LES FADES DE LA BASSA VENÈCIA

El vell Tomàs Miravalls i la seua esposa Agustina Fàbregues havien treballat dirigentment durant els més de trenta anys que portaven de matrimoni, la finca que va heretar ell quan varen expirar els seus pares, la qual tenia vint-i-cinc jornals de terra fèrtil i tres de malesa, i es trobava a la partida de Roca-corba, al costat mateix del barranc dels Pixadors, part de la qual travessava. Havien ensenyat l'ofici de pagès als seus tres fills (en Ricard, en Rafelet, i en Francesc), els quals demostraven una passió pel treball de la terra que igualava la dels seus pares. Venien de sang pagesa i es feia notar. El seu màxim orgull era el fet que havien convertit la seua garriga en la més productiva de tota la regió de l'Ebre final, gràcies al seu enginy i sobretot al suor del seu front.

Al vell Maso, se'l considerava un veritable virtuós en el camp de la pagesia, per la qual cosa els seus oliverars s'havien fet famosos arreu de la vall de l'Ebre. Quan arribaven els mesos de primavera i sortia la primera mostra, tenia el costum d'adornar la capella del Mas de la Missa, que rendia el culte a Sant Joan Baptista, amb uns preciosos rams que eren beneïts pel senyor rector de la parròquia de la Petja, mentre tot orgullós escoltava els nombrosos comentaris que lloaven la seua laboriositat; tot i que era a l'hivern l'estació que li permetia lluir-se encara més, just quan recollia la collita, llavors provocava una enveja sana entre la resta de camperols, car el seu oli era el de més bon gust i menys grau. El portava a moldre a l'esplèndid molí del Raval del Pom, un edifici que presentava una estructura pètria impecable, el qual havia estat construït per tal d'albergar una església rural, però que mai no va ser usat per a tal propòsit, ja que fou substituït per l'edificació del temple vell de la partida de Campredó, donat que hi habitava un nombre superior de població que al Pom. Els seus propietaris, se'n feien creus de la quantitat de barselles que els portava amb el carro i el sacrificat matxet (que s'estimava com si fos un altre membre de la família), dia sí dia també, així com de la bona qualitat d'aquelles olives que aconseguien fer un oli gairebé sense grau. Molts agricultors del ram li demanaven consell, sobre quina varietat d'olivera seria aconsellable de plantar en la seua finqueta, donades les propietats del sòl, o fins i tot, si els allargaria quatre pollissos dels seus, els quals s'estalviaria de cremar, per tal de plantar-los i provar de tenir una bona collita la propera estació. en la ment de tots estava la il·lusió d'igualar la qualitat d'aquell oli.

També se'l coneixia arreu per ser un home amb molt de sentit comú, que el portava a ser correcte sota totes les circumstàncies, a les verdes i a les madures. La seua filosofia de vida el portava a mai no pronunciar una paraula damunt d'una altra, o embarcar-se amb experiències agrícoles desconegudes, com serien alguns conreus que difícilment quadrarien amb el clima ebrenc i mediterrani. No cal dir que estereotipava el seny català, cent per cent. Tenia totes les seues tasques laborals planejades per a cada estació. Creia en l'experiència com a font de saviesa, que demostraven unes veritats com un temple, com que el mal d'esquena vol dir ventada, o els refranys que havien sentit tota la vida: Aigua de febrer, va la mar de bé; roig a la serra, aigua a la terra. Mai no descuidava allò que podia passar davant d'un aiguat o un temporal de vent, així que mai no l'agafaven desprevingut, amb els pixats al ventre com expressa el llenguatge col·loquial. Les desgràcies queien als camps dels altres, perquè home previngut veritablement val per dos o més i tot.

No ens cansarem de repetir que no hi havia un millor pagès en tots els territoris que abraçava la corona de Catalunya i Aragó. Però de vegades la vida mos ensenya que cal aventurar-se i oblidar una mica la perfecció que dicta el seny o sentit comú, en la qual cosa en Tomàs Miravalls es va veure vençut i va fallar. A més o menys una hora a peu de la zona de Roca-corba, hi ha la bassa Venècia, la qual disposa de mesures xicotetes, però serveix per donar el nom a una altra fèrtil partida d'oliverars, ametllers i garrofers. Segons els homes i les dones que habitaven a les hortes de Font de Quinto, Sant Onofre, el Rodeo, el Racó de menja i dorm, Vinaixarop, les Barraques, Mas del frare i Soldevila, era el lloc favorit on apareixien les Immaculades, unes dames nobles que vivien a la terra de les fades. Més d'un il·luminat afirmava que havia contemplat aquelles belleses sense igual i sentit els seus dolços càntics, mentre passejaven vora la bassa o es banyaven en les seues aigües, sempre en dies d'estiu i acompanyades per uns galgs esplendorosos i tres o quadre vaques lleteres precioses.

El vell Miravalls mai no es creia aquestes parladuries, perquè l'existència de fades era inacceptable dintre del sentit comú que dirigia tots els seus pensaments. Tot i això, des que el seu amic Joanet de Mussol li havia explicat amb detall que les havia vistes la nit del solstici d'estiu, sota un cel farcit d'una amalgama de colors fascinadora, ell no podia parar de pensar en les vaques boniques que eren mencionades cada vegada que sentia parlar d'aquelles meravelloses aparicions. Es preguntava si, en qualsevol cas, aquell ramat podia ser real, perquè s'havien perdut d'alguna granja distant de les que hi havia més enllà del Coll de Santa Caterina. Els seus propietaris n'estarien molt de preocupats, car una vaca per a un pagès pobre és la font de la riquesa. Finalment va decidir que solucionaria aquell dilema que li estava donant un inusual mal de cap. Una nit molt calorosa, en la qual apetia de debò un bon bany d'aigua fresca, es va desplaçar ben calçat fins la Bassa Venècia. Només va agafar una corda llarga, en cas que veiés alguna cosa. Ni la seua dona ni els seus fills no en sabien res de l'empresa que el guiava aquella lluminosa nit.

L'astut Maso es va amagar darrera uns arbustos i va esperar esdeveniments. Just en el moment que el sol es va pondre, un cel estelat va aparèixer que aportava unes sensacions romàntiques al cos, llavors la superfície de la bassa es va moure i van eixir de les aigües tres dames boniques, darrera de les quals van aparèixer tres gossos i tres vaques esplèndides que demostraven estar plenes de vida. Mentre les fades caminaven lentament al llarg de la vorera amb els fidels gossos vaguejant al seu voltant, les vaques van començar a mastegar l'herba d'aquells prats, que es mostraven esplendorosos sota la llum dels estels. Era tot un paradís suculent per als animals, i una aigua refrescant per a les belles fades. El vell pagès, en el seu amagatall, gaudia d'una vista excel·lent d'aquell espectacle, només propi dels somnis màgics, que precisament mai no hauria somniat que pogués existir. Estava al·lucinat, tal fou l'admiració que li causaren les fades i el seu preciós ramat, que es va aixecar per veure-les encara millor.

Les dames encantades el van filar de seguida. Sense encantar-se, totes tres es van endinsar a la bassa i van desaparèixer sense deixar cap rastre, els tres gossos les van acompanyar i també dos de les vaques. Però va haver una tercera que s'havia desplaçat a un altre prat veí endinsada en el plaer de menjar, no va sentir la crida de les seues companyes, i va prendre's el seu temps per tornar a la bassa, llavors fou quan en Miravalls va poder capturar-la amb la seua corda. Es va apressar a tornar a Roca-corba, més content que un gínjol, mentre vigilava que no el veiessin. Ningú se n'havia d'assabentar, sinó el prestigi del seu seny se n'aniria en orris. Val a dir que la vaca li va facilitar les coses, donat que era tan amable com maca, i pacientment va acceptar el captiveri.

A partir d'aquell moment, va arribar un temps de gran prosperitat per al pagès Miravalls, la seua esposa i els fills. La vaca fada va esdevenir la gallina dels ous d'or, i va proporcionar-los una immensa fortuna. La qualitat de la llet que extreien, excedia qualsevol que fos coneguda, mentre que la mantega, el formatge i el brossat que s'aconseguia amb aquella llet tenien un gust extraordinari. Arribaven encàrrecs de banda i banda del riu Iberus, ja que tothom volia gaudir d'aquell producte tan saborós i dels seus derivats. A més, la vaca va engendrar nombrosos cadells, que varen engrandir aquell ramat d'encant, que era amb escreix el més gran i valuós de tota la regió. El nom de la vaca estranya o encantada era conegut arreu, la qual cosa enorgullia encara més en Miravalls. Els tres fills varen esposar-se, un darrera l'altre, amb tres noies treballadores com les que més, que els feien vestir amb elegància. Les seues fastuoses festes de noces seran recordades durant molt de temps per aquelles contrades. Una colla de cantadors va amenitzar-les, els quals van emocionar tota la gent del poble sencer, que havien estat convidats. Tots ells cantaren les excel·lències del vell pagès, que orgullós de la seua fortuna i el seu seny els escoltava.

No hi ha millors oliverars,
en tota la comarca de l'Ebre,
que els de Tomàs Miravalls,
el millor pagès del regne.

La llet de can Miravalls
és de qualitat major,
la vénen a un preu baix
i igualment es fan d'or.

Els anys van anar passant, i la vaca encantada va arribar a una edat, en la qual les de la seua espècie ordinàries comencen a perdre la seua qualitat com a lleteres, així com la possibilitat de tornar a ser mares no és gens aconsellable, donat que les vaques velles no donen llet de qualitat acceptable. El seny li dictava al vell Maso que havia de ser sacrificada, i haurien de vendre la carn a l'escorxador, no fos que se'ls morís abans i es quedessin sense res. Així que va enviar a buscar un amic que treballava com a carnisser, el qual va emportar-se la vaca encantada a l'escorxador. Ai, trons!, la impossibilitat d'en Miravalls d'acceptar una situació que no tingui sentit comú va ser la catàstrofe.
El carnisser ja havia aixecat el ganivet, quan de sobte un crit va aturar el seu braç i el va deixar paralitzat. Des de dalt del coll dels Argilers, on llueix la torre de Sant Onofre, una senyoreta molt bella amb una veu dolcíssima, va cridar el seu ramat i tots van anar cap a ella, no només la vaca encantada sinó cadascun dels seus descendents, que formaven una llarga i disciplinada filera. En Miravalls i el carnisser no foren alliberats de l'encantament, fins que la majoria dels cadells s'havien endinsat dintre de les aigües de la Bassa Venècia. En aquell moment, ells van córrer tan ràpidament com els van permetre les cames i van mirar cap a baix de la bassa encantada. Van ser a temps de veure la darrera part del ramat entrar dintre de l'aigua i desaparèixer més enllà de la superfície. Les vaques, els gossos, i les fades no han estat vistos mai més des d'aquell dia.