes i depriments. La bellesa superava els mals tràngols.
Els carrers eren tranquils de dalt a baix, absolutament tranquils. No hi havia cap mena de tràfec comercial. La gent no corria d’un lloc a l’altre. S’adonaven de la presència de tothom. Saludaven els que tenien la sort d’estar darrera la persiana i s’interessaven per la salut i altres fets quotidians dels éssers volguts. No hi havia pressa. Vivien al ritme que el cos els demanava.
L’habitacle on residia era vell. Havia estat construït amb parets de pedra gruixuda, en un cara sol. Una típica masia pirinenca que no deixava penetrar la xafogor a l’estiu i que era protegida del fred quan aquest exercia el seu regnat. L’ambient gelat era cosa per a l’exterior. Dins d’aquells murs en manteníem joiosament allunyats de la infernal fredor hivernal i gaudíem d’una placidesa climàtica veritablement envejable. L’astre lluminós, a través de l’enorme vidriera prenia uns tons morats, blaus, grocs o rojos, segons la menuda forma geomètrica que filtrava i queia, en diagonal, al mig del menjador de la casa per a reflectir-se en un espill. A vegades, quan bufava una mica el vent fresc, se sentia una remor vegetal, insinuant i dolça.
Aquell mas proporcionava un sentiment vagarós, en veure la taula coberta d’eines antigues, la cassolada, la terrissa, els plats de servir. Un corral que encara feia olor de mula. Les falçs i les corbelles, aixades, aixadelles, xerugues i la post d’empostar. Paraules aquestes que han desaparegut de l’ús habitual i que més aviat semblen prehistòriques a orelles de les noves generacions que estan vivint la vida a passes agegantades, a les quals tota cosa passada els sembla d’un altre planeta.
Per primera vegada la vida m’estava somrient de debò. No valia la pena recrear-me en les penes i recordar un passat ple d’obstacles, taques de sang i sofriments perennes. M’havia convertit en un professional d la pintura. En un artista, amb la definició de diccionari completa d’aquesta paraula. Me’n vanagloriava. Tenia el pensament posat en aconseguir la perfecció en el meu treball. Vaig evolucionar cap a noves tendències que havien revolucionat l’art. Vaig fer-me massa perfeccionista, potser, com si encara estigués cercant aquella bellesa ideal que em vaig comprometre interiorment a trobar algun dia, de la qual en Josep tant me n’havia parlat durant les nostres intenses i profitoses xerrades sobre l’art i les civilitzacions. Vivia envoltat de manuals teòrics de geometria. Volia aprendre de tot i de qualsevol. No sé si un artista neix o es fa, o una mescla de tot. Mai no he estat per filosofades, ni he tingut el temps. El cert era que de ben xicotet havia donat mostres del meu talent. Poble vora riu amb colors mediterranis, ciutat cosmopolita i muntanya nevada, m’havien impressionat per igual, i donat una força que només el pinzell aconseguia alliberar.
Mentrestant la neu cobria els carrers. A la nit, des de la finestra de l’escala, el camp era un paradís blanc de solitud. Sota la claror dels estels, el vent feia tremolar els vidres i el glaç s’acumulava a piles espesses. Les ombres adormien la vida. Una sensació refrescant allargava els dies i els feia més relaxants. Un sol tímid de vegades gosava treure la cara. Uns núvols allargats limitaven el seu pas i a empentes tornaven a dominar la contrada.
El mes que ens deia adéu l’hivern de l956, després d’uns contactes fructuosos amb diversos alts càrrecs del govern andorrà, vaig veure inaugurada la meua primera exposició d’importància, la qual constava de 35 olis i un nombre il·limitat de dibuixos al llapis. Es trobava exposada al prestigiós saló d’art contemporani del Comú andorrà. Escenari aquest reservat per a artistes consagrats ja que era visitat pels millors crítics de l’hexàgon, no era llavors normal que hi pogués accedir un nouvingut. La meua capacitat de persuasió amb el ministre de cultura ho va fer possible:
- Serra, vostè demostra tenir fusta. Feia temps que no gaudia tant contemplant una pintura amb tanta força. M’ha impressionat. Ja veurà com Andorra estarà a l’alçada. Mai no donarem l’esquena a aquells que fan gran la nostra cultura, que com vostè bé sap, és purament catalana. – conclogué admirant el meu art.
L’exposició havia estat preparada amb minuciositat. Em van ajudar a triar les obres més representatives i distribuir-les d’acord amb el seu temari, alguns antics companys de l’ateneu gracienc que em varen fer el favor de tota una vida. La nostra il·lusió i esforç es varen veure feliçment premiats. Vaig aconseguir vendre una bona quantitat d’olis, molts més dels que ens esperàvem, la qual cosa va suposar un espectacular reforç econòmic per a la meua butxaca, que bé n’estava, de faltada. L’organització de l’exposició havia comportat moltes despeses. M’havien deixat diners i era importantíssim per a mi poder-los tornar amb rapidesa. Recorda que ets un Serra – diria el iaio, passa només amb el que tingues i torna ràpid els rals que deguis.
Els comentaris de la crítica a la premsa andorrana no es varen fer d’esperar: “El paisatgisme d’en Tomàs Serra és d’un perfecte llinatge. S’imposa per sí mateix gràcies a les atribucions quasi matemàtiques que dóna l’autor als elements que intervenen en cada tela, segons siguin la llum i l’aire en presència quan la captació es verifica. A la perfecta ordenació dels valors cromàtics i al caràcter de suggestiva simplicitat no exempta de fines modulacions que el pintor imprimeix a tot el que realitza en l’espai il·luminat, sense prejudici d’escola ni afinitat amb postulats que no responguin al seu temperament – manera personal de veure, de sentir, de narrar, a la seva intenció i la seva lloable sinceritat”.
Les bones crítiques em van enlairar i facilitar l’arribada immediata d’una bona quantitat d’ofertes. Per començar, em van convidar a donar conferències als col·legis andorrans, per tal de potenciar la formació d’altres nous valors de la pintura. Als meus vint i escaig anyets ja m’havien consagrat com un artista. Una altra mostra de la confiança que tenien en mi, fou quan poc després em demanaren que donés classes de pintura al conegut Centre Artesà de les Valls, del qual em van nomenar professor titular. Aquest fet em va suposar la definitiva consagració professional i sobretot l’estabilitat econòmica, fet aquest que mai no havia aconseguit fins ara. Vaig tenir la sort de poder gaudir com a alumnes de diversos pintors que portaven més anys en l’ofici dels que jo portava en aquest món. Vaig aprendre tant d’ells com ells de mi i de les meues tècniques que qualificaven com a innovadores.
La intensa capacitat creativa que estava experimentant em va portar a començar a treballar la temàtica de les línies de la fesomia humana. Vaig aparcar totalment el realisme pur que m’havia caracteritzat en la meu, diguem-ne, primera època de creació. Vaig alterar els continguts que havia estat treballant tant de temps, a la recerca de novíssimes sensacions, fortament influenciat per la simetria cubista d’en Picasso. Ell també havia trepitjat la terra de l’Ebre i enamorat del paisatge i la seua varietat estructural.
Allò que mai no m’hagués imaginat que podria arribar a pintar de jovenet, perquè no m’agradava ni de cap manera em sentia atret, que fins i tot havia criticat amb contundència, havia passat a formar part imprescindible de la meua filosofia de l’art, que separava dràsticament allò que era realitat del que era una simple il·lusió. El meu treball es basava en l’emfasització perfecta de les superfícies de dues dimensions. Vaig abandonar definitivament les tècniques tradicionals de perspectiva. Vaig deixar per complet la idea d’imitació de la natura. Els projectes de colors monocromàtics em servien per a la representació de múltiples formes d’un objecte. Vaig començar a pintar botelles, gots, diaris, mitjons i altres objectes quotidians. Els colors assumien la seua part important en la pintura, mentre que les formes només tenien un paper decoratiu. Vaig nodrir-me, doncs, de les sensacions pròpies de l’encara embrionari “pop art” que representava una duríssima crítica contra les noves formes de viure.
Ja disposava del meu propi taller al mateix centre comercial i tenia diversos aprenents al meu costat. També gaudia d’un despatx adossat, on rebia visites de les personalitats més influents de tot l’espectre cultural. Des d’escriptors exiliats i andorrans, a polítics de totes les ideologies, escultors coneguts i novells, periodistes o professionals de la docència. Preparàvem la vida cultural andorrana a consciència, dotant-la d’activitats molt variades, sense perdre de vista els nostres orígens. Enfocàvem el treball cultural com una manera de revitalitzar l’oprimida cultura catalana. Podia viure dels meus quadres, guanyar-me la vida creant art i gaudint d’aquesta creació. Em semblava encara una cosa força irreal, que només m’estava imaginant en somnis i algun dia hauria de despertar.
Poc temps després el director de “La Pirenaica”, en Joan Subirats, que havia passat la infantesa a Móra d’Ebre i es guanyava la vida fent de marxant d’art, m’oferí la possibilitat de tenir el meu propi programa de ràdio, on podria explicar les meues inquietuds i donar mostres del meu mestratge dins del camp de la pintura. Podria tenir invitats de prestigi, tots aquells que jo cregués oportú, crear un debat permanent i utilitzar la ràdio com un mitjà útil de difusió de l’art. En Subirats també se m’oferí com a marxant i em va proposar diverses possibilitats de col·laboració, la qual cosa m’obria noves perspectives. El programa, al qual li vàrem posar de nom “Aprèn a ser artista”, es va convertir en tot un clàssic per als amants de la cultura. A partir d’aquí vaig entrar en col·laboració amb prestigioses revistes franceses com “Le cubisme”, “Art Contemporaine” i “L’art n’est pas mort”. Vaig poder visitar les millors pinacoteques de tot l’estat francès.
Quant al terreny sentimental tampoc no em podia queixar. Acostumava a visitar la Mariona amb una certa freqüència. La nostra relació era lliberal i fruïa de bona salut. Les nostres trobades tenien més motiu encara, des que a voluntat pròpia em va començar a donar classes de francès, idioma del qual ja en tenia un bon coneixement general però havia de millorar la pronunciació. Em feia classes de conversa, durant les quals teníem la possibilitat de parlar de temes molt diversos, especialment que tenien relació amb la vida quotidiana i a la política del nostre país. No sempre estàvem d’acord. Teníem alguna que altra discussió. També tenia, quan estava amb ella, el sexe assegurat. Ella mai no em va amagar que li encantava com treballava al llit, però en cap moment ens vam lligar ni ens vam imposar cap mena de fidelitat sexual. La nostra relació es limitava a una forta amistat i respecte. Era obvi que ens agradàvem físicament i gaudíem dels nostres cossos tant com podíem. Jo m’entenia amb altres dones. Mai no deixava escapar un bon clau. Ni ho sabia ni m’importava si ella també ho feia. Però, he de dir que els cardar amb la Mariona era diferent, em lliurava més i gaudia amb ella com no ho feia amb cap altra.