dimarts, 15 de gener de 2008

la novel·la Tomàs Serra (14)



3
LA CARTA
Amb data de 7 de novembre de 1956, a primera hora del matí vaig rebre al taller una carta segellada a Orleans, la qual havíem estat esperant amb molt d’anhel des de feia unes setmanes. L’escrit que anava signat pel pare d’en Josep era bastant extens, quatre pàgines i mitja. La lletra no gaire bona, cosa que dificultava la compressió i accelerava el neguit. La informació que portava era molt valuosa per a nosaltres. Vaig posar-me d’immediat a llegir-la molt lentament. Cada paraula que hi havia redactada m’interessava moltíssim. No volia perdre’m ni un detall. Els Soldevilla ens digueren que no sabien exactament on residia el seu fill, atès que des de la seua estada a Campredó no tenia una adreça permanent. Però no creien que hagués abandonat el territori d’administració francesa, com ell l’anomenava. Les darreres notícies el situaven per la regió propera a Perpinyà, on treballava la terra, prenent part en la campanya de la verema i la recol·lecció d’altres fruites estacionals. Podíem estar segurs que estava viu. No havia estat assassinat per la guàrdia civil juntament amb altres maquis, tal com s’havia passat la veu pel poble anys enrera, tot i que havia vist la mort de ben prop. No l’havien vist des de feia exactament 15 mesos, ni tampoc no es posava en contacte epistolar o telefònic amb ells amb tota la freqüència que desitjarien (això ho canvia tot, vaig dir-me a mi mateix boig d’alegria).
Havia estat malalt. Els pulmons li causaven uns delicats problemes respiratoris. Estaven preocupats – mira si li toca realitzar alguna feina laboral dura, quan ell ja no està per gaires aventures físiques! -. Afegiren amb to de lament que s’havia passat massa nits dormint a l’aire lliure, en campaments i coves, i òbviament se’n ressentia. Haurien volgut que s’hagués quedat a viure definitivament prop d’ells, però en Josep era cul de mal seient i no li agradava romandre al mateix lloc per massa estona. Entretant, tenia altres afers personals importants, dels quals no ens en varen donar cap mena de detalls. Ens varen prometre, però, que tan prompte com es posés en comunicació amb ells, li farien saber el nostre interès a retrobar-lo. Estaria molt content de saber que la Mariona, a qui els l’havia descrita com el gran amor de la seua vida, estava vivint al país pirinenc, malgrat que hagueren de reconèixer que aquest possible contacte no es produiria d’una manera ràpida.
En Josep continuava essent aquell noi independent, de vida obscura, de qui mai no es podia endevinar quin seria el proper pas. Amable en el tracte, excel·lent company, amorós amb la família i els més vells quan convenia, aspre i solitari quan era conscient del que volia, valent alhora d’afrontar les adversitats, obsessionat permanentment en les seues cabòries, motivat en el combat contra les injustícies. Un meló abans d’obrir, el gust del qual és tot un enigma.
No podia continuar la feina de la jornada. El dia s’aturà al meu voltant. A fi i efecte de reunir totes les sensacions que m’envaïen, em vaig posar a mirar el paisatge des de la finestra del despatx. El sol s’aixecava. El vent fred de les altes muntanyes començava a bufar a ràfegues mitjanament fortes. No volia plorar ni cridar. Havia d’assimilar amb calma tot el que m’havien comunicat. Com si estigués dins mateix de les muntanyes, jo sentia els bufecs del vent dins del meu cap. Portava un missatge. Què em deia? Tenia la necessitat de tocar cada cosa i cada ésser. El vent s’infiltra per tot. No es fa mai enrera. Empeny i arrossega els destins fins indrets indeterminats. Pensava en els pobles i ciutats que havia visitat, en la gent que havia après a conèixer, a comprendre i a estimar. Vaig sentir renàixer l’esperança. El dia se’m féu una eternitat. No vaig parlar amb gaire gent per gaire estona, endinsat en els meus somnis.
Al vespre vaig passar pel pis de la Mariona. Ella havia estat enfeinada tot el dia. Estava segur que em renyaria per no haver-la visitat abans. Però m’havia dedicat el dia a mi mateix per tal d’anar recopilant històries. Passada la sorpresa, tots dos entusiasmats vàrem rellegir la carta diverses vegades. Vàrem fer molts plans i enarborar les il·lusions sobre la possibilitat de retrobar-lo prompte. Aquesta epístola ens portava la bona nova. En Josep vivia i no gaire lluny.
Jo, de cap manera, no esperava que aquella nit la Mariona volgués fer l’amor amb mi. Si he de ser sincer, m’agradava la idea de poder veure’ns alguna vegada sense acabar, com fèiem habitualment, al mateix lloc, perquè semblava que a tots dos només ens interessés l’assumpte de la carn. Però no, a pesar d’haver esbrinat que l’home a qui més havia estimat en la seua vida i que encara continuava estimant estava viu, immediatament, havent sopat, se n’anà a la seua cambra i tornà tota nua, tal com a mi m’agradava veure-la i tantes vegades li havia demanat que ho fes. A mi m’excitava molt el moviment de les seues natges nues i la bellesa del seu cos tal com Eva anava pel paradís. Es va dirigir cap a mi, que estava assegut al sofà mentre escoltava les notícies de les 11 de la nit a la Pirenaica, i lentament es va prendre el temps per anar-me traient cada peça de roba que portava. Es va posar damunt meu i em va cardar. Tot ho féu ella, jo em vaig deixar. Aquesta fou la manera tan especial amb la qual va celebrar la seua i meua felicitat.
Els Soldevilla ens facilitaren el número de telèfon d’uns veïns seus a Orleans, que curiosament provenien de la vila marinera de Vinaròs, per tal de mantenir el contacte i ens varen convidar a visitar-los quan ho creguéssim oportú. Tenien ganes de conèixer-nos. En persona ens podrien explicar moltes més coses. Acceptàrem la invitació de bon gust. El cap de setmana següent, plens d’il3lusió, agafàrem el tren que ens havia de portar fins a la històrica ciutat.
Amb una bona marxa ens anàvem endinsant en l’enigmàtica terra occitana. El cant dels trobadors era present i els misteris càtars prenien vida. Els castells reflectien la grandiositat d’altres temps més pròspers quan la cultura era la reina del territori. Havíem deixat enrera tots els túnels i el tren pareixia que accelerava com si tingués pressa per arribar; xiulant joiós. Vaig notar amb estranyesa que en moltes estacions de viles amb renom no s’aturava, les passava de llarg a la mateixa velocitat. A les andanes d’aquestes estacions no hi havia cap moviment, algun empleat, a qui se’l reconeixia per la gorra, dues o tres persones i algun noiet que miraven aquest espectacle, sempre nou, de veure passar el ferrocarril, mirant fixament les finestretes, darrera dels vidres de les quals es veien rostres desconeguts. És curiós el món. Pareix que necessitem veure’ns els uns als altres, tot i que no ens coneixem i no tenim cap vincle. Després, en canvi, no ens satisfem. Ens fem nosa.
Vaig començar a pensar massa jove, però no tinc dubtes sobre mi mateix. Dalt del tren també rumiava. Em semblava que havia trobat la llum, el sol, tots els astres. Tot i això l’ambient d’un tren no acompanya. Els interiors sempre m’han afigurat tenebrosos, per la seua poca llum. Amb les fustes de color fosc, amb el sacseig, amb els cotxes de tercera amb què ens toca viatjar a la poca roba, amb seients durs i incòmodes, suportant la companyia de gent que parla de tot, que ho critiquen tot, que ho saben tot i que no saben res. Al meu costat hi havia un matrimoni amb un fill, un jove d’uns 17 anys que estava assegut al costat de la finestreta. El noi va badallar, va berenar, es va posar a contemplar el paisatge i després a llegir una novel·la. Em satisfà tostemps veure gent que llegeix. Els seus pares xerraven poc, solament el marit de tant en tant consultava el rellotge. La darrera vegada va dir: - porta mitja hora d’endarreriment, no arribarem a París fins ben entrat el matí. L’accent els delatava. Eren fills de la Provença Oriental. Davant teníem quatre persones, un home que semblava un caçador sense escopeta, mut com una tàpia; un capellà jove d’aspecte molt humil que portava lents, a estones mirava a l’exterior, altres llegia un Breviari; quedava una senyoreta de gestos elegants, molt espigada, morena, amb els dits plens d’anells i unes pulseres d’argent que li poblaven els canells; i la seua mare, cinquantena, molt empolvada, vestida amb certa elegància i presumpció, tenia un cabell molt negre i ben cuidat. El nostre espai tenia l’olor de perfum de colònia.
Analitzant els gestos i els vocables de la gent, el temps va voler. Orleans ens deia Bonjour. La família ens va rebre amb tota la cordialitat. Ens prepararen dues habituacions una al costat de l’altra. Durant l’estada, la mare d’en Josep ens va cuinar molt bona teca. La casa era acollidora. Donava la benvinguda amb un jardí impecable, fruit del treball del pare, professional de la jardineria. Les roses aportaven l’aire càlid, tan típic de les llars de la nostra gent mediterrània, tan allunyat de la tradicional fredor francesa. Es feien totes les menjades a l’hora que pertocava. Mai no feia falta un estri damunt la taula. Es canviaven els llençols dia sí dia no. Es tenia tot a disposició a la sala de bany. Era la casa d’una família tal com s’entén al país aquesta paraula. Nosaltres vàrem poder gaudir d’aquesta joiosa manera de viure durant uns quants dies.
Parlàrem llargament sobre en Josep, d’allò que l’havia portat a Campredó i del que l’havia fet fugir temps després. També sobre la figura quasi demoníaca d’en Palomares, de les malifetes i crims que havia fet durant la guerra civil i després de la seua actitud caciquil al poble i de les moltes desgràcies que havia causat. Sobretot, vaig escoltar molt atentament quan en Pere Soldevilla em va parlar de les experiències del seu fill amb els guerrillers a la serra del Maestrat, la manera com va ser ferit i miraculosament aconseguí fugir dels setges de la guàrdia civil i totes les estratègies que va usar per alliberar-se i fer cap a Cervelló, i més tard dirigir-se a la frontera francesa.
En Josep havia dormit en la que ara estava sent la meua habitació de convidat. Allí els seus pares l’havien cuidat els mesos que durà la convalescència, però quan es va trobar amb força i salut suficient els va tornar a deixar. Son pare insinuà, sense gaire entusiasme, que el fill tornava a estar embolicat en algun afer polític i que possiblement tindria problemes greus novament.
-Es dedica a voler solucionar els problemes de la societat. S’enfronta amb els poderosos i aquest no accepten ningú que pensi diferent a ells. Creu en un món d’il·lusió. De vegades, crec que no ha baixat encara de la lluna. Sobre ell mateix, en canvi, no s’adona ni que té una tos molt lletja o que el cos li bull de febre.
Durant aquests dies també tinguérem la Mariona i jo temps suficient per intimar. Vàrem fer les nostres incursions nocturnes. Més d’una nit la passàrem junts a la mateixa habitació, sense que ningú se n’assabentés (almenys així ho volem creure). La tranquil·litat ens feia incrementar el deler. En la intimitat aconseguíem alliberar totes les ànsies. Ens sentíem amb plenitud, disposats a conquerir els plaers més reconfortants. Executàvem els nostres desigs. Em trobava a gust amb ella i no només perquè em satisfeia sexualment, sinó per què la veia com una noia íntegra i que sabia en tot moment el que volia fer i allà on volia anar.
Pels carrers d’Orleans enraonàvem entre nosaltres en francès. Creàvem una situació curiosa. Se sentia còmoda amb aquest idioma, car podia corregir-me. M’havia prohibit parlar de temes polítics, en francès no hi havia lloc per als arguments catalanistes. A la tauleta de nit em deixà une roman, una novel·la: “La fille aux yeux d’or” d’en Balzac. Un altre clàssic. Em vaig endinsar dins d’aquella refinadíssima prosa que ens va deixar l’Honorat. No em cansaré d’aconsellar el plaer que porta la lectura: Cette ville ne peut donc pas être plus morale, ni plus cordiale, ni plus propre que ne l’est la chaudière motrice de ces magnifiques pyroscaphes que vous admirez pendant les ondes! Paris n’est-il pas un sublime vaisseau chargé d’intelligence? Oui, ses armes sont un de ces oracles que se permet quelquefois la fatalité. La Ville de Paris a son grand mât tout de bronze, sculpté de victoires, et pour vigie Napoleon.
Després de dues setmanes d’estada amb els Soldevilla, haguérem de retornar a Andorra, on la intensa feina al taller i a la ràdio ens demanaven. Vàrem partir molt satisfets de tot el que havíem aconseguit saber. Però encara havíem de planejar exhaustivament com prosseguir la recerca d’en Josep per un territori proper, el Rosselló, on parlaven igual que natros i on residien molts exiliats catalans i no ens havia de ser difícil de trobar-li la pista. La fe pot moure muntanyes, diu el proverbi. Ara era cosa només d’una muntanya que ens separava. El destí podria apropar-nos novament. Els moviments d’en Josep no podien ser molt diferents als meus.
Milers d’idees van començar a inundar-me la ment. Vaig imaginar la vida d’en Josep i endevinar els seus passos. El meu jo revolucionari va començar a emmagatzemar il·lusions. De sobte, un raig de desesperança. Vaig sentir nostàlgia. Els meus iaios tornaven a ser presents, i en Black, i els meus jocs d’infantesa. La vida tranquil·la del poble i el seu humanisme. La penúria i la calma. Els partits de futbol i les novel·les de la ràdio. Jo estava per sempre més mesclat amb tranquil·litat i grandeses, i un esperit de revolta que complicava les coses.