L’hereva Petronel·la

Els vells narradors d’històries, que durant tants segles han anat trepitjant els nostres pobles, acostumaven a contar la història d’un heroi que tenia de nom Jaume. Era d’ascendència fenícia, és a dir de sang d’excel·lents comerciants i mercaders, que va construir un poblat gran, o una ciutat petita, justament al turó on avui en dia està situada l’ermita de Solicrú. Des d’allí es podia contemplar tot l’estuari de l’Ebre i podien estar tranquils que no serien atacats pels enemics, però d’aquests fets ens hem de remuntar molt enrera, fins al segle quart abans de l’era cristiana. Els segles van anar passant, com es diu popularment el temps vola, i va venir a les nostres terres un senyor noble que provenia de ponent i portava tècniques innovadores per al conreu dels fruiters. Tenia l’honor de ser el Duc de Cambredó, el qual era molt amic del rei, atès que havia estat un important militar de l’orde dels Templers, que van conquerir totes les terres que regava la mar Mediterrània i les van posar a disposició de la noble i estimada corona de Catalunya i Aragó, de la qual nosaltres tenim l’honor de ser els hereus de primera mà.Al voltant de l’actual ermita, a uns quants quilòmetres del casc urbà de Campredó, va fer habitable una fortalesa i va fer construir diverses sèquies de seguretat, ja que era una època en la qual actuaven moltes colles de bandolers que tenien atemorida tota la població.

Saquejaven tot el que tenien al seu abast, i els enormes castells dels senyors feudals que guardaven molts productes de valor havien d’estar ben protegits dels més que probables setges.Cap a l’any 1350, el duc de Cambredó va ordenar construir un castell, que havia de ser el més gran de la regió, per tal de donar mostres de la seva fortuna i volia que fos el mirall a seguir per altres nobles, i que tots els camperols li mostressin el seu més alt respecte. Cada pedra d’aquelles gruixudes parets va ser portada al cim per diversos grups de sirvents i presoners. La construcció del castell de Cambredó va rebre ajuda financera dels barons d’Aragó, que estaven disposats a defensar-se per totes de les amenaces dels poderosos senyors de Castella. Aquest nou castell havia de ser el més segur de tota la corona i símbol de la resistència de la nostra terra.Però poc després, com sempre passa en la història dels aristòcrates i reis, va haver tractats de pau, acords territorials, casaments entre parelles de tots dos bàndols - aragonesos i castellans, - que van propiciar un llarg període pau i benestar a les nostres comarques i a tot el regne. De fet, un centenar d’anys desprès de construir el castell de Cambredó, aquella gran fortalesa va ser adquirida per uns nobles que s’anomenaven ‘Oliver de Boteller’. El senyor d’aquesta família era un portentós duc que havia fet fortuna amb l’exercici del monopoli del comerç marítim pel mare nostrum. La seva filla Petronel·la era la fadrina més bonica de tot el contorn.El seu nom recordava una famosa reina de la corona, que quan es va esposar tenia només tres anys, i d’aquest matrimoni va resultar en la unió dels regnes de Catalunya i Aragó, els més pròspers de la Península Ibèrica, que esdevingueren senyors de tota la mar Mediterrània, fins a les costes de Turquia.

Na Petronel·la era conscient de la seva bellesa. Però com moltes altres noies boniques, en temps passats i en els actuals, no li agradava res més que sentir de tothom el bonica que ella era. Molts homes, joves i macos, soldats valents i de bon naixement, s’apropaven al castell per buscar els seus favors. Ella els refusava a tots, perquè ells no disposaven de la virtut que ella més desitjava: el dot de recitar poesia i fer música que fes reflectir en un mirall la seva impressionant bellesa.Curiosament l’home que posseïa aquest dot era un xicot que era fuster, sense un duro, és a dir d’ascendència pobre o naixement baix com s’anomenava per aquesta època, que residia en un poblat dins la vall a la mateixa boca del riu Ebre, a uns quants quilòmetres del castell. El seu nom era Joan, de la casa dels “Panxampla”, i tenien la fama de ser treballadors i honrats com els qui més, però per suposat no tenien res que oferir-li a tan distingida dama, jove, rica, i bella a la vegada.En Joan s’havia bojament enamorat de la Petronel·la, i cada dia de la setmana passava al voltant del castell i desitjava que l’admetessin a entrar al saló de jocs i poder parlar a la més bella de totes les belles. Una sirena que tenia la bellesa de fada encantada i que l’havia trastornat. A voltes li permetien entrar, de vegades el tiraven fora, però sempre que li permetien la seva presència davant la Petronel·la, tocava i cantava per a ella d’una manera tan encantadora i sempre afalagant la seva bellesa que no tenia comparació i la inundava de paraules tan dolces que ella mai no hauria pogut sentir de cap dels homes que habitaven el castell, els quals tot i tenir més diners, nom i prestigi que en Joan, eren uns incults i no sabien res de la dolçor que una noia tan bella necessitava.El jove fuster va començar a creure que ella li retornaria l’amor i cada dia estava més apassionat. Oblidà el seu treball, va deixar de fer exercicis de força i cuidar el seu cos, i pensava tot el dia en les composicions que dedicaria a la seva estimada i en crear la música més dolça que li captivés el cor per sempre.

Però mai plou en abundància a casa els pobres i ben aviat la seva esperança es va esvair del tot, i el féu tornar a trepitjar de peus a terra, aterrar del seu viatge lunar, i li van demostrar que els somnis blaus només existeixen el els contes de xiquets i la realitat és molt més dura; mentre que un somniador pobre sempre té les de perdre.Un jove general, més maco i més poderós, i potser amb més do de paraula que els altres nois de la comarca, va venir a visitar el castell i descansar després d’haver estat a l’illa de Sicília servint fidelment al rei durant més de cinc anys. Amb els seus encants va deixar la senyoreta totalment enamorada. La unió era adequada i beneïda per la família, ja que s’unia l’hereva del senyoriu de Cambredó amb un noble que feia de soldat i que aportava molts diners en efectiu, que era el que l’aristocràcia d’aquesta part del país estava cercant des de feia anys, ja que les raons monetàries els havien enfrontat llargament a la corona.A la gran festa de casament se n’oblidaren de convidar el pobre fuster, al qual consideraven de rang molt inferior. De fet, no va haver ni una sola paraula per a ell, ni un missatge d’explicació, com si al castell se n’haguessin totalment oblidat de la seva pobra i desafortunada existència. En Joan no es va dirigir durant setmanes ni al castell ni al cim del turó de Solicrú, però estava molt ressentit i no prometia ser bo tota la vida, com havia estat en els darrers temps, on l’amor li havia fet oblidar quant fort era.

Amb el cor trencat, ell divagava a través de la vall de l’Ebre, i els boscos de la serra, amb la seva arpa com a única arma, i va composar una oda que seria cantada per aquells indrets durant més de cinc-cents anys, i es considera un dels poemes d’amor més importants de la nostra volguda i maltractada llengua catalana. Era una oda molt llarga, que expressava tots els seus grans sentiments i dels innumerables versos se n’han conservat els més emotius i han esdevingut un himne per als víctimes del desamor:“Lluny de les torres de marbre de la bella Petronel·lajo passo les meves hores solitàries de tristorella que brilla de bellesa i careix d’amor,contempla com el seu fidel servent es morperò no mostra una estela de compassió”.Però en Joan no va morir del seu amor i el cor trencat. Poc després es va unir a un grup de bandolers i lladres de camins i es va convertit en el cap de la banda. Va robar en els camps de la seva estimada moltíssimes vegades i va aconseguir forçar la ruïna de la casa més forta de la contrada i se’n sentí satisfet de la seva revenja.Els segles durant els quals aquell fortí no havia pogut ser saquejat havien quedat només per a la història. Res podia aturar la ràbia i bravura del fuster fet bandoler, que volia condemnar tothora els fets que l’humiliaren. Per a la cruel Petronel·la, li va seguir dedicant poemes i cançons, però de signe ben divers i el record de la seva crueltat la va seguir fins a la resta dels seus dies.

Els camperols de la regió recitaven de memòria i de tot cor els versos més contundents de la famosíssima oda d’amor i revenja:“Vos sou senyora meva, l’ànima de gelque no tindrà cabuda al cel,car és més freda que la neu de l’hivern al cim el turó,ja mai més tindrà l’amor meui la seva bellesa es cremarà a les brases de l’infern”.

Per a en Joan, la seva merescuda recompensa va ser que la famosa oda no s’hagi oblidat mai i se’l recordi més com a un gran enamorat que com a un malvat bandoler, que només el destí va fabricar. Així que fins als nostres dies, quan el castell ja no està en peu i ningú se’n recorda de la seva existència, la història d’amor i desamor del Joan i la Petronel·la encara es ben viva en la memòria d’aquells que estimen.