dilluns, 7 de gener de 2008

La novel·la Tomas Serra (6)



5
L’ESTRAPERLO

Un dimecres de juliol, mon iaio va tornar a casa a mitja tarda dominat pels nervis. De pressa i atolondrat, sense aturar-se a explicar res a ningú, es va posar a enterrar sota la menjadora de l’euga un parell de sacs d’arròs de quaranta quilos que havia recollit feia una estona a cent metres del baixador del Carrilet (trenet de via estreta que feia recorria el trajecte de Tortosa fins a la Cava) a Font de Quinto. L’havien estat seguint durant el seu carregós recorregut amb la vella Espluga i el carro. Ho sabia, encara que no els havia vistos. No li calia, donat aquell sisè sentit que aquests astuts i experimentats vells tenien sempre. Per fortuna, aquell dia no portava molt de material. Tampoc no ens en quedava gaire als amagatalls que teníem al voltant de la casa. Els darrers dies n’havíem venut molt i les golfes les teníem gairebé buides. Hi havia gana. Era molt fàcil introduir el menjar entre la població. Amb els escassos aliments que donaven amb el racionament no hi havia ni per omplir el budell menut. La gent demanava els queviures. El iaio sempre fiava i per això tothom venia a casa en busca de menjars imprescindibles (farina, sucre, sal, oli d’oliva, llegums, etc.). A més, no sempre cobrava. En tot moment va estar disposat a ajudar tothom, encara més en qüestions alimentàries. Tots els veïns eren d’apreciar. Sentia llàstima per qualsevol que no tingués res per fer un mos per poder calmar les demandes estomacals. Des de l’esclat de la guerra entre germans, l’època de forta penúria econòmica s’havia eternitzat i la manca d’aliments agreujava tots els mals socials. Sota el menjar de l’animal i darrera un munt de fem, creia que no el podrien trobar mai. Ja ho havia fet altres vegades i se n’havia sortit. Més tard, a les 7 en punt, quan com de costum acabàvem de començar a sopar, varen trucar a la porta. Com ja suposàvem era una parella de la guàrdia civil, acompanyada evidentment d’en David Palomares, que ja actuava com a amo de tots.
El meu gosset, en Black, no parava de bordar. Si no l’hagués aguantat amb totes les forces els hauria atacat. La benvinguda que els donava era ben significativa. Com deia la iaia: - L’animalet té molt de coneixement, ha olorat quina mena de visita estàvem rebent i els ha volgut donar el merescut.
El futur gendre de l’alcalde era molt ambiciós. Vetllava per la seua llei en exclusivitat i molt més encara per la seua butxaca. A la feina, com a encarregat de finques dels Domènech, podia ser molt cruel. Mai no deixava escapar l’oportunitat de castigar els homes que tenia sota les seues ordres i gosaven contrariar-lo, llavors els manava les feines més dures o els obligava a treballar en diumenge fins al tard. Amb les dones tenia les mans molt llargues, de vegades els pegava una surra davant dels seus marits, per tal de provocar-los i exaltar els ànims. El crit de tothom era unànim: - és un esclavista.
Li encantava acomiadar els obrer per la cara i que dies després aquests li haguessin de suplicar que volien tornar a treballar per a ell, ja que tenien una família per mantenir. Ens ho havia demostrat clarament quan el mes anterior havia fet venir una vintena d’obrers de Sant Mateu del Maestrat per birbar ceba en uns nous terrenys prop de l’Aldea, que l’alcalde havia adquirit mitjançant, precisament, una expropiació a una família que no podia fer-se’n càrrec dels tributs municipals. Eren uns camperols que baixaren amb una mà al davant i l’altra al darrera. Els va instal·lar en uns corrals sense cap mena de salubritat, no hi havia ni una simple comuna, on fins i tot al valent matxo de la tia Pepeta li hagués fet fàstic de dormir-hi. El primer dia de treball els digué que cobrarien 5 pessetes al dia i no 6 com els havia promès abans de fer el costós viatge. Els ho va comunicar sense donar cap mostra de feblesa:
El que quiera puede empezar a trabajar de inmediato, porque ya estamos perdiendo demasiado tiempo y dinero. Poneros en la cabeza que yo no pertenezco al orden de las Hermanitas de la caridad. A quien le interese, es bien libre de marcharse y buscarse la vida por otros andares. No seré yo quien se lo prohíba. El que se quede, a ganarse el sueldo bien ganado.
Com és de menester, quan hi ha necessitat extrema, tots varen acotxar el llom i començaren a treballar. Mentre, en Palomares se’ls mirava satisfet i a més d’un li recordava que havia de birbar més ràpid.
En els darrers dies ja havien agafat dos veïnes estraperlistes quan acabaven de muntar al Carrilet, quan es dirigien cap a Amposta on feia una altra parada. A una d’elles li havien fet un bon blau a l’ull dret. A la tia Pepeta també l’havien enxampada al baixador de Soldevila, amb unes garrafes d’oli i un sac de sucre, i als nostres veïns, els Mulet, al carregador de la Pedrera, on tenien amagats dos sacs de fesols, un d’arròs i uns quants litres d’oli. El iaio els digué en un castellà no gaire bo, que no tenia res per amagar i que podien regirar la nostra modesta llar quan volguessin. Expressament, el guàrdia civil va trencar un gerro antic de la iaia que tenia gran valor sentimental, per fer-nos perdre la paciència. En Palomares ens va assegurar que un dia o altre ens enxamparia, y sabríamos lo que vale un peine. Ens va recordar que en els fets que varen passar mesos enrera a l’església, se n’havia adonat de quin peu calçàvem i ell seria qui ens descalçaria. Després vingué cap a la meua cambra, on el iaio m’havia fet anar per tal que no presenciés l’humiliant escena en directe. Els vaig dir amb ironia, usant la meua llengua vernacla:
- No hi trobaran res, ja ho he soterrat tot. He estat més llarg que vostès, encara que no cal molt.
De fet només havia d’amagar el meu llibre, que segons m’havia contat en Josep era dels altament prohibits per la censura del règim, i havia de tenir cura que ningú no el veiés. El vaig posar dins del matalàs on es barrejà amb la llana, i per trobar-lo l’haurien d’haver estripat tot. El gendríssimo em mirà amb aquella fastigosa cara que sa mare, Déu o qui fos, li havia donat i molt emprenyat em digué:
- Háblame en cristiano y lávate la boca conlegía, rojo de mierda. Cuidado mocoso que te puedes quemar conmigo.
No varen trobar res en tota la casa, malgrat haver-la regirat a fons. Varen haver de marxar amb la cua entre les cames després de llençar uns quants insults forts contra nosaltres i la nostra condició de rojos. Curiosament, feren una punyent referència que apuntava directament al meu pare, que em va deixar del tot pensatiu, però no vaig gosar preguntar el iaio què havia volgut dir allò. La iaia va preparar un bon sopar i, fins i tot, va posar damunt la taula la bóta de vi negre de Batea, especial per a celebracions, que el iaio normalment comprava quan anava a Val-de-roures. Em deixaren beure uns traguets per tal de celebrar la nostra petita victòria momentània. Em va enviar a buscar en Josep per fer-lo partícip de la nostra alegria. Aquesta vegada ens n’havíem sortit força ben parats.
El iaio es trobava esponerós: - els hem burlat. Ara a esperar la propera -. No sé si és que el vi el va entonar o li va espolsar la timidesa, però va començar a contar històries de joventut i refranys que ens feien riure (lo senyor rector del Mas, va dir una cosa de veres, que al que no tenia nas, no li calien ulleres).
- Josep, no deies que te n’anaves? Pareixes els dels Reguers, que quan diuen que se’n van es queden un ratet més. Queda’t que aquesta vegada seràs tu qui m’escoltarà una de bandolers. Es deia Pasqual Andreu i Grau, l’anomenaven lo Floro. Va nàixer a la Sorollera, un poblet allà on Jesicrist va perdre les espardenyes. Es va llançar a la serra per un crim de joventut, quan va matar son amic Cartagena per un pollastre que aquest havie guanyat en una aposta i li’l passà per la cara. Mon pare que lo va conèixer deia que era baixet, de pèl ros quasi roig, però quadrat, fort com un roure. Estava casat i tenia quatre fills. No me voldria errar però me pense que dos floretes i dos moxionets. Durant una temporada va ser guardaespatlles del Marqués de Lerma, lo cacic de Val-de-roures, un galtes. Les autoritats conten que era un mal home, un sanguinari, però els pagesos de Massalió, de la torre o de la Codonyera l’anomenen com a benefactor del poble. Mon iaio deia “Lo Floro no ho és de lladre, done als pobres, al qui no té i robe al que ne té molt. Però lladre no ho és gens. Passa que hi ha moltes maneres de matar puces”. Quan érem crios i mos volien donar por, mos deien que si ens portàvem malament cridarien en Floro: “Mira que si no minges les sopes vindrà lo Floro i te ficarà dins lo sac”. Si continuàvem portant lo xurro i ploràvem mos dieven: “Calleu que ve lo Floro” i tots més muts que una tomba. Ma iaia mos cridava “A dinar, a dinar, no sigue que vingue lo Floro i mo se’l foto”. No era dolent, ere un bandoler que tenie bons sentiments. Lo van matar uns diuen que a la presó de València, los altres que a Barcelona. Cinteta com era aquella cançó que cantava lo tio Bosque?
- Què faries sense mi! – I es posà a cantar la famosa jota.

Nascut a la Sodorellera
D’ocupació bandoler.
Enemic dels de la crosta
Defensor del qui no té.
Quan li falten els diners
Roba als rics que tenen massa.
Qui li ha fet mala passada
La cobrat més que cobrada.
Floro, fill de pobra terra:
No arribarem així a vells.
Si vols tallar la injustícia
Moriràs a les mans d’ells.
Un matí de boira freda
Cau lo Floro mal ferit,
Al tombar un barranc estret
Li han llençat lo foc al pit.

La crua realitat era una altra, però. Es va escampar pel poble que a la vila d’Amposta havien ferit greument un estraperlista molt conegut, en Jaumet de la rosca, que era un dels millors distribuïdors i molt bon amic dels iaios. L’havien colpejat molt fort, havia perdut el coneixement i encara estava commocionat. Li havien requisat nombrosos sacs de menjar, la qual cosa faria perillar el comerç en les properes setmanes i extremar les precaucions.
Era temps de la festa de l’arròs a Amposta. Dissabte hi hauria ball. Els ànims no eren per anar a ballar, però l’alcalde de la població, del partit únic i fidel a les forces de l’ordre, va afirmar públicament que el que havia passat era només un misfortuni i no hi havia cap raó per cancel·lar la celebració. Era millor que tothom anés a xalar una estona. La vida havia de continuar igual.
Dos dies després, dos grisos acompanyats d’en Palomares, varen baixar per la costa del Ranxero camí del Racó de menja i dorm. Passat el pendent de la Casa blanca, a l’esquerra, s’alçava la coneguda masia del Socarrimat, un altre notori estraperlista que tenia fama de ser molt valent i era molt estimat pel poble, ja que era un tros de pa. Fiava la fent sense fer-li cap por perdre diners. Feia vàlida la dita “Més val un veí a la porta que un parent a Mallorca”. I malgrat la seua força física hagués estat incapaç de matar una mosca. Aquest, en veure’ls, d’immediat es va ensumar que era a ell a qui buscaven i se’ls va encarar dialècticament.
- Què collons heu vingut a fer aquí? Estic fins més a dalt del monyo de vatros. Us penseu que tinc or? .. pos si no el cago! Ja podeu regirar ja, que no us dic on m’he posat fins i tot els cigrons, perquè tinc més modals que vatros.
Els grisos callaren davant la reacció seligarda del Socarrimat. Només varen contestar com sabien fer, físicament, quan li feren una cara nova, sota inspecció del nou amo que acabà reptant-lo:
- - Ahora debes contarlo todo a tus amigos, sin excepción, los malnacidos estraperlistas, mangantes y ladrones. Nosotros nunca discriminamos, os haremos una cara nueva a todos, hijos de puta.
La popular estació del Carrilet era vigilada 24 hores seguides. Hi havia grisos per tot arreu. A en Palomares se’l veia sovint per allí, com a capatàs de les instruccions i cap de la vigilància. Ell mai va abandonar la seua vocació militar i les seues ganes de reprimir la població. Regiraven a tort i a dret. Aquesta vegada anava de debò, volien acabar amb tots els estraperlistes. L’ambient es posava molt negre. El iaio, que sabia prendre determinacions sàvies, va decidir que era l’hora d’anar-se’n a treballar a la seua terra natal uns quants dies i gaudir de l’aire pur que tant li agradava mentre deixava que la tempesta es calmés. La iaia es va quedar molt més tranquil·la, a casa no ens quedava cap sac per vendre. Teníem diners per unes setmanes i no havíem de patir de res. Ja ens encarregaríem d’avisar-lo quan fos el temps de tornar. Hi havia per totes parts cent llegües de mal camí. Esperàvem que prompte tot seria altra vegada normal i prosseguiríem amb el comerç de queviures que ens donava el nostre aliment i que estava sota greu perill.