diumenge, 6 de gener de 2008

La novel·la Tomàs Serra (4)


3
LA DOCTRINA
Tots els diumenges havíem d’assistir puntuals a missa. Don Joaquín passava llista a la mateixa església. Pobre de qui fallava, perquè s’havia d’inventar una bona excusa per tal de no passar per la cultura del regle dilluns o el dia següent que s’atrevís a tornar per l’escola. Durant els mesos de primavera, quan s’apropava la festivitat de l’Ascensió, i quatre setmanes més tard el corpus, havíem d’intensificar a contrapèl la nostra cooperació amb la parròquia. Les xiquetes, com era de menester, havien de contribuir a la neteja i ornament del temple, mentre que als xiquets se’ns encarregava fer d’escolans i instruir-nos en les tasques d’alleugerar la feina del capellà. No de bades pertanyíem a la generació que tenia com a himne de formació espiritual les conegudes estrofes que resaven així:

Tres jueves hay en el año
Que relucen más que el sol.
Jueves santo, Corpus Christie
Y el día de la Ascensión

Després de la litúrgia ens havíem de quedar a la sagristia perquè doña Josefina, la cosina del rector (els capellans sempre tenien una dona a cas amb algun que altre parentiu), ens ensenyava la doctrina cristiana i la recta formació de l’home contemporani. Molta gent comentava amb ironia el fet que hi hagués una dona a la rectoria. La iaia, que era comprensiva amb tothom i no li complaïa que malparlessin dels servidors de l’església, totstemps assegurava que si els deixessin casar aquestes coses no passarien. Al cap i a la fi eren humans de carn i ossos.
-No cal ser tan malpensat, ni és bonic blasfemar sobre el bon nom de ningú. De capellans n’hi ha de bons i de dolents. Hi ha de tot com a casa Xispes. Dels homes ja se sap, és normal que vulguin estar amb una dona íntimament.
No era una estona molt desagradable ni que odiéssim particularment. En qualsevol absència de doña Josefina, com coneixíem perfectament la sagristia, aprofitàvem l’ocasió per fer un traguet del bon vi que allí es guardava, encara que més d’una vegada vàrem ser descoberts i rebérem el consegüent càstig físic i moral. Per complir la penitència física Mossèn Massip ens posava agenollats amb els braços en creu i una pila de llibres al damunt que et podien estirar qualsevol múscul; per la penitència moral ens duplicaven o triplicaven el nombre de vegades que havíem de resar el rosari. No era estrany, doncs, que si podies triar preferies sempre aguantar els llibres per pesats que fossin.
Tornant al fil de la doctrina, havíem de memoritzar moltes llegendes i paràgrafs emblemàtics de la Bíblia, com el Gènesis 1.1: Al principio cuando Dios creó el universo, la tierra no tenía forma y estaba desolada. El violento océano que lo cubría todo estaba a oscuras. El poder de dios se movía sobre las aguas. Entonces Dios dijo: Hágase la luz y la luz apareció.
Saber-nos la vida i miracles d’un munt de personatges (Moisés, Abraham, Noé, Jeremies, Isaies, Samuel, David, etc.). La que més em meravellava era la d’en Job, perquè pobre home va sofrir les de Caïm i encara conservava intacta la fe. La geografia de Terra Santa (sus regiones más importantes eran Judea, Samaria, Galilea y Palestina, las regaba el río Jordán y el mar Rojo) i de manera fonamental conèixer el missatge del catecisme que ens apropava el misteri de la Santíssima Trinitat (eren tres i eren un).
La bona senyora va tenir la lloable idea d’apropar-nos la figura de Maria per mig de cultes que ens fossin de fàcil enteniment. Aquest any havia introduït en el temari que ens preparava per rebre el tercer sagrament diversos cultes que feien referència a la devoció a la mare de Déu en dos de les vetustes ermites que hi havia al poble. La llegenda de la Verge de Solicrú, que recollia uns goigs antiquíssims, ens feia cinc cèntims del fet que un pastor es va adonar que un dels bous del ramat que pasturava donava voltes al costat d’una pedra, va gosar aixecar-la i va trobar la figura de la mare de tots amb l’infant als braços. L’altra història narrava el fet dels mariners que navegaven riu amunt fins a Tortosa, i que en passar per davant de l’ermita de Font de Quinto tiraven salves al cel en honor de la Verge del Bon viatge, per agrair-li que havien tornat a casa sans i estalvis. La iaia va posar cullerada i m’ensenyà uns versos antics que havia escrit un poeta del Montsià i recitaven els nostres avantpassats quan passaven amb els vaporets riu amunt o riu avall, com a viva mostra de devoció marinera:

L’escopeta carregada
tinc a popa preparada
Que en Font de Quinto arribar
Amb una pregària als llavis
Seguint els costums dels avis
De genoll vull disparar.
Iaios meus quan hi passàveu
De saludar no oblidàveu
A la mare del Ver déu,
Tal com fèieu vull fer ara
I amb l’escopeta a la cara
Saludar-la com se deu.

Una de les tradicions més arrelades al poble consistia a esforçar-se a estudiar per ser el primer de la fila el dia de la primera comunió, que donava als xavals la categoria de seure al primer banc al costat de les autoritats. Aquesta fita era un orgull que, en principi, únicament podien assolir aquells que sabien de valent de lletra. Però la teoria i la praxis solen estar barallades. Aquest esdeveniment, suposadament religiós, l’únic que feia era jutjar la pròpia capacitat i marcava si series un home de futur o no. Era un acte més d’hipocresia on els vailets quedàvem dividits entre llestos i rucs. Per a tal distintiu, també era important la família de la qual provenies, i si aquesta havia fet durant l’any prou regals al rector. Perdó, havien fet els mèrits suficients per ostentar tan preciosa distinció. Enguany jo era el candidat principal a gaudir d’aquest desitjat privilegi, tot i que hi havia un parell de companys que també eren prou bons com a estudiants: mon cosí Joan el “cabasser” i en Josepet “el blanc”, a qui li deien així perquè tenia el color de la pell més pàl·lid que una paret que ha estat acabada d’emblanquinar.
Doña Josefina començava preguntant los diez mandamientos de la ley de Dios, los sacramentos de la Santa Madre Iglesia, el padre nuestro, el ave maría, el credo i el yo confieso. Immediatament després feia preguntes de l’Antic Testament, demanava la recitació de les llegendes de les verges locals, i acabàvem resant el rosari en veu alta.
Els pocs dies que assistia a escola teníem sessió d’història sagrada. Mossèn Massip ens exaltava la mística vida de bona part del santoral. Aprofitava qualsevol ocasió per condemnar els jueus i recordar-nos per mil·lèsima vegada que varen ser ells qui havien mort a la creu el nostre Senyor i havien de pagar durament pels seus actes. Acabava totes les classes recordant-nos la història d’Adam i Eva i el seu pecat original. Tots els humans érem fruit del pecat, algun dia o altre ens les hauríem de veure davant un ésser suprem castigador que tenia les tenebres preparades per hostatjar-nos. Mentre que seguint amb un curset de misogínia accelerada pronunciava la seua cèlebre frase sobre primera dama de la terra, que ja ens avorria:
-Eva, la concubina del diablo.
La iaia em preguntava què ens havia explicat el capellà. A mi m’agradava exagerar els seus comentaris i criticar-lo amb contundència. Ella, en canvi, no veia amb bons ulls que un xiquet tan jove se sentís tan apartat del cristianisme. No podia ser bo, m’apropava massa a la forma de pensar del meu pare i li feia veritable por. Tot i que comprenia que el tarannà agressiu del capellà provocava la meua irritació.
-No siguis així. Va hi haver un temps que a Campredó es feien fins i tot enterraments pel civil. Famílies que no volien entrar a la casa de déu ni amb un difunt, i li treien fins i tot el dret al perdó.
La setmana abans del dia de la primera comunió s’havia de realitzar la cèlebre elecció. Tothom estava ansiós de saber qui era l’afortunat d’aquesta lleva. Doña Josefina va idear per a mi, a consciència, unes preguntes més complicades del normal. Tot i els dubtes, vaig saber contestar-les totes, la qual cosa la va deixar fora de joc. Per a sorpresa meua, no es va sentir prou satisfeta i va decidir unilateralment que el número 1 de la promoció catòlica, apostòlica i romana, i símbol de tota una comunitat, no havia de ser ni jo, ni els meus amics el “cabasser” ni el “blanc”, sinó el més ruc de tots, en Miquelet “el beato”.
L’escàndol estava servit. Es va córrer la veu com un llamp per totes les llars campredonenques, encara que tot el món, a aquestes alçades estava curat de mal d’espant. Al meu iaio, malgrat que no era gens d’església, li hauria fet il·lusió aquesta distinció tan tradicional, a més, la trampa era tan evident que ens deixava en ridícul a tot el nostre llinatge. Se’n va anar directe al bar a explicar-li a en Josep. Plegats varen realitzar una visita a la parròquia per tal de manifestar les nostres queixes més enèrgiques als responsables de la fosca trama, Mossèn Massip i doña Josefina. Era la primera vegada en molts d’anys que semblava que el iaio Andreu no es deixaria trepitjar i es revoltaria conta una estafa moral. Mai no l’havia vist tan alterat i enfadat. Val a dir, però, que també d’aquesta situació en varen sortir ben escaldats.
El rector es va netejar amb calma les ulleres, va treure’s el tabac de la butxaca, el polsà i va esperar uns segons abans d’expressar-se. Va alçar la mirada i va reposar els seus ulls damunt del iaio. Els reconegué que esperava la seua visita i va començar a enraonar amb un posat més que seriós. No es va estar amb històries. Els va exposar que em Miquelet s’ho mereixia. Era un noi exemplar. La seua família col·laborava fidelment amb la conservació del temple, fent una contribució de 50 rals setmanals. Participaven activament en les processos de corpus i divendres sant. A més, jo no tenia uns orígens prou clars. Per acabar-ho d’adobar, els meus pares eren només casats pel civil. Es va enviar amb caixes destemplades.
- En Maset és fruit del pecat, fill de roig, d’aquells que van xalar tant matant capellans i cremant esglésies. No heu de tenir l’honor de representar la nostra santa parròquia, amb la qual vosaltres no hi col·laboreu gens ni mica. Ni us importa gens, gens, gens. Encara teniu la gosadia de venir a queixar-vos i parlar-me dels vostres drets!
En Josep volia polemitzar, però el iaio el va persuadir per no fer-ho. Van decidir tornar cap a casa i acotxar el cap de nou. En aquesta època encara no s’havien escrit els versos tan certs del poeta de Xàtiva, que denunciaven el fet que s’estava fent callar molt homes plens de raó. Humiliat i moralment enfonsat va arribar a casa el pobre vell. No tenia ni tan sols ganes d’explicar-nos què havia passat a cal rector. No va sopar res de l’angoixa que l’inundava entranyes endins. En Josep va ser llest. Va provar d’aixecar-nos la moral a tots. Ens va contar diversos acudits que ens varen treure el riure bastant forçadament, per acabar amb una d’aquelles narracions que tant m’apassionaven.
- Joan Bel, Josep Jalón, Felip Siscar, Marià Ebri, Antoni Montrós i els germans Vericat varen formar un grup de bandits coneguts com els Glebes, que varen fer anar de cul tota la policia. Quan es pronunciava el seu nom, s’embrutaven els calçotets todas sus señorías. El malson va durar una eternitat, sense que hi hagués cap èxit per part de la policia. Imagineu-vos l’any 1827, un període marcat pel regnat d’un curt de gambals que es posà dalt la corona el nom de Fernando VII. Totes les serres estaven dominades per grups de malfactors, lladregots de sang i fetge que feien tenir el culet apretat als grans propietaris i als polls revivats, burgesos de diner fàcil. Residien a Roquetes i a Jesús. De dia feien vida de pagès mentre que de nit, noi, per allí on passaven no tornava a créixer l’herba. Es desplaçaven amb rapidesa, en un contorn molt ample, fins i tot arribaren a La Cava. Aquí al poble actuaren només una vegada. A la partida de Sant Onofre varen violar una rica, de nom Josefa Cid i la seva neboda, i després les varen degollar. Irrompien amb força per les partides del Favaret, la Font de la Gràcia, Fullola i robaven a l’ample El 22 de gener de 1828 varen capturar-los, mitjançant un desplegament policial de tota la província com mai no s’havia vist. El 23, acompanyats pels Congregants dels Dolors i vuit frares, els varen portar a la forca perquè tinguessin una mort cristiana.
Al dia següent, el poble va ser tot un clam en aparèixer escampats pels carrers uns fulls amb uns versos que feien referència al frau, acusant la cosina del rector, i al·ludint als motius foscos, o millor dit massa clars, que l’havien empaitat a prendre tan dràstica i injusta, decisió. Els versos eren força explícits:

Quin pecat tan espantós
Ha passat a la parròquia,
Li donen els mèrits al gos,
A aquell que no li toca.
Pel mèrit cal besar
El cul al capellà.
No val la pena estudiar
La doctrina del mal.
Que n’és de llest en Miquelet!
Sap tant com un ase ganós.
Potser a la mestra li ha fet l’ullet
O l’ha premiat per mandrós.
Es menja si es té diner,
Si te’l compres vas al cel,
A la comunió pots ser el primer
Si dones al capellà mel.
Estudia els manaments
I prepara el pollastret
Que doña Josefina pretén
Cuinar-lo per diví decret.

Les referències a la compra del cel no havien estat fetes gratuïtament. Feien al·lusió a unamena de bula que pagaven algunes famílies campredonenques, les quals estaven convençudes que si feien una generosa contribució per alguna obra religiosa, els serviria per anar posant tabots a la seua casa de l’altre món. Aprofitant-se de la incultura popular regnant, i posant a Déu per testimoni, feien una sucosa recaptació els impulsors de la cristiandat.
Aquella mateixa nit vàrem rebre la mai agradable visita de l’alcalde Domènech i el seu gendre, que sempre anaven com Sant roc i el gos. L’alcalde a l’ombra va arremetre amb serioses amenaces per acabar empentant contra la paret del rebedor el pobre vell Andreu, que no en sabia res, dels versos. Mentre la iaia esclatava amb uns plors que posaven la carn de gallina.
-Lágrimas de cocodrilo. Esta mierda de versos son una verdadera declaración de guerra. Una blasfemia que está llena de injurias contra gente muy devota. Lo vais a pagar muy caro.
En aquesta societat, la seua, eren els únics encarregats de marcar la justícia. Qui era ell, un miserable vell estraperlista, que podia donar gràcies que encara no l’havien denunciat, per posar en dubte la integritat moral de tota una senyora d’església com era doña Josefina? A més, el seu nét gairebé no assistia al col·legi i feia la feina d’escombriaire. Va continuar un Palomares intimidador, amb el se típic to carregat de menyspreu:
-No pretenderéis que un chico así, un vulgar basurero, sea el ejemplo representativo de todo un pueblo y de la parroquia. ¡Por el amor de dios que nos está mirando! Coño, si se nos reirían por todos los sitios.
El dia de l’Ascensió del Senyor, que se celebrava el segons dijous del mes de maig, era el més important de l’any. Totes les famílies que tenien un fill en edat de prendre la comunió havien estat criant pollastres o conills durant mesos per tal de poder convidar els familiars i amics més propers, en la que seria potser l’única festa grossa que celebrarien durant molt de temps. Aquells que més podien fins i tot criaven un tossino. El dia del mandongo era festa grossa, amb un bé de Déu de baldanes d’arròs amb greix, de ceba o de carn, llonganisses, i les cuixes durades amb sal que s’assecaven a les golfes.
El temple havia estat adornat amb flors variades. Els jardins s’havien quedat despoblats. Aquest any per gentilesa del senyor alcalde s’havien emblanquinat, per donar-li més excel·lència a l’acte, ja que els convenia més que mai. Era un edifici de complexió senzilla. Només l’antiga campana i el calze i la patena d’argent tenien una mica de valor. A l’interior hi havia una imatge clàssica de la Mare de déu de la cinta i de Sant Joan Baptista, patró del poble.
La façana la pintaren d’un color blau molt clar, que pretenia significar la puresa. Posaren en lletres majúscules el nom de todos los patriotas caídos por Dios y por España, sota el símbol falangista. Els van retre un emotiu homenatge amb la lectura del seu nom en veu alta. Al final tots els assistents, braç dret enlaire, varen entonar el Cara el Sol.
El rector, com tots els anys, havia preparat la missa cuidant el més mínim detall, així com els seus improperis particulars. Sabia que aquell dia tindria l’església més plena del que era habitual. El discurs tothora anava dedicat a aquells homes que només pensaven en treballar, no assistien als serveis religiosos assíduament ni tampoc contribuïen en les despeses de la parròquia. Va glorificar les excel·lències d’en Miquelet i el virtuosisme de la seua família i va carregar contra les blasfèmies que s’havien dit al bar Antoni, lloc de corrupció on es reunien els defensors del perdedor Front Popular, on els homes jugaven a les cartes, empenyoraven la setmanada i s’emborratxaven, per després difamar els homes de bé. No cal dir que se’n va endur més d’un de comentari punyent aquella fèmina que vestia una faldilla per dalt del genoll i la que no dissimulava suficientment el seu desig pel sexe masculí.
Les dones havien estat molt ocupades els dies previs cosint els vestits que havien de lluir les xiquetes. Les famílies que havien venut l’oli a bon preu podien fins i tot estrenar alguna peça aquell dia, i lluir-la a l’església, que era el lloc on totes les dones anaven quan portaven un vestit nou.
Els homes també feien acte de presència aquell dia i romanien callats, com a mostra de respecte a la tradició i també perquè no se sabien de memòria la litúrgia cristiana. Molts pocs homes participaven en els cants i només les dones, sobretot les més velles, feien el gall, i se’n sentien orgulloses. Mon iaio sempre afirmava amb un to sarcàstic:
- No hi ha any que no plogui per l’Ascensió, gràcies al cant desafinat de les beates. És l’acte millor que fan en tot l’any. Amb l’aigua es rega la terra i això sí que és un necessari regal diví.
En Miquelet va tenir l’honor de llegir les dues lectures de la missa. Tothom estava expectant. Va quequejar durant tota la lectura. Als altres xiquets de la comunió ens havien col·locat unes cadires al voltant de l’altar. Tota l’estona ens pegàvem copets de colze en senyal de confort, mentre anàvem repetint a torns i en veu baixa el famós poema que feia esment a la seua elecció com a primer de la llista, que tant havia irritat els poders fàctics, i ell ens podia llegir els llavis. El toc final va fer un esclafit de riure que em va sortir de l’ànima quan el meu amic el “guerxo” em digué a l’orella:
- Saps quina és la cançó de l’enfadós? Tu li has tocat un ou i jo li he tocat els dos.
A costura ja li havíem fet una de molt grossa el dia abans mentre don Joaquín ens estava preguntant la lliçó. Quan va arribar el torn d’en Miquelet, va pronunciar amb veu impositiva: - Domènech, don Miguel. Veamos, me sabrá decir usted... ¿Dónde murió doña Isabel la Católica?
Nosaltres que l’apuntàvem al darrera, enlloc de dir-li: “Medina del Campo, Castillo de la Mota”, li diguérem “En medio del campo, bailando la jota”. Uns segons després les orelles li feien palmes.
A casa no vàrem celebrar cap gran festa de comunió. La iaia va cuinar un conill amb la salseta deliciosa que només ella sabia elaborar. En Josep, la tia Pepeta, els iaios i jo vàrem tenir un discret dinar i ens escalfàrem amb el caliu que soltava el braser com un diumenge qualsevol. No puc dir que fou el dia més feliç de la meua vida tal com el capellà ens havia ordenat que fos. L’única emoció del dia va ser quan en Josep va treure’s un antic rellotge de butxaca i me’l va donar com a regal del meu darrer aniversari, digué, ja que volia deixar clar que no era capo regal per un motiu religiós. Era un rellotge molt especial que havia pertangut al seu avi, com ell l’anomenava, que li havia donat quan tenia la meua edat. Volia que el conservés i el portés sempre amb mi.
Allò que va aconseguir el rector, i podia sentir-se satisfet, és que al poble s’hagi parlat d’aquell dia i del frau d’en Miquelet per sempre més.